Fer Harca. Fer força

Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache, 
Fer Harca. Històries medievals valencianes, Llibres de la Drassana, València, 2014

Este és el parlament que vaig deixar escrit per a la presentació del llibre Fer Harca. Històries medievals valencianes (ací el podeu adquirir per internet sense costos d'enviament), que va tindre lloc a la Llibreria Ambreta de València el divendres 11 de juliol de 2014, mentres jo estava a l'hospital La Fe, assistint al naixement de la meua filla Bruna. Aprofite per a donar les gràcies als companys del Grup Harca i de l'editorial Llibres de la Drassana per tot el suport que ens han donat sempre i que ens van donar aquell dia en especial.

Fer Harca. Fer força 

Com no sabia si podria vindre o no, he deixat la meua intervenció per escrit. Resulta que Ana, la meua dona, està a punt de donar a llum a la nostra filla, Bruna, i és possible que en estos moments estiga tractant de fer força amb ella a La Fe, a uns quants quilòmetres d’ací. Si és així, algú amb veu ferma, sensual i poderosa, és a dir, Josep Vicent Miralles, estarà llegint açò. La meua missió era, simplement, fer-vos un tast del llibre, que supose que haureu pogut fullejar ja o ho podreu fer ara després. I ¿què millor que tractar de descriure els continguts d’un llibre a partir del seu títol? Perquè a voltes els títols es trien pràcticament a l’atzar i no tenen quasi absolutament res a vore amb el contingut. Per exemple, El vigilant en el camp de sègol en valencià, que és El guardián entre el centeno en castellà, però ja em diràs tu, ¿quin vigilant i quin camp de sègol ixen en el llibre? ¡Si és la història d’un adolescent en la gran ciutat! ¡A Nova York! Bo, deixem-ho córrer... Segurament hi ha una bona explicació per a eixe títol, però ara centrem-nos en el que presentem ací: Fer Harca. Històries medievals valencianes. 

El títol principal, Fer Harca, té una explicació ben clara: el llibre l’hem fet nosaltres, el Grup Harca, del qual vos acaba de parlar Frederic Aparisi. Però cal fixar-se en un xicotet matís: la “h” d’Harca és majúscula, ja que fa referència al grup i no a l’acció de “fer harca”. No debades, ens enganyàrem quan li vàrem posar nom al grup ara fa 6 anys. Resulta que “arca”, de “fer arca”, s’ha d’escriure sense “h” i nosaltres ho posàrem amb “h”, ja que fins fa no res era l’opinió més estesa entre els filòlegs, que l’associaven a la paraula àrab “harca”, amb el significat de grup armat popular. Tanmateix, en els darrers 6 anys, a propòsit de la preparació del Diccionari Normatiu de Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, s’ha fet una revisió a fons de l’etimologia de l’expressió i s’ha arribat a la conclusió, amb arguments molt ben raonats, que no ve de l’àrab, sinó del llatí “arx, arcis”, amb el significat de “força”, “fortalesa”. Per tant, “fer arca”, sense “h”, significaria originàriament “fer força” (¡com potser estem fent la meua dona i jo en estos moments!). I l’explicació d’eixa confusió etimològica es correspon amb el text que encapçala el llibre, més que res, per a intentar deixar clar que, a pesar del nostre nom, “fer arca” s’ha d’escriure sense “h”. ¡Tingueu-ho en compte! 

Continuant amb el nom del llibre, el subtítol és Històries medievals valencianes. Històries, en primer lloc, perquè, a banda d’eixe primer article, el contingut està conformat per diversos textos, diverses píndoles d’història, d’unes 7 o 8 pàgines, molt variades i diverses, escrites per nosaltres tres, els actuals membres del Grup Harca: Frederic Aparisi, Ferran Esquilache i jo mateix (¡no Miralles, sinó Baydal!). Són un total de 16 escrits: l’inicial que vos he explicat i 15 més (cinc de cada autor). Per tant, és un llibre entretingut, perquè conté moltes històries diferents.   

En segon lloc, són Històries medievals perquè succeïren durant l’edat mitjana, una edat mitjana entesa en sentit lax, que en el cas valencià ve marcada per la presència dels musulmans en les nostres terres, des del segle VIII fins al XVI, vora un mil·lenni durant el qual es desenrotllen les peripècies i les informacions que s'expliquen en el llibre. I, com tots sabeu, el període medieval és, alhora, repulsori i atraient. Repulsori perquè moltes vegades, quan parlem d’ell, el denigrem, el considerem una època fosca, endarrerida, plena d’abusos. Dir que una cosa és “feudal” o “medieval” és parlar d’una cosa que no volem, que desitgem fer desaparéixer de la faç de la Terra. Però, al mateix temps, quan parlem de l’edat mitjana també pensem en coses que ens agraden i fan volar la nostra imaginació. Pensem en mons de fantasia, encanteris, amor cortés, dames immaculades, cavallers errants i espases sagrades. I pensem també, en el cas valencià, en una altra cosa que ens estimem molt: les nostres arrels, el nostre origen com a poble, i el nostre major període d’esplendor en el conjunt de la història europea i peninsular. Pensem en Jaume I i la conquesta de València, pensem en Sant Vicent Ferrer i els miracles en llengua valenciana, pensem en Ausias March i els seus versos estratosfèrics, pensem en Joanot Martorell i el Tirant lo Blanc, pensem en els Borja i el poder valencià... Per tant, el que fem en el llibre és tractar de conjugar estes dos visions de l’edat mitjana: d’un costat, tractant de desmitificar les consideracions negatives sobre ella (no va ser un període pitjor que altres), i, d’un altre costat, acostant-nos a eixa València medieval que tant ens agrada i ens fascina.

De fet, eixe és el tercer element del subtítol: Històries medievals valencianes. I este, potser, és l’únic element imprecís que hi ha (¡però res a vore amb El vigilant en el camp de sègol, clar!). Vull dir, que és imprecís perquè la majoria d’històries que contem són valencianes però no totes, ja que algunes tracten assumptes d’un abast molt més ampli. A més a més, hi ha també moltes històries que, tot i centrar-se en qüestions valencianes, estan realment explicant qüestions d’àmbit europeu; és a dir, que la perspectiva general s’observa a través de l’experiència local valenciana. Tenim, doncs, històries de tres classes: més estrictament valencianes, valencianes i generals, i d’àmbit general. I ara voldria fer-vos un tastet breu de cadascuna d’eixes classes.

Per exemple, entre les valencianes tenim tres d’aspecte geogràfic, com la que explica l’origen del barri de Russafa com a residència del governador Abd Allah al-Balansí en el segle VIII, la que parla d’un poble cristià que es va fundar als mateixos peus del penyal d’Ifac en el segle XIII, però va haver de ser abandonat a les poques dècades perquè la flota de Pere el Cruel de Castella el va assolar, o la que dóna compte dels molts pobles valencians que van ser abandonats no en el segle XX, sinó durant la pròpia edat mitjana, a causa d’epidèmies, reorganitzacions de la població i altres causes. A més a més, també parlem de dos fets simbòlicament molt valencians: d’un costat, expliquem l’episodi de Francesc de Vinatea, el morellà que té actualment una estàtua en la plaça de l’Ajuntament de València (la que va substituir la del burro i l’haca que hi havia antigament) i, d’un altre costat, parlem del propi naixement de la identitat valenciana, de com els catalans i els aragonesos que vingueren a poblar el regne de València a poc a poc conformaren una nova consciència col·lectiva, que fou la valenciana.

Per una altra banda, també hi ha una sèrie de textos que mesclen, com deia, allò local amb allò universal. Per exemple, els que tracten sobre tres conreus i productes com són l’arròs, el vi de malvasia i l’olivera. Així, parlem de la seua història en el conjunt de la humanitat o d’Europa, però també de la seua concreció local en la societat valenciana. Expliquem que eixe arròs pel qual els valencians som capaços de fer duels a mort va ser el nostre primer gran producte d’exportació i tenia un origen andalusí; expliquem que el vi de malvasia era el vi de més qualitat que existia en l’edat mitjana i que el van portar a la Corona d’Aragó els almogàvers; i expliquem que l’olivera i l’oli han sigut dos elements imprescindibles de totes les cultures mediterrànies, també de la valenciana. Així mateix, parlem sobre espais i fets pròpiament valencians, però que eren generals a la cultura europea, com els banys públics que hi havien en totes les ciutats per a llavar-se una volta a la setmana o els bordells, també públics, que gestionaven els ajuntaments de cada lloc. El prostíbul municipal valencià, això sí, era en l’edat mitjana el més important d’Europa (¿¡potser com ara!?).

Finalment, hi ha unes altres històries que toquen temes d’àmbit més general, com la que explica el període històric, entre els segles VIII i X, en què la Mediterrània Occidental era una mar en la qual imperaven els pirates musulmans, que dominaven les aigües a plaer. O també la història que expliquem sobre els unicorns, un animal en el qual es creia fervorosament durant l’edat mitjana, ja que molta gent havia vist les seues banyes enroscades (però resulta que no eren més que les banyes dels narvals, els mamífers marins que viuen a l’Àrtic, que eren caçats pels esquimals, que venien les seues banyes als europeus, que pensaven que aquelles banyes, pretesament d’unicorn, tenien poders miraculosos). També contem una història que vos agradarà molt als seguidors de Twin Peaks, aquella sèrie que va començar les grans ficcions televisives fa una vintena d’anys, i és que, si et fixes en una sèrie d’elements que apareixen en la narració, Twin Peaks és com si fóra Camelot, i també hi apareixen el rei Artur, Lancelot, Ginebra, els Cavallers de la Taula Redona, etc. Un paral·lelisme realment ben trobat i ben interessant de llegir.

I, dames i cavallers, encara hi han més històries en el llibre, però no tinc temps de contar-les. Ana, en efecte, s’ha posat de part i ens n’anem a l’hospital a fer força, a fer una miqueta d’arca de la bona. Desitgeu-nos sort i, mentrestant, disfruteu del llibre. ¡Bona vetlada a tots!

Els valencians, des de quan som valencians?

Amb este post retorne a la vida bloguera després d'un mes i mig de silenci. L'he publicat al blog d'Harca, però crec que els passeu per ací el trobareu ben interessant. És un resum, en 15 minuts, de les troballes relatives a la identitat col·lectiva valenciana que vaig fer en la meua tesi doctoral. Crec que és una bona lectura de cara al 9 d'octubre. Espere que el disfruteu: Els valencians, des de quan són valencians?

Els insults medievals en valencià. Dels posts a la televisió

Ho contàvem en el blog d'Harca fa un parell de setmanes: aquells posts sobre insults medievals que vaig escriure ací i allà -s'enrecordeu?- van acabar donant peu a una breu entrevista en televisió. La informació va passar primerament als diaris, gràcies a la tasca del redactor del Levante-EMV José Luis García Nieves, que va trobar-la interessant i va fer un article sobre la qüestió: "Así insultaba Jaume I". El seu text va triomfar a la xarxa -el que, de fet, hem notat en un destacat increment de visites a Harca- i, a més a més, va cridar l'atenció d'una altra periodista valenciana, Ana Valls, en este cas dedicada a l'audiovisual, en RTVV. En conseqüència, va cridar-me per a fer una entrevista sobre Harca i sobre el tema dels insults per a l'espai "La bona vida" del programa "La nit" de Canal Nou/24. Com molts de vosaltres sabreu, eixa secció s'ha convertit en un petit oasi cultural dins de la programació de la televisió valenciana, com demostren els nombrosos vídeos que enllacen a les xarxes socials els molts músics, escriptors i intel·lectuals en valencià que han passat per allà, on són tractats amb la normalitat i l'admiració que es mereixen. Per dir només uns quants noms, comentaré que Ana Valls ha entrevistat a Joan Francesc Mira, Antoni Furió, Xavi Aliaga, Silvestre Vilaplana, Pep Gimeno "el Botifarra" o Feliu Ventura. Per tant, ha estat tot un plaer haver passat pel programa en nom d'Harca. Ací vos deixe l'entrevista sobre els insults medievals en valencià per si encara no l'heu vista:

Viva nostre senyor rey don Ferrando? El paper de Vicent Ferrer en el Compromís de Casp

Hui reproduïsc al blog d'Harca una versió extensa del darrer article que he publicat a la revista Saó, sobre Vicent Ferrer i el Compromís de Casp:

Representació actual del Compromís a la vila aragonesa de Casp

Dissabte 28 de juny de 1412. Un gran cadafal presideix la plaça major de Casp. El bisbe d’Osca, cardenal del papa Luna, Benet XIII, oficia la missa de l’Esperit Sant revestit amb la casulla pontifical escarlata. A un costat i l’altre del cadafal seuen els compromissaris que han estat tancats al castell santjoanista de la vila durant tres mesos i els ambaixadors dels Parlaments d’Aragó, Catalunya i València. En acabar l’ofici, Vicent Ferrer pren la paraula per dir el sermó. El tema, “Les noces de l’Anyell”, Apocalipsi, 19: 6-7: Vaig sentir la veu d’una gran gentada, que era com el bramul de les onades, com el retruny d’una tronada potent. I deien: Al·leluia! El Senyor nostre, el Déu de l’univers, ha instaurat el seu Regne. Alegrem-nos-en i celebrem-ho, cantem la seua glòria. La gernació present davant d’ell, com és habitual, queda commocionada per les paraules d’un dels millors predicadors que han sentit mai. A continuació, per indicació dels compromissaris, el reverend mestre, que depassa ja la seixantena, comença a llegir l’acord pres sobre l’elecció de rei per a la Corona d’Aragó. Cinc llargs minuts de text en llatí que arriben al seu clímax en nomenar l’escollit: Illustrissimo ac excellentissimo et potentissimo principi et domino, domino Ferdinando, infanti Castelle. Justament llavors, en un esclat de joia, s’escolta un vítol i, tots plegats, públic, compromissaris, ambaixadors, i també mestre Vicent, criden a l’uníson: Viva nostre rey et senyor don Ferrando. [Continua al post d'Harca]

El púding de Roc Chabàs

Hui escric al blog d'Harca sobre el canonge denienc Roc Chabàs (1844-1912), el primer historiador científic de la historiografia valenciana, com explique allà. Ací, a banda d'enllaçar-vos el post, únicament volia deixar constància d'una curiositat: una recepta d'un dolç nadalenc que es va trobar entre els seus papers, cedits a l'Arxiu Municipal de Dénia, segons explica la seua arxivera, Rosa Seser. Seguint la influència anglesa que deixaven a la capital de la Marina Alta els comerciants que anaven a comprar pansa, es tracta d'un púding. Un púding ben dolç, que no debades sembla que Chabàs era ben llépol.  Es mesclaven 3/4 de litre de llet, 1 dotzena de rovells d'ou, 225 grams de sucre, 150 grams de carabassat,  pa ratllat, 60 ametles, panses a discreció, raspadures de llima i 1 copa de rom, conyac o vi blanc. Es feia una massa consistent i es posava al forn en un recipient adequat per a púding. Si algú prova a fer-ne, que avise i envie fotos!

Salvar la vida per un esmorzar

No em referisc a l'actualitat sinó a fa 702 anys, el 17 de setembre de 1309, quan un escuder se salvà d'una emboscada andalusina, mentre les tropes catalanes, aragoneses i valencianes assetjaven l'Almeria nassarita sota les ordres de Jaume II. És un afer tractat al post que publique hui al blog d'Harca i cap allà vos dirigisc, si teniu apetit per llegir aquella historieta. En eixe sentit, les possibilitats que té el segle XIV a la Corona d'Aragó per a historiar i novel·lar sobre fets inspirats en bases documentals reals és immensa. Va ser una centúria apassionant, plena de guerres, aventures, traïcions i revoltes que mereixerien ser narrades amb qualitat literària -o audiovisual-, més enllà de relats com La catedral del mar o coses per l'estil. A veure si algú s'apunta a fer uns Pilars de la Terra o uns Tudor de casa nostra. Pagaria la pena.

El Forassenyat

Representació de Jaume II, el pare afectat

Hui, al blog d'Harca, parle d'una història que de tan novel·lesca sembla que no haja pogut passar mai. Però i tant que passà. En 1319. A la vila catalana de Gandesa i davant dels ulls de Jaume II i dels principals dirigents de tota la Corona d'Aragó. La podeu conéixer ací.

Un harquià es doctora

Els vídeos de la tesi, a la xarxa

Tornant sobre la meua recent lectura de tesi doctoral, vos enllace el post que hui he penjat al blog d'Harca, que es diu precisament Un harquià es doctora. Hi podreu trobar els vídeos de la meua intervenció, la dels membres del tribunal i la dels directors de la pròpia tesi. En este sentit, algú em va dir que mai no havia vist una tesi doctoral per internet. Sé que no és la primera que circula per la xarxa (ací un exemple de la UOC), però sembla que sí que és la primera que ho fa en la nostra llengua (si més no, no he sigut capaç de trobar-ne una altra). Bé està ser-ne el pioner (si ho sóc), però, alhora, això vol dir que encara ens falta molt a l'hora de difondre la nostra tasca com a investigadors que, en teoria, hauríem d'estar al servici de la societat. I, en eixa tasca, la divulgació dels nostres treballs és el primer i fonamental pas. Per això mateix tracte de mantindre este blog, col·labore en el d'Harca i pense que la difusió d'actes com la lectura de la tesi doctoral (malgrat les meues mancances evidents) és pràcticament un deure. Per molt pocs que en siguen els interessats, haurà valgut la pena.

La frustrada conquesta d'Almeria en 1309

Entre l'Informatiu i Harca pareix que estiga externalitzant el blog. En tot cas, hui vos adrece al darrer post que he fet en el segon lloc: També hi hagué "fracassos". Almeria 1309.

Comunitats postmodernes

Un món de xarxes, més que mai

Ahir publicava al blog d'Harca un post sobre el neomedievalisme, un nou paradigma emprat pels politòlegs i estudiosos de les relacions internacionals per descriure i entendre el panorama obert amb la globalització, els canvis migratoris massius i la integració tecnològica del món. En poques paraules el model compara la situació actual amb la medieval, en què no existien Estats sobirans potents, sinó que les jurisdiccions i l'autoritat eren compartits per molts agents socials, com l'Església, els reis, els nobles, els cavallers, els mercaders o les ciutats. Ara eixe paper l'haurien pres -en detriment dels Estats nacionals, tan forts durant el segle XX- els governs regionals, les adhesions nacionalistes, les multinacionals, les ONGs, les comunitats ètniques, les pertinences religioses, els grups armats transnacionals i altres grans corporacions que actuarien fora de l'àmbit estrictament estatal.

La idea, com explique allí, pot ser utilitzada de forma perversa; de fet, l'evolució de les societats medievals cap a les modernes, amb l'excusa de salvar i controlar eixa atomització de poders, no fou precisament un camí de pau, tolerància i llibertat, sinó tot el contrari. En qualsevol cas, la visió sí que té una part ben explicativa i que és aplicable al nostre propi cas. Per exemple, com ja hem parlat alguna vegada els bloguistes "exiliats", sembla que internet i la possibilitat de tornar recurrentment a casa permeta mantindre uns lligams i una capacitat de connexió i influència sobre la societat de partida molt més gran que mai en la història. Fins ara, quan algú se'n anava de la seua terra ho feia quasi sempre per a integrar-se totalment en la nova, sense a penes possibilitat de mirar arrere. Ara pareix que les coses han canviat.

Per copsar la importància de la tecnologia en este procés podem fixar-nos, per exemple, en la generació de valencians traslladats a Barcelona d'entorn els 45-60 anys (Raimon, Isabel-Clara Simó, Vicent Sanchis, López Tena o Vicent Partal): qui, sens dubte, ha mantingut un contacte més pròxim ha estat el darrer, sempre atent a les novetats cibernètiques i constantment en l'Euromed, d'ací cap allà. El mateix passa amb les fidelitats ètniques o religioses transnacionals, que ara es poden mantindre molt més fermes gràcies als mitjans actuals. I, igualment, estes xarxes també poden servir per a "fer país", és a dir, per a mantindre el contacte permanent i la idea de comunitat cohesionada a través del contacte diari, sense a penes tindre, a priori, una base territorial real. Una mica en la línia del que esmentava ahir Ignasi Mora al Pica'm (i que explica més detalladament al segon volum de País Valencià, Segle XXI)

Tanmateix, com ha passat en tantes altres coses, tal vegada això siga una simple impressió inicial o de minories, que en el futur es revele totalment ineficaç davant la realitat quotidiana i la pertinaç influència dels marcs locals, territorials i estatals. Ja veurem. Jo, per si un cas, preferiria tornar a València quan les condicions acadèmiques o laborals ho possibiliten...

Harca!

Entrevista a membres d'Harca al Nou Dise del 14 de maig de 2009

Dissabte la Maria em va deixar un comentari: Sols era per dir-te, supose que ja ho saps, que els joves medievalistes eixiu al Nou Dise. Efectivament, ja ho sabia perquè, tot i que els entrevistats directes eren només tres dels cinc companys que formem l'equip, diguem-ne que dijous passat era un dia important per a nosaltres ja que fèiem la presentació pública d'Harca, el grup d'investigació i reflexió sobre la història medieval que hem format per tal d'ajudar-nos mútuament en el difícil camí de la investigació. Tampoc és necessari que explique ara el que representa per a nosaltres, els objectius que perseguim o les activitats que realitzem mitjançant Harca perquè massa bé que ho expliquen Frederic Aparisi, Ivan Martínez i Vicent Royo a l'entrevista publicada al Nou Dise, i en conjunt, tots nosaltres a la pàgina web que hem obert a la xarxa: www.harca.org/. Simplement, i ja que estic, només vull afegir que hui ens trobareu a l'Octubre a partir de les 19:30 h. ja que presentem Xàtiva en temps de Jaume I. Expansió i colonització feudal, el primer llibre de Frederic Aparisi i Vicent Royo, fet conjuntament amb Noelia Rangel.