Això és la Cançó
Per què el Levante-El Mercantil Valenciano s'entesta a dir-li "la cançó" a la música en valencià? Només m'ho recorda a mi o eixe mot s'identifica en general amb un fenomen molt concret dels anys '60-'70? Raimon, Llach, d'Efak, Bonet, Pi de la Serra, l'Ovidi... eixos són els noms que em vénen al cap quan es parla de "la cançó", però els que van participar al COMcert de Benifairó, incloent 121DB, Bakanal, Neuròtics, Orxata o Rapsodes, són "la cançó"? Ja ho sé, és una favada i millor que en parlen que no ho facen, però és que m'estranya tant cada vegada que ho llig en els articles i textos del diari...
o també identifico La Cançó amb aquell col.lectiu. Potser és cosa de l'edat
ResponEliminaMolt bona la reflexió. Sobre la qüestió vull explicar el que va passar la nit de l'entrega dels premis del COM, ara al mes de maig. Senior i el Cor Brutal es van fer mereixedors del premi a la millor cançò. Landete, el seu líder, al seu parlament d'agraïment va dir més o menys que es deixaren de rotllos de la cançó ja que la majoria dels integrants del seu grup no havia escoltat en sa vida una peça del Raimon o de l'Ovidi. Que la música és una cosa que una gent fa en un moment donat i una altra sent plaer en escoltar-la, que no cal associar-la a res més. I jo hi estic d'acord. Els meus fills escolten Orxata, la Gossa, Obrint o Rapsodes i quan em veuen posar-me al Llach o la Mina em diuen de tot. Tenen 14, 10 i 9 anys
ResponEliminaVicent, la reflexió que encetes va més enllà. És una manera com una altra de, volgudament o no, menystenir la música en valencià i voler-li donar aquell regust folclòric de la transició, treient-li la vigència i projecció de futur que tota expressió cultural d'un poble necessita.
ResponEliminaLes paraules no són innocents, mai són innocents, i aquestes denoten intencionalitat o bé prejudicis inconscients.
A mi em va envair la mateixa sensació: la relació, encara, de la música en valencià amb el gènere dels cantautors (la cançó) està absolutament superada (per sort). Perquè hi ha molta cosa més. S'hauria de parlar de música en valencià.
ResponEliminaTona, he sentit altres vegades a Senior dir això, però crec que se'n passa una miqueta criticant els que fan música reivindicativa en valencià (qui la vulga fer reivindicativa, que la faça, i qui no -que en són la majoria- que no la faça). El problema ve quan els mitjans valencians majoritaris o bé silencien la música en valencià o bé es refereixen a ella com una mena de gueto ancorat en el passat.
ResponEliminaEl que s'ha d'assumir, simplement, és que hi ha "música en valencià" de tots els tipus (rap, folk, pop, rock, cantautors, ska, metal, etc.) i que simplement és això, com diu Vicent, l'expressió cultural d'un poble que, com parla en valencià -i ja no té vergonya d'emprar-lo en qualsevol àmbit- canta en valencià. En eixe procés tant la Cançó com el valencianisme en general han tingut molt -tot- a veure, però ja hem passat aquella etapa i parlar encara de la Cançó sembla un anacronisme -no sé si conscient o inconscient-.
No crec que siga a posta. El que passa és que els del Levante estan desfasats i simplement encara no saben que hi ha una realitat, ben forta, que es diu música en valencià. Tanmateix, no sé qui s'ho ha de fer mirar: si "ells" per no conèixer o "nosaltres" per no saber donar-nos a conèixer.
ResponEliminaA mi també m'ha paregut estranya eixa definició... és com si a la música en castellà se li diguera "La Canción" i entraren en el mateix sac: Mojinos Escocíos, La Oreja de Van Gogh, Francisco i Mélody.
ResponEliminaEixa no és la normalització que busquem per al valencià. La normalització seria una Fira de Juliol amb Seguridad Social i la Gossa Sorda i un públic compartit.