Fem servir els clàssics valencians de clàssics?

Gandia, de nit (Majovila)

Exposava despús-ahir Sam Abrams a l'Avui una bona definició sobre els clàssics literaris (aplicable pràcticament a qualsevol altra art):
En termes generals a Catalunya hi ha la idea que els clàssics són una de dues coses ben clares: o són premoderns o, si tot va bé, són encarnacions de valors inamovibles i eterns. Sigui d'una manera o de l'altra, els clàssics no tenen vigència ni tenen res a veure amb el món en què vivim ara. Això vol dir que la literatura catalana és un immens cementiri d'autors i d'estètiques ben superats. De cap de les maneres. L'element clàssic és un element que ressorgeix constantment i la seva irrupció sempre acaba provocant una reinterpretació de la tradició i de l'actualitat, per una banda, i generant un fort estímul creatiu, per l'altra. Si Maragall no és més que un poeta decadentista i modernista i Arbó no és més que el "petit Dostoievski de Catalunya, cap dels dos autors poden exercir la seva funció de qüestionar el passat i el present, ni la seva funció d'ajudar a desencadenar el futur.

Precisament este text s'escriu pels mateixos jorns que des de determinades instàncies polítiques i periodístiques valencianes es carrega contra la llibertat d'expressió de Calixto Bieito a l'hora de reinterpretar, des de la seua visió personal, un clàssic com el Tirant lo Blanch (particularment, crec que tot un cavaller com Tirant s'alegraria que les dretes governaren al regne de València i que les rendes financeres i immobiliàries cresqueren, així com també Joanot Martorell, que seria tot un enyoradís del franquisme i estaria espantat davant l'actual barreja de religions...).

En tot cas, menys crítiques i més indústria literària i teatral és el que necessitem. Tant de bo hi haja moltes més empentes per reinterpretar els missatges universals i perennes dels nostres clàssics. ¿Ningú no n'aprofita les grans obres d'Aub o de Blasco Ibáñez, de les rondalles o el sainet valencià, de la prosa i els versos de Roís de Corella, March i tants d'altres? En el camp de la música, Raimon, Miquel Gil o Pepe Botifarra han donat bons exemples de reinvenció i projecció de la tradició clàssica valenciana. En la literatura sembla que ens coste més; té raó Mira en dir que el nostre país no dóna per a més?

Apèndix (del Tirant lo Blanch):
E lo dit frare era natural d'Espanya la baixa, d'una ciutat qui és nomenada València, la qual ciutat fon edificada en pròspera fortuna d'ésser molt pomposa e de molt valentíssims cavallers poblada, e de tots béns fructífera; exceptat espècies, de totes les altres coses molt abundosa, d'on se traen més mercaderies que de ciutat que en tot lo món sia. La gent qui és d'allí natural, molt bona e pacífica e de bona conversació; les dones d'allí naturals són molt femenils, no molt belles, mas de molt bona gràcia e més atractives que totes les restants del món; car ab lo llur agraciat gest e ab la bella eloqüència encativen los hòmens. Aquesta noble ciutat vendrà per temps en gran decaïment per la molta maldat qui en los habitadors d'aquella serà. D'açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada que lo fill no fiarà del pare, ni lo pare del fill, ni lo germà del germà. Tres congoixes ha de sostenir aquella noble ciutat, segons recita Elies: la primera de jueus, la segona de moros, la terça de crestians qui no vénen de natura, qui per causa d'ells rebrà gran dan e destrucció. Encara diu més, que la causa per què és tan fructífera aquella regió e tan temprada si és que com l'espera del sol dóna en paraís terrenal, que reverbera en la ciutat e regne de València perquè li està de dret en dret; e d'ací li ve tot lo bé que té.