Carles Fenollosa amb un exemplar de Narcís o l'onanisme
el dia de la seua presentació en el Trinquet Pelayo de València
És molt difícil dir res d’una novel·la en la seua presentació, quan no l’ha llegida pràcticament ningú. No debades, com comentava l'altre dia amb el poeta i escriptor Josep Piera, "una novel·la no s’explica, ni es conta, sinó que directament es llig". En tot cas, pel títol, per la sinopsi del llibre o per les promocions que ha fet l'editorial, més o menys hi ha un conjunt de coses que es poden esperar a priori de Narcís o l'onanisme: que és una obra trencadora, crítica, mordaç, divertida, un pèl iconoclasta i amb un jove protagonista central que té una sèrie d’angoixes i obsessions.
I de tot açò, sense desvelar res més de l’argument, voldria destacar clarament dos aspectes de la novel·la de Carles Fenollosa que presentem hui ací. Un ja l’ha l’ha dit, ja l’ha raonat i ja l’ha explicat Toni Sabater, i és la seua mestria literària, l’estil lluminós, culte, brillant, que enganxa i que mostra una consistent fusta d’escriptor. A Carles el coneixíem sobretot fins ara com a columnista i com a articulista, i personalment m’agrada molt el Carles columnista i articulista, però és que el Carles novel·lista m’encisa, em fascina, em té atrapat. I, en comprovar una certa unanimitat entre els escriptors i lletraferits que hem llegit ja la novel·la, pense que no és una qüestió de gust merament personal, sinó que hi ha cert consens en què l’estil de la novel·la destaca moltíssim i és un dels seus grans al·licients.
Per una altra banda, l’altre gran aspecte que voldria destacar és la valentia de Carles a l’hora de publicar esta novel·la. El text és una crítica brutal i despietada del panorama literari i cultural valencià i de les capelletes del valencianisme. I l’escriu una persona que viu molt de prop i que vol viure molt de prop eixe panorama literari i cultural valencià, i que forma part directa d’eixos contorns del valencianisme. En conseqüència, el fet de publicar esta novel·la té molts riscos. Que molta gent se senta a·lludida, que molta gent ho prenga com una crítica inoportuna, que molta gent no compartisca en absolut la mordacitat d’eixa visió que acaba convertint-se quasi en una esmena a la totalitat, etc. En este sentit, des que li vam atorgar el Premi Lletraferit des de Llibres de la Drassana hem advertit a Carles que es preparara per al pitjor, perquè el text el pot situar en la incòmoda posició d’un enfant terrible de la literatura valenciana, una posició que pense que no va molt amb la seua aparent personalitat quotidiana, però que, siga com siga, sens dubte es pot inferir de les crítiques, les reprovacions i els sarcasmes que inunden l’obra contra la mediocritat cultural i literària que moltes vegades ens envolta, ens aclapara i, immisericordement, ens tira l’ànima a terra.
Ara bé, també cal dir que eixa crítica, eixa esmena quasi a la totalitat, en primer lloc es construïx en la novel·la d’una manera impecable, captant perfectament les mancances i els llocs comuns d’eixa mediocritat i explicant-los d’una forma molt divertida (de fet, a mi em costa moltíssim riure amb les novel·les i amb esta m’he rist moltíssim). Però, a més a més, en segon lloc també cal dir que eixes invectives contra la nostra literatura, contra la nostra cultura, contra la nostra política i contra la societat valenciana en general no es llancen des del nihilisme, l’autodestrucció, l’oix o la incomoditat total i permanent amb els valencians i amb la valencianitat, sinó que les fa un personatge, Narcís Almudéver, que ens resulta entranyable. Entranyable perquè, a banda de les seues crítiques salvatges, té una família, té uns amics, té una vida, té un treball, es relaciona amb els veïns, i no arriba als 30 anys, per la qual cosa, en certa manera, encara està aprenent a viure. I, com dic, tot això fa que, malgrat la seua causticitat, no l’odiem, no ens resulte detestable, sinó tot el contrari: ens és pròxim i completament amistós.
També hi ajuda, evidentment, l’excel·lència general de l’estil literari que comentava adés. Fins al personatge més fill de puta del món, per molt abominable que ens resulte, si escriu d’una manera excelsa acabem estimant-lo i fent-lo nostre un poquet. N’hi ha molts casos que tots coneixem i que ara no citaré. Però, en eixe sentit, Narcís no és, ni molt menys, un fill de puta; és, en tot cas, un ingenu, un idealista i un romàntic que constantment ens il·lumina amb els seus pensaments torrencials, brillants i tan ben expressats. En relació amb tot això, quan vam fundar Llibres de la Drassana fa quatre anys algú, parafrasejant a Baudelaire, va dir (no sé si el nostre estimat company olivà Ramon Morera) que calia ser "permanentment sublims", és a dir, segons el diccionari, calia que permanentment suscitàrem una emoció profunda per la nostra bellesa o grandesa, per la nostra excelsitud o eminència. Evidentment, els drassaners no som permanentment sublims. Per a mostra un botó: ací ens teniu.
Però estic convençut que esta novel·la de Carles Fenollosa, Narcís o l’onanisme, sí que suscita una emoció profunda per la seua bellesa o grandesa, per la seua excelsitud o eminència. I poder publicar textos així en Llibres de la Drassana, poder contribuir a eixa sublimitat de les obres literàries valencianes, era una de les principals raons, entre d'altres, per les quals vam fundar esta editorial. Així que no ens queda més que agrair públicament a Carles Fenollosa per haver confiat en el Premi Lletraferit, en Llibres de la Drassana i en Valencia Plaza per publicar la seua novel·la a través de nosaltres. Moltíssimes gràcies.
Parlament de presentació de Narcís o l'onanisme el dissabte 27 d'octubre de 2018.
La novel·la es pot trobar en llibreries o adquirir sense cost d'enviament des d'este enllaç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada