Por a la democratització?

Resultats electorals per col·legis electorals

Ahir va tindre lloc la primera volta de les eleccions a rector de la Universitat de València. Ja ho sabeu, Esteban Morcillo-36,5%, María Antonia García Benau-23,5%, Antoni Furió-21,6% i Vicent Soler-18,4%. El Pica'm fa una valoració des de la decepció electoral dels valencianistes, que pel que es veu no guanyem ni al parxís. Tanmateix, no volia parlar ara d'això sinó del debat sobre la democràcia del sistema de vot que vaig encetar de gaidó en la columna del dilluns de l'Informatiu. Hi deia:

Demà són les eleccions a la Universitat de València, exemple de progressisme i democràcia aparent. Dic “democràcia aparent” perquè hi ha uns 50.000 electors convocats, la immensa majoria, el vot dels quals no serveix absolutament per a res, com si els tiraren al femer, ja que gràcies a la darrera reforma de la LOU el que importa és el que diguen els professors doctors (el seu vot val el 51% del resultat total, una proporció inapel·lable). Dels quatre candidats que es presenten, Morcillo, Soler, García Benau i Furió, només el darrer esmenta en el seu programa la necessitat de fer més democràtic el sistema.

A la qual cosa, Jaume Ortolà va comentar ací mateix:

La retòrica de "participació i democràcia" en la universitat tampoc no em convenç. Tot això està molt bé i fa molt bonic: transparència, participació i democràcia. Però hi ha molts peròs, i resultats no desitjables quan això es porta fins a les últimes conseqüències. I en la universitat!, que és o hauria de ser una cosa molt lletja de dir avui dia: una aristocràcia del coneixement i del mèrit. Califòrnia (en completa crisi fiscal i política) podria ser un bon exemple de fins on es pot arribar amb "més democràcia" sense un poc de sentit comú. Sobre aquestes qüestions jo recomane molt el llibre The Future of Freedom de Fareed Zakaria.

En relació amb això voldria aportar unes dades elaborades a corre-cuita sobre les eleccions d'ahir. Això és, que sense la ponderació de vots, comptant com a iguals les 10.015 paperetes dipositades (un 17,45% de participació), els resultats haurien estat els següents:

E. Morcillo - 31,4%
M.A. García Benau - 29,1%
A. Furió - 23,4%
V. Soler - 16,1%

És a dir, que tot plegat continuaria guanyant el mateix candidat, però l'opció a la qual s'ha donat majoritàriament suport com a opció del canvi, la de García Benau, pujaria fins a situar-se a només 2 punts de l'opció continuista, la de Morcillo. De fet, la gran victòria electoral d'este darrer mitjançant el sistema ponderat (trau 13 punts a la seua perseguidora, 36 a 23) correspon prioritàriament al vot dels professors doctors, un 3,65% del cens que decideix el 51% del resultat. En eixe sentit, només cal que en la segona volta Morcillo mantinga els mateixos suports i aconseguisca la meitat dels vots dels professors doctors que ara havien anat a parar a Furió i a Soler per tal d'assolir la victòria electoral (pot haver miracles, però).

Així les coses, tot i que puc entendre les reticències dels qui gestionen la Universitat, els mateixos professors, a obrir el ventall democràtic, també assenyale molt clarament que amb este sistema, que fou implantat per imposició de la LOU, és molt difícil que triomfen les opcions renovadores, siguen en el sentit que siguen. Els professorat té massa projectes en marxa que depenen del treball realitzat amb el darrer equip rectoral com per a fer excessives provatures en la nova elecció. Els recordaré, però, què és el que deien quan van haver d'aprovar per obligació el nou sistema en l'any 2002:

La publicació el 24 de desembre de la Llei Orgànica 6/2001, de 21 de desembre, d'Universitats i la seua entrada en vigor el dia 13 de gener de 2002, ha interromput el procés normatiu de renovació de govern de la Universitat. L'encalçament sofert per les universitats que es troben en ple procés electoral, obliga a que l'adaptació a la nova normativa es faça amb precipitació, i no permet que es cree el marc assossegat de discussió que la pràctica democràtica exigeix. Manifestem, de nou, la nostra repulsa al procés d'elaboració de la LOU, a l'esperit que l'anima i a la lletra en la qual es concreta.

Pareix que huit anys després encara no s'ha trobat el marc assossegat de discussió. Els resultats sense ponderar, però, indiquen que no hi hauria cap catàstrofe per democratitzar el sistema. Al cap i a la fi, els candidats només poden ser catedràtics, que amb el seu profund coneixement de la gestió universitària són ja un perfecte antídot contra tot "excés populista" que es vulga evitar mitjançant el sistema ponderat. Per què, doncs, la por a democratitzar el sistema d'elecció rectoral?

La meua opció? Antoni Furió

Comencen a preguntar-me en privat quin candidat a la rectoria de la Universitat de València m’agradaria que guanyara. No m’importa contestar en públic, perquè tinc la resposta ben clara: Antoni Furió. Alguns s’estranyen de la meua contestació, potser amb raó, perquè Furió és un dels fusterians més conscientment fusterians que hi ha en el panorama intel·lectual valencià i ha defensat els seus plantejaments historiogràfics i nacionalistes sempre que ha pogut. Jo, com bé sabreu, m’he dedicat precisament a tractar d’actualitzar-los com bonament he pogut perquè, vistos els coneixements acumulats en els darrers 30 anys sobre les dos qüestions, pense que han quedat certament desfassats en molts dels seus aspectes.

Ara, però, no estem parlant ni de perspectiva historiogràfica ni de nacionalisme valencià. Estem parlant de visió del futur universitari, de gestió acadèmica, de capacitat de lideratge i de saber fer. I en tot això, no tinc dubte, Furió és una de les persones més preparades amb què m’he trobat mai a la vida. Segurament no parle des de l’objectivitat: m’he dedicat a la història medieval, que mai m’havia atret, perquè ell va ser el meu professor en primer de carrera. Amb el seu apassionament i la seua capacitat de síntesi em va atraure cap aquella època; després, en altres assignatures, em va induir a usar la raó crítica i a cercar uns criteris de pensament acurats que encara tracte de tindre en compte a l’hora d’abordar qualsevol qüestió analítica.

En eixe sentit, el seu eslògan per a la rectoria, La força de la raó acadèmica, és ben adequat. Un home que realment creu en la raó i que sap de la importància del paper social de les universitats. Però no només això, sinó que els seus dotze anys al capdavant del Servei de Publicacions de la Universitat de València evidencien que sap dirigir equips com ningú i té uns fulls de ruta ben clars. L’ha elevat a un nivell d’excel·lència reconegut internacionalment i ha arribat a ser, tot i editar part important de la seua producció en una llengua minoritària, la segona editorial universitària més important d’Espanya –crec que per darrere de Granada.

Amb tot, després d’haver explicat tot açò encara hi ha gent que em diu: però és catalanista, com si fóra el pecat més gran del món. Si el seu catalanisme universitari, com he pogut comprovar personalment en nombrosos congressos, col·loquis, conferències i cursos, consisteix en el fet que hi haja unes relacions més fluïdes entre els que parlem la mateixa llengua i que, per exemple, els catalans acaben coneixent millor la realitat valenciana i lloant els valencians per la categoria objectiva dels seus treballs, benvingut siga. D’altra banda, com és ben evident, la meua tria no depén tant de la qualitat dels altres candidats o dels seus programes, sinó del meu coneixement directe de la faena laboriosa de Furió.

A tot açò, jo no pinte fava a la Universitat de València. No tinc vinculació acadèmica ni dret a vot, però ja que em pregunten...

El Pocholo valencià

Este home d'ací al costat és Vicente Burgos. Fins ara les úniques referències que tenia d'ell me l'assimilaven a una mena de Pocholo valencià. Com a gerent que era de la Fundació Jaume II el Just s'encarregava de cloure els Cursos d'Especialització en Història Medieval celebrats des de fa un parell d'anys al monestir de la Valldigna. Doncs bé, l'any passat o l'altre, es va presentar amb cara de no haver dormit, tot espitós, a saber davall dels efectes de què substàncies, i dient favades que avergonyiren el personal present (procedent de mitja Europa). Fins i tot en el moment d'atorgar unes medalles va ocasionar un incident amb un catedràtic de medieval que camina amb certa dificultat. Jo no estava present, però la història em va arribar per diverses fonts. Ara torne a saber d'ell. El País-PV publicava fa tres setmanes una notícia relacionada amb la seua figura: "El ex gerente de la Fundació Jaume II el Just dejó una deuda de 9 millones de euros". Hi glossaven, a més, la seua trajectòria:

Ex presidente de Nuevas Generaciones del PP, atrajo a la organización en sus días de estudiante de Derecho a Francisco Camps, Esteban González Pons y Gerardo Camps, con los que conformó el Clan del Agujero, en referencia al nombre del bar al que eran asiduos... Entonces Camps lo nombró gerente de la Fundación Jaume II El Just, que había permanecido bajo mínimos... Estas mismas fuentes han cuantificado en "unos nueve millones de euros" la deuda generada por una gestión desordenada, ya que Burgos "actuaba como si el dinero no tuviera fondo"...

La operación de compra y traslado del claustrillo del Palacio del Abad desde Torrelodones, que costó un millón de euros, más otros 100.000 para realizar la réplica con la que fue reemplazado en el palacete madrileño. El organismo realizó costosas exposiciones como El toisón de oro, que ascendió a 1,3 millones, o musicales como Balansiyyá, al que aportó otro millón, así como festivales de teatro, encuentros culturales y zarzuelas que superaron el presupuesto del organismo...

Burgos no tocaba el suelo y endeudó a la fundación de una forma estelar", refiere un ex trabajador del organismo... Personas próximas al ex gerente han explicado que Camps le pidió que convirtiera el monasterio en un motor cultural y que "su gestión estuvo en todo momento avalada por el presidente". "Lo que hay es un desfase presupuestario avalado con créditos promediado a un plazo financiero porque hizo muchas actividades", han precisado.

Això és fer "un motor cultural": fastos i més fastos, i deutes i més deutes. Ara bé, recerca i innovació? Finançament per a universitats? Becaris d'investigació? Noves universitats públiques? Uns els fan el joc, ells es peguen la farra i ací paguem tots...

Poca vergonya

Noticia del dia: "Les universitats valencianes, a punt de fer fallida". I no va en broma. La setmana passada em contaven que un investigador d'un laboratori de la Universitat de València no havia pogut enviar un paquet perquè l'empresa de missatgeria havia tallat el compte universitari. Fa temps que no paguen i les empreses es cansen dels morosos. El problema ve quan la morosa és la Generalitat Valenciana. Ara bé, per al circuit de Fórmula 1, "lo que faça falta!: 71,57 + 2,75 + 17,3 milions d'euros + el que no sabem ni sabrem...