Andarella diu: Per a saber un poc sobre els orígens de les hortes valencianes

Esta setmana l'amic Andarella torna a brindar-nos un post sobre l'Horta de València (amb foto inclosa de la séquia que li dóna malnom), en este cas sobre el seu origen, discutit acadèmicament al llarg del segle XX entre "moros" i romans:

Caixer de terra de la séquia d’Andarella, a l’horta de València

Des que la societat feudal catalanoaragonesa va emprendre la conquesta i colonització del Xarq al-Andalus va anar integrant al si del seu model socioeconòmic una gran varietat de sistemes de regadiu que existien als territoris colonitzats, des de xicotets horts de només una hectàrea, fins a les grans hortes periurbanes de Balansiya o Mursiya. Una característica comuna en tot els casos va ser mantindre, en la mesura del possible, el funcionament tècnic i legal dels sistemes tal com ho feien els andalusins en el moment de la conquesta, doncs es tenia clar que el mínim canvi provocava de seguida conflictes i desajustos en el seu correcte funcionament. I tot açò es va plasmar, en el cas concret valencià, en diverses disposicions de Jaume I que deixaven clara la continuïtat amb la coneguda frase “com en temps de sarraïns”.

Això, a més d’una gran estabilitat en el seu funcionament al llarg del segles, també ha provocat que des de llavors, generació rere generació de valencians, s’haja transmès la idea subconscient de que tot el que és antic, sobretot si són séquies, “és cosa dels moros”, el que ha quedat palès al llarg de la història, i sembla que hui dia, malgrat algunes publicacions de l’últim segle on s’ha atribuït l’origen de les grans hortes als romans, la idea dels àrabs continua intacta, o almenys eixa és la impressió que fa. Òbviament no existix cap estudi demoscòpic sobre el tema, però valga d’exemple una xicoteta enquesta a un fòrum d’internet, amb un espectre sociològic molt reduït, però que es pot considerar un bon reflex de la situació actual. Davant la pregunta als usuaris de si consideraven que l’origen de les hortes valencianes és cosa dels àrabs o dels romans, els percentatges de resposta finals -en el moment d’escriure este post- han sigut del 36% per als romans i el 64% per als àrabs, i de fet han estat en tot moment xifres al voltant del 35-65. Així i tot, fent un seguiment continu del desenvolupament de l’enquesta i als comentaris que es feien, s’ha pogut vore com els vots als romans sempre es justifiquen amb la lectura de treballs històrics, i es pot intuir que molts dels vots als romans han estat influenciats pels dos comentaris realitzats en este sentit. Mentre, els vots i comentaris per als àrabs han estat majoritàriament justificats en la tradició, en el que s’ha dit tota la vida, encara que també n’hi ha casos en que s’ha llegit o s’ha explicat a l’escola. En definitiva el resultat és clar i l’esperat, l’apreciació social sobre “l’obra dels moros”, basada solament en la tradició, continua intacta per a la major part de la població.

Vista aèria de Borbotó, Carpesa i el camí de Montcada, àrea regada per las séquies de Tormos i Mestalla

I què en diuen els entesos? Quins són eixos treballs als que em referia que han atribuït les grans hortes als romans, mentre continuen havent-ne també que ho fan als musulmans?

Durant el segle XIX i principis del XX es va produir un debat entre la intel·lectualitat liberal i romàntica sobre quins eren els vertaders orígens de les hortes mediterrànies, que precisament es va centrar molt en els casos de l’horta de València i la de Múrcia, amb partidaris d’un origen musulmà i partidaris d’un origen romà.

Entre els partidaris del àrabs s’ha de destacar el paper del valencià Francesc Xavier Borrull, que cap a 1813 arribà a la conclusió que un sistema hidràulic solament el pot fer una autoritat forta i en temps de pau. Rebuscant en la història va decidir que els romans no havien tingut un moment de pau a Hispània, ni eren massa aficionats al regadiu, així que necessàriament les hortes tenien que ser producte dels àrabs, i estos, al seu torn, només havien viscut en pau, segons Borrull, als regnats dels califes ’Abd er-Rahman III i al-Hakem II (del 912 al 976). D’esta hipòtesi tan “elaborada” i “científica” va eixir també la de l’origen del Tribunal de les Aigües de València, que a dia de hui continua sent la versió oficial de la història fins i tot per a les publicacions més prestigioses, sobretot perquè és repetida una vegada i una altra per tots els autors, però la majoria no coneixen l’origen d’esta falsa hipòtesi, que a més ve reforçada per la tradició.

D’altra banda, entre els partidaris dels romans destaca l’arabista carcaixentí Julià Ribera, que en 1908 arribava a la conclusió que l’horta de València “no és cosa de moros” basant-se en dos aspectes. D’una banda comparava els grans sistemes hidràulics hispànics (València, Múrcia, Catelló-Borriana) amb els del Marroc, arribant a la conclusió que eren completament diferents (cosa que és certa), i d’altra banda no va trobar entre els llibres d’història d’al-Andalus cap referència als regadius. Com a conseqüència les grans hortes hispàniques havien de ser per força cosa dels romans. Certament la comparació de sistemes és una tècnica correcta, però com ha apuntat Thomas Glick si en compte de comparar l’horta de València amb els regadius per qanat de Marrakesh ho haguera fet amb la Ghuta de Damasc (Síria) haguera arribat a conclusions molt diferents.

I és que a vegades passa que han de vindre de fora per adonar-nos-en els de casa de l’absurditat de certs debats. Així, va ser este historiador nord-americà qui a la seua tesi publicada en 1970 va demostrar la inutilitat del debat, perquè no havia aportat cap coneixement explícit sobre el funcionament de la hidràulica romana i islàmica. Uns anys després va ser Miquel Barceló qui va demostrar que el debat no solament havia sigut inútil, sinó també “perversament ideològic”, fruit de xovinismes nacionals i fins i tot en alguns autors fruit de postures racistes. Fet i fet, al remat ningú va demostrar ni una cosa ni l’altra, però les publicacions del segle XX han reflectit sempre alguna de les dues postures, i així trobem al conegut arqueòleg Miquel Tarradell afirmant que l’horta de València és obra dels romans per la “mentalitat d’agricultors i enginyers” del poble romà, mentre que “la civilització musulmana no fou, precisament, una civilització d’enginyers” (Història del País Valencià, 1965, citat per M. Barceló). La pregunta que caldria fer-se és per què no existeixen grans hortes enlloc de l’Imperi Romà a excepció d’al-Andalus.

Llauradors àrabs del Iemen

Des d’aquell moment, ja va a fer tres dècades, quasi tot geògraf o historiador que tracta el tema dels sistemes hidràulics històrics sempre comença els seus treballs al·ludint al debat i referint-se a la “perversitat ideològica” advertida per Barceló. Solament en aquells inicis dels anys 80 el també nord-america Karl Butzer va intentar reiniciar el debat des d’una altra perspectiva, dividint els sistemes hidràulics per la seua mida en tres categories: micro, meso i macrosistemes hidràulics, i defensant que mentre els microsistemes son d’origen musulmà, el macrosistemes són d’origen romà. Cal dir que esta la divisió per la mida del sistemes hidràulics ha tingut molt d’èxit entre geògrafs i contemporanistes perquè resulta útil, malgrat no estar basada en cap element rellevant més enllà de la seua mida. El que no ha tingut tant d’èxit és l’intent de represa del debat sobre l’origen de les grans hortes periurbanes, perquè es basa en supòsits falsos, com ha demostrat Barceló, i més que res per ser un tema ja superat i en camí d’esclariment.

El treball desenvolupat des dels anys 80 per una sèrie d’historiadors liderats per Miquel Barceló, fonamentalment a les Illes Balears però també al País Valencià, Granada o Albacete, ha portat a l’establiment d’un nou concepte de recerca que s’ha vingut a denominar Arqueologia Hidràulica, basada en l’estudi dels espais agraris irrigats, així com una base teòrica sobre els processos de treball camperols que ha capgirat completament els nostres coneixements sobre al-Andalus.

Gràcies a eixe treball dels últims 20 anys hui ja podem afirmar amb total rotunditat que els regadius de l’est peninsular són producte d’una estratègia de reproducció social pròpia dels camperols àrabs i berbers que es va traslladar des d’orient a occident. I malgrat que les grans hortes no estan encara tan estudiades com els xicotets sistemes de muntanya, a hores d’ara es pot afirmar ja, amb prudència, que estes són el producte d’una sèrie de pactes tribals entre estos mateixos camperols, que en el cas de l’horta de València degueren ser fonamentalment berbers.

En definitiva, ha calgut, i encara cal, un estudi profund dels sistemes hidràulics a peu de camp, o en este cas a peu de séquia, per arribar a una conclusió que la tradició ja sabia, però que necessita ser entesa i explicada, doncs en el passat els diferents autors no van saber dilucidar-ho correctament des dels seus escriptoris i els seus prejudicis ideològics.

Les llengües eren els partidors que dividien l’aigua entre els diferents clans tribals d’acord amb els pactes

Hort urbà a la ciutat antiga de Sanaa, Iemen

Per a aprofundir en el debat sobre els orígens dels regadius vegeu la bibliografia utilitzada: T. Glick, Regadío i Sociedad en la Valencia Medieval, València, 1988, fonamentalment el capítol 9, i M. Barceló “La qüestió de l’hidraulisme andalusí”, a Les aigües cercades. Els qanats de l’illa de Mallorca, Mallorca, 1986, pp. 9-36, i també a El Agua que no duerme, 1996, pp. 13-47.