El pregó per a la XXII edició del "Tirant de lletra", de la Falla Na Jordana

A continuació el pregó de la XXII edició del Tirant de lletra

Ara ojats què us fan a saber de part de les molt il·lustres senyores i senyors de l’Associació Cultural Fallera Na Jordana, com ha arribat una nova edició del Tirant de lletra, la que fa vint-i-dos. Per ço, les mateixes molt il·lustres senyores i senyors, precedint deliberació de la seua insigne associació, i amb el suport de la Regidoria de Festes de l’Ajuntament de València, el Consell Valencià de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, han proveït, establit e ordenat que se facen e gaudisquen huit dies de festa, començant hui, Primer d’Octubre, e finint diumenge de la setmana vinent, 9 d’Octubre, Sant Donís, Dia Nacional del Poble Valencià. 

Primerament, fan a saber que el cantaor de l’Alcúdia Jonatan Penalba farà un concert de benvinguda, agafant cançons velles i fent que sonen diferent, e tot seguit una exhibició pirotècnica ens omplirà el cor i el pit de pólvora i de trons. Més avant, lo diumenge per lo matí les colles de dolçainers e tabaleteres portaran la música per diverses parts de la ciutat amb les seues xaramites e tabals, anafils, clarons, tamborinos e musetes, per tal que amb tanta remor e magnificència no es puguen defendre los tristos de tanta alegria. També hi haurà una mostra de dibuixos al carbonet de Pepe Puche, tirant de llapissera i d’enginy, i una nit golfa amb dos cabretes, Fran Tudela e Saray Cerro, que molt parlen e molt fan riure. E per a rematar, un dinar de germanor, amb molt de plaer e molta alegria, per ço que tots aquells qui tenen l’esperança perduda la puguen retrobar. 

Però, com evident experiència mostre la debilitat de la nostra memòria, sotmetent fàcilment a oblivió los actes per longitud de temps envellits, lo principal acte d’este Tirant de lletra serà justament la lectura d’una versió dramatitzada del Tirant lo Blanch, la immortal obra de l’egregi e virtuós cavaller valencià Joanot Martorell, mereixedor d’honor, glòria, fama e contínua bona memòria. Un valencià nascut ací, al Cap i Casal, que va viure relativament poc, 55 anys, entre els anys del Senyor 1410 i 1465, però quins 55 anys més intensos, quines 55 falles plantades cada març en una vida de passió i aventura. Amb arrels familiars a Gandia i terres a la vall de Xaló, als 24 anys principià les seues expedicions com a cavaller de fortuna per mitja Europa: Sardenya, Catalunya, Castella, Portugal, Anglaterra, Nàpols… Enèrgic, impulsiu, atrevit, animós, bohemi, rodamon, la seua vida fou una successió de bregues, desafiaments, deutes, batalles, juís, presons, tertúlies, discussions e viatges cap al no-res. 

Als 50, entre València i Dénia, fadrí, tot i la seua incessant busca de l’amor, decidí començar a escriure el llibre que narraria les aventures –qui sap si imaginades– d’un insigne descendent del rei Artús, el cavaller bretó Tirant de Roca Salada, per tal que per oblit no foren delides de la pensa humana, i ho feu, a més, en valencià, per ço que la nació d’on ell era natural, la valenciana, se’n poguera alegrar e molt ajudar de la seua obra. I escrigué i escrigué durant tres anys, vora dos milions de lletres, més de 400.000 paraules, amb les quals, impulsat pel foc que li eixia de dins i per la seua genialitat lletraferida, compongué un llibre cabdal, una meravella universal. Perquè si la Ilíada és la narració més important de l’antiguitat grecoromana, o els Viatges de Marco Polo ho són de l’Europa del segle XIII, o La Divina Comèdia de Dante Alighieri ho és del XIV, Romeu i Julieta de Shakespeare del XVI, i Don Quixot de la Manxa de Cervantes del XVII, el Tirant lo Blanch de Joanot Martorell és la principal obra literària de la història occidental al llarg de tot el segle XV. 

Per què? Doncs perquè és la primera novel·la moderna: amb uns espais molt concrets i coneguts, amb uns personatges realistes que es comporten de manera natural i amb una trama molt ben entrellaçada, però que té alhora un desenllaç clar, i està farcida d’aventures, humor, ironia, i, sobretot, de desig. Tot allò era una novetat cabdal en la literatura medieval i és per això que a Miguel de Cervantes –sempre tan intel·ligent– li va agradar tant, perquè veia com algú, cent cinquanta anys abans, havia obert la mateixa línia de narració moderna que ell mateix duria a la culminació amb el seu Don Quixot. I és que, en efecte, en total contrast amb la resta de llibres de cavalleria de l'època, el Tirant lo Blanch mostra una història i uns ambients que no són imaginaris, irreals, màgics o sobrenaturals, sinó que són ben reals i plausibles, i sobretot construïx uns personatges que són molt humans. 

Evidentment, Tirant és el millor cavaller del món, més liberal, ardit, savi e enginyós que tot altre; això no ho dubta ningú, però no té unes qualitats miraculoses ni sobrehumanes, sinó que patix i té pors, angoixes i dubtes; sobretot, sobretot, en la seua relació amorosa amb Carmesina, la princesa de l’Imperi Bizantí. I Carmesina, sí, és la donzella més bonica del món, rica e liberal, la bella Carmesina, amb pits cristal·lins com dos pomes del Paradís; però també es comporta com qualsevol altra dona de la seua jove edat, 14 anys: és juganera, revoltosa, ingènua, esperitada, i, al mateix temps, té pors, inseguretats i decepcions constants. I la novel·la és una constant imbricació entre eixos dos mons: entre les meravelles admirables dels personatges principals i les seues relacions, que són molt humanes, mundanes, com les nostres: plenes d’alegries sobtades, de moments de felicitat, però també de fracassos i desenganys. 

I, en eixe sentit, de tots els personatges que apareixen en la novel·la, entre els quals també hi ha Diafebus, Estefania, l’Emperador, l’Emperadriu, Ricomana, Felip de França, Hipòlit, Plaerdemavida, la Viuda Reposada o el senyor d’Agramunt, la relació més important, com no podia ser d’una altra manera, és la de Tirant i Carmesina. El seu amor –el seu extrem amor– va i ve, experimenta daltabaixos i combina moments de gran felicitat amb altres de terrible frustració, però no només és important el seu amor, sinó fins i tot encara més ho és el seu desig: la voluntat que tenen constantment de tocar-se, de besar-se, de gitar-se, de fer-se l’amor, d’amar-se carnalment, tot i que el codi d’honor de l’època establia que no podien fer-ho si no estaven casats. I eixe conflicte –eixa tensió– es manté i es manté i es manté al llarg de tota la novel·la, fins que finalment es produïx una subversió total dels valors: Tirant entra al castell i en poc de temps venç la delitosa batalla, e la princesa Carmesina ret ses armes. 

Perquè, com diu el mestre Joan Francesc Mira, el Tirant lo Blanch és una obra molt subversiva –per exemple, un cavaller qualsevol acaba sent coronat com a emperador de Bizanci perquè és l’amant de l’Emperadriu, cosa impensable en l’època–. I eixa mateixa subversió de valors també l’aplica Martorell a la relació entre Tirant i Carmesina, que, com he dit, acaben fent l’amor i, per tant, al remat no guanya l’ortodòxia moral de l’honor de l’abstinència sexual, com era habitual en els llibres de cavalleries, sinó que triomfa la dissidència, l’heterodòxia del plaer carnal… El plaer carnal, en definitiva, es convertix en honor. I això és molt, molt, molt modern, i per això el Tirant ha agradat tant al llarg de la història. 

Però cal dir que durant molt de temps tota eixa meravella literària bastida per Joanot Martorell fou, en part, ignorada pels valencians. Ell morí en 1465, completament arruïnat, i el manuscrit ja no estava en les seues mans: havia passat precisament a un dels seus prestadors, el cavaller català Martí Joan de Galba, que el feu imprimir vint-i-cinc anys després, en 1490, amb una edició de 715 exemplars eixits del taller de l’impressor saxó Nikolaus Spindeler a València. Era, de fet, una enorme tirada per a l’època, que hui es correspondria amb desenes de milers de llibres, i el seu èxit fou tan gran que a penes set anys després, en 1497, la novel·la es tornà a reeditar a Barcelona, amb 300 exemplars més, fets en la impremta del castellà Diego Gumiel. Però a continuació, durant vora quatre-cents anys, l’obra no es tornà a publicar més en la nostra llengua, com a conseqüència del fet que el valencià començà a deixar de considerar-se com un idioma d’alta cultura i s’inicià un procés de menysteniment que s’ha allargat pràcticament fins als nostres dies. No debades, dels més de mil llibres incunables originals només ens han arribat quatre! 

Per sort, foren altres llengües les que mantingueren la vigència i la transmissió del Tirant. Primerament es traduí al castellà, a Valladolid en 1511, més tard a l’italià, primer a Venècia en 1538 i després amb moltes altres reedicions al llarg dels segles XVI i XVII. Més tard, en el XVIII, foren les traduccions franceses les predominants i així fou com a finals del XIX, amb l’inici de la nostra Renaixença lingüística i cultural, es pogué redescobrir i tornar a publicar el Tirant lo Blanch novament en valencià, gràcies a l’impuls del mallorquí Marià Aguiló, que el reedità en quatre volums entre 1873 i 1905. I des de llavors, des de fa aproximadament un segle i mig, els valencians novament estem donant-li l’enorme importància que es mereix pel seu crucial paper en la història de la literatura occidental, com també ho mostra, per exemple, el fet que s’haja traduït a moltíssims altres idiomes, com ara l’anglés, el neerlandés, l’alemany, el finés, el romanés, el xinés, el suec, el portugués, el polonés, el rus, el japonés, etc. 

I és per tot això que, darrerament, les molt il·lustres senyores i senyors de l’Associació Cultural Fallera Na Jordana us fan a saber que és tan remarcable e volguda la vostra participació en la vint-i-dosena edició del Tirant de lletra. Poble de València, ciutat edificada en pròspera fortuna de ser molt pomposa e de molt valentíssimes persones poblada, e de tots béns fructífera, e de gent molt bona e pacífica e de bona conversació, veniu a llegir el Tirant lo Blanch amb nosaltres, e més si sou fallers, o amants de les nostres festes e de la nostra cultura, perquè l’excelsa novel·la de Joanot Martorell és com vosaltres: passional, amotinadora, cercadora del plaer, la diversió, el soroll, els somnis, l’amor i la vida. És una obra sublim, igual que tots vosaltres i nosaltres aspirem a ser sublims de manera permanent, encara que siga amb pors, desenganys, inseguretats i decepcions, però sempre, sempre, per molt que la falla es convertisca en cendra tots els anys, amb l’esperança constant de passar-nos-ho bé a tota ultrança, de ser feliços, de cremar-ho tot i tornar a renàixer. 

E perquè les dites coses vinguen a notícia de totes e tots, les molt il·lustres senyores i senyors de l’Associació Cultural Fallera Na Jordana manen fer e publicar el present pregó per tota la ciutat de València, les xarxes socials i més enllà. 

Pregó finit. 

Die I mensis octobri anno Domini MMXXII.

Este és el pregó que -amb molt de plaer e alegria!- vaig llegir el dissabte 1 d'octubre de 2022 per a iniciar el Tirant de lletra i així cridar tant a la lectura pública del Tirant lo Blanch de Joanot Martorell com a la resta d'activitats organitzades al llarg de la setmana per la Falla Na Jordana. A continuació el vídeo publicat en les xarxes de la mateixa falla: