dimarts, 5 de febrer de 2008

"Passant jo per l'ancontrada"

Un breu article que he fet recentment sobre el senyoriu de Beniparrell m'ha introduït en la nissaga dels Escrivà de Romaní, una família noble valenciana que es remunta als temps de la conquesta de Jaume I, tant per part dels Escrivà, dels quals segurament n'era un el cronista conegut pel pseudònim de Desclot [d'Es Clot] -probable lloc pairal rossellonés de la família- com pels Romaní, família de cavallers i juristes d'origen bolonyés. Diverses branques dels Escrivà de Romaní, assentades majoritàriament a Madrid durant el segle XX, arribaren a assolir cotes de poder importants fins al punt que un d'ells fou alcalde de Madrid en ple franquisme i diuen que el fundador de l'Opus Dei, José María Escrivà, es posà el "de Balaguer" per distingir-se'n d'ells.

En definitiva, abans que embolique més la troca, únicament volia deixar constància que m'ha fet molta gràcia, després d'haver-me familiaritzat tant amb ells, trobar uns pocs poemes coneguts de Joan Escrivà de Romaní (c. 1450 - c. 1500), mestre racional del regne de València, ambaixador a Roma en l'època dels Borja i assistent a les tertúlies literàries de casa de Berenguer Mercader, juntament amb Joan Roís de Corella, Bernat Fenollar o Lluís de Castellví. N'hi ha un de molt "cortés":


Passant jo per l’ancontrada / de ma bella anamorada, /
viu la star molt desdeyosa, / de gracia no freturossa, /
alt en una finestra, / tenint en la ma sinestra /
un ram poch, qui odorave. / De gran tros luy me mirave /
mostrant de mi haver grat; / de hon, ab gran humilitat, /
fiu li jo gran reverència, / a danotar la potència /
que ves mi Deu li a dada. / Ella, ab veu quax alterada, /
dix-me: «Muntau, graciós, / que jo vul parlar ab vós /
de un fet que us demanaré» / «Senyora, jur-vos ma fe: /
ab strema voluntat / compliré vostre optat /
ab gran cor he temprament». / Complí prest son manament: /
ab tres salts pugí l’escala, / una ascala molt alsada. /
Entrí me·n dins una cambra, /
on la trobe abilada /
en manera agraciada /
e ab senyal de senyoria. /
Fiu prest lo que fer devia, /
ficant mon genol per terra; /
ela·m pres per la ma squerra /
e, rient, féu-me alsar, /
e comensa·m de abrassar. /
Una gran pessa s'aguem, /
que naguns parlar no poguem, /
tant estavem alterats /
he de seny foragitats. /
Aprés m’aymia, ab cor ferm, /
comensa·m dar besos strems, /
dient-me sa fasomia: /

«Vós sols sou la mia vida. / De tot sia complida /

vostra amor e·l gran delit, / pus devant mon sperit /
tinch a vós, al qual tant am». /
E besa·m de continent / d’on restí no poch content.


En general els aficionats a la llengua i la literatura valencians apreciem estos poemes antics, com també els de Ausiàs March, el Tirant, les grans cròniques o els textos de Corella. Tanmateix, quasi mai en som conscients que allò d'escriure en aquella època podia ser una cosa com jugar al golf hui en dia: una activitat reservada a la gent amb diners i amb temps, un signe de distinció social que segurament no seria gens ben vist ni valorat per les masses camperoles de l'època.


5 comentaris:

german ha dit...

hola!
el que més gràcie em fa de tot és comprovar què, per molts segles que passen, la "temàtica" continua sent la mateixa! :)
salut!

Perpal ha dit...

Curiós. Joan Escrivà havia de ser el tema d'una meua remota tesi que es va venir a terra després d'aquest article de Martí de Riquer: "Los escritores mossèn Joan Escrivà y el Comendador Escrivà", Cultura Neolatina, LIII (1993), 1-2, 85-113. On demostra que el Joan Escrivà del Cançoner d'[enam]orats i el "Comendador" del Cancionero General són dues persones diferents; l'article i una consulta erudita a un enlluernador pare Batllori de més de noranta anys tocat i posat de barret i bastó de puny de plata. Un altre Escrivà va ser l'enginyer que va construir Castel Sant'Elmo, a Nàpols.

Vent d Cabylia ha dit...

Perpal, doncs encara gràcies, perquè començar i donar-te compte d'això a meitat...

kirikú ha dit...

Les obres de tots aquests escriptors, nosaltres els valencians d'ara, encara les podem llegir. Segles després de ser escrites encara poder gaudir i emocionar-nos amb elles.

Les actuals èlits "golfistes" no deixaran res per a les generacions futures, s'hauran carregat la nostra terra.

Vent d Cabylia ha dit...

Vist així tens tota la raó del món, tot i que el que volia dir, per una banda, és que dedicar-se a l'escriptura no sempre ha estat una activitat tan "bohemia", i, per altra banda, que aquells que ho feien en moltes ocasions simplement seguien "modes" elitistes.