El temps hostiga, així que em limitaré a penjar la traducció de l'entrevista que ahir van enllaçar al blog Cinc mil dòlars feta per Lluís Amiguet (La Vanguardia) a Jean Clair, conservador del Pompidou des de 1975 a 1989 i director del Museu Picasso de París des de 1989 fins a 2005. Es despatxa a gust:
"L'art de hui és banal com la vida mateixa que portem" Tinc 67 anys. Vaig nàixer en els suburbis de París, fill d'ignorants immigrants. Vaig ser comunista, em vaig perdre en l'estètica i hui camine a la recerca d'una ètica i una moral: sense ella estem vivint en una granja sense sentit. Sóc comissari de l'exposició de Zoran Music en la Pedrera.
Vosté ha dirigit el Museu Picasso; conservador del Pompidou i... ha sigut comissari de quantes exposicions?
Quaranta-dos, crec.
Ha disfrutat en Arco?
No m'interessa Arco. Quan vaig a exhibicions d'art contemporani m'avorrisc.
...!
Són banals.
Per què? No expliquen el que passa?
Al contrari. Reflecteixen la vida de hui, i eixe és el problema: la vida de la qual eixe art és fruit i que portem la majoria és fútil, frívola i superficial com ell... Sense cap espessor existencial!
Molts diuen viure vides intenses.
Estem vegetant al compàs del mercat: mengem, dormim com animals en una granja pròspera i ben assortida: menjar i dormir, sexe: la granja d'Occident!
Té vosté un bon dia, veig...
Intente ser sincer. No hi ha cap emoció en les vides de la majoria dels ciutadans del món pròsper, i això es reflecteix en l'art de hui: al màxim que aspira és a ser divertit. I el que tem tot creador hui és ser avorrit... Quina ambició! Quina gran missió per a l'artista!
Ja és quelcom.
No és res. Si lluitàrem per un tros de pa, si quedar-nos quiets significara morir-nos de fred, llavors la nostra supervivència estaria carregada de significat, com ho està l'art d'eixos països on encara es mor per un tros de pa.
Misèria no sempre vol dir transcendència ni qualitat creativa.
Oh, sí! Quan menjar i sobreviure tenen un sentit, també el té l'art, però el nostre anar tirant de pollastre ben alimentat en una granja no té cap interés, i l'art amb què s'expressa, tampoc.
Perquè jo m'alegre de no haver hagut de suportar grans guerres ni fam.
No cal retratar l'horror ni patir-lo per a donar contingut a la teua vida ni a l'art que la reflecteix! Vermeer va ser un geni que mai va eixir del seu plàcid poble burgés i donava sentit a escenes quotidianes: una lletera, una dona cosint. Si les expliques, pareixen anodines, però quan les contemples... Què emocionants! Perquè la seua vida tenia sentit i ho transmetia.
Bé, perquè som tots mediocres.
No es tracta d'això. La gent hui vegeta sense sentir ni apreciar el do de la vida, com si tots fórem a viure milers d'anys: sense donar importància al fet de ser viu. Pareix que secretament s'hagen cregut que seran eterns: els clonaran i els recanviaran els òrgans a mesura que els necessiten...
Això sí que seria un bon quadro.
... per a poder continuar vegetant en la granja uns anys més. Un dia més, un altre, un altre, la jubilació... I eixa desraó es reflecteix en l'art! Per això li dic que no val la pena anar a les exposicions d'art contemporani!
Perquè cada vegada es cotitza més.
Cada vegada el preu de l'art contemporani és més alt, i el seu valor, més baix.
Només el neci confon el valor amb el preu i compra eixe art.
Jo no ho confonc perquè ni compre art ni especule amb ell. Això em salva de la idiotesa del mercat de l'art contemporani. Només sóc una persona, i m'agradaria que una obra d'art em diguera alguna cosa.
No li interessa cap cosa?
A falta de quelcom que dir, sorgeixen les anècdotes i, com no té interés el món, l'art s'entreté en allò immund: la sang, l'horror, la merda, com fan les males pel·lícules de por. És una banalitat diferent. Un altre mode de pornografia. La falta de sentit de la imatge és el preu que paguem per l'excés d'imatges.
En quin sentit?
Com has de tremolar d'emoció davant del subtil erotisme d'una verge renaixentista si hui amb un clic tens milers d'imatges pornogràfiques de totes les perversions imaginables?
Em farà un al·legat moral?
No sóc un hipòcrita. Jo sóc carnal, i la pornografia m'atrau, però sé que paguem un preu en sensibilitat per ella; com ho paguem en densitat vital per la facilitat amb què sobrevivim. Fixe's en la polèmica del vel: és molt interessant...
Per què?
El rostre humà ha sigut una cosa divina durant milers d'anys: no s'ensenyava així, siga com siga.
El vel femení no és masclista?
També els homes cobrien el seu rostre i el seu cap. Hui els rostres ja no diuen res: veiem milions per totes les bandes i en tot tipus d'imatges i canals. Antany un retrat en un quadro era emocionant, perquè cada rostre era un reflex de l'eternitat. Hui qualsevol rostre és una vulgaritat.
Uns més que altres.
Anuncis! Pornografia! I és perillós que un rostre deixe de ser únic i emocionant.
Per què?
Perquè així és més fàcil ficar-nos a tots en la granja i, algun dia, en l'escorxador.
Si es posa vosté així.
La imatge del poder era també el poder de la imatge. Hui el poder es mira en un espill buit: l'art contemporani. Grans edificis buits, grans espais buits i, al voltant, oficines de funcionaris avorrits. Res a dir. Ara mire amb mi els quadros de Music. Mire eixos muntons de morts de Dachau: com sorgeixen en els paisatges...
La vida i els morts
Passege amb Clair per l'exposició de Music: m'apunta com les muntanyes de morts de Dachau ja s'aguaiten en els seus paisatges primaverals. I descobreix el Greco i Goya en cada singular rostre cadavèric: "Music va estudiar Goya, i no has vist un mort fins que no l'has vist pintat per Goya". De Picasso m'explica que els passos de la seua Setmana Santa malaguenya - "la Nativitat i la Pietat: fixe's"- estan en el Gernika. Però es cansa de parlar d'art. Només s'anima en contar-me les aventures del seu amic revolucionari Regis Debray amb el Che a Bolívia i ara en Palestina: "Regis actua i lluita i escriu i s'equivoca i ho reconeix i escriu. Jo em vaig quedar en la frivolitat estètica: com l'envege!".
I afig la pròpia resposta que ha fet hui un dels mantenidors del mateix blog: Dioniso una noria.
En quin sentit?
Com has de tremolar d'emoció davant del subtil erotisme d'una verge renaixentista si hui amb un clic tens milers d'imatges pornogràfiques de totes les perversions imaginables?
Em farà un al·legat moral?
No sóc un hipòcrita. Jo sóc carnal, i la pornografia m'atrau, però sé que paguem un preu en sensibilitat per ella; com ho paguem en densitat vital per la facilitat amb què sobrevivim. Fixe's en la polèmica del vel: és molt interessant...
Per què?
El rostre humà ha sigut una cosa divina durant milers d'anys: no s'ensenyava així, siga com siga.
El vel femení no és masclista?
També els homes cobrien el seu rostre i el seu cap. Hui els rostres ja no diuen res: veiem milions per totes les bandes i en tot tipus d'imatges i canals. Antany un retrat en un quadro era emocionant, perquè cada rostre era un reflex de l'eternitat. Hui qualsevol rostre és una vulgaritat.
Uns més que altres.
Anuncis! Pornografia! I és perillós que un rostre deixe de ser únic i emocionant.
Per què?
Perquè així és més fàcil ficar-nos a tots en la granja i, algun dia, en l'escorxador.
Si es posa vosté així.
La imatge del poder era també el poder de la imatge. Hui el poder es mira en un espill buit: l'art contemporani. Grans edificis buits, grans espais buits i, al voltant, oficines de funcionaris avorrits. Res a dir. Ara mire amb mi els quadros de Music. Mire eixos muntons de morts de Dachau: com sorgeixen en els paisatges...
La vida i els morts
Passege amb Clair per l'exposició de Music: m'apunta com les muntanyes de morts de Dachau ja s'aguaiten en els seus paisatges primaverals. I descobreix el Greco i Goya en cada singular rostre cadavèric: "Music va estudiar Goya, i no has vist un mort fins que no l'has vist pintat per Goya". De Picasso m'explica que els passos de la seua Setmana Santa malaguenya - "la Nativitat i la Pietat: fixe's"- estan en el Gernika. Però es cansa de parlar d'art. Només s'anima en contar-me les aventures del seu amic revolucionari Regis Debray amb el Che a Bolívia i ara en Palestina: "Regis actua i lluita i escriu i s'equivoca i ho reconeix i escriu. Jo em vaig quedar en la frivolitat estètica: com l'envege!".
I afig la pròpia resposta que ha fet hui un dels mantenidors del mateix blog: Dioniso una noria.
M'agrada la foto. En vaig penjar una de similar al blog fa un temps.
ResponEliminaHe canviat de bloc. A partir d'ara em trobaràs aquí:
http://caterinacortes.wordpress.com
Ens seguim llegint! ;)
Ja, hui mateix t'he canviat, aprofitant el canvi del blog d'Òscar. Salut!
ResponEliminaMolt interessant l'entrevista!
ResponEliminaSaluts