El "9 d'octubre" sevillà

El penó reial de Ferran III en la processó de Sant
Climent, el 23 de novembre, dia de la conquesta de Sevilla

Los moros entregaron el alcaçar de Sevilla al rey don Fernando, et mandó poner luego el rey don Fernando la su senna ençima de la torre, faziendo todos los cristianos "Dios ayuda", et dando gracias al Nuestro Sennor. Esto fue en día de Sant Clemeynte [de l'any 1248].

Són paraules de l'Estoria de España, la crònica d'Alfons X el Savi (1221-1284), que vindria a ser l'equivalent (i viceversa) del Llibre dels fets de Jaume I (1208-1276). No ben bé, perquè la primera té un caràcter cronístic i historiogràfic més marcat, de simple relat dels fets, mentre que el to de la segona s'aproxima més a unes memòries autobiogràfiques, on la visió personal del rei té una importància insòlita i cabdal. Per exemple, eixa diferència és ben palesa en el passatge correlatiu de la col·locació de la senyera reial sobre les muralles de Balansiyya, que en El llibre dels fets és un moment d'intensa emotivitat, viscuda a través dels ulls del mateix Jaume I:

Enviam a dir al rei e rais Abulfamalet, per tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que negun mal no·ls faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple, e ells dixeren que els plaïa. E nós fom en la rambla, entre el reial e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feita.

Amb tot, el que vull destacar ara no és la distinció tipològica entre ambdues cròniques, sinó el fet que moltes de les coses que creiem com a úniques i particulars de la nostra història es corresponen amb processos, fenòmens i episodis comuns a les societats ibèriques o europees (amb els seus matisos i diferències, evidentment). En el cas concret de Ferran III, a banda dels paral·lelismes conqueridors amb Jaume I (Còrdova, Sevilla, Jaén i Múrcia el castellanolleonés, Mallorca i València el catalanoaragonés) i dels intents de canonització duts a terme en el segle XVII (reeixit el primer, fracassat el segon), hi hagué, com hem vist, una cosa molt concreta que quedà reflectida en les cròniques corresponents: la hissada de la bandera reial en dos de les principals ciutats musulmanes que conqueriren, València en 1238 i Sevilla en 1248.

En bona lògica, en totes dues ciutats la bandera reial sempre tingué un paper molt destacat en la commemoració de sengles conquestes, celebrades respectivament el 9 d'octubre i el 23 de novembre. Eixa és, però, una primera diferència: els valencians celebraven l'entrada del rei a la ciutat (la rendició i l'episodi de la senyera fou uns dies abans, la vespra de Sant Miquel) mentre que els sevillans fixaren el dia rememoratiu en la rendició i l'onejament del penó reial (l'entrada tingué lloc uns dies després, en Sant Isidre). Una segona diferència és que que els valencians empraren una bandera alternativa, que no era la hissada el dia de la conquesta, mentre que els sevillans feien servir el penó original; és a dir, a València es creà una dualitat entre el penó conqueridor de Jaume I, conservat al monestir de Sant Vicent de la Roqueta, i la senyera custodiada a la Casa de la Ciutat, que no es produí a Sevilla, on hi havia un únic estendard, el de la conquesta, de Ferran III, que es guardava en la catedral de la ciutat.

Segurament això darrer s'explica pel fet que la commemoració sevillana començà a realitzar-se de forma quasi immediata a la conquesta, instituïda ja en 1255 pel rei Alfons X, fill de Ferran III, mentre que a València la primera processó festiva no s'organitzà fins a 1338, en ocasió del primer centenari de la presa de la ciutat, a instància del Consell municipal. Així, en el cas valencià el dia festiu prengué molta més força com a celebració política de caire ciutadà i regnícola, ja que no debades els jurats de la capital sempre tractaven d'associar el record de Jaume I a la fundació i les llibertats de la ciutat i el propi regne. Per això, mentre que a Sevilla la processó es limitava a l'interior de la catedral, a València "eixia al carrer", partint de la Casa de la Ciutat i recorrent bona part del nucli urbà. Fet i fet, la celebració sevillana tenia un caràcter més monàrquic que municipal, cosa que quedava reflectida en l'altre element primordial que s'utilitzava a banda del penó: l'espasa de Ferran III, la tomba del qual, a més a més, era oberta, puix es conserva de cos present a la pròpia catedral.

A València la suposada espasa de Jaume I es custodia a l'Ajuntament, però, pel que sembla, mai no tingué paper tan rellevant en la rememoració de la conquesta, sinó que el protagonisme l'acaparava eminentment la senyera, símbol del rei però també de la host ciutadana, amb el consegüent ritual de no inclinar-la davant ningú. A Sevilla, en canvi, no guardaven formalitats amb el penó, dut pel membre més jove de la corporació municipal (a València era el justícia criminal, el màxim representant honorífic de la ciutat), però les reservaven per a l'espasa, portada per l'asistente (l'alcalde), bo i agafant-la per la punta ja que només podia ser presa pel mànec per aquells que gaudien de dignitat reial. La presència i la reverència a l'espasa reial tenia tanta importància que el mateix acte acabà per denominar-se la procesión de la espada. En el següent vídeo podeu veure l'inici de la processó en qüestió (crec que davant la tomba de Ferran III) i el seu recorregut per l'interior de la seu sevillana:

Tot plegat, doncs, la celebració d'aquelles commemoracions amb elements similars correspon a un context molt concret, el de les conquestes cristianes de grans ciutats andalusines durant l'edat mitjana. Tanmateix, la pròpia evolució històrica i la significació política de cadascuna d'aquelles urbs marcà uns camins diversos per a la tradició. En el cas valencià, l'inici tardà de la celebració -ja en el segle XIV, quan el consell urbà havia pres volada- i l'assumpció de la capitalitat d'un regne amb institucions i llibertats pròpies, ocasionaren que l'acte tinguera un caire municipal i popular molt més marcat, mentre que en el cas sevillà predominaren sobretot els elements monàrquics i religiosos. La prova darrera de tot això és la diferent importància de la festa en els nostres dies: a Sevilla és una cosa discreta, que se celebra en petit comité entre els regidors municipals, el capítol catedralici i uns pocs assistents, mentre que a València ja en sabeu de la participació massiva de la ciutat. La festa, a més a més, ha passat a convertir-se en la diada històrica de tot el país.

Ser capital d'un regne, sens dubte, va marcar la història de València i dels valencians. Tanmateix, aquella capitalitat va anar minvant progressivament des de la provincialització del segle XIX. Arribarà un dia que la tendència s'invertisca? Ja sé que la resposta immediata és negativa, però preferisc preguntar per no plorar... ;-)