dimecres, 13 de febrer del 2008

Sobre la maldat dels "realities"

En els comentaris del post d'ahir el [nostre] Sequier em deia que tinc "molts pecats que porgar". No sé si es referia a açò, però no tinc problemes de consciència en afirmar que vaig vore a sovint Gran Hermano fins a la sisena edició, les de "quién me pone la pierna encima", "las yoyas", Kiko i Patricia, la legionària, etc. I, pel rànquing de bronques memorables que van fer un dia a Está pasando, sembla que les darreres edicions ja no tenen res de particular. Supose que perduda la sorpresa del format, perduda l'emoció del concurs.

D'altra banda, no crec que Gran Hermano siga una gran xacra social, més enllà de la hipocresia de la Milà dient que és un experiment sociològic. Els productors del format són dels que es van criar amb els "chiripitifláuticos" i els "payasos de la tele", i els que han anat en massa a participar-hi han estat dels que vam créixer amb "Barrio Sésamo" i "Fraggle Rock".

Allò realment important és garantir una educació (familiar i escolar) d'exigència i qualitat que permeta als joves distingir amb criteri entre la realitat i la ficció, entre el que és bàsic per a la vida personal i social i el que és accessori i superflu. Tot hauria de tindre cabuda en la nostra societat: la vida real i l'espectacle banal. El que és perillós és la confusió dels conceptes que, en efecte, sembla avançar a marxes forçades i segurament és a la base dels models socials i polítics en els quals vivim. És culpa majoritària de la televisió? És una qüestió d'educació? De manca general de valors? Del sistema socioeconòmic? De tot un poc?


5 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Vicent, et done la raó en una cosa: el Gran Hermano ha perdut ja el component quasi èpic que tenia en les seues primeres edicions, amb allò de les putes, la pierna encima, Aida i tota aquesta fornada de personatges inèdits. I ja poden fer Supervivientes tots els anys que la primera edició d'Hotel Glam és ja insuperable. L'èxit dels formats no tenia a veure només amb una total absència de límits i mesura, sinó també amb un punt d'originalitat que forçosament s'ha perdut amb els anys - i sorprèn, per exemple, que el més seguit dels últims GH haja estat (o això crec) el que va guanyar de forma espectacular un concursant que tenia més trellat que la resta dels concursants junts (un tal Pepe, crec, que si l'arriba a votar més gent el fan president del Govern...).

dospoals ha dit...

Jo enfocaria el tema des d'aquesta perspectiva. Partint de la queixa de Fuster que hi ha fretura de pornografia en català, crec que caldria que hi haguera oferta d'aquesta mena de productes televisius. D'aquesta manera la teua "preocupació" (i la de molts altres) de vore'ls ja només seria intel·lectual i no lingüística (com a "militant" de l'idioma).

El nostre drama és que bona part dels catalanoparlants s'estan amotllant als girs castellans d'aquesta mena de productes de massa i estem perdent possibilitats de reviscolament de la llengua.

Anònim ha dit...

Font de Mora califica el catalán de 'lengua extranjera' y prefiere potenciar el inglés (El Mundo)

I encara com no l'ha qualificat de "llengua morta" perquè ja ficats.

Anònim ha dit...

Vicent, un consell:
Fa anys, molts, que no tinc TV. No pots ni imaginar la quantitat de coses que es fan sense TV.
Prova-ho.

Vent d Cabylia ha dit...

Emili, efectivament Pepe era un gran element.

Josep, la meua preocupació no és intel·lectual ni lingüística a nivell particular. La meua preocupació és més bé social.

Charli, ja ho hem vist. Ja afegiré l'enllaç entre les novetats de març.

Vicent, jo ja passe del tema. Mentre estiguen, haurem d'aguantar-los.

Raimon, calla, calla. La tele ja va bé tindre-la. A més, tin en compte que jo no agafe Canal 9 i em puc estalviar els Notícies 9 directament. Ara, és una llàstima que també em perda Punt 2.