El xinés, l'exili i l'ensenyament públic

El xinés, l'exili i l'ensenyament públic
Publicat a Pàgina26 i Levante-El Mercantil Valenciano.

Em desdejune amb certa informació proporcionada per una agència de notícies: la Conselleria valenciana d’Educació ha iniciat contactes amb l’ambaixada de la Xina per tal de contractar professors que ensenyen xinés als estudiants valencians de Secundària i Batxillerat que així ho desitgen. En principi cap retret. Com més oferta acadèmica i com més opcions al coneixement tinguen, millor que millor. El problema ve després, quan compare eixa notícia amb les dades aportades pels diversos observatoris de l’ensenyança valenciana: més de 90.000 xiquets no poden estudiar en valencià, malgrat la voluntat dels seus pares, per la senzilla raó que la mateixa Conselleria que remou cel i terra per implantar el xinés a l’educació no és capaç d’oferir-los línies en llengua valenciana, les quals, d’altra banda, presenten mancances importants perquè més del 30% dels professors no estan capacitats per a fer classe en una de les dos llengües oficialment reconegudes per l’estatut valencià.

I del problema teòric passe a la tristesa quan contraste eixa voluntat política manifestada pels nostres governants amb la pròpia realitat que m’envolta: visc a Barcelona des de fa 5 anys i dec haver conegut, sense buscar-ho ni forçar-ho, més de 100 valencians que estan exercint com a professors a l’ensenyament públic gestionat per la Generalitat de Catalunya. En desconec les estadístiques –si és que n'hi ha–, però només cal agafar l’Euromed del dilluns a primera hora per observar l’elevat nombre de valencians que han de pujar cap a Tarragona o Barcelona per tal de desenvolupar la seua activitat professional en classes de Primària, Secundària o Batxillerat, impartint sobretot la matèria de llengua catalana.

És, vulguem o no, un exili. Un exili en tota regla segons les dos definicions bàsiques proporcionades pel diccionari: l’allunyament voluntari o forçós d’un territori especialment per motius polítics, i l’obligació de viure fora d’un lloc que s’enyora. De fet, l’origen etimològic de la paraula llatina exilium combina la partícula ex (fora), i l’arrel al (caminar), és a dir, que prové de la pena que s’imposava a aquells que eren expulsats de la pàtria, obligant-los a vagar fora d’ella. En el cas dels professors valencians que són abocats a impartir classes a Catalunya no hi ha una ordre directa d’expulsió, però les circumstàncies manen i si la Generalitat Valenciana actua per omissió, alentint el desenrotllament de l’educació pública, molts dels nostres professionals han d’anar-se’n fora, allà on poden, a guanyar-se les garrofes.

I eixe alentiment i entorpiment de la quantitat i la qualitat de l’ensenyament públic i en valencià són els que contrasten amb les propostes de la Conselleria valenciana, ara imposant l’anglés en l’Educació per la Ciutadania, ara tractant d’oferir cursos de xinés mentre les Escoles Oficials d’Idiomes estan saturades. Al mateix temps que molts dels nostres professors són forçats a un exili afortunadament proper, s’inicien contactes per portar-ne de fora, que siguen capaços d’ensenyar la llengua xinesa. No hauria de ser prioritari l’establiment d’una estructura educativa ampla i ferma? Una estructura que garantira l’ensenyança en valencià a tots aquells alumnes que volgueren rebre-la? Una estructura que donara eixida professional als mestres de casa nostra? No n’hi hauria prou d'ampliar l’oferta de xinés a les Escoles Oficials d’Idiomes? No seria millor tractar de cobrir abans les deficiències del sistema educatiu valencià, que ens han situat en la segona taxa autonòmica de fracàs escolar –el 40%– només per davall de Ceuta? No, pareix que no. Sembla que les propostes cridaneres i grandiloqüents, en compte de les silencioses i productives, són les més volgudes pel nostre conseller. L’educació valenciana s’ha convertit en un joguet en les seues mans, un joguet que segurament no és d’Ibi ni d’Onil sinó made in China.