La codificació del valencià a l'ISO i "The Ethnologue"

Àrees de població majoritària d'asturgalaicolleonesos,
bascons, castellans, aragonesos i catalans durant el segle XIV

Durant la llarga conversa bloguera sobre l'AVL que vam mantindre Vicent Terol, Joan i jo, vaig comentar de passada un exemple que mostrava que, tot i les dificultats de caire polític interposades per aquells que volen continuar tenint en l'anticatalanisme un recurs ben a la mà, l'actuació de la institució és un fre legal als intents secessionistes dels valencians que, bo i trencant la tradició valencianista contemporània que naix en Teodor Llorente i culmina en les Normes de 1932, es mostren disconformes amb la normativització comuna a la llengua parlada als territoris que van ser colonitzats majoritàriament per catalans al llarg de l'edat mitjana.

En concret, l'exemple era el rebuig del SIL a la petició realitzada per determinades persones amb l'objectiu de diferenciar "català" i "valencià". Ho explicaré amb més detall. El Summer Institute of Linguistics (SIL) és una institució privada nord-americana que recopila i difon informació sobre totes les llengües del món. Amb seu a Texas i nascuda en 1934 amb la finalitat de traduir la bíblia a totes eixes llengües, s'ha convertit en un organisme de referència mundial -consultiu per a l'ONU i la Unesco- gràcies a la seua extensa i rigorosa base de dades The Ethnologue: Languages of the World, en estreta relació amb la confecció de la norma ISO 639 de l'Organització Internacional per a l'Estandardització, que atorga codis per a la representació dels noms de llengua.

Així les coses, això era i no era que en la calorosa primavera de fa dos anys, concretament el 6 de juny de 2007, Juan Carlos Micó, professor de Matemàtiques de la UPV, va llançar una primera pedreta contra la representació de la llengua valenciana amb el codi [ca] i [cat] que feien servir el Summer Institute of Linguistics i la norma ISO 639. Uns dies després s'hi afegí el seu company de professió a la UV Antonio Caselles, tot i que finalment, entre el 11 i el 15 de juny, els membres del SIL també reberen informacions en contrari de cinc persones (Lluís Hurtado, Jaume Fargas, Jordi Redondo, Josep Jaya i Daniel-Ricard Soriano -!-) que els donaven notícia del conflicte polític entorn de la llengua així com de les ordenacions legals i sentències judicials al respecte.

Les dos setmanes subsegüents els partidaris de la secessió anaren desfilant per la safata d'entrada del gestor de correu del codi ISO, enviant fins a 39 missatges més. La majoria eren professors de la UPV (Armando Soler, Antonio Sanchis, Carlos R. Sánchez, Tomás Peiró, Eduardo Gilabert, Enrique Miró, Eugenio Pellicer, Albert Marín, Teresa M. Pellicer, María José Moreno, José P. Garcia, Antonio Sanchis, José Luis Manglano i Mónica Catalá), però també n'hi havia professors d'anglés i castellà (Teresa Puerto, Enrique Planells, Miquel Àngel Lledó, Marta Lanuza i Natividad Nebot), professors universitaris a Puerto Rico (Vicente Reynal i José Carlos Rubio), metges (Vicente Serra, Francisco Tarazona), periodistes (Juli Amadeu Àrias) i altres particulars (Vicente Moret). La traca final arribà el 30 de juny, quan sembla que algú de la RACV passà la vesprada, des de les 15:15 h. fins a les 21:04 h., enviant missatges amb el suport i els currículums dels principals acadèmics (a banda de Voro López, que havia escrit personalment uns dies abans, eren Juan Lladró, José Aparicio, Federico Martínez Roda, José Climent, Vicente Luis Simó Santonja, Amparo Cabanes, José Vicente Gómez Bayarri, Manuel Chueca, Luis Lorente, José M. Jiménez de Laiglesia, Pere Vernia, Benjamí Narbona i José Luis Medina).

Després d'aquell allau (fixant-nos en el percentatge de noms propis en valencià trobarem indicis ben interessants) els responsables del SIL pogueren descansar i unes quantes setmanes després, el dia de Sant Llorenç de l'any 2007, feren pública la seua decisió final. Malgrat la posició de la RACV i l'ampla majoria de persones que havien subscrit i exposat les seues raons per a diferenciar el valencià del català, s'atengueren als documents legals aportats per les cinc persones que explicaven la posició contrària, és a dir, el dictamen de l'AVL sobre la denominació i l'entitat del valencià i una de les sentències del Tribunal Suprem sobre la unitat de la llengua:

The Real Acadème de Cultura Valenciana (Royal Academy of Valencian Culture) strongly endorses the request to separate Valencian from Catalan. In contrast, the Consell Valencià de Cultura (Valencia Counsel of Culture, an official advisory body for the Valencia Regional Government), as well as the Acadème Valenciana de la Llengua (Valencian Academy of Language) have made statements that support a unified conception of the “language system” historically spoken in the eastern region of the Crown of Aragon which included the autonomous regions of Catalonia, Valencia, and Balearic Islands, as well as the nation of Andorra), while fully supporting the use of Valencian as the proper legal name of that language within the Valencian Community (AVL, 2005).

The Valencian courts and Spanish Supreme Courts, having considered several matters of jurisdiction and certification of language use and instruction, decided that the question of whether distinction should be made between Valencian and Catalan should be determined based on linguistic criteria, concluding that the weight of linguistic evidence does not support distinguishing Valencian as a separate language. (Spanish Supreme Court, Third chamber, Law 21722/2006).

En definitiva, la petició de distinció fou rebutjada i el SIL determinà not to approve the request to redefine [ca]/[cat] as a Macrolanguage, and introduce two new code elements for the specific varieties, Catalan and Valencian. Argumentaren alhora que és més consistent considerar el valencià com una variació dialectal de la llengua representada amb el codi [ca] i [cat], la qual no necessàriament té el nom exclusiu de "català" sinó que, de fet, la base de dades The Ethnologue el denomina Catalan-Valencian-Balear (la raó és que probablement eixa classificació es va fer en temps de la publicació del Diccionari, ja que fins i tot també arreplega una altra denominació de l'època com a nom alternatiu: Bacavès).

Tot plegat, doncs, les disposicions de quatre institucions oficials no privativament catalanes -el Tribunal Suprem, el Tribunal Superior de Justícia, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Consell Valencià de Cultura- foren les eines bàsiques emprades per a mantindre la unitat de la llengua sense renunciar a la seua diversitat de noms. D'una altra manera, sense l'existència d'aquells instruments legals, la cosa hauria sigut més complicada a l'hora d'emetre valoracions internacionals. Per tant, almenys en este cas, l'AVL va servir clarament per situar la llengua en la via tradicional del valencianisme majoritari a l'hora d'impulsar la recuperació del valencià: normativització comuna, policentrisme i diversitat de noms.

Hi haurà sempre, però, el que els partidaris de la secessió consideren el gran problema: la predominança final del nom de "català" a nivell internacional. Particularment, la meua posició "ideal" -la realitat és molt més complicada- és clara al respecte: "valencià" a nivell valencià (tenint clar que té el mateix origen i és la mateixa llengua que la que parlen catalans i balears), "català/valencià" a nivell estatal (a ser possible amb un estàndard comú per als documents estatals en la nostra llengua), i "català" a nivell internacional (bàsicament per raons etimològiques: la llengua prové originàriament de Catalunya i per tant eixe sembla el seu nom de conjunt més adient, lògic i raonable). Quin problema hauria d'haver així per a totes les bandes? Una llengua unida alhora que respectuosa amb la tradició i la percepció dels valencianoparlants (clara, segons el CIS).

El problema, al remat, és que no vivim en un món ideal i tot, al cap i a la fi, depén d'ideologies enrocades que pareixen interessades a perpetuar el conflicte "fins a la victòria final"...

Més sobre futbol i identitats: la selecció espanyola

Natxo Sorolla ha continuat "jugant" amb les dades de l'enquesta del CIS de la qual parlàvem l'altre dia sobre el futbol i la ideologia. En esta ocasió ha realitzat un gràfic en què classifica les aficions dels diversos clubs de futbol en funció de la seua ideologia i del seu interés a la selecció espanyola. Els resultats són nítids per al cas valencià: com ja havíem comentat l'afició del València és la que se situa més a la dreta de totes les de l'estat, però ara s'afig la dada que és, a més, la més interessada per la selecció espanyola, seguida per les aficions del Real Madrid, l'Sporting de Gijón, el Racing de Santander, l'Atlético de Madrid i l'Espanyol de Barcelona (que al seu torn és juntament amb el Real Betis l'afició que es qualifica d'esquerres més seguidora de la selecció d'Espanya). En el pol oposat, com era d'esperar, se situen l'Osasuna, l'Athletic de Bilbao i la Real Sociedad. Espere que amb el seu permís, ací el teniu:

Natxo Sorolla. Xarxes socials i llengües

Valencia's Mayor, in the News

Hola Valencia, des de febrer de 2008

Durant un temps vaig pensar que els autors del blog en anglés Hola Valencia havien estat contractats per l'agència de turisme de la ciutat, com ja va passar fa un parell d'anys amb el blog Valencia está de moda, que contava la història d'una xica que anava ensenyant la millor cara de la capital sota la falsa aparença d'un blog personal. Tanmateix, tot i que sorprenga la capacitat de Mike i Juergen per a no perdre's ni un acte festiu o cultural i per a conéixer tots els racons de la ciutat, sembla que no, que el seu treball és realment independent i privat. La prova definitiva ha arribat fa uns pocs dies: encara que normalment mai no parlen de política, han fet un breu sobre la presència de Rita Barberà a tots els mitjans de comunicació arran del cas Gürtel, cosa impensable si tingueren algun tipus de relació amb l'administració pública. És curiós, a més, veure com es percep des de fora la frivolitat amb què es parla dels regals als polítics en el nostre cas. El post acaba amb estes paraules:

The question, though, is whether anything will come of it. Someone explained to me that corruption was such an implicit part of the government under Franco that a lot of older folks don’t even bat an eye when it happens in the present day. For that reason, this sort of wrong-doing might not be punished at the polls until a younger, less cynical generation assumes more power.
(La qüestió, en tot cas, és saber si alguna cosa eixirà de tot açò. Algú m'explicà que la corrupció era una cosa tan implícita al govern amb Franco que molta de la gent major ni s'immuta quan passa hui en dia. Per això, esta classe de malifetes podria no ser castigada en les urnes fins que a una generació més jove i menys cínica assumisca més poder).

Futbol, identitats polítiques i territorials

El sociolingüista matarranyenc Natxo Sorolla extractà despús-ahir les dades d'una enquesta del CIS de 2007 en què es preguntava per la identificació dels ciutadans amb els diferents equips de futbol. S'ha pres la molèstia de classificar les dades per territoris i els resultats són, si més no, interessants. Els podeu trobar al seu post, però ací en destacaré uns quants punts. En primer lloc, els referents a la rivalitat Real Madrid vs. FC Barcelona:

• Un 58,5% de ciutadans de l'estat són madridistes (un 32,8%) o barcelonistes (un 25,7%).
• Només hi ha tres territoris on els aficionats barcelonistes superen els madridistes: Catalunya (76% vs. 15%), Canàries (37% vs. 29%) i el País Valencià (21% vs. 20%).
• A Madrid la diferència relativa és més gran en favor dels madridistes (60% vs. 8%), però hi ha una menor concentració de l'afició que a Catalunya (76% vs. 15%) en haver fins a un 21% de seguidors de l'Atlético de Madrid.
• A les Illes Balears hi ha més madridistes que barcelonistes (36% vs. 26%, per un 29% de mallorquinistes)

A estes dades s'hi poden afegir les que ressalta Toni Rodon al seu blog col·lectiu El Pati Descobert, que va ser l'origen del post de Sorolla. Hi arreplega l'afició a un o a un altre dels dos grans equips en funció de la tendència política, amb uns resultats que intuíem però que fins el moment no havien rebut suport estadístic. La dreta simpatitza amb el Madrid mentre que l'esquerra ho fa amb el Barça:

• El 50% dels que se situen en l'extrema dreta (9-10 sobre 10) es declaren madridistes per un 18,8% de barcelonistes.
• El 41,3% dels que se situen en l'extrema esquerra (1-2 sobre 10) són del Barça per un 20,3% del Madrid.
• Entre els que votaren PP el 2004 hi ha un 46% de madridistes per un 13% de barcelonistes.
• Entre els que votaren PSOE hi ha encara una majoria de madristes, situada en el 36% vs. el 26,3%
• Entre els que votaren IU, EU o ICV hi ha ja una majoria barcelonista: 29,4% vs. 25,5%.
• Entre els votants de CiU i ERC hi ha una aclaparadora afició barcelonista: 84,6% vs. 7,7% en el primer cas i 93,1% vs. 3,4% en el segon cas.
• Entre els votants del BNG hi ha una majoria madridista: 30,8% vs. 15,4% (la resta es reparteix entre un 30,8% del Celta, un 15,4% del Deportivo i un 7,7% d'equips locals).

En segon lloc, hi destacaré les dades relatives al País Valencià, on hi ha una presència de valencianistes declarats major de la que em pensava:

• Hi ha un 46% de valencianistes i, com ja he apuntat, un 21% de barcelonistes i un 20% de madridistes (resta només un 13% que supose que es reparteix entre el Vila-real, el Castelló, el Llevant, l'Hércules, l'Elx, etc.).

Amb tot, després de les Illes Balears, em pareix que som el territori no pertanyent històricament a la Corona de Castella on hi ha menys concentració de seguiment en un equip de la terra i, en conseqüència, una major afició relativa als dos grans de fora:

• A Navarra el 91% dels aficionats són de l'Osasuna, a Catalunya el 76% són del Barcelona, a l'Aragó el 72% són del Real Zaragoza, a Euskadi el 64% són de l'Athletic de Bilbao, a Galícia el 57% són del Celta o del Deportivo, al País Valencià el 46% són del València i a les Illes Balears el 29% són del Mallorca.
• A Navarra el 9% són d'altres equips (i en bona part ho seran de l'Athletic de Bilbao), a Catalunya el 15% és del Madrid, a l'Aragó el 28% és d'altres equips, a Euskadi el 36% són d'altres equips (i vora la meitat seran de la Real Sociedad), a Galícia el 36% són del Barça o del Madrid, al País Valencià ho són el 41% i a les Illes Balears ho són el 62%.
• Amb tot, en dades globals el València és el tercer equip d'Espanya: 32,8% del Madrid, 25,7% del Barcelona, 5,3% del València, 5,1% de l'Athletic de Bilbao, 4,3% de l'Atlético de Madrid, 3,3% del Betis, 2,7% del Zaragoza, 2,3% del Sevilla, 2,2% del Celta, 2,2% del Deportivo i la resta per davall del 2%.

Finalment, pel que fa a la tendència política, entre els valencianistes hi ha una clara majoria sociològica de la dreta:

• Un 59% es declaren de dretes per només un 14,1% d'esquerres (un 14,4% de centre i un 12,5% que no es defineix). En detall hi ha: un 36,8% d'extrema dreta, un 22,2% de dreta, un 14,4% de centre, un 10,8% d'esquerra, un 3,3% d'extrema esquerra i un 12,5% que no sap o no contesta.
  
• Els aficionats que es consideren d'extrema dreta (9-10 sobre 10) es concentren únicament en 7 dels principals equips de l'estat (la resta no tenen aficionats que es declaren d'extrema dreta). Són el Madrid, que concentra el 50% dels que diuen que són d'extrema dreta, el Barcelona amb un 18,8%, el València amb un 15,6% i a molta distància amb un 3,1% l'Atlético de Madrid, el Betis, el Zaragoza i el Racing de Santander.

En conjunt, doncs, les dades són ben interessants. D'una banda, com dic, m'ha sorprés que vora la meitat dels aficionats valencians siguen del València; com destaca Toni Rodón d'un article de Ramon Llopis sembla que amb la creació de l'Estat de les autonomies s'ha produït un increment dels sentiments autonomistes i els clubs de futbol han anat adquirint significació etnoterritorial. D'una altra banda, però, la majoria sociològica de la dreta entre els aficionats valencianistes ve a reforçar dos idees centrals de l'evolució política valenciana dels darrers anys: l'esquerra s'ha allunyat dels símbols territorials propis bastits durant el procés autonòmic (i no entre ni isc en si ho hauria de fer o no, simplement constate), mentre que la dreta ha assumit i s'ha adherit sense problemes a tots aquells símbols externs privativament valencians (una altra cosa és que això no haja implicat de fet cap política de valencianització o de vertebració del país i encara una altra cosa és si eixa regionalització dels símbols es pot transformar en valencianisme nacionalista o no).


Addenda: Exemples d'actes polítics de dos equips de futbol que volen transmetre una determinada ideologia identitària més enllà de l'afició esportiva (ens en sortirem?).

Acte organitzat al Camp Nou per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua
Catalana el 22 d'octubre de 2005 en un partit entre el Barcelona i l'Osasuna.
L'acte mostrà un mapa polític (no lingüístic), s'acompanyà de símbols nacionals
com ho són les banderes i es clogué al crit de "Visca els Països Catalans lliures".

Tifo preparat per la penya Yomus en el partit entre el València

i el Barcelona del 12 de març de 2006 en resposta a l'acte anterior.
(Foto de Not forgotten).
Per oposició, en les llegendes que hi en cada imatge es respon a
tots els punts: "una terra" (un mapa polític), "un regne" (una història),
"una senyera" (un símbol propi), "una llengua" (diferent a la catalana),
"un escut" (un equip de futbol). I front al projecte de ruptura amb Espanya
representat pels Països Catalans una bandera espanyola rematant el tifo.

"Om gaver til politikere" (Sobre els regals als polítics)

Assistisc atònit, admirat, estupefacte, commogut i fascinat a l'espectacle de declaracions que ha amollat en els darrers dies la plana major del Partit Popular de la Comunitat Valenciana a tall dels regals als polítics realitzats pel Bigotes i companyia. Primer Rita Barberà demana obrir diligències contra Zapatero en equiparar un pot d'anxoves portades per un president autonòmic als 30.000 euros en trages regalats per una empresa que contracta amb l'administració complimentada. Després Esteban González Pons justifica la donació de regals d'eixa mateixa empresa a la pròpia alcaldessa de València en el fet que tothom rep regals per Nadal. Finalment, en la mateixa línia festivonadalenca, Rafael Blasco afirma que prohibir la donació de presents als polítics seria tant com suprimir els Reixos, ja que resultaria pervers i ridícul començar a analitzar tots i cadascun dels dons realitzats.

Tanmateix, acostumats com estem al panorama polític nostrat, el més sorprenent no és que bona part dels implicats reaccionen amb unes explicacions tan puerils i vergonyants (almenys per part dels polítics valencians, puix els madrilenys com Pío García-Escudero o Esperanza Aguirre han afirmat que ells sí que tornen els presents de gran valor que reben). El més sorprenent, com deia, no és eixa reacció sinó l'opinió de periodistes, comentadors i ciutadans en general, que es mostren a grans trets plenament aferrats a les seues pròpies adhesions partidistes, sense arribar a una anàlisi mínimament objectiva de la qüestió. Ahir, per exemple, llegia una columna de Manuel Alcántara a la contraportada de Las Provincias en què afirmava coses com esta:

Unos trajes o un bolso, por muy caritos que sean, no alcanzan la categoría de soborno. ¿Qué puede hacer el señor Camps más que ponérselos?, ¿y qué puede hacer la señora alcaldesa, más que decir que eso de Rita, Rita, lo que se da no se quita?

Evidentment que no arriben a la categoria de suborn directe com, per exemple, ho seria el pagament d'una comissió a canvi d'una adjudicació. Això ja ho diu l'acte del TSJCV, que imputa Camps, Costa, Campos i Betoret per suborn impropi passiu, ja que la finalitat dels regals no seria rebre una contraprestació concreta sinó complaure'ls per a obtindre genèricament el seu favor i el bon tracte corresponent, amb totes les implicacions posteriors que això podia comportar (i que s'intueixen en la meteòrica carrera de l'empresa Orange Market al caliu de l'administració valenciana).

La solució a totes estes disquisicions banals i interessades és tan fàcil com la que deixava caure Isabel Coixet en un article al suplement dominical d'El Periódico fa vora un mes, quan el tema dels regals no havia adquirit les dimensions que ha pres durant els darrers dies. Proposava la imitació de la legislació danesa sobre la qüestió, que, segons deia, només permetia la donació als polítics d'un formatge, amb l'obligació de declarar-lo fiscalment en l'exercici corresponent. Més tard El País ha detallat que en ocasions molt especials es permeten regals com un llibre, una pastilla de xocolate o una botella de vi, el que no impedeix que la seua siga la normativa més estricta del món per al país menys corrupte del món segons les estadístiques de Transparency International.

De fet, si els valencians tenim l'aquari més gran d'Europa, el balneari d'aigua marina més gran d'Europa, el camp de pràctiques de golf més gran d'Europa, l'hotel més alt d'Europa, la muntanya russa de fusta més gran d'Europa, la segona dessalinitzadora més gran del món, el forn de ciment més gran del món, potser el funicular més llarg del món i els grans esdeveniments ens fan els més moderns, excel·lents, referenciats, desenvolupats, rics i pròspers del món, no sé jo per què no hauríem de tindre també la legislació sobre regals a polítics més avançada del món, la galàxia i l'univers. Ja tarden les Corts Valencianes a fer un Projecte de Llei que ens situe a l'avantguarda de tots i de tot. I després ja no podran vindre de Madrid a fotre'ns amb conspiracions antivalencianes!

"Debates"

Debats, 104: Estiu 2009

Ahir va caure a les meues mans el darrer número de Debats, la revista editada per la Institució Alfons el Magnànim, l'organisme encarregat de les publicacions i la gestió de les activitats culturals de la Diputació de València. Era un monogràfic sobre el rei Alfons el Magnànim conformat a partir de les contribucions realitzades en el congrés que organitzà l'any passat la mateixa Diputació al voltant de la seua figura, en commemoració del 550 aniversari de la seua mort. Peguem-li una ullada a l'índex:

ESPAIS: "El Mediterráneo en la época de Alfonso el Magnánimo". David Abulafia, "El siglo XV, fulgor y decadencia de lo valenciano". Ricard Bellveser, "Relaciones de Alfonso el Magnánimo con la ciudad y el Reino de Valencia". Ramon Ferrer, "La política italiana de Alfonso el Magnánimo". Guido d'Agostino, "Alfons el Magnánim i el Regne de Valencia". Antoni Furió, "La nobleza valenciana en la política expansionista de Alfonso el Magnánimo". Jorge Sáiz

QUADERN: "La expansión hacia Napóles y las Dos Sicilias. La arquitectura de la Corona de Aragón". Felipe Garín, "La pintura en tiempo de Alfonso el Magnánimo". Joan Aliaga, "Creadores del libro en la corte de Alfonso el Magnánimo". Francisca Aleixandre, "Alfonso V, el Magnánimo y San Vicente Ferrer". Alfonso Esponera, "Alfonso el Magnánimo y la canonización de San Vicente Ferrer". Vito T. Gómez García, "San Vicente y las minorías religiosas". José Hinojosa, "Alfonso el Magnánimo y la Iglesia: Calixto III papa Borja". Miguel Navarro

ENCONTRES: "Sensibilidad artística y geopolítica (Estampas de la Valencia del Magnánimo y de Jan van Eyck; un viaje a la memoria)". Eduard Mira

FINESTRA: "Les lletres a la cort del Magnànim". Robert Archer, "Alfonso el Magnánimo y la poesía aragonesa". Concepción Salinas

Noteu alguna cosa? De 16 articles només 2 en valencià. Un 12,5%!! I no dic jo que Concepción Salinas, Vito Gómez, David Abulafia o Guido d'Agostino, que no són valencians, hagen de fer l'esforç de aportar els seus textos en la nostra llengua. I, en tot cas, encara que es presenten en castellà suposadament per a això hauria de servir la tasca editorial de la revista: per a fer una cosa tan senzilla com traduir-los al valencià, una llengua que necessita del prestigi social que poden oferir les institucions públiques -i encara més les culturals- per tal de no acabar morint arraconada com pareix que molts desitgen. Únicament un anglés, Robert Archer, i Antoni Furió fan els seus textos en valencià...

D'altra banda, també destaca la presència de fins a tres eclesiàstics cristians, el que tampoc és d'estranyar en una revista que fa a penes tres anys va acollir un monogràfic pràcticament antiislàmic. Desgraciadament, sembla que els pressupòsits amb els quals es va presentar la revista ara fa 27 anys s'han anat desdibuixant amb el temps:

La revista DEBATS, que ara presentem, vol ésser un reflex d'aquesta manera de fer cultura, que trenque les fronteres del país i capgire tots els qui vulguen arraconar les nostres preocupacions a l'àmbit de la polèmica de veïnat. Treballarem, dones, en l'aprofitament teòric, la informació i el debat crític per a tenir un coneixement mes acurat i precís deis fenòmens i moviments socials que es produeixen al País Valencià en el seu context espanyol i internacional. (1982)

Joves malifetes

Bala de palla i tonell (Castelló d'Empúries, Dacrous)

Ara més que mai, la meua vida s'ha convertit en un full d'arxiu. No faig una altra cosa que consultar registres de la Cancelleria reial o mirar i remirar Lletres Closes i Comunes de l'escrivania municipal de Barcelona. Com diu l'Apòstata i diuen per ací, vaig de bòlit (per cert, això és un bòlit). No conec els fitxatges del València per a la propera temporada, no tinc ni idea de com és el nou finançament autonòmic i no sé què passa exactament al món. Transcric i transcric per a començar a organitzar tota la informació extractada d'ací unes poques setmanes. Per això el blog s'ha reduït a tres matèries bàsiques i rapidetes d'escriure: música, blogosfera i els documents amb què estic treballant.

Haurem de continuar així durant una temporadeta i en eixa línia hui citaré un parell de cartes enviades als consellers de Barcelona pels seus oficials a dos viles que eren propietat senyorial de la ciutat durant el segle XV. En primer lloc, un cas que m'ha recordat un post del blog Eixa altra Edat Mitjana en què Jero Méndez parlava de la jovenalla que anava en cercavila pels carrers de la Tàrrega de l'any 1325. En este cas, qui anava corrent per Castelló d'Empúries en 1434 era un grup de mossos que segons deia el batle local, volents mostrar lur vana juventut, trastejaven per la vila:

Anaven armats per la dita vila, rodant botes per lo carrés e entrevessant los bancs, hoc que pijor és, que com atrobaven nagun per vil·la tiraven las spases, e els fien passar per lo mig d'ells, de què vench a mi gran clamor per molts habitants de aquesta vil·la. E com yo, vahent que tals cosas no eren per supportar, una nit me mís per vila e atrobí los jóvens e aquells de fet descerní.

La segona cita correspon al mateix any però a la vila de Flix, a la ribera de l'Ebre, un dels pocs llocs de Catalunya on els cristians coexistien amb els musulmans, tot i que, pel que sembla, els primers se n'aprofitaven de la condició minoritària i minoritzada dels darrers. Segons informava el batle de Flix als consellers de Barcelona dos joves cristians d'entre 12 i 13 anys maltractaven un moratell de la seua edat i havien amenaçat de matar-lo fent xantatge al pare, que, tot i ser pobre, havia hagut de pagar més de 20 florins per evitar-ho. La situació, deia l'oficial, es devia en part a la permissivitat de les autoritats barcelonines amb els excessos cristians, tot posant com a exemple un cas succeït deu anys abans:

Un fadrí christià de pochs dies asajà de matar un moratell lo qual era axí matex de poch tems. Lo moratell, no guardant-se del dit christià, abaxà en terra per girar una çíquia d'aygua e, con fo bax, ab una pedra donà-li tants colbs fins que·s pensà fos mort e fogí.

Al cap de dos anys, tanmateix, a pregàries del poble lo christià tornà e foren amichs, però lo pare del moro romàs endeutat per la despesa de les nafres de son fill, que dix l'asesor que los béns del pare no eren obligats ab les malícies del fill. Per això, el batle demanava ara que no passara el mateix i que es castigara els pares dels fills que havien fet xantatge, ja que ell, com a bon i expert administratiu que era, sabia que los moros donen renda a senyor tots dies e són bons vassalls e profitosos a senyor. És a dir, que per la seua mateixa condició de minoria ètnica, se'ls podia explotar amb més duresa que als cristians. De fet, els en podia donar un altre exemple, ell havia servit en la batlia del comtat de Prades durant dotze anys i, allà, els comtes i els seus oficials defenien a tort i a dret les vexacions fetes contra jueus i musulmans:

Hon se trobaben colpables, lo senyor los pelava en tal forma que estaven pla.

Ni Tenis, ni Cerveró, ni Ferri, ni res de res

Estimada senyora Comtessa d'Angeville,

Li pregue que tinga l'amabilitat d'explicar què li passa, què li ha passat o què li passarà al seu blog, abans conegut com Der Zauberberg a cassalleta.blogspot.com, abans conegut amb el mateix nom a anistenis.blogspot.com, i abans conegut com a Ítaca a cuandolascancionesacaban.blogspot.com. Ho dic, més que res, per a consolar, desesperançar o simplement informar a la seua comunitat lectora, que repetidament, una i una altra vegada, arriba als meus dominis cercant el seu nom. No m'agrada desil·lusionar a la gent que arriba per ací, així que estaria bé que, almenys en este post, puguen trobar resposta a les seues preguntes.

Al vostre honor sempre prest,
Vent d Cabylia

Veus los jurats com desfan les nostres franqueses?

Aprofite la relaxació del cap de setmana per a copiar i donar difusió al primer post que he penjat al blog d'Harca tot emprant un document de caire 'històricoliterari' que he trobat durant la realització de la tesi:

Juny de 1355. Fa un any que Pere el Cerimoniós, el rei en persona, ha passat a Sardenya, dellà mar, per aixafar la revolta dels sards i els genovesos, però la resistència oferida pel castell de l'Alguer ha desbaratat els seus plans de fer una incursió ràpida i letal. Malgrat la presa final de la ciutat, un setge de sis mesos obliga a signar una pau precària i fer front a les ingents despeses que ha comportat el manteniment d'un dels exèrcits més grans que mai haja armat el del Punyalet. Per a organitzar l'expedició, a finals de 1353, requerí subsidis molt importants; també durant el setge, a mitjan 1354; i ara, a l'estiu de 1355, torna a sol·licitar-ne d'unes quantitats desorbitades per a rearmar l'estol de tornada.

S'augmenten les imposicions, s'obliga a la gent a fer préstecs forçosos, s'afigen talles i s'hi recluten hòmens pujats a la força a les galeres sots pena del cap a perdre. La lleva de molts e diverses hòmens, qui no han mullers ne infants ne són capmasers ni senyors d'alberchs, és general, ja que, no sens gran càrrech e vergonya lur, se retraen de servir e seguir-nos en lo dit viatge, jassia que lur condició lus ho do, com sien hòmens qui no han molt a fer, ans sien vaguerosos o malendrins. En eixe context Arnau Serra, un oficial reial, negocia amb els jurats de Mallorca la concessió d'un donatiu de 20.000 lliures que ve a sumar-se als 15.000 reals d'or atorgats uns pocs mesos abans. És la gota que fa vessar la indignació de l'illa...

Esclaten lluites entre els Aderrons i els Roigs. De nits e de dies contínuament es fan aplechs e ajusts a l'alberg de Jacme de Vedrenyans. I des d'allí conciten el poble contra els jurats i prohòmens de la capital mallorquina, estampan contra ells diverses verses, ço és, que·ls dits jurats e prohòmens qui ara són e aquest estament desfan la terra e que mentre lo regiment sia en mà de cavallers e de ciutadans que·ls dits jurats e prohòmens no faran sinó ço que mane la monarquia. Tant és així que amb aquells papers estampats que reparteixen per tota la ciutat han subvertides totes les gents e subvertexen tot dia fins al punt que els jurats viuen ab affany e ab temor. D'aquesta forma arribem a la nostra cita, la d'un d'aquells versos que agiten el poble mallorquí:

Ara l'havets lo regiment dels cavallers e dels ciutadans, han-vos treta de les caxes tota quanta moneda havíets e la roba de les cases. E ara us partien vostres fills e vostres germans e trameten-los-nos morir en Cerdenya, e no morran en fet d'armes mas que·ls lexaran morir de fam. No roman àls huymés sinó que·us hi trameten nós e nostres mullers, veus los jurats com desfan les nostres franqueses? Perquè valdria més que no·ns hi donassen consell cor ells no desigen àls sinó despoblar tota la terra.

Consellers de Barcelona amb el rei (1448)

Un encàrrec des del Japó

Hui vos porte un encàrrec des del Japó que pot dur premi, potser absurd i estrafolari però premi al cap i a la fi. Com bé sabreu -he donat la murga considerablement- he estat participant en la traducció al japonés del Llibre dels fets de Jaume I que ara arriba a la seua fi (segurament el Servici de Publicacions de la Universitat de Kyoto la podrà publicar a finals d'enguany o començaments de 2010). Així les coses, ara estem encarregant-nos dels detalls finals: proves d'impremta, taules, índexs, llistes cronològiques, fotografies...

I ací entreu vosaltres: cansats de veure sempre les mateixes fotografies als llibres sobre el rei conqueridor i amb afany estalviador hem demanat imatges de llocs, espais i monuments relacionats amb Jaume I a la nostra xarxa de contactes pel món. Tanmateix, tot i que hem aconseguit fotografies molt bones, encara tenim lloc per a unes quantes més que ens manquen i que voldríem posar. Per exemple:

• L'estàtua de Jaume I al Parterre de València (sí, no en tenim cap foto!)
  
• El riu Xúquer. Una imatge bonica del riu Xúquer en què es veja tota la seua grandària i cabal.
• El castell de Bairén. Alguna fotografia del castell de Bairén al tossal de Sant Joan de Gandia, o en el seu defecte la vista que hi ha des d'allí mirant cap a Gandia.
• El castell de Xàtiva. Des de lluny, que es veja tot el recinte emmurallat.
  
• Les muntanyes de la Marina, el Comtat, la Vall d'Albaida. Imatges del Benicadell, del pas de Cocentaina, de Tàrbena, Guadalest, Penàguila, etc. On es veja el caràcter muntanyenc dels dominis d'al-Azraq entre 1248 i 1258.

Potser les teniu ja fetes o potser les podeu prendre este estiu. D'altra banda, cal tindre en compte una cosa molt important: es publicaran en blanc i negre. El termini és per tot juliol i l'humil premi és l'aparició del vostre nom entre els crèdits de les imatges de la versió japonesa de la crònica jaumina. No és massa, però tampoc està tan malament... Tampoc assegure que les fotos enviades i seleccionades siguen finalment publicades, però si algú s'anima les podeu adreçar a la següent direcció: ventdcabylia(arrova)gmail.com. Vosaltres direu!

Ves quina cosa!

Tots contents

Despús-ahir a la mitjanit al Portal de l'Àngel de Barcelona:

Sempre que sent esta cançó (quina veu que té l'Hèctor Arnau!) m'enrecorde d'aquell monòleg de Rubianes:

Jaume I al "Total War"

Mentre continuem esperant notícies de l'estrena de King Conqueror (no era per al 2008?), cercant mostres d'imatges amb què il·lustrar la versió japonesa del Llibre dels fets he trobat unes figuracions de Jaume I realment curioses. Es tracta d'uns models de prova fets durant la realització d'un joc d'ordinador anomenat Reconquista: Total War, que a través d'un parell de fòrums (ací o ací) va compartint amb els possibles usuaris els seus avanços en el disseny i la programació. Estes són algunes de les imatges previsualitzables:

I ací estan els models del seu Jaume I:


Fa molt de temps que no jugue a cap joc (ai, aquells temps del PCFútbol, el Civilization o el Shogun!), però m'han vingut unes ganes terribles de fer una partideta... Per cert, Jaume I no dugué mai al cap eixa cimera, que és més d'un segle posterior, però bé...

Noms mallorquins medievals

Abans d'açò els habitants de Mallorca es deien

Ali, Ahmad, Abd Allah, Fàtima, Nuza, Mariam, etc.

En un dels primers volums publicats sobre la llarga sèrie de trobades científiques que hi va haver en 2008 en commemoració del huité centenari del naixement de Jaume el Conqueridor -El rei Jaume I. Fets, actes, paraules- el lingüista Jaume Corbera cita un treball d'Antoni Llull -en premsa- que fa un recull dels noms propis més comuns al regne de Mallorca entre els segles XIII i XV. Entre els hòmens destacaven quatre noms, Pere, Bernat, Guillem i Berenguer, seguits de Ramon, Arnau, Joan, Jaume, Martí, Guerau, Ferrer, Nicolau, Sanç/Sanxo, Ferran/Ferrando, Romeu i Pelegrí. Després hi ha molts altres, entre els quals els més 'rarets' per a nosaltres són Abrí, Alberic, Antic, Arias, Brau, Deuslosalva, Dolç, Estrany, Grosset, Morant o Renovard.

Pel que fa a les dones, els més comuns eren Maria, Guillema i Berenguera, seguits d'una sèrie de noms entre els quals destaca un que m'ha cridat especialment l'atenció (a vore si l'endevinen des de Noruega): Pereta, Sança, Cecília, Comtessa/Comtessina, Gueraua, Ramona, Elicsén, Ermessèn, Brunissèn, Romia, Sança/Sanxa, Saura, Serena, Sicília i Suau. D'altra banda, també hi havia els d'Aucella, Bonavia, Bondia, Caracosa, Delfina, Dolça, Dominga, Eldiares, Elfa, Floreta, Gaia, Jaumeta, Mascarosa, Morlana, Musieta, Oliva, Pelegrina, Pola o Serrana, i, finalment, uns que sempre m'han cridat molt l'atenció quan els he vist a la documentació de l'època, aquells formats amb gentilicis o topònims: Anglesa, Babilònia, Barcelona, Catalana, Espanya, Gerona, Tarragona o Valença.

Clot o canaleta?

He/She (Tim Noble i Sue Webster)
Instal·lació a la galeria Modern Art, Londres, 2003

L'altre dia, quan vaig parlar de les dites que Orxata Sound System incloïa a la seua cançó "Badalls" em vaig deixar una que apareix fugaçment al vers mira el genio mâ que és sabio, que al pixar fa clot, derivat d'una mateixa frase feta amb diverses variants: ta mare quan pixa fa clot?, ta mare quan pixa fa clotet?, ta mare quan pixa fa rogle?, ta mare quan pixa fa clot o bassa?, ta mare quan pixa fa clot o canaleta? Totes elles (i segurament també alguna altra variant) són emprades en forma d'exabrupte per a expressar al receptor que "no es clave on no li toca" , que "no n'ha de fer res" del tema del qual es parla o directament que se'n vaja a fer punyetes.

Cercant-la pel google, tot i que està inclosa a diverses llistes d'expressions (de Xixona, Moncofa o Alcanar), només apareix en 40 ocasions. I precisament on es dóna una millor definició és en la Unofficial "Valencian-to-English" Conversation Guide -de la qual ja vaig parlar-, que inclou la traducció "directa" anglesa (Does your mother make a hole when she is pissing?) i l'explica tot dient: Aquesta 'pregunta retòrica' es formula quan una persona comença a molestar-se pels comentaris d'altri que es burla d'ell, quan la persona troba que ja n'hi ha prou de bromes, que s'estan ficant en la seua vida privada i ja s'ha d'acabar la befa. Aleshores fa aquest comentari tallant per tal de restablir la serietat. En tot cas, no haurien de preocupar-se els editors de la guia, perquè sembla que la frase valenciana és molt fàcil d'aprendre per als estrangers:

Despertars a la Barceloneta

Hi ha haver una època en què la Comtessa estava preocupada per com de matí m'alçava (i ara ella s'alça abans que les ovelletes de Turtagrø). Tot i que ja li vaig donar una explicació -el meu cervell funciona molt millor al matí que a la vesprada i com més hores matinals guanye més productivitat tindré-, també n'hi ha una altra: on vivim molt sovint ens desperten els qui han aguantat tota la nit en vetla i han anat a parar a la platja, on es banyen despullats cridant per la gelor de l'aigua i l'adrenalina descarregada, on discuteixen, s'amenacen i fins i tot es colpegen, o on acaben tocant cançons, normalment gitanes o magrebines, com les d'este matí tot just quan ens acabàvem d'alçar vora les set (i perdoneu per la mala qualitat del vídeo i del so):

Ara mateix, quasi una hora després (però fins que youtube no em done "permís" no podré penjar el post), l'estranya ballarina se n'ha anat mentre els altres dos hòmens continuen fent ritmes i cantant. Tot i que no es prodiguen excessivament, són habituals de la Barceloneta, com es pot ben comprovar al final d'esta Videotapa gravada amb el grup Cuchillo a la mateixa platja de Sant Sebastià en gener d'enguany (per moments no es veu el vídeo per problemes del dailymotion):

Noves peces de Senior mentre tothom oposita

Ahir per la nit "Els signes dels temps" de Senior i el Cor Brutal es va endur el premi Ovidi Montllor 2009 a la millor cançó en valencià. Hui, segons informa al seu fèisbuc, la persona que hi ha darrere de Senior, Miquel Àngel Landete, té una cita opositora ben important (com teniu durant estes setmanes bona part dels que passeu per ací). Espere que tots tingueu sort i èxit i, si no, a l'any vinent serà. Mentrimentres podem continuar gaudint de noves cançons de Senior, com estes dos que va enregistrar farà cosa d'un mes per a la ràdio online ScannerFM quan va estar per Barcelona donant a conéixer el seu disc:

També les podeu sentir al Goear o descarregar ací:

De la mateixa manera que si teniu deu minutets podeu atendre a l'entrevista que li van fer en la mateixa ràdio, on parla entre d'altres coses de la música en valencià i explica que "València, eres una puta" és una cançó d'amor per la capital valenciana, una cosa que hi ha gent que no arriba a entendre, com demostren els nombrosos comentaris barroers als diversos vídeos que hi ha al youtube de la cançó (ací, ací, ací o ací, excepte al que vaig penjar jo mateix perquè he anat esborrant-los per no permetre'ls el gust de tacar una cançó tan bonica) o fins i tot una sorprenent discussió que hi hagué a valencianisme.com sobre la qüestió. En qualsevol cas, repetisc: sort a tots i gràcies a Senior, per les seues cançons.