diumenge, 14 d’octubre de 2018

140 anys d'Eixample noble de València: els barris de Pla del Remei i Gran Via

El Mercat de Colom (1916) de l'arquitecte Francesc Mora. Foto: Domingo Leiva

Els barris del Pla del Remei i Gran Via formen part, juntament amb el de Russafa, del districte de l'Eixample de València

Les ciutats hispàniques no es van incorporar a la contemporaneïtat política fins al segon terç del segle XIX, quan, després de morir Ferran VII en 1833 i d'acabar la Primera Guerra Carlina uns anys després, l'Estat liberal que substituïa a l'Antic Règim mitjançant un sistema parlamentari i tímidament democràtic anà consolidant-se a poc a poc. Fou llavors, per exemple, quan es posà fi als privilegis jurisdiccionals i patrimonials de la noblesa i l'Església a través de la supressió dels senyorius i de la desamortització dels béns eclesiàstics. Esta darrera mesura, per exemple, suprimí 28 convents de la ciutat de València en l'any 1836, 15 d'ells intramurs, que donaren lloc a algunes primeres reformes urbanes, com la que comportà l'enderrocament de l'antic Convent de la Puritat i la creació dels carrers Jaume I, Conquesta i Moro Zeid en els entorns del Tossal. També llavors es feu la plaça Redona i amb el pas del temps s'abordaren altres grans transformacions interiors, com l'obertura del carrer la Pau (travessant els terrenys on abans hi havia els convents de Sant Cristòfol i Santa Tecla) o la reurbanització del barri de Pescadors i l'actual plaça de l'Ajuntament (on anteriorment s'alçava el Convent de Sant Francesc). 

Així mateix, també en aquella època, a partir de la dècada de 1840, començaren a incorporar-se els primers servicis urbans moderns, com ara l'enllumenat amb gas, la distribució d'aigua potable primer a fonts públiques i després a les cases, l'afermament dels carrers amb llambordes i paviments, el transport públic amb tramvies a cavall i després amb electricitat, etc. I en aquell context, acompanyat d'una progressiva modernització econòmica industrial i d'un important creixement demogràfic -la ciutat de València passà dels 80.000 als 215.000 habitants entre 1800 i 1900-, també es produïren els primers enderrocaments de les antigues muralles medievals i els primers projectes d'eixamplament urbanístic sistemàtic que tractaven de vehicular aquell notable progrés urbà. Per exemple, el perímetre emmurallat de Barcelona començà a ser enderrocat en l'any 1854, el d'Alacant en 1858, el de Sevilla en 1861, el de Sant Sebastià en 1864 i el de València, finalment, en 1865, del qual únicament es deixaren les Torres de Serrans i de Quart, que llavors estaven funcionant com a presons. En aquells moments, de fet, ja s'havia aprovat un primer projecte d'Eixample, en 1858, que preveia l'enderrocament de les muralles i la construcció d'unes noves uns centenars de metres més enllà.

Mapa de la ciutat de València en 1808, amb el seu perímetre emmurallat fet segles abans, en 1356


Projecte d'Eixample de 1858, finalment no executat, però que donà pas a la plaça d'Amèrica i el carrer Ciril Amorós

Vista aèria de València des de la seua part oriental cap a 1855, segons el gravador Alfred Guesdon

Gravat de l'inici de l'enderrocament de les muralles en 1865 i fotografia del darrer tram tombat, a la Ciutadella, en 1901

Tot i que el projecte d'eixamplament aprovat per l'Ajuntament de València en 1858, planificat pels arquitectes Antoní Sancho, Sebastià Monleón i Timoteu Calvo, no arribà a executar-se, sí que marcà algunes de les línies bàsiques que es materialitzarien posteriorment, de manera especial en la seua zona més noble, a la part est de la ciutat, que llavors era una gran àrea d'horta irrigada per la séquia de Rovella. En concret, a banda d'un traçat viari més ampli, higiènic i racionalitzat, dos van ser els seus principals llegats: d'una banda, fer confluir la part septentrional del nou espai construït en una plaça semicircular davant del pont de la Mar (l'actual plaça Amèrica) i, d'una altra banda, fer eixir d'ella en perpendicular un gran carrer que articularia aquell eixamplament urbà (l'actual carrer Ciril Amorós, llavors projectat amb la denominació de carrer del Port). I va ser així com, una vegada enderrocades les muralles en 1865 -i ja sense voluntat de construir-ne unes altres-, començà a urbanitzar-se el que a partir de 1877 s'anomenaria carrer Colom (antigament Mur dels Jueus, ja que per allà s'entrava a l'antiga jueria desballestada a finals del segle XIV) fins que en 1884 s'encarregà un nou projecte d'Eixample, elaborat pels arquitectes Josep Calvo, Lluís Ferreres i Joaquim Maria Arnau, que fou finalment aprovat en 1887 i posat en marxa des d'aleshores.

Llavors la ciutat acabava d'annexionar a la seua jurisdicció diversos pobles de l'horta circumdant, com Patraix, Russafa, Benimaclet o Campanar, i s'havia celebrat en els Jardins del Real l'Exposició Regional d'Agricultura, Indústria i Arts de 1883, que incentivaren aquella voluntat d'expansió urbanística. La principal innovació del nou pla de 1887 era la projecció de dos Grans Vies, una a l'est de la ciutat (llavors anomenada Gran Via Germanies, ara formada per la Gran Via Marqués del Túria i la seua continuació, la Gran Via Germanies) i una altra al sud-oest (llavors anomenada Gran Via Ferran el Catòlic, que en l'actualitat ha quedat subdividida entre la Gran Via Ferran el Catòlic i la Gran Via Ramón y Cajal). Així, aquell gran bulevard tindria fins a 50 metres d'amplària, amb un jardí central, i en el cas de la zona oriental marcaria la fi d'un Eixample que va crear el nou barri del Pla del Remei i que es va caracteritzar per la successiva instal·lació d'edificis nobles, fonamentalment entre les dècades de 1890 i 1930, amb els diversos estils típics d'aquells moments: l'historicisme, el modernisme, l'eclecticisme, l'art déco,  el castissisme i el racionalisme.

Pavellons de l'Exposició Regional de 1883, instal·lada en els Jardins del Real

Projecte de primer Eixample de 1884-1887, progressivament executat a partir d'aleshores

Mapa de València en 1899, amb els avanços urbanístics del primer Eixample

El carrer Colom a començaments del segle XX, a l'altura de l'actual plaça dels Pinazo mirant cap a la Plaça de Bous, que es veu al fons


A començaments del segle XX, en època d'una altra gran exposició a València, com ho va ser l'Exposició Regional i Nacional de 1909 i 1910, la Gran Via (anomenada en el seu primer tram Marqués del Túria a partir de 1912) ja anava agafant forma i precisament llavors es projectà un segon Eixample més enllà del seu propi traçat. El dissenyà Francesc Mora en 1907 i fou aprovat en 1912, planificant una àmplia extensió ortogonal que en aquella part oriental més noble mostrava una important particularitat: l'establiment d'una gran avinguda en diagonal per on passaven els trens que anaven cap al Grau i cap a Tarragona, la qual, amb el temps, després de la inauguració de l'Estació del Nord en 1917 i la substitució d'aquell traçat ferroviari, acabà convertint-se en l'actual avinguda Regne de València (originàriament de Victòria Eugènia, l'esposa d'Alfons XIII), de 32 metres d'ample i també amb un jardí central, de palmeres en este cas. De fet, l'espai delimitat per aquells dos grans bulevards esmentats donà lloc a l'altra gran part de l'Eixample noble, el barri de Gran Via, els edificis del qual s'anaren construint bàsicament entre les dècades de 1920 i 1950. I és per això precisament que ací ja a penes es veuen construccions historicistes i modernistes, mentres que destaquen altres estils posteriors, com l'eclèctic, l'art déco, el racionalista, el castissista o el classicista.

Maqueta de l'Exposició Regional Valenciana de 1909, instal·lada sobre l'actual barri de l'Exposició, a l'altra banda del riu respecte a l'Eixample noble de la ciutat


Projecte de segon Eixample de 1907-1912, més enllà de la Gran Via i amb una diagonal marcada pel traçat ferroviari del moment

Mapa de València en 1925, amb el primer Eixample molt avançat i el segon començat a formar-se més enllà de la Gran Via cap a l'avinguda Regne de València (llavors Victòria Eugènia)

Llicències de construcció atorgades en el primer Eixample i Russafa entre 1874 i 1909. Dades obtingudes i mapa realitzat per Francisco Taberner i Maria Teresa Broseta

Llicències de construcció atorgades en el primer Eixample i Russafa entre 1909 i 1950. Dades obtingudes i mapa realitzat per Francisco Taberner i Maria Teresa Broseta

Mapa de València en 1944 amb el Barri de Gran Via acabant de formar per complet l'avinguda Regne de València i arribant ja a la de Peris i Valero

Aquell nou barri de l'Eixample prengué el nom de la Gran Via (Marqués del Túria) a la vora del qual es desenvolupà, mentres que la primera zona d'expansió, originàriament anomenada Barri de Colom, acabà per agafar-lo de la denominació popular de la zona, el Pla del Remei, prop del pont de la Mar. Allà s'havia trobat històricament l'antic Convent del Remei, de trinitaris, ubicat entre el que hui seria el riu i el carrer Navarro Reverter, des de l'any 1505 fins al seu enderrocament en 1841, després de la desamortització eclesiàstica. D'altra banda, pel que fa concretament a la qüestió onomàstica, més enllà del nou carrer Colom, també s'hi posaren altres noms de carrers vinculats a la conquesta espanyola d'Amèrica (que també rebé la seua plaça), com Pizarro, Hernán Cortés i Isabel la Catòlica, als quals després s'anaren incorporant personatges històrics valencians (el matemàtic i mariner novelder Jordi Juan, el navegant oliver Gabriel Ciscar o el gravador valentí Rafael Esteve) i patricis valencians de finals del segle XIX (com els polítics conservadors Ciril Amorós i Joan Navarro Reverter, els progressistes Cristòfol Sorní i Fèlix Pizcueta o el bibliògraf Enrique Serrano Morales), amb alguns afegits posteriors, com el del Comte de Salvatierra (Francesc Maestre, alcalde de València i governador civil de Barcelona assassinat en un atemptat anarquista) i el de l'historiador Ernest Martínez Ferrando.

Per la seua banda, en la toponímia urbana del barri de Gran Via (que rebé el nom de Marqués del Túria en honor al noble Tomàs Trénor i Palavicino, el gran impulsor de l'Exposició Regional de 1909), es produí una combinació de personatges espanyols de l'època (l'andalús Antonio Cánovas, president conservador del Govern assassinat en 1897; l'almirall gallec Luis Cadarso, mort en la guerra de Cuba de 1898; el polític regeneracionista aragonés Joaquín Costa o l'escriptor castellà Jacinto Benavente, Premi Nobel de Literatura en 1922) amb personatges històrics valencians (el Mestre Racional; la reina Na Germana de Foix; l'erudit oliver Gregori Mayans; el seu nebot, el mencionat navegant Gabriel Ciscar; el taquígraf xativí Francesc de Paula Martí o el mestre Enric Gozalbo, professor d'una escola ubicada durant les primeres dècades del segle XX en el carrer Ciril Amorós), així com alguns pocs topònims (els dels carrers Salamanca i Borriana). Així, sobre aquell traçat urbà, progressivament erigit entre les dècades de 1880 i 1950, es construí una extensió de València caracteritzada encara fins a l'actualitat per la seua elegància i sumptuositat, amb la concentració física de les classes socials valencianes més benestants, on, en conseqüència, també s'han instal·lat algunes de les botigues i els comerços més luxosos de la ciutat. 

Nomenclàtor dels carrers dels barris del Pla del Remei i Gran Via

Convent de la Mare de Déu del Remei (1505-1841), amb doble claustre, en el plànol del pare Tosca

Plànol de València en 1869, amb l'església i els claustres del Convent del Remei enderrocats (només queden unes antigues cases al costat). L'anomenat Passeig del Remei donà lloc a l'avinguda Navarro Reverter

Placa dels anys 30 en honor de Gabriel Ciscar a l'inici del seu carrer. Foto: Tono Giménez

Placa dels anys 60 en honor d'Ernest Martínez Ferrando en el seu carrer. Foto: Tono Giménez

Així les coses, els edificis de l'Eixample noble de València han sigut obra d'alguns dels arquitectes més notables de finals del segle XIX i tot el XX, com ara Manuel Cortina, Joaquim Maria Arnau, Francesc Mora, Carles Carbonell, Vicent Sancho Fuster, Xavier Goerlich, Cayetano Borso di Carminati, Enric Viedma, Marià Peset, Joaquim Rieta, etc. I pel que fa al procés de construcció, en podríem distingir quatre grans etapes, començant per una primera entre la dècada de 1880 i la de 1910, caracteritzada per la preeminència de l'historicisme, el modernisme i les influències de l'Art Nouveau. De fet, d'aquell moment primigeni, de fa més d'una centúria, són molts els edificis que han anat desapareixent al llarg del temps, enderrocats la majoria durant la segona mitat del segle XX. Per exemple, un dels que ni tan sols arribà a eixe altre segle fou el Teatre Circ de Colom, una típica instal·lació de l'època per a espectacles amb cavalls, circenses i teatrals que s'ubicà de manera efímera en l'Eixample entre 1883 i 1890. Un altre edifici desaparegut, instal·lat en la dècada de 1880 en el cantó del carrer Hernán Cortés amb la Gran Via, fou el Convent i Col·legi de la Mare Sacrament, d'estil neogòtic, per a l'orde de les monges adoratrius, fundat a València per santa Maria Micaela del Santíssim Sacrament, morta de còlera en 1865 i canonitzada en 1934. L'edifici fou enderrocat en la dècada de 1970 per a construir vivendes, a excepció de l'església amb les restes venerades de la santa, que ha quedat en el pati interior amb un nou accés pel número 29 d'Hernán Cortés. Així mateix, també el Convent i Col·legi de les Teresianes, ubicat en estil neogòtic cap a 1905 en el cantó de Jordi Juan amb Ciril Amorós (donant al que després seria el Mercat de Colom), fou enderrocat en la dècada de 1970 per a ser substituït per un edifici de vivendes (traslladant-se les monges al Vedat de Torrent).

A l'esquerra, el Teatre Circ que s'instal·là al Parterre de València entre 1869 i 1875. A la dreta, el Teatre Circ Price que hi havia a Madrid en aquella mateixa època

Ubicació en 1889 del Teatre Circ de Colom, del qual no tenim imatges, 

Convent i església de la Mare Sacrament, de les monges adoratrius, donant a la Gran Via Marqués del Túria en els anys 20

Actual portada de l'església de la Mare Sacrament i ubicació de l'edifici en el pati interior de l'illa de cases

Cos incorrupte de santa Maria Micaela del Santíssim Sacrament i interior actual de l'església de la Mare Sacrament

Antic Convent i Col·legi de les Teresianes, davant del Mercat de Colom

Edifici que substituí el Convent i Col·legi de les Teresianes, davant del Mercat de Colom

Igualment, altres dos edificis eclesiàstics neogòtics un poc més tardans, de 1917 i 1918, també acabaren sent substancialment modificats o desapareixent del tot: el Convent dels Pares Caputxins, de l'arquitecte Manuel Peris Ferrando i molt a prop d'on es trobava l'esmentat Col·legi de les Teresianes (en este cas en Ciril Amorós amb Comte de Salvatierra donant a la façana de darrere del Mercat de Colom), i l'Asil de Xiquetes Òrfenes de la Marquesa de Sant Joaquim, de Demetri Ribes, que s'ubicà ja en el barri de Gran Via, en el número 20 del carrer Almirall Cadarso, i posteriorment fou transformat en l'Institut de Secundària Sant Vicent Ferrer, amb un edifici completament nou erigit en els anys 60. El primer edifici, per la seua banda, fou reconvertit en un conjunt de vivendes, construint en una part del solar original una nova església de Sant Josep de Caputxins, ubicada actualment en el número 67 de Ciril Amorós. Però no tot han sigut edificis religiosos els que han desaparegut, sinó també algunes cases historicistes i modernistes de notable importància de les dècades de 1900 i 1910, com la Casa Oroval de Manuel Cortina, que estava en el carrer Sorní amb Colom, al costat de la coneguda Casa dels Dracs del mateix arquitecte, o la Casa Payà, també de Cortina, en el cantó de la Gran Via Marqués del Túria amb el carrer Gregori Mayans, enderrocada en els anys 60. Així mateix, la Casa Giner de l'arquitecte Lluís Ferreres, en el carrer Sorní, fou demolida en els 70, mentres que el Palauet de la Comtessa de Bunyol, de Vicent Alcayne en estil neorococó, tot i mantindre la façana, fou completament buidat per dins, seguint una pràctica prou comuna durant les darreres dècades.


Convent dels Caputxins en Ciril Amorós amb Comte de Salvatierra

Edifici que ha substituït el Convent de Caputxins i nova església moderna de Sant Josep de Caputxins en part de l'antic solar

Asil de Xiquetes de la Marquesa de Sant Joaquim, de Demetri Ribes, en Almirall Cadarso

Edifici de l'actual Institut de Secundària Sant Vicent Ferrer, que substituí al de Demetri Ribes

Casa Oroval, de Manuel Cortina, al principi del carrer Sorní amb el carrer Colom i al costat de la Casa dels Dracs

Edifici Vallcanera, que substituí la Casa Oroval a finals dels 60

Casa Payà, de Manuel Cortina, en la Gran Via amb el carrer Mayans

Edifici que substituí la Casa Payà en els anys 70. Foto: Ángel Martínez

Casa Giner, de Lluís Ferreres, en el carrer Sorní, enderrocada en els 70. Foto: Francesc Taberner

Palauet de la Comtessa de Bunyol, de Vicent Alcayne, en el carrer Isabel la Catòlica 8, totalment buidat per dins

També desaparegué la Passarel·la de l'Exposició que travessava el riu a l'inici del Pla del Remei, en este cas com a conseqüència de la riuada de 1957, on hui s'erigix el Pont de l'Exposició (popularment conegut com el Pont de Calatrava o Pont de la Peineta). En tot cas, afortunadament, també són moltíssims els edificis d'aquella primera etapa caracteritzada per l'historicisme i el modernisme que s'han conservat fins als nostres dies, com per exemple els que va fer  entre les dècades de 1890 i 1900 l'esmentat Manuel Cortina en el carrer Fèlix Pizcueta 3 (Cortina I), en el carrer Sorní 23 (Cortina Pérez) i en el mateix carrer Sorní 4, on s'ubica la ja indicada Casa dels Dracs (Cortina II), que representa el cim de la seua fantasia goticista. Igualment, també dos edificis religiosos neogòtics han arribat fins als nostres dies, com l'església parroquial de Sant Joan i Sant Vicent, de l'arquitecte Josep Calvo amb alguns tocs neobizantins, en el carrer Isabel la Catòlica 13, o la Basílica, Convent i Col·legi Sant Vicent Ferrer, de Joaquim Maria Arnau i Francesc Almenar, en Ciril Amorós 56, on s'instal·laren els dominics en la dècada de 1910, després que hagueren hagut d'abandonar el tradicional Convent de Sant Doménec durant el segle XIX, a causa de la desamortització. Finalment, el mateix Manuel Cortina tancà aquell període de neomedievalisme amb una darrera casa que es feu per a ell mateix, en el carrer Sorní 12.

Passarel·la de l'Exposició (1909-1957)

Edifici Cortina I, en Fèlix Pizcueta 3, de 1896

Edifici Cortina II, en Sorní 4, de 1901, popularment conegut com la Casa dels Dracs

Edifici Cortina Pérez, fet per al germà de Manuel Cortina en 1905, en el carrer Sorní 23. Foto: Tono Giménez

Església de Sant Joan i Sant Vicent, de Josep Calvo, en el carrer Isabel la Catòlica 13


Detall de la façana de l'església de Sant Joan i Sant Vicent. Foto: Tono Giménez

Basílica de Sant Vicent Ferrer, dels dominics, de Joaquim Maria Arnau i Francesc Almenar, en construcció en el carrer Ciril Amorós

Façana actual de la Basílica de Sant Vicent Ferrer, feta per Joaquim Maria Arnau i Francesc Almenar


El Col·legi dels Dominics, envoltant la Basílica de Sant Vicent Ferrer. L'edifici original del col·legi, neogòtic i neorenaixentista, fou substituït per un altre nou en els anys 70.

Vista zenital de la Basílica i el Col·legi de Sant Vicent Ferrer, dels dominics, en l'actualitat


Edifici neogòtic en la mateixa illa de cases que el conjunt dels dominics, en Ciril Amorós 58, donant al Mercat de Colom. Foto: Tono Giménez

Darrer edifici neogòtic de Manuel Cortina, de 1926, en el carrer Sorní 12. Alçat procedent d'una investigació d'Amadeo Serra Desfilis

Altrament, d'aquella etapa inicial també es conserven diversos edificis no ja historicistes, sinó eminentment modernistes o eclecticistes, com l'Edifici d'Aigües de València, de 1905, d'Antoni Martorell en la Gran Via Marqués del Túria 19, que encara alberga la seu de la mateixa empresa; la Casa Ortega de 1906, de Manuel Peris Ferrando en la Gran Via Marqués del Túria 9, que actualment també ha sigut buidada per dins, deixant només la façana; l'Edifici Ferrer de 1908, de Vicent Ferrer Pérez en Ciril Amorós 29; els coneguts Edificis Chapa de 1909, de Carles Carbonell, Emili Ferrer i Antoni Martorell en la plaça Cánovas; la Casa Pons o Casa de les Oronetes de 1909, de Vicent Sancho Fuster en la Gran Via Marqués del Túria 36; l'actual Col·legi d'Economistes, dissenyat pel saguntí Francesc Mora, en Taquígraf Martí 4; o, evidentment, un dels cims de l'arquitectura modernista valenciana, el Mercat de Colom de 1916, del mateix Francesc Mora entre els carrers de Jordi Juan i Comte de Salvatierra. Amb ell es donava servici a tota aquella nova àrea de la ciutat que ja quedava lluny del Mercat Central i que obtenia així un gran mercat permanent de rajola, amb estructures metàl·liques, grans finestrals i decoracions de mosaic típicament modernistes, que s'adequava plenament a la sumptuositat de la zona.

Edifici d'Aigües de València, d'Antoni Martorell, en Gran Via Marqués del Túria 19, en construcció en 1903

Edifici d'Aigües de València, d'Antoni Martorell, en la Gran Via Marqués del Túria 19, en l'actualitat

Casa Ortega, de Manuel Peris, en la Gran Via Marqués del Túria 9. Foto: Juan Mayordomo

Edifici Ferrer, de Vicent Ferrer, en Ciril Amorós 29. Foto: Juan Mayordomo

Foto antiga dels Edificis Chapa, de Ferrer, Carbonell i Martorell, en Gran Via amb Cánovas

 Imatge actual dels Edificis Chapa. Foto: Doerio

Casa de les Oronetes, de Vicent Sancho, en la Gran Via Marqués del Túria 36, amb evidents reformes interiors. Foto: Joanbanjo


Actual Col·legi d'Economistes, de Francesc Mora, en Taquígraf Martí 4. Foto: Sergi Albir

Mercat de Colom, de Francesc Mora, en Jordi Juan amb Comte de Salvatierra i Historiador Martínez Ferrando. Foto: Dina Oltra

 Mercat de Colom des de la façana posterior. Foto: Diego Delso


Detall ornamental del Mercat de Colom. Foto: Tono Giménez


Interior del Mercat de Colom, amb la seua estructura metàl·lica

Més endavant, sense deixar del tot els referents modernistes, es va donar una segona etapa, ja entre les dècades de 1910 i 1930, en què avançaren els edificis de trets eclecticistes, classicistes o neobarrocs i també, progressivament, les línies racionalistes. Així, per exemple, Xavier Goerlich, un dels arquitectes més prolífics d'esta nova època, feu les seues primeres construccions en 1914, com la Casa Castelló de Gravador Esteve 12  i l'Edifici Barona de Gran Via Marqués del Túria 70. Per la seua banda, arquitectes com Vicent Rodríguez, Francesc Mora i Alfons Garín dissenyaren en els anys 20 edificis de línies eclèctiques internacionals, amb tocs afrancesats i neobarrocs, com, respectivament, l'Edifici Bernat Gómez de Jordi Juan 19, l'Edifici Noguera II de Gregori Mayans 3 o l'Edifici Baixauli de l'avinguda Regne de València 30 (on hi hagué el Cinema Avenida durant molt de temps). Altres com Francesc Almenar donaren cos a la nova Escola d'Artesans, un centre de tendència progressista i republicana instal·lat fins llavors en el carrer Pintor Sorolla (on s'havien format personatges com Joaquim Sorolla i Josep Segrelles) que s'ubicà en l'avinguda del Regne de València 42, gràcies a la generosa ajuda de moltes donacions anònimes. Així mateix, Josep Peris dissenyà en 1929 la Casa Gamón en l'encreuament de Comte Altea amb Almirall Cadarsom d'inspiració primitivista africana i amb alguns ornaments neoegipcis, alhora que durant aquells anys, entre 1915 i 1931, s'instal·laren els tres conjunts escultòrics que jalonen la Gran Via Marqués del Túria: els dedicats al Marqués de Campo, un dels principals financers de la València del segle XIX; al periodista i poeta Teodor Llorente i Olivares, pare de la Renaixença; i al Llaurador Valencià, en representació dels qui dediquen la seua vida al cultiu de la terra. 

Casa Castelló, de Xavier Goerlich, en Gravador Esteve 12. Foto: Joanbanjo

Edifici Barona, de Xavier Goerlich, en Gran Via Marqués del Túria 70. Foto: Tono Giménez

Signatura de Xavier Goerlich en diversos edificis de l'Eixample. Foto: Joanbanjo

Edifici Bernat Gómez, de Vicent Rodríguez Marín, en Jordi Juan 19. Foto: Juanmi

Edifici Noguera II, de Francesc Mora, en Gregori Mayans 3. Foto: 91 Days

Edifici Baixauli, d'Alfons Garín, en l'avinguda Regne de València 30

Ubicació original de l'Escola d'Artesans fins a 1931, en el carrer Pintor Sorolla, i placa d'agraïment a una donació anònima de 1887

Nova ubicació de l'Escola d'Artesans de Francesc Almenar, en l'Eixample, en l'avinguda Regne de València 42

Casa Gamón, de Josep Peris, en l'encreuament d'Almirall Cadarso i Comte d'Altea

Detall primitivista africà de la Casa Gamón. Foto: Tono Giménez

Estàtues al Marqués de Campo, Teodor Llorente i el Llaurador Valencià al llarg de la Gran Via Marqués del Túria

Així mateix, durant els anys 30 avançaren les construccions de línies racionalistes, com la Casa Salom de Joan Guardiola, en l'avinguda Regne de València 15, amb una mescla d'eclecticisme i prerracionalisme; l'Escola Industrial (i actual Centre Integrat Públic de Formació Professional Vicent Blasco Ibáñez) projectat per Francesc Mora en l'avinguda Regne de València 46, amb influències art déco i de l'estil sezession vienés; el Cinema Metropol en el carrer Hernán Cortés 9 i l'Edifici Martí Alegre en la plaça Cánovas 12, de Xavier Goerlich; o l'Edifici Peset-Llorca, de Marià Peset, en el carrer Ciril Amorós 88. Igualment, aquell estil racionalista encara s'allargà tímidament en algunes construccions dels anys 40, però ja en el nou context de la postguerra, en què foren predominant les línies cada vegada més castisses, una combinació que es pot observar, per exemple, en el Col·legi de Loreto, de les religioses de l'orde de la Sagrada Família, que va dissenyar l'arquitecte Lluís Albert en el carrer Salamanca 55.


Casa Salom, de Joan Guardiola (autor de la Casa Jueva), en l'avinguda del Regne de València 15

Escola Industrial, de Francesc Mora, en el moment de la seua construcció en els anys 30

Escola Industrial, actual CIPFP Vicent Blasco Ibáñez, en l'avinguda Regne de València 46

Edifici del Cinema Metropol, de Xavier Goerlich, en Hernán Cortés 9. Foto: Juan Mayordomo

Cartell anunciador del Cinema Metropol, amb la seua tipografia dels anys 30. Foto: Tono Giménez


Il·lustració de la façana del Metropol, feta per Atypical Valencia (Virginia Lorente)

Edifici Martí Alegre, de Xavier Goerlich, en la plaça Cánovas 12. Foto: José D. Navarro

Edifici Peset-Llorca, de Marià Peset, en el carrer Ciril Amorós 88. Foto: José D. Navarro

Col·legi de Loreto, de Lluís Albert, en el carrer Salamanca 55

A continuació, una de les principals característiques de molts dels edificis establits entre els anys 40 i 50, quan acabà de caramullar-se el traçat urbà dels dos Eixamples, fou la seua dedicació religiosa, en plena consonància amb el nacionalcatolicisme imperant en la postguerra. Així, per exemple, Pablo Soler Lluch construí en estil castissista l'església parroquial del Sant Àngel Custodi en el carrer Salamanca 43; Vicent Traver feu l'església parroquial de Sant Andreu Apòstol, la qual està dins del pati interior d'una illa de cases al qual s'accedix pel carrer Colom 8; Xavier Goerlich signà el Monument dels Caiguts dedicat per les autoritats franquistes als morts del bàndol nacional durant la Guerra Civil (el qual consistí en una còpia de l'antiga Porta del Real de 1801 amb detalls i inscripcions al·lusives a la qüestió, que, tot i haver-se tapat recentment, en resignificar el monument per la Llei de Memòria Històrica, ha mantingut la seua gran creu enmig); Enric Viedma dissenyà el nou Col·legi dels Maristes ja en els anys 50, ubicat en el carrer Salamanca 45; i Salvador Rocafull erigí en el carrer Salamanca 56 el Convent de les Serves de Jesús de la Caritat (dedicades a la cura de malalts), tornant en este cas a la inspiració neogòtica de començaments de la centúria. 

Església parroquial del Sant Àngel Custodi, de Pablo Soler, en el carrer Salamanca 43

Vista zenital de l'església parroquial de Sant Andreu, de Vicent Traver, a la qual s'accedix des del carrer Colom 8. Vista parcial de la cúpula en ser enderrocat temporalment l'edifici de davant fa uns anys

Monument als Caiguts, una reproducció de l'antiga Porta del Real de les muralles de València, amb una creu i símbols de la victòria franquista

Antiga Porta del Real de les muralles de València, que donava al Pont del Real, erigida en estil neoclàssic en 1801

Col·legi dels Maristes, d'Enric Viedma, en el carrer Salamanca 45

Convent de les Serves de Jesús de la Caritat, de Salvador Rocafull, en el carrer Salamanca 56

Model 3D del Convent de les Serves de Jesús de la Caritat

Finalment, a partir dels anys 50, 60 i 70, amb el progrés del desenvolupisme, s'instal·laren nous edificis de gran altura, alguns substituint antigues construccions, com ara la Torre València, de Luis Gutiérrez Soto, en la confluència de la Gran Via Marqués del Túria amb la plaça Amèrica; o també la finca dissenyada per Lluís Albert en l'encreuament de la mateixa Gran Via i l'avinguda Regne de València; i, igualment, l'Edifici Vallcanera, de Vicent Valls i Joaquim Garcia, que en 1969 substituí  l'antiga Casa Oroval de Manuel Cortina en la confluència del carrer Sorní amb el carrer Colom. Així mateix, també en els anys 60 s'erigí la interessant església parroquial col·legiata de Sant Bartomeu, de Cayetano Borso di Carminati i Rafael Contel en l'avinguda Regne de València 60, amb pintures i murals ceràmics de l'artista pop Andrés Cillero, o la seu del Col·legi Territorial d'Arquitectes de València, de Filibert Crespo, Emili Rieta, Càndid Orts i Rafael Tomás, amb un mur metàl·lic de l'escultor Amadeu Gabino en la façana, en el carrer Hernán Cortés 6. Paral·lelament, també foren anys en què s'anaren afegint nous conjunts escultòrics per tota la zona, com el de Simón Bolívar i el bust de Teodor Llorente i Falcó en els contorns de la plaça Amèrica o el monument al Mestre Serrano en l'avinguda Regne de València. A més a més, en esta mateixa avinguda l'antiga escultura de José Antonio Primo de Rivera (nom que tingué l'avinguda durant el franquisme) fou substituïda en 1994 per un monument als Maulets de la Guerra de Successió, en la confluència amb els carrers Ciscar i Mestre Racional.


Torre València, de Luis Gutiérrez Soto, en la confluència de la Gran Via Marqués del Túria i la plaça Amèrica

Finca dissenyada per Lluís Albert, en l'encreuament de la Gran Via Marqués del Túria amb l'avinguda Regne de València. Foto: Tono Giménez

Edifici Vallcanera, de Vicent Valls i Joaquim García. Foto: José Daniel Navarro

Església parroquial col·legiata de Sant Bartomeu, de Cayetano Borso di Carminati i Antonio Contel, en l'avinguda Regne de València 60

Interior de l'església parroquial col·legiata de Sant Bartomeu. Fotos: Tono Giménez

Seu del Col·legi Terriorial d'Arquitectes de València, de Crespo, Rieta, Orts i Tomás en els anys 60, en el carrer Hernan Cortés 6. Foto: Tono Giménez

Monuments a Bolívar, Teodor Llorente fill, el Mestre Josep Serrano i els Maulets

En darrer terme, fins i tot en els últims anys s'han produït en la zona algunes grans promocions immobiliàries, com la de l'Edifici Porta de la Mar, projectat per Juan Añón en 2011 en la plaça homònima, sobre el solars dels antics Jutjats de València, amb les oficines i pisos més cars de tota la ciutat, de fins a més de dos milions d'euros cadascun. Una mostra més de l'opulència històrica d'una àrea que no debades ha rebut el nom d'Eixample noble de València, en el qual viuen en l'actualitat unes 20.000 persones, que concentra algunes de les botigues i les construccions més notables de la capital i de la qual parlarem este proper dijous 18 d'octubre en la Poppyns Store del carrer Isabel la Catòlica 21, en la huitena jornada de La València Contada, organitzada per La Rambleta i Cerveses Alhambra, de 17 a 20 hores. Hi intervindrem jo mateix, fent, com ací, un repàs a la història de l'Eixample; la interiorista Macarena Gea i l'advocat Andrés Goerlich per a parlar del moment urbà de la zona, moderats per Álex Zahinos; i el dissenyador Lawerta i els músics de Polock Papu Sebastián i Pablo Silva, moderats per Mariola Cubells, per a tractar sobre l'art i la cultura fets des del mateix Eixample. En acabar hi haurà una picadeta de convit, alhora que es podrà contemplar l'exposició de Tono Giménez amb detalls arquitectònics del Pla del Remei i la Gran Via. Per la seua banda, Luiso Fernández dedicarà el seu programa radiofònic en la Cadena SER, "Callejeando", a un nom de carrer de l'Eixample. Vos esperem este dijous en Poppyns! (cal descarregar la invitació ací mateix).


Edifici Porta de la Mar, de Juan Añón, en la plaça homònima



2 comentaris:

Mycosman ha dit...

Fantàstic article! Gracies! :)

Joanllu ha dit...

Genial, moltes gràcies, als interessats per l’art, l’arquitecturs, l’urbanisme i els or dits socials que creen les ciutats ens tornem bojos buscant informacions disperses, i és un goig trobar un estudi tan complet i organitzat i amb tanta documentació gràfica! Gràcies per posar a l’abast de tothom el resultat del teu esforç!