dijous, 21 de juny de 2012

Arròs.sí, Arròs.no

Ací teniu el que vos prometia l'altre dia. El post que vaig publicar al blog de l'Arròs movie, en els orígens del projecte. Recordeu, despús-demà, festa grossa a Beneixida! (i aprofite per a enllaçar el text que ha fet Àgueda Vitòria sobre la qüestió).

Camp d'arròs a Sueca (Joanjo Aguar)
La naturaleza del arroz, que necesita para fructificar lagunas y calores; el estiercol y las plantas, que se corrompen para que el suelo de abundantes cosechas; la multitud de insectos que se reproducen en sitios pantanosos, dexando allí sus escrementos y cadáveres; este conjunto de poderosas causas, con el agregado de las partículas salinas que subministra el mar, deben causar un desorden en la economía animal de los vivientes… Se altera el color de los hombres y se manifiestan tercianas, que con el tiempo aumentan de fuerza y de malicia… No sé como hay hombres que se obstinen en sostener el cultivo del arroz, siendo tan pernicioso a la salud pública.
Són les paraules de l’il·lustrat Cavanilles en 1796, exercint com adalil d’una de les principals polèmiques que afectà la vida pública espanyola i particularment valenciana, durant quasi tot el segle XVIII. Sens dubte, si Josep Cuní haguera tingut un programa aleshores hauria obert un matí amb la pregunta del dia: Arròs.sí, Arròs.no (aplicada, si més no, als aiguamolls de l’Empordà i els deltes del Llobregat i de l’Ebre, on s’hi conreava). Segons una bona part dels integrants del moviment il·lustrat el conreu de l’arròs, que requereix d’una gran quantitat d’aigua i per això es produïa estancant-la en zones marjalenques, era el principal responsable de les febres tercianes causades per les picadures de mosquits, això és, la malària o paludisme, noms que provenen precisament de les formes itàliques mal aria (mal aire) i palude (pantà), associades als terrenys amb presència permanent d’aigua.

El mateix Gregori Maians, després d’haver-ne estat partidari, acabà per rebutjar l’opció arrossera en atribuir un brot epidèmic que afectà directament la seua família a la influència directa dels arrossars de la marjal Pego-Oliva:
Mis hijas Teresa i Pepa i mi Francisquito han padecido tercianas, i también una criada, i ahora otras dos; i en esta villa ai más de trescientos tercianarios, cuyo gravíssimo daño se padece por los arroces que se siembran en los lugares vecinos, donde nunca los ha avido; i de saludables los ha hecho pestilenciales, pudiendo aver otras utilíssimas cosechas, de manera que por decirlo en dos palabras, se tolera que los hombres sirvan al arroz i no el arroz a los hombres.
La cosa venia de lluny i ja en el segle XIV els consellers municipals de València havien prohibit els camps d’arròs perquè les aygues que eixien d’aquelles correnties eren infectes e corruptes, per la qual infecció e corrupció se són enseguides en lo terme de la Ciutat moltes malaties e morts de persones. Tanmateix, el seu alt rendiment (produïa entre dos i cinc vegades més que qualsevol altre cereal) i la presència històrica de marjals a tot el litoral valencià (de la Plana al Baix Segura, passant pel Camp de Morvedre, l’Horta, la Safor, la Marina, l’Alacantí i el Vinalopó) estimulà el conreu de l’arròs, especialment al Set-cents, quan l’increment econòmic i demogràfic del país assolí quotes altíssimes. De fet, arròs i millora dels ingressos anaven tan plenament associats en la mentalitat de l’època, que s’arribà a forjar la següent dita: Si vols viure poc i fer-te ric ves-te’n a Alberic, si en vols més a Massalavés. No debades en aquells llocs l’arròs representava vora el 70% de la producció agrícola de tot el terme.

Marjals històrics valencians

Per això mateix, també s’alçaren veus en defensa dels propietaris dels arrossars i dels llauradors i jornalers que els treballaven. Al·legaven que les malalties no es produïen per la presència d’aigües sinó per les característiques del terreny i la manca d’higiene, que l’arròs era ja un aliment indispensable per a la població valenciana i representava la seua principal exportació , i que la intenció amagada dels qui estaven en contra era la dessecació de les zones humides per tal de posar-les en mans dels terratinents. Un d’aquells defensors de l’arròs fou el castellonenc Vicent Ignasi Franco, que escriví en 1797 una contestació ad hoc als escrits de Cavanilles:
Presumiéndose defender la especie humana, ha publicado una disertación en la que intenta probar que la influencia causada por el cultivo de este fruto es perniciosa a la salud… Los fieles y útiles vasallos de aquel distrito luchan con el temor de la indignación del soberano y con el de la mendiguez y miseria que les amenaza si se les priva de tan preciosa cosecha… Cavanilles privaría a toda su población de un fruto que, siendo ya casi de primera necesidad y cierta su producción, forma la riqueza y el alimento de este hermoso país… La influencia del cultivo del arroz no es perjudicial a la salud ni causa la muerte.
Finalment, com és ben evident en l’actualitat, l’expansió de l’arròs no pogué ser frenada pels seus detractors. Les autoritats feren diversos “Expedients generals dels arrossos” que acotaven les zones on es podia plantar, però la realitat s’imposà de manera que el cultiu que en un temps havia estat perseguit, expuesto a las vexaciones i collit con sumo trabajo y sobresalto, acabà per convertir-se, juntament amb la taronja, en el producte principal del camp valencià. Hui en dia associem l’arròs als bons menjars, aquells que ens nodreixen de proteïnes quan cal o que ens alegren la vida en els dies festius. Desconeixem, però, la llarga història de polèmiques, proscripcions, subversió, tenacitat i lluita que hi ha darrere seu. Servisca este post iniciàtic per fer memòria de l’esforç i el treball amb què els nostres avantpassats ens llegaren el que és actualment un dels elements primordials de la nostra cultura: l’arròs.

Cap comentari: