Després d'haver tastat, ingerit, degustat i digerit La zona de Serguei Dovlàtov amb la tranquil·litat que es mereixia, esta nit, de sobte, he devorat Els neons de sodoma de Xavier Aliaga. Em va divertir molt. És original, enganxa i fa goig de llegir. Tot plegat, se'm va fer curt, massa curt. Potser eixe és l'únic però: la trepidació amb la que arranca podria haver-se allargat. Jo, personalment, ho haguera agraït. M'haguera deixat portar per camins més extensos sense remugar. Tot el contrari. La prosa i les situacions que Aliaga va dibuixant entren bé, amb familiaritat i rapidesa. Desperten molt d'interés i fa llàstima que s'acaben tan prompte, que no es desenvolupen al màxim. En qualsevol cas, va ser tot un plaer. Només es pot dir una cosa quan algú t'ho fa passar així de bé: gràcies!
Encara no he pogut tirar-li mà als Neons de Sodoma i la veritat és que li tinc ganes des de que es va publicar. Igual les noveles de Xavi ens agraden perque compartim un món, una manera de vore el món contra la que només queda el humor culpable i la llucidea negra i desesperada.
ResponEliminaUn abraç cavaller
mira, dues de les meves adquisions de Sant Jordi...
ResponEliminaLes dos són grans novel·les. La zona ufff! I de Els Neons no cal dir res més que el que has dit tu, quines ganes de que no s'acabara!!!!! Si me vaig poder riure!
ResponEliminaDiafebus, fa vosté molta vida bloggera últimament, i lo que s'alegrem!!
És un dels que en vaig emportar de la fira, però encara no he tingut temps de llegir-lo. Després de compartir amb Xavi Aliaga un matinet de fira a Vivers i de llegir el teu post, en acabar els dos que tinc entre mans l'enxamparé.
ResponEliminaSalut i Terra des del sud.
Gràcies a tu, Vicent, i als autors dels comentaris. Hui mateix enllaçaré la teua generosa crítica (que no coneixia fins avui). I accepte l'objecció de manca de desenvolupament perquè està sent una tònica habitual en els comentaris dels lectors. Prenc nota.
ResponElimina