dimarts, 9 de març de 2010

La dignitat del MuVIM

La "I" d'Il·lustració torna al MuVIM

Si ahir parlava de la paradoxa inherent al fet que el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat s'erigira com a centre censor, precisament en contra de les idees modernes de llibertat, tolerància i respecte que estaven a la base del moviment il·lustrat, hui he de parlar de la dignitat del seu director i els seus treballadors. El primer, Román de la Calle, ha decidit dimitir amb una emotiva carta dirigida a l'executor de la censura, el diputat provincial del PP Salvador Enguix -obeint les ordres de Máximo Caturla-, que podeu llegir íntegra ací. Entre altres coses hi diu:
Todo derivó rápidamente en una acción de fuerza verbal, que se resumiría, luego, en una orden recibida --por teléfono--. Concretamente esto sucedía media hora después de darse por finalizada la propia inauguración, cuando aún quedaban visitantes rezagados, con su copa inaugural en la mano, en el espacio interior MuVIM, y yo ya me dirigía, pasean con mi esposa, hacia casa. Para mí fue una noche durísima --vivida en silencio, sólo con el escueto, pero fundamental apoyo familiar-- la que medió entre la velada inaugural de las exposiciones en el MuVIM y la mañana del día siguiente, sabiendo ya la decisión tomada en las esferas superiores de la Diputación.

Me pareció decisivo e inexcusable reunir a todo el personal del MuVIM, para informarles, como equipo, de lo sucedido en un puñado de pocas horas... El MuVIM iba a verse asociado nacionalmente, a través de todos los medios de comunicación, con el tema de la censura. Era de lamentar profundamente, al menos por mi parte, que precisamente el Museo de la Ilustración y de la Modernidad quedase salpicado, así, sin necesidad real, en la memoria de tantos lectores y de los numerosos oyentes, que iban a seguir, sorprendidos e indignados, el proceso. Eso era y es efectivamente lo peor. No se lo merece el MuVIM, ni el proyecto, ni nosotros, ni las fotos expuestas...

Fue entonces cuando me encontré realmente mal, hablando a mis colegas del equipo y debí marcharme rápidamente a casa, con su ayuda. Ellos se quedaron reunidos y debatiendo. Les recordé que la asamblea había terminado. Salí emocionado. En el taxi, me vinieron --a la mente en blanco--, como en un eco lejano, muchas frases (procedentes también de cartas) de la exposición permanente del museo, referidas, de manera directa, a la lamentable situación social y cultural del siglo XVIII y del XIX españoles. Tenía un puño en la garganta

Així, De la Calle ha vist truncada la seua trajectòria al front de la institució, rebent tanmateix el suport solidari i sincer de tot l'equip del museu a través d'un comunicat en què han deixat ben clar que aquell no ha tingut res a veure amb la censura. Afortunadament encara queden persones amb dignitat al nostre país que no es mantenen impassibles davant les barbaritats dels nostres governants. Tristament el MuVIM ha perdut un bon gestor. I encara més tristament hi ha moltíssima gent que no pot dimitir ni protestar dels seus càrrecs com a directors, gestors, periodistes o professors per no quedar-se sense faena o per por a rebre represàlies des de les instàncies polítiques. Porca miseria...

4 comentaris:

Francesc Vera ha dit...

Vicent, hi ha punts de la carta en què, si bé és cert que no de manera explícita, si que implícitament es deixa entreveure la possibilitat d'una estratègia planificada i no la reacció airada i explossiva d'un diputat "burro". La competència entre MuVIM i IVAM sembla estar present (el segon ha passat, de la mà de la Ciscar —esposa del conseller Blasco— de ser un referent artístic europeu a no pintar fava en poc ménys de dos anys), com sembla estar present el que Romà haja fet servir la màxima de "cap exposició sense reflexió" i haja incorporat el debat intel·lectual i artístic a la institució (em supose el que hauria d'aguantar des de les instàncies peperes quan organitzà les jornades i l'exposició al voltat de El descrèdit de la realitat de Joan Fuster, per exemple.
Com bé dius, és la dignitat del MuVIM i del seu director.

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

M'agraden les mostres de decència en un país la indecència no tan sols ha estat institucionaltizada sinó que és acceptada pels votants com es demostra elecció rere elecció.
M'ha commogut el crit en català de Romà de la Calle: "Som il·lustrats". No deu tenir el valor que tenia en un temps però per a mi en té encara més que al segle XVIII o XIX. Especialment, quan molts il·lustrats valencians es dediquen sovint a fer exercicis diari d'indecència intel·lectual. I no parlem de sous perquè molts són també funcionaris i la plaça la tenen "en propietat" malgrat que això no incloga les dietes i els plusos. Molts es venen pel "xocolate del lloro".

Vent d Cabylia ha dit...

Francesc, no sé si hi ha raons de rerefons, tot pot ser, però també pot ser un Caturlasso perquè sí. És que pareix que cada vegada siga pitjor. I el que ha dit Fabra ja...

D'altra banda, Joan-Carles, alguns intel·lectuals potser es venen, però d'altres, com deia en el post, simplement és que no poden dir ni xufa. En conec uns quants que prefereixen callar per tractar de dur a terme bones gestions culturals, però si pogueren parlar sense por a ser apartats...

Carla ha dit...

Molt bo...