El penó reial de Ferran III en la processó de Sant
Climent, el 23 de novembre, dia de la conquesta de Sevilla
Climent, el 23 de novembre, dia de la conquesta de Sevilla
Los moros entregaron el alcaçar de Sevilla al rey don Fernando, et mandó poner luego el rey don Fernando la su senna ençima de la torre, faziendo todos los cristianos "Dios ayuda", et dando gracias al Nuestro Sennor. Esto fue en día de Sant Clemeynte [de l'any 1248].Són paraules de l'Estoria de España, la crònica d'Alfons X el Savi (1221-1284), que vindria a ser l'equivalent (i viceversa) del Llibre dels fets de Jaume I (1208-1276). No ben bé, perquè la primera té un caràcter cronístic i historiogràfic més marcat, de simple relat dels fets, mentre que el to de la segona s'aproxima més a unes memòries autobiogràfiques, on la visió personal del rei té una importància insòlita i cabdal. Per exemple, eixa diferència és ben palesa en el passatge correlatiu de la col·locació de la senyera reial sobre les muralles de Balansiyya, que en El llibre dels fets és un moment d'intensa emotivitat, viscuda a través dels ulls del mateix Jaume I:
Enviam a dir al rei e rais Abulfamalet, per tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que negun mal no·ls faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple, e ells dixeren que els plaïa. E nós fom en la rambla, entre el reial e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feita.Amb tot, el que vull destacar ara no és la distinció tipològica entre ambdues cròniques, sinó el fet que moltes de les coses que creiem com a úniques i particulars de la nostra història es corresponen amb processos, fenòmens i episodis comuns a les societats ibèriques o europees (amb els seus matisos i diferències, evidentment). En el cas concret de Ferran III, a banda dels paral·lelismes conqueridors amb Jaume I (Còrdova, Sevilla, Jaén i Múrcia el castellanolleonés, Mallorca i València el catalanoaragonés) i dels intents de canonització duts a terme en el segle XVII (reeixit el primer, fracassat el segon), hi hagué, com hem vist, una cosa molt concreta que quedà reflectida en les cròniques corresponents: la hissada de la bandera reial en dos de les principals ciutats musulmanes que conqueriren, València en 1238 i Sevilla en 1248.
En bona lògica, en totes dues ciutats la bandera reial sempre tingué un paper molt destacat en la commemoració de sengles conquestes, celebrades respectivament el 9 d'octubre i el 23 de novembre. Eixa és, però, una primera diferència: els valencians celebraven l'entrada del rei a la ciutat (la rendició i l'episodi de la senyera fou uns dies abans, la vespra de Sant Miquel) mentre que els sevillans fixaren el dia rememoratiu en la rendició i l'onejament del penó reial (l'entrada tingué lloc uns dies després, en Sant Isidre). Una segona diferència és que que els valencians empraren una bandera alternativa, que no era la hissada el dia de la conquesta, mentre que els sevillans feien servir el penó original; és a dir, a València es creà una dualitat entre el penó conqueridor de Jaume I, conservat al monestir de Sant Vicent de la Roqueta, i la senyera custodiada a la Casa de la Ciutat, que no es produí a Sevilla, on hi havia un únic estendard, el de la conquesta, de Ferran III, que es guardava en la catedral de la ciutat.
Segurament això darrer s'explica pel fet que la commemoració sevillana començà a realitzar-se de forma quasi immediata a la conquesta, instituïda ja en 1255 pel rei Alfons X, fill de Ferran III, mentre que a València la primera processó festiva no s'organitzà fins a 1338, en ocasió del primer centenari de la presa de la ciutat, a instància del Consell municipal. Així, en el cas valencià el dia festiu prengué molta més força com a celebració política de caire ciutadà i regnícola, ja que no debades els jurats de la capital sempre tractaven d'associar el record de Jaume I a la fundació i les llibertats de la ciutat i el propi regne. Per això, mentre que a Sevilla la processó es limitava a l'interior de la catedral, a València "eixia al carrer", partint de la Casa de la Ciutat i recorrent bona part del nucli urbà. Fet i fet, la celebració sevillana tenia un caràcter més monàrquic que municipal, cosa que quedava reflectida en l'altre element primordial que s'utilitzava a banda del penó: l'espasa de Ferran III, la tomba del qual, a més a més, era oberta, puix es conserva de cos present a la pròpia catedral.
A València la suposada espasa de Jaume I es custodia a l'Ajuntament, però, pel que sembla, mai no tingué paper tan rellevant en la rememoració de la conquesta, sinó que el protagonisme l'acaparava eminentment la senyera, símbol del rei però també de la host ciutadana, amb el consegüent ritual de no inclinar-la davant ningú. A Sevilla, en canvi, no guardaven formalitats amb el penó, dut pel membre més jove de la corporació municipal (a València era el justícia criminal, el màxim representant honorífic de la ciutat), però les reservaven per a l'espasa, portada per l'asistente (l'alcalde), bo i agafant-la per la punta ja que només podia ser presa pel mànec per aquells que gaudien de dignitat reial. La presència i la reverència a l'espasa reial tenia tanta importància que el mateix acte acabà per denominar-se la procesión de la espada. En el següent vídeo podeu veure l'inici de la processó en qüestió (crec que davant la tomba de Ferran III) i el seu recorregut per l'interior de la seu sevillana:
Tot plegat, doncs, la celebració d'aquelles commemoracions amb elements similars correspon a un context molt concret, el de les conquestes cristianes de grans ciutats andalusines durant l'edat mitjana. Tanmateix, la pròpia evolució històrica i la significació política de cadascuna d'aquelles urbs marcà uns camins diversos per a la tradició. En el cas valencià, l'inici tardà de la celebració -ja en el segle XIV, quan el consell urbà havia pres volada- i l'assumpció de la capitalitat d'un regne amb institucions i llibertats pròpies, ocasionaren que l'acte tinguera un caire municipal i popular molt més marcat, mentre que en el cas sevillà predominaren sobretot els elements monàrquics i religiosos. La prova darrera de tot això és la diferent importància de la festa en els nostres dies: a Sevilla és una cosa discreta, que se celebra en petit comité entre els regidors municipals, el capítol catedralici i uns pocs assistents, mentre que a València ja en sabeu de la participació massiva de la ciutat. La festa, a més a més, ha passat a convertir-se en la diada històrica de tot el país.
Ser capital d'un regne, sens dubte, va marcar la història de València i dels valencians. Tanmateix, aquella capitalitat va anar minvant progressivament des de la provincialització del segle XIX. Arribarà un dia que la tendència s'invertisca? Ja sé que la resposta immediata és negativa, però preferisc preguntar per no plorar... ;-)
17 comentaris:
Que alegria ver Sevilla aqui. Tens razão, as comparações são pertinentes e abrem a perspectiva.
Além das diferenças que apontas, também é importante ressaltar o papel que teve a canonização de Fernando III no destino da procissão de São Clemente. Há duas grandes ocasiões em que a urna que conserva o corpo relativamente intacto do rei é aberta (fora outras menos importantes): no dia da conquista da cidade, 23 de novembro, e no dia da morte de Fernando III, 30 de maio. Se a primeira data é celebrada com uma procissão em 'petit comité', como dizes, e é praticamente desconhecida da maioria dos sevilhanos, a segunda é um feriado local comemorado com uma procissão espalhafatosa e externa aos limites da catedral, com grande afluência de público. A fila formada para ver o corpo do santo rei dá voltas à catedral, sob o sol inclemente da primavera hispalense...
Aqui e aqui tem algumas imagens da festa (el segón video fa por!!).
Quan ho vaig saber, se'm feia impensable una commemoració de la conquesta de la ciutat, amb la participació de l'Ajuntament i la Catedral sense a penes assistència popular... Però supose que tot el que explique hi tindrà una mica a veure: sense excessiva significació política per a la ciutat (almenys en l'actualitat), la celebració ha caigut en desús.
Gràcies per això del dia de Sant Ferran. No m'estranya: tindre un sant vinculat a la ciutat era massa! A València, els dos Sant Vicents i el dia de Sant Lluís Bertran eren dels més celebrats al llarg del calendari festiu. Pel que fa al segon vídeo -l'extrema dreta reivindicant les conquestes contra els musulmans- em recorda molt al que vaig enllaçar fa temps del grup skinhead "División 250", cantant en valencià contra l'Islam: Nosaltres som les restes de Don Jaume rei gloriós, conquistador,
aplastarem al enemic, destruirem al invasor. Mai deixarem que tornen, Mai deixarem que ens tornen a invadir.
Bé, a mi allò que m'ha admirat TOTA LA VIDA en aquest tema és que per als valencians la bandera nacional és la que portava Jaume I (amb afegitons o sense), mentre que per als andalusos els colors verd-i-blancs de la dinastia omeia son el signe de la seua identitat, tot obviant el penó que portava Ferran III. Curiós, si més no.
(Emili)
El que tindriem que fer es replantejar-se la divisió provincial que és una divisió artificial feta des de Madrid que no correspon amb cap realitat ni geografica ni sociològica ni res de res, no té cap sentit. Hauriem d'intentar desfer-nos d'eixa divisió artificial i apostar per una organització comarcal, més propera i apropiada a la realitat del nostre país, perque la divisió provincial ens divideix i empbreix com s'ha vist amb la perdua de la CAM perque els alacntins no volien que la seu de la caixa consequència de la unió entre la CAM i Bancaixa estiguera en València. Les diputacions Provincials que son una invenció a consequència de la divisió provincial també haurien de desaparèixer.
M'ha fet rumiar l'aportació de l'anònim sobre els colors islàmics andalusos i els colors de la senyera jaumina valenciana.
Potser els andalusos necessiten pouar en el passat gloriós islàmic -del qual foren epicentre perquè nosaltres tan sols som Xarq-Al-Andalús- per diferenciar-se d'una conquesta que forma part de la conquesta d'Espanya feta des de Castella en majúscules.
És lògic que per diferenciar-se vulguen allunyar-se del marc que els correspon en ple dret perquè Andalusia no s'entén sense Castella.
Nosaltres, però, com a bàndol vençut dintre de la unió dinàstica entre Isabel i Ferran (el catalanote li deien a Castella) no necessitem diferenciar-nos sinó reafirmar-nos en el que fórem: no pertanyem a l'Espanya Imperial -empresa castellana- i ens uneix els colors de la senyera. Tan senzill i tan complicat com això. I alguns diran que ser catalanista al País Valencià és com ser castellanista. Es un desconeixement absolut de la nostra història i dels valencians més pensadors de tots els segles.
Emili, desconeixia això de la bandera andalusa i la dinastia omeia... He fussat una miqueta i he vist que és una tria contemporània, de Blas Infante, el "pare de la pàtria" andalusa. Salvant les distàncies, ve a ser un fenomen paregut al de la tria de la senyera amb blau per part del nacionalisme valencià contemporani: com que la bandera reial de la conquesta era la que modernament tenien els castellans -els quarters de castells i lleons-, l'andalusisme escollí una altra diferent. Per al nostre cas: com que la bandera reial de la conquesta era la que modernament tenien els catalans -la quadribarrada nua-, el valencianisme escollí una diferencial per al poble valencià (després vindria la guerra, el "nou valencianisme", etc.)
David, sobre les diputacions en vam parlar ací, però em pareix que si algun dia desapareixen no serà precisament per la pressió del valencianisme...
Joan-Carles, escrivíem alhora... Sobre la qüestió que contava Emili en la Wikipedia pots veure això de la tria de la bandera andalusa en l'Assemblea andalusista de Ronda de 1918. És el que no em cansaré de repetir: els símbols nacionals són opcions contemporànies en què la tradició i la "veritat històrica" no són més que un pretext per a una determinada voluntat col·lectiva. Si algú vol formar part del projecte catalanista, és molt legítim i ben lògic que trie la mateixa bandera que el nacionalisme català, però si algú vol un projecte valencianista diferenciat també és ben legítim i lògic que trie un símbol distint.
Amic Vicent:
Ho llegiré però això no desfà el meu argument. Mentre els valencians hem servat fidelitat a les quatre barres d'ençà l'arribada de Jaume I: cadascú amb el seu afegitó però l'orgull de la bandera local es retroba a totes les poblacions importants del país i gairebé totes amb les quatre barres.
A mi hi ha nacionalismes que em semblen eufemismes per regionalisme estatal espanyol. Es qüestió de semàntica nova post-constitucional: ben caracteritzats i amb una personalitat forta si vols, però regionalisme estatal espanyol sense embuts.
Tan sols has de veure com no tan sols les cancilleries i òrgans internacionals espanyols ho tenen clar sinó la ciutat de València i l'Agència Valenciana de Turisme també: Region of Valencia . A Andalusia no li cal especificar el que és perquè és la "regió espanyola" per antonomàsia davant del món entregue.
El nom, és clar, no ajuda però aclareix molt bé el que som perquè l'estigmatizació de País Valencià no fou debades.
Que això siga el que ens convinga electoralment -atesa la unitat 'inquebrantable" d'Espanya i el sentiment molt majoritari del nostres conciutadans- és matèria de discussió. Ara, com diuen en castellà: "para este viaje no hacían falta tantas alforjas."
Joan-Carles, on tu veus "regionalisme estatal espanyol" jo hi veig "plenitud nacional valenciana". És qüestió de perspectiva supose, però el que tinc clar (de forma subjectiva, però amb raons) és que el projecte nacionalista alternatiu a l'espanyol que li "pertocaria" al poble valencià és el valencianisme. Tant per història com sobretot per identitat col·lectiva covada durant segles, sobre la qual es podria bastir eixa cosa tan difícil que és construir una identitat nacional alternativa a la impulsada pel nacionalisme d'Estat. Este darrer argument, evidentment, perd força allà on la identitat territorial valenciana ha perdut pes en els dos darrers segles per la provincialització, però, a grans trets, crec que el fet de considerar-se "valencians" encara està prou estés per tot el país (el drama és que el catalanisme haja considerat eixa identitat com una identitat regional, insuficient, que no és ni carn ni peix, etc.).
Només vull afegir que on Vermell diu "regionalisme estatal espanyol" jo matisaria eixe concepte només una miqueta: als anys setanta existia al nostre País el "regionalismo bien entendido" i ara s'hauria de dir "autonomismo bien entendido", ja que, mal o bé, l'estat de les autonomies ha anat fent camí, i com diria Marx (Groucho), "del no res vàrem passar a la més absoluta misèria".
Ara bé; respecte a la "identitat territorial (i nacional) valenciana" com diu Vicent, crec que eixe projecte no és incompatible amb una altra bandera que no siga exclusivament la senyera de la ciutat de València. Permeteu que els veterans com jo considerem eixa bandera com una evidència de l'esmentat "autonomismo", amb tots els respectes.
(Emili)
Desconeixia l'anècdota sobre el Penó llegida a la Viquipèdia i m'he quedat bocabadada:
"A la Processó Cívica de 1939, en la commemoració franquista del seté centenari de la conquesta, el Penó va eixir en substitució de la Senyera Coronada, que en aquell moment era considerada pels franquistes un símbol republicà, mentre el Penó era interpretat com un símbol monàrquic històric del Casal d'Aragó".
Pregunta d'una ignorant total: ¿s'ha fet algun estudi vexil·lològic seriós, rigorós, científic, del Penó? Jo es que pense (suposició meua) que, encara que el teixit puga ser autèntic, els quatre pals són un repintat modern (entre els segles XVI-XVIII). Sembla, per les representacions més antigues, com a la miniatura de las Cantigas que vaig penjar a valencianisme.com, que el senyal reial (originàriament del comte de Barcelona) duia només dos pals. A les pintures murals d'Alcanyís el portaestendard del rei porta un senyal únicament amb dos pals també, tot i encara que a les torres es veuen senyeres amb tres pals.
Emili, ho entenc perfectament. Els qui enarboraven la quadribarrada eren els "nacionalistes" (catalanistes) i els que defensaven la tricolor eren els "regionalistes" (espanyolistes). Ho explica Fuster molt bé en no sé quin escrit, en ple fragor de la batalla. Però és que eixe, des del meu punt de vista, va ser l'error, no creure ni tractar de bastir un "nacionalisme" (valencianista). Hauria estat més fàcil arrossegar gent des del regionalisme (d'on s'ha nodrit el nacionalisme català sinó del regionalisme?) i no s'hauria posat tan fàcil el "contraatac". A banda que personalment, com dic, pense que és la identitat nacional que "pertocaria" (simplificant moltíssim) a la història del poble valencià. Però, mira, la realitat no està feta d'"hauries" i "potsers" sinó del que realment va passar...
Silvia, em permetràs que no encete novament el meló de la qüestió vexil·lològica. Només et diré que en el segle XIII hi ha moltes representacions de l'ensenya reial amb 2, 3, 4, 5, 6 barres i les que facen falta (per a tendes, robes, penons, monedes, etc.). A les mateixes Cantigas de Santa Maria, segons m'han fet saber, els senyals reials aragonesos van variant les barres. Sembla que només començà a fixar-se en 4 a partir del segle XIV .
Pel que fa a la processó de 1939, no n'he trobat la imatge, però crec que Trellat va penjar a val.com fotografies del pas del penó pels carrers de València i gent alçant el braç dret... A més, Lo Rat Penat també solia traure'l i honorar-lo durant tot el franquisme. De la mateixa manera, el nacionalisme valencià anterior als '70 feia de la tricolor la seua bandera nacional. No em cansaré de repetir que els "draps" en si no tenen cap significació, sinó la que li donem políticament (per decisions col·lectives que es prenen en un o altre moment i que no vénen del no res). Després, hem acabat uns dient que el penó de la conquesta és una "màrfega" i els altres que "amb eixa bandera (la senyera de València) farem una foguera"...
Bé, però l'estudi científic del "drap" en qüestió, del teixit, dels pigments, fet amb
tècniques contemporànies, encara no el tenim, no? Crec que l'Ajuntament de València és contrari. I això és normal? No. Perquè per a mí no és normal que una ciutat custodie un emblema de fa 800 anys i no en tinga feta una investigació actualitzada. Perquè tanmateix, si a la ciutat es descobreix una necròpolis no hi ha cap problema en analitzar si els esquelets són d'època islàmica o romana, o si es descobreixen restes arquitectònics tampoc és problema aplicar les tècniques adients per saber si són del Baix Imperi o visigòtics. Però amb el "drap" no hi ha manera. La resistència a la ciència és tot un símptoma. Això no passa ni amb el sant sudari de Torí.
Les representacions pictòriques medievals mai poden ser cap prova de res. Com a molt els colors. Per cert, a la Crònica el rei diu clarament "nostra senyera", per tant, si és vertader, no poden ser les barres afegides en època moderna.
Les fotos que deia Vicent:
Anònim, això de que les representacions medievals no són cap prova de res és d'un reduccionisme i una ximpleria totals. O siga, que si vull saber com eren els vestits de les dones del segle XV no podria fiar-me de les que foren pintades als retaules gòtics, perquè, clar, són representacions medievals.
La representació heràldica dels simbols reials no era una nimietat en aquells temps. Són signes de llinatge, de poder i d'identitat. Els exemplars que s'han conservat de las Cantigas isqueren tots directament de la mà dels artistes de la cort reial castellana, i l'obra, encara que ací crec que hi han experts en Alfons X que ens ho explicarien millor, va ser feta sota el control del rei. Puc assegurar-li que ni Alfons ni els altres reis d'aquell temps consentirien que els representaren de qualsevol manera. Per tant, els retrats, els vestits i els simbols heràldics d'Alfons i son sogre Jaume que podem veure a la cantiga CLXIX de segur que guarden fidelitat a la realitat, entre altres motius perquè són retrats fets en vida dels dos.
Respecte a les pintures murals d'Alcanyís, fetes cent anys després de la conquesta de València, el portabandera duu un senyal bibarrat i dalt la torre oneja un "penó" tribarrat.
En qualsevol cas, com deia Vicent, va ser al segle XIV quan Pere el Cerimoniós fixà el senyal amb el nombre de quatre pals.
Pel que fa al Penó conservat a València podríem tenir dues hipòtesis: que el drap fóra propietat del rei i per tant, de bona qualitat, i que haguera sigut lliurat als musulmans perquè l'hissaren, o que el drap haguera sigut confeccionat corrents per ells i els pals pintats a corre-cuita. En el segon (i inclús en el primer) cas és difícil creure que el roig encara es conserve tan bé.
Pel que llig a la Viquipèdia, el Penó està fet de tres tires cosides de drap tosc, de color blanc, que foren retallats a corre-cuita de forma bossellada, sobre el qual s'hi pintaren 4 barres vermelles. O siga, que originàriament és blanc, el drap es tosc i va ser retallat a corre-cuita. Supose que ens trobem davant la hipòtesi dos, un senyal fet pels musulmans. Els quatre pals actuals poden ser un repintat de fa 200 cents o 300 anys sobre els restes dels pals originaris, o pot ser que els pals foren dos o tres, es perdera el seu rastre, i a l'edat moderna es pintara el nombre canònic de pals. El que està clar és que la paraula Año està escrita en perfecte castellà modern.
En tot cas m'he trobat amb la imatge més antiga del senyal reial quatribarrat feta en temps de Jaume I, que faria totalment versemblant el nombre de pals del Penó. Però les representacions medievals no són cap prova de res.
Perdó per l'extensió del comentari i perdó si hi han moltes faltes ortogràfiques i gramaticals. He escrit molt ràpid.
Benvolguda Silvia. Quan dic que les representacions medieval no són prova de res estic parlant, naturalment, del tema que ens ocupa, el nombre de barres de la senyera. I em reafirme. Quin és el nombre de barres de l'escut del rei d'Aragó segons la cántiga CLXIX? Les dues barres del vestit i el mant del rei, o les tres dels vestits dels altres dos individus? Respecte a Alcanyís, tu mateixa ho has dit: quin és el vertader nombre de barres, les dues del portaestandard o les tres dels penons de les torres? I finalment a la caplletra del Furs d'Aragó, hi ha quatre, però en horitzontal. Per què esta imatge amb quatre barres té més credibilitat que les altres dos imatges? Què proven, doncs, totes estes imatges? Podem saber per elles quantes barres tenia el senyal reial al segle XIII? Clarament no.
Sobre el repintat del penó, no has fet altra cosa que especular sense cap indici. Salutacions.
Xico, enllaça a l'article de Sant Vicent de la Roqueta (http://ca.wikipedia.org/wiki/Esgl%C3%A9sia_de_Sant_Vicent_de_la_Roqueta) que no està tan mal.
Publica un comentari a l'entrada