dijous, 5 d’abril de 2007

Vixca el progrés, siñyor Llombart!

Llotja de València

La biblioteca virtual Joan Lluís Vives ha posat recentment a l'abast de tothom una part de l'obra de Constantí Llombart (1848-1893), tot aprofitant el darrer Any Llombart impulsat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i dirigit per Artur Ahuir. En este enllaç hi trobareu molta més informació, per la qual cosa m'estalviaré de donar més dades; simplement, per a aquells que no el conegueu, em limitaré a copiar açò: Carmel Navarro Llombart, més conegut com a Constantí Llombart, va convertint-se -a ulls de crítics i historiadors- en la vertadera ànima de la Renaixença valenciana, el cap i el guia indiscutible d'una de les seues ramificacions més preclares, l'únic capaç d'idear i consolidar projectes col·lectius. Els treballs de divulgació que dugué a terme, l'incansable tasca valencianista, les funcions que hi va assolir i la fundació de Lo Rat Penat i dels seus Jocs Florals el convertixen en un protagoniste indefugible per a entendre la Renaixença valenciana.

Dins de la pàgina de Llombart a la biblioteca Joan Lluís Vives és ben entretingut, així com informador de l'època, fer una fullejada als dos setmanaris polítics satírics que va dirigir Llombart durant l'any 1877: El Pare Mulet, tancat als dos mesos per "orden gubernativa", i El bou solt. Com explica Artur Ahuir, segons el mateix Llombart els objectius eren: moure mala polseguera, ser original, anar en contra de totes les corrents, combatre totes les plagues socials, fer-ho amb bon humor, tant per mitjà de la prosa com dels versos, i donar informació relativa, sobretot als espectacles teatrals, però també a temes polítics i ciutadans. Doncs bé, entre totes les contínues crítiques sobre la vida política i social de la ciutat de València trobem una ben especial: en el número 9 d'El Pare Mulet, de març de 1877, sota el títol Mans á l'óbra, es propugnava ni més ni menys que l'enderrocament de la Llotja:

Que ya el decret está en dansa
Y se vá á tirar la Llòncha;

Asò m'ha dit una mòncha

Que li dihuen Sor Peransa.

Qu'éstos ó atres ho farán

Dih
uen tots á boca plena;
Pero yo... tinc una pena...
¿Cuánt caurá la Llòncha, cuánt?...

¿Arribará á Sen Chuan?

En un sòls dia volguera

Que caiguera ó la tiraren,

O millor que se chitaren

Y en la sòn desapareguera,

Es imposible em dirán;

No es casa de caragòl

Pa tirar la Llòncha al vòl.

¿Cuánt caurá la Llòncha, cuánt?...

¿Arribará á Sen Chuan?

¿Qu'es la Llòncha? -Un
caseron
Plé de pols y tarañines
Está anantsen d'este mon.
¿Qué queda? -Una plasa gran.

¿Y qui guaña? ¡friolera!
Guaña Valensia sansera.

¿Cuánt caurá la Llòncha, cuánt?...
¿Arribará á Sen Chuan?

Es masa gran pera falla
Y de ferla em dona antoix;

Caballers: ni el siñor Boix

Te un recòrt pa esta antigalla.
Entonses anem abant,
Busquen parpals y picóles;

A tèrra pedra y rachòles.
¿Cuánt caurá la Llòncha, cuánt?...

¿Arribará á Sen Chuan?


Si hiá moscardó que pica,

Ixquen trastos á una vòra;
Fem una millora en l'hòra

Ya qu'el progués nos la indica.
Pues si pera fer el sant
En la peaña ya dinés.

Mans á l'òbra: No hiá me
s...
¿Cuánt caurá la Llòncha, cuánt?...

¿Arribará á Sen Chuan?

Siñor Alcalde, es presís,

Deixant abanda les chanses,
Que la plasa de les Panses

Siga un segon paraís.

Si no, vecha el qué dirán.
Y atenga les sinfoníes

Que li direm tots els dies:
¿Cuánt caurá la Llòncha, cuánt?...
¿Arribará á Sen Chuan?


Segurament llavors s'estava plantejant la demolició de la Llotja en el context de tota la reforma interior de ciutat vella duta a terme des de mitjan segle XIX: enderrocament de convents desamortitzats, de la Casa de la ciutat -al costat del palau de la Generalitat-, de les muralles en 1865, construcció de la plaça redona, carrer de la Pau, etc. Com deien els versets, la idea era "esponjar" la plaça de les Panses, actualment la de la Companyia, on està l'església dels Jesuites, darrere la Llotja (i on el Palleter va declarar la guerra al francès en 1808), amb l'objectiu que allò fóra un segon paraís. Amb els nostres ulls la proposta fa feredat, però es correspon plenament amb la visió de futur que tenien les persones progressistes de l'època, en la línia dels republicans de Blasco Ibáñez, qui va començar en els cercles llombartians i per al qual el progrés era el París dels grans bulevards de Haussman.

Per això, quan gent de fora de València em pregunta com pot ser que la ciutat siga actualment tant de dretes si des de 1900 a 1936 fou una urbs socialment dominada pel republicanisme de Blasco Ibáñez, moltes vegades pense que aquell blasquisme s'ha reencarnat en la visió de futur de les polítiques del PP, lligades al faraonisme i la societat de l'espectacle, que, en termes materials, són el "progrés": grans avingudes, esponjaments, grans edificis, circuits de Fórmula 1, projectes emblemàtics, etc. Actualment, cap polític de dreta amb esta visió del progrés es plantejaria enderrocar la Llotja, patrimoni de la Humanitat, però, en canvi, sí que advoquen alegrement -com es feia fa segle i mig amb aquella- per destruir el patrimoni arquitectònic (al port, Les Arenes, Tabacalera...), l'Horta o el Cabanyal, que a ulls dels nostres descendents, almenys estos dos darrers, segurament serien considerats patrimoni universal perquè coses semblants no hi ha al món.


Punt roig: Plaça de les Panses, actualment de la Companyia


Llotja de València. Segona meitat del segle XIX
(com s'intueix ací els merlets del cos central no són originals, sinó un afegit contemporani)


Cap comentari: