Un altre punt

Valencia at the end of time, Jim Murphy

Hui pose un altre punt. Espere que punt i seguit, o, com a molt, punt i a banda. Com ja vaig fer quan estava acabant la tesina, ara fa més de tres anys, deixe el blog temporalment en nom i benefici de l'empresa acadèmica i laboral que m'ocupa des de fa vora sis anys: la tesi doctoral. Això està a punt d'arribar, però cal fer l'esforç final, un esforç molt gran, que m'absorbirà totes les forces al llarg d'uns quants mesos. Fins a l'Any Nou com a mínim, així que durant tot eixe temps i potser més -fins que no faça la defensa pública de la tesi- Vent d Cabylia romandrà tancat, sense entrades noves. Espere que la decisió servisca per a millorar tot allò que podré dir i explicar a Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva al regne de València (1238-c.1360). El treball i el temps ho diran.

Igualment, per voluntat pròpia he hagut de deixar l'Informatiu i la meua columna quedarà en suspens fins a noves situacions. Des d'ací vull agrair a tot l'equip del diari, i especialment al company de quinta bloguera Juan E. Tur, l'oportunitat que m'han donat per a compartir els meus textos amb molta més gent. I, evidentment, també vos agraïsc a tots vosaltres, els que seguiu el blog amb certa assiduïtat, el comenteu o el llegiu, la vostra complicitat, el vostre interés i la vostra amistat. Com dic sempre, la blogosfera és una cosa meravellosa, que ens pot ajudar a ser millors persones, a saber més, a ser més comprensius, més tolerants, més savis... Jo, almenys, n'he aprés molt i he fruït enormement de mantindre un blog. No debades hi he estat escrivint de manera quasi ininterrompuda (884 posts) durant vora quatre anys i mig. Se'm queden moltíssimes coses per dir (199 esborranys), més les que em vindran al cap durant este temps d'abstinència, i eixa és la millor garantia per a pensar que tornaré. Si és així, espere tornar a veure-vos, llegir-vos i sentir-vos per ací. Tant de bo. Fins prompte!

PS: Com a regal de comiat, vos deixe un pdf amb una de les millors obres de la literatura valenciana dels darrers temps (al meu destarifat parer, evidentment). Es tracta de La llimonà no es de vaes, les impressions d'un sollaner a Xangai, de les quals ja vam parlar per ací, rient-nos bona cosa. He compilat tots els posts per ordre cronològic -no fóra cosa que li pegara per esborrar el blog algun dia!-, he fet una xicoteta recerca sobre l'autor i he inclòs una breu introducció en clau humorística. Curiosament hui, 6 de setembre, es compleixen exactament dos anys de l'inici de tan magna obra. Gaudiu-la!

Estellés

Voldria parlar de la Mort,
voldria, però no sé amb qui.
¿I a qui parlar de la Mort?

Trista sort.
Trista sort i mal camí.

Jo sóc aquell assassí
que matava per plorar.
Des que em vaig fer assassí
no tinc ganes de plorar.

Trista sort.
Trista sort i mal camí.

Voldria parlar de la Mort,
voldria, i no tinc amb qui.
Parlaré amb la meua Mort.

Trista sort.
Trista sort i mal camí.

Jo sóc aquell assassí
que matà a la seua Mort.
Mala sort.
Tingueu llàstima de mi.

Vicent Andrés Estellés, "Canta l'assassí"
Els dies, el carrer, totes les coses

"Totes les dites nacions compreses sots nació de catalans" (1506)

Plaça i església de Sant Domingo (Palerm, 1937)

De la mateixa manera que actualment a l'estranger se sol designar com a "espanyol" a qualsevol ciutadà de l'Estat, sense diferenciar si es castellà, valencià, andalús o gallec, també en l'edat mitjana, almenys entre els segles XIV i XV, passava una cosa semblant. Tanmateix, la cosa no anava per "estats", ja que l'Estat-nació com l'entenem hui en dia és cosa moderna; les diferències en la designació venien pels grups etnolingüístics que s'havien format en els segles anteriors (castellans, catalans, provençals, toscans, flamencs, etc.). Així, si bé el gentilici i la identitat valencianes aparegueren amb força a mitjan segle XIV i durant tot el XV hi ha bones mostres d'una personalitat col·lectiva potent, en el context europeu als valencians -normalment- se'ls continuava coneixent com a "catalans". Les diferències internes entre els diversos territoris (el comtat de Rosselló, el principat de Catalunya i els regnes de València i Mallorca) quedaven per a l'ús intern, com passa ara en el cas espanyol a grans trets (excepte per a catalans i bascos que, en funció dels projectes nacionalistes propis, tracten de ressaltar-ne la diferència).

Això explica, per exemple, que en la Roma de finals del segle XV anomenaren catalani als Borja. De fet, sabem que aquella denominació global per a tots els catalanoparlants es mantingué a la península Ibèrica més o menys fins a aquella època, però no ho sabem ben bé per a l'escenari mediterrani, que tenia una particularitat afegida. I esta era que els mercaders de la Corona d'Aragó s'agrupaven en el que s'anomenava Consolat de catalans o Consolat de nació de catalans, unes institucions que gestionaven les matèries que els afectaven en una determinada ciutat o territori. Hi quedaven inclosos fins i tot els aragonesos, però com els mercaders d'Aragó eren els menys nombrosos (en alguns llocs inexistents), és lògic que els consolats reberen aquell nom. Així les coses, tot fa pensar que aquella agrupació particular a l'estranger mantindria la cohesió onomàstica durant més temps que a l'interior de la Corona, però no en tenim moltes dades.

En eixe sentit, en el buidatge que vaig fer de les cartes enviades pel Consell municipal de Barcelona fins a 1516, vaig trobar un interessant document del 25 de maig de 1506 que fa referència a la qüestió, a tall de la construcció d'una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat en l'església del monestir de Sant Domingo de la ciutat de Palerm. L'església, situada prop del port, en el barri de La Loggia, on viurien els mercaders catalanoparlants de la capital siciliana, acabava de ser reedificada i en les reixes de la capella montserratina que s'hi erigí fou posat l'escut de Barcelona. En conseqüència, els mercaders de València i de Mallorca (que, com també feia Barcelona respecte a Catalunya, parlaven interessadament en nom dels seus propis territoris) es queixaren: també haurien de posar-se els seus escuts i el de Perpinyà. Així, els consellers de Barcelona s'adreçaren al virrei de Sicília -supose que l'aragonés Juan de Lanuza III- per explicar-li que hi havia hagut una:

Differència suscitada entre los mercaders de aquesta ciutat e los de València, Mallorques e altres, que dits valencians e mallorquins pretenen se deuen lavar [llevar] les armes de aquesta ciutat de les rexas de la capella de nostra dona de Montserrat edificada en lo convent de Sant Domingo de aquexa ciutat de Palerm, so, que·s deu dar loch que, ensemps ab les armes de Barchinona, sien posades les armes de València, de Mallorques e Perpinyà.

Segons els mateixos consellers, Barcelona tenia dret a posar el seu escut en totes les esglésies i capelles comunes als catalans (en sentit ampli) de les ciutats on triava cònsols per privilegi reial, com ara Palerm, però també a Alexandria, Pisa, Venècia o Sevilla (ací per concessió del rei castellà, no l'aragonés):

La qual pretenció, ab deguda honor perlant, és molt injusta per moltes e diverses rahons, e entre les altres que aquesta ciutat de Barchinona és stada e és en pacífica possessió de tenir les armes de aquella en les portes de les sglésies comunes als catalans en les parts de l’anant a hon ella per los privilegis reyals atorgats a la dita ciutat elegeix cònsols.

Posaven, a més a més, l'exemple de l'antiga capella de Santa Eulàlia del mateix monestir dominicà de Palerm, on hi havia les armes de Barcelona, les armes reials d'Aragó i les del regne de Sicília, sense cap senyal més de la resta de capitals mercantils de la Corona (en representació dels seus respectius territoris). Això no llevava que les despeses necessàries per a la manutenció de la capella foren pagades conjuntament per totes les dites nacions compreses sots la nació de catalans. De fet, afirmaven -supose que seguint el Dret Romà- que l'antiguitat d'esta situació generava un dret de títol:

En la capella antiga de Sancta Eulàlia stan les dites armes de Barchinona ab les armes reyals d’Aragó e del regne de Sicília sens mixtura de altres armes de València, Mallorques e Perpinyà, no contrestant que les despeses se paguen de comú de totes les dites nacions compreses sots la nació de catalans, y algú no deu ésser tret de possessió la qual per ús anticat és haguda per títol.

Els consellers continuaven amb la seua argumentació al·legant una teòrica divisió per capitals de l'espai mercantil que cobrien els mercaders catalanoparlants de la Corona: als de Barcelona els tocaria "manar" -ni que fóra simbòlicament- en les parts de Llevant, als de València en les de Ponent i als de Mallorca en les de Migjorn. Personalment, és la primera vegada que llig o sent una cosa així i, en conseqüència, desconec quins eren eixos espais en concret: "Llevant" era tota la Mediterrània? "Ponent" eren les costes atlàntiques d'Europa? "Migjorn" era la costa africana atlàntica i mediterrània? Ho desconec, però sembla que així seria si prenem com a punt de partida la pròpia Corona d'Aragó:

Los privilegis, gràcies e concessions reals són stades atorgades en favor de aquesta ciutat en les parts de Lavant, axí e segons que en les parts de Occident són stades atorgades les dites gràcies en favor dels valencians, e en les parts de Migjorn en favor dels mallorquins, y és cert segons les informacions que tenim de persones dignes de fe en Flandes e altres parts occidentals, en les capelles de la nació dels catalans, valencians, mallorquins e altres, són posades les armes de València sens mixtura de les armes de Barchinona, e lo semblant se pratica en les parts de Migjorn, que en les portes de les capelles de la nació catalana són posades solament les armes de Mallorques, y en aquesta manera és servada egualtat entre los dits regnes a gran servici de la majestat del rey nostre senyor, repòs e conservació de les dites nacions e negociació de aquells.

Tot plegat, els barcelonins consideraven que tants escuts en les reixes de la capella portaria a la confusió i pregaven al virrei sicilià que fera respectar la divisió esmentada entre Llevant, Ponent i Migjorn. Els valencians i els mallorquins haurien de conformar-se amb posar els seus senyals a l'interior de la capella, com també passava en la de Santa Eulàlia:

E si en la dita capella de nostra dona de Muntserrat del dit convent de Sant Domingo se posaven totes les armes de les dites nacions, ultra la confusió que·s seguiria de la multitut de tantes armes, seria molt desfavorir aquesta ciutat de Barchinona e dar majors prerogatives als valencians e mallorquins en lo regne de Sicília e altres parts de Lavant que no té la dita ciutat de Barchinona en les parts de Ponent e Migjorn, de què·s seguiria gran confusió, [...] e deu bastar als dits valencians e mallorquins lo que·ls és stat offert, que dins la dita capella de nostra dona sien posades les armes lurs segons stan en la dita capella de Santa Eulàlia.

Desconec la resolució de l'afer. Desconec els arguments al·legats per valencians i mallorquins, que potser es puguen trobar als arxius municipals respectius. Desconec, fins i tot, si encara hi ha les capelles de la Mare de Déu de Montserrat i de Santa Eulàlia a l'església palermitana de San Domenico (que fou reedificada en estil barroc durant els segles XVII i XVIII). Desconec, encara més, si hi ha alguna capella a Bruges o Anvers amb l'escut de València. En qualsevol cas, el document és una bona mostra d'eixa concepció comuna i alhora diversa de la nació de catalans en el context mediterrani: dins d'una mateixa "nació" (etnolingüística, un concepte heretat del segle XIII i part del XIV, quan encara no s'havien format les identitats valenciana i mallorquina pròpies) hi havien diverses "nacions" (territorials, associades a les diverses unitats polítiques com el comtat de Rosselló, però sobretot els regnes de València i de Mallorca). Si algú passa per Palerm pròximament, que faça una ullada a l'església i m'avise!

Ex convento e chiesa di San Domenico (Palerm, Sicília), vistos des de l'aire

"After hours" & Jenna

El naixement de Youtube fa només 5 anys va obrir noves portes a la música. I no només pel que fa a la difusió dels videoclips dels artistes consagrats, sinó també en un altre camp que afecta el comú de la gent: la realització i transmissió de versions de cançons (conegudes com a cover versions en anglés). Així, de qualsevol tema famós -almenys mundialment famós- trobarem un fum de versions a l'esmentat canal de vídeos, i no precisament d'uns altres grups famosos sinó de gent que es grava a sa casa amb una càmera de vídeo o amb la simple webcam. Per exemple, un dels casos que més m'agrada és el de la cançó "After hours" de la Velvet Underground, que presenta desenes i desenes de versions. Hi pots trobar de tot, començant per un parell de videoclips casolans que il·lustren la cançó original amb dibuixos o una versió que n'inclou la lletra:

També hi ha versions de grups coneguts, molt, com els Red Hot Chili Peppers i The White Stripes, o menys, com els Rilo Kiley, que fan una cover ben mogudeta, o una cantant, crec que japonesa, amb un accent marcadíssim:

Però, com deia, les més nombroses no són les versions de grups coneguts, sinó les de gent anònima, que en moltes ocasions demostra que ho fa encara millor. N'hi ha de totes bandes i de tots els colors: anglosaxones, franceses, japoneses, cubanes, brasileres, a soles, en parella, xics, xiques, xiquetes, amb gat i poca vergonya incorporades, etc. I això que només n'he seleccionat unes poques:

Finalment, un subgènere dins de les cover versions són les que es fan de qualsevol cançó, però amb ukulele. I, evidentment, "After hours" també té les seues pròpies, ja siga en silly style, cantades per una dolça sueca, per uns germans xilens o per un grup d'hòmens nuus a la platja:

I en darrer lloc, tornant a la guitarra acústica, hi ha una versió molt particular: la que més visites té i amb moltíssima diferència, vora 110.000 ara per ara. El blanc i negre? el maquillatge? el monyo? la brusa? la veu? No sé què és, però realment té atractiu. És la versió de la finesa Jenna, a qui li deixen comentaris com sexy sexy sexy. marry me, One day, I WILL marry you, beatiful ^-^, omfg! i love you, such a pretty girl singing a beatiful song!, wow! sweet, so nice * *, etc.:

De fet, Jenna té algunes altres versions precioses que va enregistrar fa dos anys, com ara "Femme fatale" de la Velvet, "Boats and birds" de Gregory and The Hawks o "The desperated kingdom of love" de PJ Harvey. I li van demanar tan repetidament que penjara més vídeos que, finalment, l'any passat versionejà "Twilight" d'Elliot Smith i fa aproximadament un mes i mig "I'll be your mirror" també de la Velvet, amb fons d'ambulància inclòs. En a penes uns dies els seguidors li havien deixat més de 60 comentaris del tipus: absolutely stunning, you're amazing, jenna my love, I love your hair!, Ahh, I love you for sure,I felt in love when I watched your "Femme fatale" and still I am, etc. Vos deixe amb ella: