dimecres, 8 d’abril del 2009

Una espurna dels Big Score

Corre l'any 2000. Fa una calor de mil dimonis. No és estrany, estem a Xàtiva al ple de l'estiu. És, concretament, el dia de la Mare de Déu d'Agost i el poliesportiu Les Pereres no és precisament un verger replet d'ombres agradoses. Calor xativí, asfixiant, de vora 40 graus. Tanmateix, l'ànim és immillorable. Estem assistint a un festival fet a mida, el Socarrat, que ajunta en un mateix dia els meus tres grups favorits de rock alternatiu estatal (Chucho, Los Planetas i Dover -els d'aquella època-) amb els reis del pop electrònic o el pop naïf que tant m'agraden (Los Sencillos, Meteosat i Los Fresones Rebeldes). Pensava que açò mai arribaria a succeir i ha succeït. Què més puc demanar? Potser els Astrud, però encara em queixaré...

Deuen ser les cinc o les sis de la vesprada (crec recordar). El sol pica de valent. Encara estem tantejant l'espai, però ens crida l'atenció un dels primer grups que toca a l'escenari gran. Segurament els primers. No tenim ni idea de qui són. Potser els Atom Rhumba? No, eixos no són. Els Big Score ens diuen. Ah, molt bé. Ens quedem a mirar-los una estona. Peguen realment fort. És una mescla de Pixies i Sonic Youth, amb un cantant que va com una moto. I del seu públic, què dir-ne? Són pocs, però criden i ballen com a posseïts. Amb les hores que són i la calor que fa, com és possible?

Mai no vaig respondre aquella pregunta i la qüestió va romandre sepultada en la meua memòria com una mera anècdota que potser mai haguera exhumat si no haguera llegit fa unes setmanes un post d'El Penjoll en què es commemorava el desé aniversari de l'aparició de With Background Music (1999), l'únic disc dels Big Score, mític -pel que sembla- a l'escena local. Ací estava el secret: eren xativins i duien tota la clec. Però sonaven bé. I tant. El crític musical d'El Penjoll els compara amb els hui en dia exitosos Half Foot Outside, que per aquella època
eren encara un grup de maquetes que es deixava veure per llocs com les festes d'aniversari de Radio Funny juntament amb els ara retornats Furious Planet.

I la veritat és que les quatre cançons que es poden sentir al myspace obert en memòria dels Big Score pinten molt bé, millor per al meu gust que les de Half Foot Outside:




Una llàstima de separació, sens dubte. Pel que he pogut llegir sembla que havien començat a fer-se un lloc al panorama estatal i que deixaren una profunda empremta entre un bon grapat de valencians que els seguiren molt de prop. Personalment fins ara no havien tingut un lloc conscient a la meua vida. Els vaig vore al Socarrat, segurament els hauré sentit alguna vegada al Rocafull, però jo no ho sabia, no n'era conscient. En tot cas, m'agradaria que este post servira d'humil homenatge als Big Score, ara que he sabut que també ocuparen
un xicotet espai en un dels dies que millor ho he passat a la vida. El dia que més he botat, quasi segur. Tenia rampes a la nit. El popurri que havíem ballat havia sigut d'a xavo...













Bona Pasqua i fins la setmana que ve!

24 comentaris:

  1. Què bo el socarrat! Jeje! Crec que va ser un dels meus primers festivals, tindria jo 16 anys, i vaig anar amb un amic de Montesa.

    I sí que feia calor, sí... encara conserve el gorret que vam comprar amb "socarrat festival" brodat :-P.

    I el concert de Dover, brutal! ;-)

    ResponElimina
  2. Dover me engatusó con esta cnción, después.....

    Buenas Pascuas para usted y los suyos.

    ResponElimina
  3. Quina calor feia! Mare meua! Va estar genial. Nosaltres després nadàrem noets en el Xúquer per llevar-nos la terra i la calor ofegant d'estar tot el dia socarrat! Què bé m'ho vaig passar!
    ooooooo ooooooo oooooooo bonito eeeeeeees!
    booo

    ResponElimina
  4. I perquè no estava al youtube "Nada nuevo", "Doctor Amor" o "Gloria", que si no... Al concert de Dover ja vaig arribar més que esgotat. "Chucho", "Fresones", "Planetas", "Sencillos"... Mãemeua!

    ResponElimina
  5. Fotre Baydal, no te feia a tu citant als Atom Rhumba, que d'ells i dels incontables projectes amb altres noms que han tingut els seus membres sóc molt molt molt fan.

    Recorde molt vagament haver estat al Socarrat amb el meu cosí, que va ser el company (i un poc pare) de concerts i festivals l'any 2000, però tampoc podria assegurar-ho. Aquell estiu va ser d'anar amb ell a molts llocs, i dos concerts inoblidables, un de Loquillo i altre de Los Planetas.

    Al dir Xàtiva he recordat una nit demencial a un lloc que no sé si encara està, el Dràcula Ye-Ye, amb un tal Mike Canon cantant CORRE CORRE...

    ResponElimina
  6. I Los Suaves, se m'oblidava, també van ser part important d'aquell estiu, que els vaig vore tres o quatre voltes.

    ResponElimina
  7. pareixeu iaios contant les aventures de joventut; i és que, de fet, ho sou.

    ResponElimina
  8. No se pq me suena algo esto...Que buenos momentos. Felices fiestas!!!

    ResponElimina
  9. ié, que l'anònim de lo iaio que estàs no he sigut jo, eh?!
    bon viatge.

    ResponElimina
  10. jo també hi vaig al primer (i penúltim) socarrat!! I sembla q allí estaven tots...

    Quina calor, fotre!!

    Amb el concert de La habitación roja les meues cames agafaren un roig intens. Em vaig tornar boig amb el concert de Dover... quin concert! I vaig aguantar fins vore a Los enemigos a les quatre de la matinada... Havia arribat a Xàtiva amb dos amics a les 12 del migdia.

    Al dia següent, o a l'altre, vaig tornar als bous... això és tindre valor.

    ResponElimina
  11. per cert, sabia q tenia algun disc dels Big Score...

    i són dos concretament. un és el anomenat With background, editat per trquilo niebla l'any 1999... i l'altre és l'EP best tap-tacking, editat pel Institu valencià de la joventut amb motiu del circuit rock de l'any 1997...

    dos joies.

    ResponElimina
  12. Doncs a vore si els puges al megaupload, bandarra!

    ResponElimina
  13. Casualitat de les casualitats: pâ homenatge âs Pij aScorre, el que li feren l'âtre dia ês primos de Senior i el Cor Brutal en la 4a Intercomarcal; fixeu-vos en la foto qu'ha penjat Àngel Canet en la seua crònica...

    Per cert, aquell mateix any del Socarrat van debutar els Arthur Caravan durant una gira per la Ribera!

    ResponElimina
  14. "Cantado la alondra de un viejo bolero, con ese aire despistado yo llegué, mis ojos miraban y no veían nada, soy tan frájil que me dejo querer. Llámame, búscame, yo soy el Doctor Amor..."

    xDDD

    ResponElimina
  15. Quin poeta que és Miqui Puig, quin poeta... :D

    Toni, com no ens dones més pistes. Eixe és Vicent, entre el primo i el xungarro?

    ResponElimina
  16. El fet que un grup arribe a tenir èxit (almenys un èxit relatiu) no depèn únicament de la seua qualitat. El cas de Big Score ho demostra. Eren més bons els Sexy Sadie? Eren millors Australian Blonde? No ho tinc clar...

    Big Score van arribar a tocar junt a El Inquilino Comunista, grup que va destacar molt al començament de la moguda indie dels 90. Potser no van tenir sort, o no eren de Xixón (com Penelope Trip i altres).

    Es van desfer just quan els seus directes eren apoteòsics.

    El Socarrat va estar molt bé, musicalment parlant(també el de 2001), però s'ha de dir que va ser una jugada fosca on algú va guanyar molts diners sense pagar a la majoria dels grups.


    Per cert, Vicent. Veig que escrius "calor" com a nom masculí. Trobe que és femení, no?

    ResponElimina
  17. Tens raó, Vicent. Ja ho corregisc, que fa mal a la vista. I, a més, vindrà Eugeni S. Reig i em fotrà una garrotâ ben merescuda!

    ResponElimina
  18. Jo també vaig suar ballant al camp de futbol amb els Big Score. Recorde que més tard, mentre tocaven los Planetas, van tirar un castell de focs artificials des de Xàtiva i va ser fantàstic.

    ResponElimina
  19. Tot els poperos són blaveros?

    per això de ser lights...

    ResponElimina
  20. Arrrrggggggggggggghhhhhh!!!! No sé si cap dia ens posarem d'acord en qüestions cromàtiques, però de segur que en música mai de la vida!!! Dover? Los Fresones Rebeldes?? Miqui Puig???? Los Planetas????????? Arrrrrgggggggghhhhh!!!! XDD

    Salut!

    ResponElimina
  21. sí, és cert, és per a vomitar! quin mal gust!

    ResponElimina
  22. Deixeu-me només dir que l'últim disc de Los Planetas, aquest prodigiós La leyenda del Espacio, podria ser el més ambiciós, captivador i reeixit que s'hagi fet de rock en castellà.
    He dit!

    ResponElimina
  23. Ricard, els meus gustos musicals van més enllà, com comprovaràs si cliques en l'etiqueta de música, però per norma general només parle de la feta en valencià, perquè si em pose amb altres llengües no acabaríem mai.

    Alexandre, ambiciós no ho dubte, però t'ha d'agradar el flamenc andalús... Jo em quede amb Los Planetas d'abans del 2000.

    ResponElimina