El temps, els baleàrics i la valencianitis

En arribar estes dates, de març a agost, sempre tinc faena per a parar un tren. La tinc o me la busque. Serà cosa de la llum del sol, que en arribar durant més hores, fa la sensació que hi haja més temps per a treballar i continues i continues fins que se't fan les 40. La qüestió és que pareix que enguany, que he d'acabar la tesi en els propers mesos, abans que es presente la següent beca postdoctoral, la cosa s'agreuja. Articles pendents, ressenyes, informes, coordinacions de publicacions i la cosa de l'internet, evidentment. Sort que en arribar a casa, per la nit, o en anar camí de l'arxiu, de bon dematí, puc sentir esta cançó de Mi sostingut i pensar que al final de tot, passe el que passe, el sol de València somriurà...

En tot cas, la idea de deixar temporalment el blog, en vista que no li puc dedicar el temps que m'agradaria, comença a rondar de nou. Si més no tractaré d'aguantar a base de posts esporàdics i com li va dir Abraham al seu fill: "Deu proveirà"... Bé, al que anava: una de les tantes coses de les quals no he pogut parlar ha estat la visita que han fet a Vent d Cabylia els responsables de Baleàrix, tot prometent que esmentarien el blog en un dels propers esquetxos de la valencianitis que tanta gràcia ens fa (i enveja alhora, per no poder fer coses semblants sobre catalans i balears a la televisió pública valenciana). Jo els proposaria que més bé esmentaren els "bloguers/blòguers/bloguistes" valencians, la blogosfera valenciana, els folls dels blogs valencians o alguna expressió per l'estil en què quedem encabits tots.

A més a més, faig una crida a facilitar-los la faena als esforçats guionistes baleàrics que tracten de forjar la nostra caricaturització. En eixe sentit, cal dir que la valencianitis que afecta les illes arriba via alimentària (paella, fartons o rotllets fins ara) i s'exterioritza en dos signes clínics molt clars, com són les cançons valencianes (l'himne de València CF, el pasdoble Valencia o La manta al coll fins ara) i les expressions valencianes. Pel que fa a les darreres, segons es pot observar als diferents capítols de Baleàrix, ja s'han detectat les següents:

- Xe, què passa xiquet!
- Agarra un plat d'esta paella.
- Me cague en la mare que em va parir.
- Eres més burro que Tacó
- M'he passat tota la vesprâ posant manises a la façana
- Ves i gita't.
- Açò és bufar en caldo gelat.
- És mel de romer. M'agrâ, m'agrâ.
- És de veres, com si menjares peres i les cagares senceres.
- Au cacau.
- Ves i tira, a fer la mà.
- És una figa molla.

- Estava torrant coca.
- Fent una becãeta
- Me cague en la figa ta tia
- Torna-li la trompa al xic
- Bajoca
- De categoria, xe!
- Més clar que la llum del dia
- És més roïn que una fava seca
- No me la faràs, morena!
- Alça el rabo, perdigot!
- Agarra't que ve corba
- Te pegue una bocinâ que te rebente com una magrana
- Quina fotracâ!
- Esta xiqueta no està cuita

- Me cague en la figuereta
- Es més pesâ que dur una vaca de collera
- Jo escampe el poll
- Ves i gitat
- Això és com si cagares però pac'a dins
- No m'agrâ
- Au
- Estic més farta que Mahoma de la cansalâ
- La figa me fa palmes
- És coent

Evidentment, l'equip de guionistes, que no sabem si compta amb algun valencià, s'ha documentat a través de les diferents entrades sobre expressions valencianes que circulen a internet (ací, ací, ací, ací o ací). En destaca curiosament un treball realitzat per Joan Benet Rodríguez en Normes del Puig, del qual segurament han tret la frase de "la vaca en collera". Així les coses, serà difícil que puguem afegir frases fetes a les que ja es poden trobar per internet. Tanmateix, sí que en podem proposar unes quantes, les que més ens agraden, les que més emprem, o les que considerem més característiques dels valencians, a veure si ens fan cas i les posen als esquetxos. El mateix podem fer amb els menjars típics (la mona? la llonganissa de Pasqua? el putxero?) i les cançons (El tio Pep? No en volem cap?). La qüestió és participar i alhora descentralitzar...

Per la meua banda, a més de convidar-los a què passen per l'entrada "Superlativa" de la magna Valenciclopèdia, la mesura de tots els sabers valencians, els propose que introduïsquen l'expressió la loca dels paperets, que feia molt de temps que no emprava i em va fer molta gràcia quan l'altre dia la va gastar Marta al seu apunt sobre els Dies de panxa. Em pensava que era un castellanisme, però sembla que no: per internet només es poden trobar un parell de referències a una loca de los papelitos argentina i, en canvi, hi ha unes quantes més sobre la nostra loca dels paperets. Desconec si era una altra habitant de l'idioma, com Camot o Galima, però no em direu que no és una bona frase per tal que Vicentet li la diga a la seua xicona: la "loca esta dels paperets"...

El darrer gag sobre la valencianitis que afecta els baleàrics