Anitín no és només el nom d'una neboda dels Pedreguer a l'Alqueria Blanca, sinó també el d'una empresa valenciana d'alimentació, la tercera dedicada a este sector i ubicada a les Comarques Centrals Valencianes de la qual parle a este blog -després dels xocolates Meivel d'Algemesí i de les papes Lolita de Bellreguard-. En esta ocasió, Anitín es dedica a la producció i comercialització de pans torrats i rosquilletes i, diversament als altres dos casos, es tracta d'una empresa relativament nova, tot i que enfonsa les seues arrels en el forn familiar, instal·lat en 1902 a Alberic i traslladat en 1958 a Benimuslem.
En 1994 els germans Blay, néts i fills d'Anita Martí i Anitín Soriano, fundaren l'empresa Dulces Anitín SL amb una desena de treballadors i començaren a fabricar a l'engrós des d'Alberic, tot facturant aquell any una xifra no massa elevada, d'uns 50 milions de pessetes. Quatre anys després ja dirigien els seus productes envasats a alguns mercats europeus i en l'any 2000 signaren un contracte de proveïment amb Mercadona que els permeté donar el gran bot. En 2002 comptaven amb uns 170 treballadors, facturaven més de 1.500 milions de pessetes, i exportaven el 35% de la producció a França, Itàlia, Alemany, Estats Units, Japó i Rússia. L'any següent inauguraren la seua primera nau de producció a Carlet, on recentment han obert una altra, que s'ha sumat a la fàbrica xeresana de Picosol, acabada de comprar i que també està relacionada amb la producció per a Mercadona. Tot plegat, l'empresa deu rondar ja els 300 treballadors i els 3.000 milions de facturació anual.
En qualsevol cas, la veritat és que totes estes dades, encara que siguen ben importants per a la societat i l'economia valencianes, em resulten secundàries. Fins i tot m'ho arriba a resultar que no etiqueten en valencià, tot i fer-ho en més de vint llengües diferents i haver-los enviat un correu electrònic* per tal d'intentar canviar eixa actitud cap a la llengua dels mateixos amos de la fàbrica. El que sobretot m'importa esta vegada és que cada volta que vinc a València recaïc i m'enganxe de nou a les meravelloses rosquilletes planes -"pans especials" en diuen ells- amb cacahuet. No ho puc evitar. Les trobe taaaan bones... I si les prenc amb tomaques del quarenteno de la Ribera -supose que això ja entra en el terreny de les perversions-, puc arribar a cotes de plaer gastronòmic realment elevades. No són un bon arròs, ni un producte tradicional ni res per l'estil -ans al contrari, un aliment envasat del Mercadona-, però per a mi són glòria bendita.
*Els vaig enviar este correu al Departament d'Atenció al Client:
Estimat sr./a: M'agradaria felicitar-los per la qualitat dels seus productes, dels quals sóc un consumidor fidel, especialment dels Pans Especials amb cacahuets. No obstant això, també m'agradaria animar-los a fer una cosa que redundaria en benefici dels clients i de la pròpia empresa: tindre el web i etiquetar en valencià, la llengua de la família propietària d'Anitín, de la majoria dels seus treballadors i també de vora 5 milions de persones, més d'un 10% dels ciutadans del territori espanyol. De fet, l'etiquetatge en valencià potenciaria la imatge pròpia de l'empresa i aniria en consonància amb l'ús que un dels seus principals distribuïdors, Mercadona, fa de les diverses llengües de l'Estat. Gràcies per la seua atenció.
Eixes rosquilletes són boníssimes. La de pipes deu de tenir un component adictiu perquè és menjar-te'n una i no parar.
ResponEliminaJo pensava dedicar un post a les rosquilletes anitín, encara me'n queden a casa de cacahuets i de pipes, cada volta que vaig a Castelló carregue...
ResponEliminalolita de bellreguard?
ResponEliminaHahahaha. Ja sabia jo que n'hi hauria més viciosos de les Anitín pel món... Visca i bravo!
ResponEliminaSfrazzera, desgraciadament van fer una deslocalització i ara uns bandidos de Bellereguard s'han apropiat de les Lolita. Ho explicaren al post que he enllaçat sobre les millors papes (les valencianes).
Això, això, promociona els productes de la terra, a veure si arriben a la plena distribució al Principat. Jo, com bon alcoià, trobe molt a faltar el cafè licor. Un dia faré jo un post semblant cantant les glòries del Cerol.
ResponEliminaA Mercadona a domicili se'n pot trobar. Però, vaja, això que als pakis no tinguen Cerol és una poca vergonya... :D
ResponEliminaEi, en la carta que els has enviat poses que el valencià és la llengua pròpia de "vora 5 milions de persones". Crec que és una greu errada, per dues raons: 1)ja sé que és fer trampa, però si els espanyols -i tot cristo- ho fan sempre, nosaltres també: si hi ha 13 o 14 milions d'habitants al domini lingüístic, s'utilitza eixa xifra i avant. Que és més certa els 5 milions? Ja ho sé; i probablement fins i tot és massa alta, perquè una cosa és parlar la llengua i una altra ser parlant "conscient" en aquest escenari de diglòssia. Però igual té, ja ho tenim prou fotut com per anar reduint parlants -la quantitat és intrínseca al cervell masculí XD- 2)Enmig de l'escenari del ppram amb la campanya dels "somos 5 millones" sembla que reduïsques el valencià al territori de la Comunidad Autónoma; això, si més no, és el que se'n desprén de manera implícita. Malament també, perquè guanyem també, d'altra banda, amb els mateixos arguments de l'estil "més d'un 10% dels ciutadans espanyols". I de "tres comunidades autónomas"!
ResponEliminaSalut!
P.D. Perdona per pegar la tavarra lingüística en un post gastronòmic. Jo és que ho tinc magre, perquè les rosquilletes que més m'agraden i més em vicien són els saladets Velarte... ARRRRGGGGHHH!!!! XD
Hehe, a mi em passa igual Ricard, jo sóc addicte als saladets i a les rosquilletes integrals de Velarte. De fet intente no menjar-ne, sobretot entre hores, perquè si comences és molt difícil deixar-ho. Per cert, estos de Velarte fa uns anys etiquetaven en diversos idiomes, entre ells el valencià amb les normes del Puig, però ara ni això.
ResponEliminaÉs que els saladets Velarte són mortífers. Jo me'n menjava de "berenaret" un paquet d'estos grandets en els jardins de Blasco Ibáñez quan tenia hora lliure. Sempre pensava "hui la meitat i demà l'altra". I mai no en quedava ni una engruna XD Entre lo bé que entren i la quantitat que et fan menjar ja et predisposen a la indigestió, però si després llegies el blavenciano en les etiquetes aleshores la panxa esclatava, hahahaha Això que hagen llevat fins i tot el "putxero" serà perquè, segons he sentit, el "quefe" donava diners a Sentandreu? (Bé, això abans, quan començà a unflar la bufa. Ara... hehehe)
ResponEliminaSalut!
P.D. Vaig proposar-me no menjar mai més saladets Velarte, però no vaig poder-ho acomplir. Les alternatives no valien res! Al final hauré de menjar-ne com els ianquis beuen alcohol en les pel·lis: abocant les rosquilletes en una bossa de paper perquè no es veja l'etiqueta XDD
Ricard, sóc nacionalista però honrat. No m'agrada anar dient que som 12 o 13 milions de catalanoparlants si no és veritat. Es pot dir que als territoris on es parla català hi ha 13 milions de persones, però d'ací a què eixa siga la llengua habitual de tots... I, evidentment, no em referia al País Valencià, sinó al conjunt de persones que tenen el català/valencià com a llengua d'ús quotidià. Podem ser generosos i dir que som 6 milions, però almenys diguem la veritat (la mateixa veritat que serveix per a denunciar que o es fan polítiques d'ús social o la nostra llengua acabarà desapareixent).
ResponEliminaFerran, les Velarte també estan bones, també. A soles o acompanyades (amb olivada estan boníssimes). Mmmmm, eixos granets de sal grossa...
A veure, Vicent, això està clar. De fet, ja havia dit que jo baixaria encara més la xifra de parlants de català com a "llengua habitual". De fet, qui es creu que hi haja 5 milions de persones que empren el català com si fóra el danés? Ningú. Quants en som que tenim l'ordinador configurat en català, per exemple? En aquest sentit, no n'hi ha dubte.
ResponEliminaEl que jo et volia dir és que, de cara a fer servir números per les estratègies de promoció de la nostra llengua, no podem anar perdent tants llençols a cada bugada. Com si ho tinguérem tant fàcil! A banda, la "mentireta" és fàcil: no diu l'Estatut que és la "llengua pròpia" de tots els ciutadans? Que el català només és pratrimoni dels catalanoparlants? Que els castellanoparlants de casa nostra no el poden reivindicar? Doncs aprofitem una escletxa legal... p'a una que en tenim...
De totes maneres, si ens posem puristes amb l'honradesa: tu et creus que el valencià és la "llengua habitual" de "la família propietària d'Anitín, de la majoria dels seus treballadors"? Perquè jo, ni de conya. Sí, potser el parlaran, vés a saber, però "llengua habitual"? Vols dir que no estan ben tranquilets deixant de banda el valencià i etiquetant en les altre 20 o 30 llengües? Vols dir que el valencià serà la seua "llengua habitual" d'escriptura i lectura (que és del que parlem, si ens posem puristes, amb l'etiquetatge)? (I si ens posem més "legalistes", els "Pans Especials" no existeixen, perquè, d'altra banda, no caldria demanar etiquetge en valencià; no sé si m'explique...)
Xe, la cosa és ben senzilla: totes les llengües del món ho fan, unflen els parlants com si foren bufes en una fira. I això més encara les que tenen estats i d'altres joguines. Doncs si volem salvar-nos filant tan prim...
Salut!