Jo encara no estic de vacances, no. He tingut el blog abandonat perquè he fet una ràpida visita a València, durant la qual, a banda de fartar-me de paelles a cases d'amics i familiars, no he pogut escriure, ja que em vaig deixar l'adaptador del wireless a la Barceloneta. Per altra banda, la baixada generalitzada del ritme de treball m'ha permès descobrir que: l'Enterrador continua viu! i Héctor del Mar continua narrant les seues lluites! Tots els de la meua generació recordaran aquells programes de "pressing catch" emesos per Telecinco en els nostres anys de joventut, amb Hulk Hogan, "El último guerrero" o "El enterrador" com a protagonistes, de les quals, si més no a la meua colla, eixien imitacions de "quebradillas", "vuelos del moscardón" o "patadas voladoras" (ara fan un anunci específic perquè els xiquets "no tracten de fer-ho a casa", induït, de ben segur, per alguna que altra desgràcia).
Doncs bé, ara el "pressing catch" ha tornat al gran públic a Cuatro, amb la magnífica locució d'Héctor del Mar, sense la qual no seria res, ja que és l'espectacle més estadounidenc de tots, poc adient a les mentalitats europees, en què la realitat esportiva és encara allò que dóna fonament a les diversions de masses. El "pressing catch" no té cap fonament de realitat: tot és mentira, tot està entrenat, parlat, amanyat... I tothom (excepte potser els xiquets) ho sap i no passa res; omplin els estadis per veure un espectacle que els han preparat per a ells.
A nosaltres ens costa més, i una de les claus fonamentals de l'èxit que va tindre o que puga tindre ara per televisió és, sens dubte, la retransmissió d'Héctor del Mar, eixe locutor argentí de marcades "n" ("pressinnnnnnng"), que fins i tot té una entrada a la Viquipèdia amb una selecció de les seues mítiques frases fetes que amenitzen la vetlada. I a banda de la tradicional presentació del seu company de locució ("Fernando Costilla, más costilla que nunca"), en el programa que vaig veure l'altre dia en a penes quinze minuts en va dir unes quantes més: "Es más complicado que el calzoncillo de un pulpo", "Su hermano era tan alto que se tropezó el miércoles y cayó el viernes", "Es más peligrosos que cirujano con hipo", "Era tan feo que se miró en el espejo y se mató en defensa propia", "Es tan tonto que no se compró una mesita de noche porque no tenía dónde ponerla de día", "No es lo mismo que te digan 'golpea para que te abran' que 'abre la puerta para que te golpeen'". I, fins i tot, una de de profunda: "Cuando alguien te de la razón, comenzarán las dudas".
A banda de la retransmissió d'Hèctor del Mar, també em va sobtar que el lluitador conegut com a l'Enterrador (Mark Calaway) "continuara viu", és a dir, que continuara en el wrestling, més de quinze anys després del meu darrer contacte amb eixe món. Llavors era el "roïn, roïníssim"; ara és un ídol, el lluitador més famós i ric dels Estats Units, amb un rècord de victòries en Wrestlemania quasi imbatible i una pel·lícula monogràfica a les seues esquenes. Això sí, com diu Héctor del Mar, "algunos aficionados dicen que El Enterrador es tan, tan viejo que conoció el arco iris en blanco y negro":
15 comentaris:
Una miqueta di pietat amb els que estem "a l'exili", et podies estalviar la foto de la paella,tota plena de bajoques i de caragols, he localitzat (baix a la dreta) el fetge...quasi quasi se sent l'oloreta mmmhhh. Dur, molt dur.
Home, no és que eixa paella se’n passe molt d’espectacular, però almenys porta els ingredients que toca per a una paella de l’Horta com Déu mana, i no eixes coses rares que poseu els de comarques, que si pimentó, pilotes, cigrons, etc. etc. Per al meu gust porta massa caragols, i li falta el romeret, però no es pot tindre tot. Tu, Maria, és que la veus amb bons ulls per la distància, però no és per tant.
Ai mare, parla el que les menja però no les fa. Qualsevol arrosset, en paella o no, està ben bo. I als puristes de la "paella de l'Horta" (de pollastre i conill) haurien d'enviar-vos a pastar...
De fet, la de la foto no és cap de les que he menjat (una de pollastre i conill, una de llamàntol i una mixta benissera), però totes estaven de categoria.
Maria, en el teu exili, segur que també hi ha plats bons, però han de ser de la terra, que si no... A Barcelona, l'altre dia vaig prendre el meu primer arròs i, com esperava, una i no més (i això que el lloc era de d'upa).
Si, si, no em puc queixar, al meu exili es menja que te cagues, però hi ha dies que mataria per un plat d'arròs com Déu mana o per una orxata. Jo ací faig paelles, als indígenes els encanten, però no és el mateix...
De llamàntol, de llamàntol, pfff, això ni és paella ni és res, li pots dir arròs sec cuinat en paella, i segur que estava ben bo, però no li digues paella, per favor. I si no als invents eixos de Benissa, amb sèpia i albergínia. Xe, que no, que els de comarques no sabeu menjar paella. La paella de l’Horta és com la religió cristiana: única i vertadera.
I que a l'exili no ixen igual és normal, això va a ser l’aigua. XDDD
Ja comencem... Visca l'heretgia paellera, collons! Amunt l'arròs amb el que siga!
Aci un altre que a l'exili fa paelles - de pollastre i en avecrem - i els indigenes se xuplen els dits. Ara que les paelles que proposen per aci porten xoriço, aixina que els pobres la meua l'han de trobar bona, per...
Precisament hui en Bibiloni fa un post sobre arròs, llengua i país i, tot citant Jaume Fàbrega, diu que: "l’autèntica paella valenciana només es pot menjar al País Valencià; a altres indrets s’han desenvolupat versions múltiples i particulars".
Ara, això del xoriço és imperdonable...
No és cert, per molt que diga el senyor Fàbrega, que l’autèntica paella valenciana només es puga menjar al País Valencià. El concepte de “país” és massa ample. L’autèntica paella valenciana només es pot menjar a l’Horta de València, sempre i quant haja estat cuinada per indígenes comarcals, sinó tampoc.
Au, després del xoriço, me’n vaig a suïcidar-me. No moleste més.
Xe, estàs malalt de paella hortolana... Centralista!
I no et suïcides per això del xoriço, que a mi m'han contat que a Bilbao l'han vista amb salsitxa de Frankfurt (!!!)
Un dia em dedicaré a fer fotos dels pots de paella dels supermercats i del Paellador d'alguns restaurants de cocina espanyola i us les penjaré...Més temor que l'enterrador...
Això, això, que el post anava de "pressing catch", però està vist que sou més valencians que... (com acaba esta frase?). A vosaltres el que vos importa és l'arrosset, res de lluita lliure.
He publicat un parell de fotos dels pots de paella en xoriço dels supers gavatxos...
Andarella, no et suïcides en vore el seu post. En el fons, els francesos són bona gent, no saben el que es fan... Perdona'ls... A més, s'han documentat; com diuen els de la casa Zapetti sobre la seua Paella Valenciana de pollastre, "fruits del mar" i xoriço: Si la Paella Valenciana porte ce nom, c’est en raison de ses origines. En effet, la ville de Valence en Espagne est le berceau historique de la recette. La recette de la Paella traditionnelle met en œuvre les produits vedettes de la province : les fruits de mer et le riz.
Ara que ho pense, podries aprofitar per fer un atemptat suïcida contra Zapetti en reivindicació de l'autèntica paella valenciana. Estan a Capdenac, França (aprofita quan no hi haja treballadors...)
Home, abans de fer un atemptat contra Zapetti el faria contra Brillante, “el arroz que no se pasa”, que eixos tenen més delicte encara, per qüestions de ser de la Nación, i tot això. No recordes l'anunci aquell de la Paz Padilla amb una paella que duia més pèsols que grans d'arròs, i una cigala al mig? O si no Paellador, pitjor encara. Aneu al web i en un perfecte valencià de Barcelona vos diran com muntar un restaurant franquícia per fer paella “al forn”.
Per cert, això que els francesos són bona gent, home, n’hi haurà de tot com arreu. A mi el que m’agrada dels francesos és una característica molt comuna en ells, i és que la gran majoria saben parlar francés.
Publica un comentari a l'entrada