dilluns, 7 de juny de 2010

Aüquem, aüquem, que és debades

Com digué Thomas Paine en els moments previs a la independència dels Estats Units d'Amèrica un hàbit prolongat de no considerar 'equivocada' una cosa [incorrecta] li dóna l'aparença de ser 'correcta'. Per això és important tractar de crear l'hàbit contrari de forma pública i a ulls de tothom: considerar equivocat el que, de fet, és incorrecte. Les xiulades públiques, de vegades, van en eixe camí, com tracte d'explicar hui en la columna de l'Informatiu.

Inici de les Guerres dels Bisbes (1639-1640)
amb una esbroncada a un prelat anglicà


Des que un dia vaig vore com l’actor Carmelo Gómez aprofitava un encreuament casual amb un polític del PP per tal de manifestar-li vivament la seua repulsa a la guerra d’Iraq, tracte d’actuar d’una forma semblant (si tinc motius, evidentment). A qui més m’he trobat de forma fortuïta ha estat al conseller Font de Mora, i ausades que he tingut raons per a dir-li “mentirós” i “antivalencià” davant la mirada atònita i atenta dels seus guardaespatles. Hi ha qui jutja esta actitud com una falta de respecte, però particularment considere que va en el sou i en la tasca dels polítics, que han d’estar preparats per a assumir qualsevol crítica pública contra les seues persones. Fet i fet, les seues actuacions només s’entenen en el marc de la responsabilitat col·lectiva, malgrat que molts d’ells encara no ho hagen comprés. 

Excepte en les dictadures, en qualsevol sistema polític hi ha aücs contra els dirigents quan hi ha un malestar determinat entre alguns dels seus governats: Obama ha estat esbroncat per antiabortistes, Sarkozy per agricultors, Rajoy quan té actes a Catalunya o Zapatero a Madrid i a València (les poques vegades que ha vingut, tot s’ha de dir). Tanmateix, estem molt poc acostumats al fet que els valencians aüquem els nostres polítics, almenys des que el PP governa en quasi totes les institucions hagudes i per haver. Per això, els crits de l’altre dia contra Rita Barberà a Benimaclet van sorprendre tothom. Tanmateix, com va explicar l’Informatiu, les protestes no naixien del no res sinó de les promeses incomplides per part de l’Ajuntament: el centre gerontològic, el camp de futbol, l’aparcament, la casa de cultura, etc. 

La reacció de l’alcaldessa va ser pareguda a la de Camps quan un jove l’increpà per les mangarrufes del cas Gürtel: encarar-se amb prepotència. Com si els que hagueren de demanar raons foren els polítics als ciutadans i no a la inversa. Estem en el nostre dret, a votar-los, a no votar-los, a aplaudir-los, a xiular-los, a respectar-los o a indignar-nos. I en el cas concret de les llargues majories absolutes, la protesta pública és una molt bona manera d’higienitzar el sistema, de recordar-li al govern que una part de la societat no està contenta amb la seua actuació. Això, a més a més, pot encoratjar d’altres ciutadans a sumar-se a un projecte de canvi polític. L’aüc com a símptoma i com a detonant no és infal·lible, però, si més no, és debades.  

4 comentaris:

Clidice ha dit...

un acte molt saludable i més en certs casos que es creuen posats en el càrrec pel mateix esperit sant.

f. ha dit...

Tampoc és qüestió de cridar a la burrera organitzada, perquè en això les dretes han demostrat que ho saben fer molt millor que les esquerres, però és que en la nostra situació (la valenciana), sembla que ja no ens quede una altra...

Oscar ha dit...

Jo m'he fet sang a la llengua alguna volta que m'he creuat al González Pons. Em sembla el tio més cínic que ha parit mare. La veritat, em cauria la cara de vergonya si se m'encarara després de dir-li alguna. No valc.

Josep Lluís ha dit...

Jo anava una nit amb un amic pel la plaça de Manises, i vam veure Rita i Camps palplantats en una porta del Palau de la Generalitat, exhibint-se, junt a dos Audis negres (que en aquest cas em recorden els cavalls alats dels nazgûls).

Com som gent pacífica i educada, i (ai, las!) els ciutadans els han votat, no els vam dir res, però les paraules que ens vam contindre no eren precisament floretes.