Inèdit, inaudit, absurd

Homenatge a l'absurd d'El rapsoda mut

De quan en quan m'agrada tornar al vell costum de cercar l'origen etimològic de les paraules. És així com es pot depurar el llenguatge tot emprant els mots amb la propietat que li pertoquen. En relació amb això, sempre m'han agradat els adjectius inèdit (no editat) i inaudit (no oït) i pensant en ells l'altre dia vaig sentir curiositat per absurd, del qual dubtava si compartia una lògica similar. En part no i en part sí. M'explique: "no" perquè en este cas el prefix ab no indica manca o absència com en els casos anteriors, sinó que sembla servir de prefix d'intensitat, però "sí" en el sentit que surdus sí que té a veure amb la percepció dels receptors del missatge com en el cas d'inèdit i inaudit, ja que vol dir "sord", "sense oïda", "que no escolta". Per tant, una cosa absurda vindria a significar originàriament una cosa que no sent absolutament a ningú, sorda a tot i a tots.

En consonància amb això, en les societats fortament grupals com les tradicionals, una cosa que fa oïdes sordes al que diu la resta de la comunitat és una cosa contrària al sentit "comú", és a dir, que la irracionalitat pràcticament s'associa a l'heterodòxia social. Però, per això mateix, en una societat que prime l'individualisme l'absurditat pot resultar en ocasions una virtut, una mostra de valentia i de subversió. I no entraré ara a detallar les grans simpaties socials obtingudes per la filosofia, l'art, el teatre o l'humor de l'absurd únicament i exclusivament en la societat capitalista occidental i sobretot entre els seus sectors més proclius a l'individualisme. De qualsevol manera, tornant a l'etimologia, ara m'explique molt millor la diferència de prefix entre absurd i inaudit. Una cosa absurda és una cosa sorda, que no sent (de cap de les maneres amb el prefix d'intensitat ab), mentre que una cosa inaudita és una cosa mai sentida (amb el prefix in que indica la mancança d'haver-se sentit). D'ací que una cosa "inaudita", en no resultar habitual, puga ser tant una cosa inconcebible com una cosa admirable.

Per últim, cercant l'origen etimològic d'inèdit he trobat una informació complementària que no coneixia fins ara. Pensava que el seu significat primigeni, "no editat", tindria a veure amb la publicació d'alguna cosa en paper, però resulta que l'etimologia remet més bé a alguna cosa "no donada a conèixer", siga en el format que siga. M'explique: editio (edició, publicació) prové del verb llatí edere, que al seu torn naix del prefix ex amb el sentit de "fora" i el verb dare, donar. En conseqüència, edere ve a significar "donar a fora", "donar a conéixer", "fer públic"; l'associació estricta de l'edició al format llibre és una cosa posterior, sembla que de l'època de la impremta. En tot cas, la llengua ha conservat els dos sentits d'inèdit, tant el lligat a un text encara no editat com el vinculat a una novetat, a una cosa no coneguda fins el moment. Inèdit, inaudit, absurd. Quina manera de jugar amb les paraules...