Polaris World i Marina de Cope. Els negocis murcians de la CAM i Bancaixa

I no li cau la cara de vergonya

L'altre dia va caure a les meues mans un article de la geògrafa de la Universitat de Caen Marie François publicat a la revista alacantina Investigaciones geográficas. El seu títol era "¿Hacia una región turística y residencial? Murcia, resort de Europa" i prompte es podrà trobar a internet, quan s'hi publique el número 52. Feia feredat i algunes coses que hi diu o de les que he pogut assabentar-me buscant a internet també ens afecten, desgraciadament, als valencians, tant per la semblança del model com per la inversió directa de diners. El text parla, en primer lloc, del desorbitat procés d'"artificialització" dels anys '90 i '00 amb una construcció d'espais urbans difusos sense precedents, contrària al model tradicional de ciutat mediterrània, concentrada i compacta (al País Valencià la superfície artificial ha augmentat en un 52% i a Múrcia en un 62%). I tot això com a resultat de l'impuls sense fre que ha rebut en els darrers anys el sector turístic de sol i platja, introduint-hi noves fórmules com les del turisme residencial en grans complexes temàtics, com Marina d'Or o els resorts de golf, amb el ple suport dels governs autonòmics corresponents.

En el cas murcià, la Llei del Turisme de 1996 i el Pla de Turisme de 2006 indiquen la clara voluntat del govern autonòmic de desenvolupar l'economia de la regió sobre el model basat en els resorts de golf, complexos residencials que posen en primer pla els camps de golf com a element diferencial que permet atraure un determinat tipus de turistes. I, en eixe nou model, el govern murcià ha comptat amb un aliat fonamental: l'empresa immobiliària i turística Polaris World, creada el 2001, que gestiona 6 resorts amb més de 15.000 habitatges. I en tenia projectats fins a 11, amb més de 55.000 residències, malgrat que el seu model és, a totes llums, insostenible. Només cal pensar, per exemple, que el consum hídric d'un camp de golf és molt superior al de nombrosos regadius o que el de les residències dels complexos tripliquen els d'una ciutat compacta (1.200 litres/dia vs. 450 litres/dia). Igualment, pel que fa a l'espai i la societat, els resorts tendeixen a la homogeneïtzació total: els habitatges, els carrers o la forma de viure-hi són exactament iguals. En canvi, els que hi resideixen, majoritàriament estrangers, no es relacionen amb la població local, trencant per complet la cohesió social i territorial.

Com deia, però, això sembla que no importe i compta amb el suport total de les autoritats públiques triades pels ciutadans murcians. L'exemple paradigmàtic és el projecte Marina de Cope, impulsat pel govern regional, que pretenia construir el resort més gran d'Europa entre Lorca i Águilas, amb 5 camps de golf i molts altres de futbol, cricket i polo, una marina de 25 hectàrees i 1.400 amarradors, 9.000 habitatges, 23.000 places hoteleres i capacitat per a una població total de 60.000 habitants. Tanmateix, el projecte comportà la requalificació parcial d'un parc natural i el PSOE, a instància de grups ecologistes, interposà un recurs davant el Tribunal Constitucional l'any 2001. Més d'una dècada després encara no s'ha pronunciat i el projecte roman paralitzat, el que ha coincidit amb la crisi immobiliària, tot i que a data de juny de 2011 l'executiu murcià encara gosava dir que el continuarien diguera el que diguera el Constitucional, ja que representava una inversió estratègica per a tota la regió.

No debades, el govern s'havia bolcat en el projecte: d'una banda, promogué la construcció de l'autopista Cartagena-Vera, que ha entrat en fallida per no acomplir ni el 25% de les seues expectatives (i el Ministeri ha hagut de rescatar l'empresa concessionària), i, d'una altra banda, construí un aeroport internacional a la localitat murciana de Corvera, que ha costat 250 milions d'euros i que s'ha solapat amb l'adequació de l'aeroport militar de San Javier, on tots els diners invertits no han servit absolutament de res (s'explica en el documental que enllace baix). Alhora, totes estes inversions públiques comptaven amb l'impuls de diversos bancs i caixes d'estalvi, especialment murcians i valencians. Per exemple, qui havia de finançar el projecte Marina de Cope? Doncs la CAM, Bancaixa, Iberdrola i algunes altres promotores, que havien promés invertir fins a 4.000 milions d'euros per a urbanitzar un espai de 21 milions de metres quadrats. Bàsicament les mateixes entitats que han finançat des de fa 10 anys els negocis de Polaris World, que s'han desvetlat finalment una ruïna amb més de 100 milions d'euros de deute.

Així les coses, per evitar la caiguda de l'empresa protegida pel govern murcià, la CAM, Bancaixa, Caja Murcia i Banco Popular van acceptar el canvi del deute de Polaris World per apartaments (que a dia de hui, evidentment, tenen un preu baixíssim). Tot plegat, doncs, els diners valencians també finançaren la salvatge explotació turística feta a Múrcia amb un resultat desastrós: un model econòmic inviable -pa per a hui i fam per a demà-, la desaparició del sistema financer valencià i, com sembla general en esta crisi, cap ni un responsable. Com si ací no haguera passat res. Què en penses, José Luis?

Justícia

Dubte que el text que he escrit per a l'Informatiu puga rebre el qualificatiu de "columna d'opinió". És, més bé, una boutade, una ocurrència fictícia que res tindrà a veure amb la realitat. Però em feia gràcia tractar de clavar-me en la ment del líder del jurat, eixe que, segons diuen els periodistes que seguiren el juí, tenia clar des del principi que Camps era un pobre màrtir que calia salvar de les acusacions falses dels seus enemics. De ben segur que pensa que s'ha fet justícia...

Tengo el corazón contento, el corazón contento, lleno de alegría...

“No hi ha possibilitat de perdre. En som tres els que votarem a favor de Paco passe el que passe. No et preocupes absolutament de res, m’he fet l’amo del galliner. Tot eixirà bé”. Penge. Demà comença el gran dia. Només caldrà convéncer a dos dels sis membres del jurat que semblen entestar-se a culpabilitzar el nostre president, l’home que s’ha vist obligat a dimitir en un gest de valentia que l’honora encara més. Un home íntegre, d’una peça. Un heroi. Un màrtir. Cal tornar-li tot el que ha donat als valencians. Una vida de servei i sacrifici. Però la tasca no és fàcil. Dos dels jóvens són un cas impossible. Rojos. Votaran als sociolistos. O, pitjor, a Compromís! L’altre home més major sembla que ho té clar. Que si les gravacions no sé què, que si les gravacions no sé quants. Es pensa un justicier. Cretí! Les dos dones que no han dit quasi res... Pensava que estarien del nostre costat. He parlat amb elles en privat. “Com ho veieu? Inconcloent, no? Està clar que no hi ha proves”. Però dubten massa. Unes altres que tal. Caldrà posar les cartes cara amunt [Continua a la columna de l'Informatiu]

Ara ploren els panxacontents

La setmana passada vam assistir a un suposat exercici d'autocrítica dels que han donat suport al PPCV fins el moment. Però, segons sembla, respon a una estratègia pròpia dels actuals dirigents del partit per tal que "tot canvie" sense que canvie res, és a dir, que continuen en el poder fent i desfent. D'això parle hui a l'Informatiu. I, de pas, vos deixe esta joia de vídeo musical que corre per les xarxes socials:

Primer va ser Las Provincias amb el seu editorial Valencia es mucho más. Es queixava de la imatge que s’ha conformat a la resta d’Espanya vers la societat valenciana, de desprestigi, corrupció i balafiament. Ho reduïa tot a “los errores de la clase política”, que, segons hi deia, no es poden traslladar al conjunt dels ciutadans valencians.  A més, recalcava que València ha estat “una comunidad leal a España, que históricamente ha aportado más de lo que ha recibido, y lo ha hecho con altura de miras, sin rencores nacionalistas propios de otras latitudes peninsulares”. Després va ser el president de Lo Rat Penat, Enric Esteve, que la nit dels Jocs Florals es lamentà de l’espoli de les caixes valencianes, de la inexistència de poder valencià a Madrid i de la discriminació dels valencians en el sistema de finançament de l’Estat. I, finalment, ha estat Lluís Bertomeu, “el valencianista” del PPCV, qui ha escrit un article En defensa dels valencians, atribuint exclusivament la situació a la que hem arribat a “l’injust finançament secular, el deute històric despreciat i la falta de tracte just per part de papà Estat”. [Continua a la columna de l'Informatiu]

“Normalitat”, “necessitat” i “caprici”

Pirotècnia valenciana...

Després de sentir al Bigotes dir que estava a Louis Vuitton per comprar-li a Rita Barberà “un bolso de la colección nueva y a tomar por culo”, atés que feia quatre anys que li regalava coses, l’alcaldessa de València ha afirmat amb tota la tranquil·litat del món ‒digueu-li tranquil·litat, digueu-li barra‒ que això era una cosa “normal”. Segons la il·lustríssima, “todos los políticos y funcionarios de este país, en democracia o anteriormente, incluidos los medios de comunicación, han recibido regalos”. Impagables declaracions: a) Posa en el mateix sac els funcionaris i polítics de la democràcia i els d’abans de la democràcia; per què? se’n sent més d’allà que d’ací? b) Inclou també els mitjans de comunicació; què hi tenen a veure? els periodistes decideixen sobre els diners públics? i solen rebre regals de trames corruptes? c) Per molt habitual que fóra, no sap Rita que això és un delicte específicament tipificat per a polítics i funcionaris públics? Concretament el de “suborn passiu”, el mateix pel qual ara es jutja a Camps i a Costa.

No contenta amb això, l’alcaldessa també s’ha permés el luxe de donar-nos consellets del tipus: “el ahorro es una virtud y se lo recomiendo a todo el mundo; mejor nos iría si todos ahorráramos”. Ho diu després que s’haja sabut que acumula 321.886 euros en diners i actius financers, 4.400 euros més que l’any passat. I ho diu com si cobrara una misèria amb la qual fa el gran esforç d’estalviar 314 euros de cada mensualitat, però resulta que en cobra 14 de vora 6.700 euros, més els triennis que li pertoquen com a funcionària de la Delegació del Govern. I ens refrega per la cara que és capaç d’estalviar eixa quantitat mensual? Molt poca vergonya és el que té. O potser es considera una pobra funcionària d’ingressos precaris? Tot podria ser si compara la seua fortuna amb el mig milió d’euros que tenen Juan Vicente Jurado i Silvestre Senent, el milió d’euros de Vicente Aleixandre, o el milió i mig d’Alfonso Grau i Mairén Beneyto, tots ells regidors del PP. Es veu que són fidels seguidors de la tècnica estalviadora de Rita Barberà i, evidentment, els altres no estem folrats perquè som uns malgastadors...

Però si parlem de declaracions sucoses, no cal oblidar les que va fer el vicepresident de la Generalitat després que uns quants centenars de sindicalistes irromperen al palau de Fuentehermosa, on se celebrava el ple del Consell. Ciscar va cridar a la calma, afirmant que el pla de retallades anunciat pel govern valencià “es absolutamente necesario, no es un capricho”. Ara resulta que els nostres governants volen respectar els conceptes de “necessitat” i de “caprici”. I com és que fins ara no els han fet ni cas? Com han sigut tan irresponsables d’haver-nos dut fins ací si tenien clar el que era necessari i el que era pur caprici? I si ara els ha vingut una revelació, com és que no comencen per eliminar institucions i funcionaris que no corresponen a cap necessitat racional, com les Diputacions i els diputats provincials? O per què no donen exemple de necessitat real i es rebaixen el sou el doble que els funcionaris? D’una altra banda, també cal que tinguen ben clar que les protestes no són cap “caprici”, sinó una resposta “absolutament necessària” per tal d’evitar la socialització de les pèrdues causades per uns polítics nefastos i irresponsables. Fins i tot, si ho mirem amb els ulls de l’historiador, sembla la resposta més “normal”, la que seria “habitual”. Què en pensarà Rita d’eixa “normalitat”?
 

Toni Cantó sobre Canal 9 (ara fa 23 anys)

Els darrers dies Toni Cantó l'ha tornada a armar novament, en esta ocasió a tall de la seua solució per a arreglar el deute de Radio Televisió Valenciana: volar amb un míssil el centre d'estudis de Burjassot, com es pot veure al vídeo que enllace. Hui mateix, però, a Las Provincias li recorden la inoportunitat de les seues paraules, atés que ell bé que hi va treballar en 2003 i hi va cobrar 134.000 euros per només cinc mesos de gravacions. Llavors no opinava el mateix, clar. I, si ens n'anem encara més lluny, a 1989, quan Canal 9 estava a punt de nàixer, deia també coses ben diferents, com per exemple: El que m'agradaria molt seria treballar a la TVV perquè estic segur que serà la millor televisió de l'estat; almenys la més divertida, pel caràcter anàrquic que ens caracteritza als valencians. Ningú podia preveure el que vindria, és evident, però, si més no, resulta ben curiós que Cantó diguera allò ara fa 23 anys i ho diguera, a més a més, a la revista El Temps, on l'entrevistaren a causa de l'èxit fulgurant que l'actor valencià havia assolit arreu d'Espanya. Coses de l'hemeroteca...

Entrevista a Toni Cantó, El Temps, núm. 246, 6 a 12 de març de 1989

Insuportable. Qui l'ha feta, que la pague

Hui parle a l'Informatiu de la situació insostenible, immoral, il·legítima i insuportable en què està el govern valencià del PPCV després d'anunciar el pla de retallades i apujades d'impostos de divendres passat. Després de generar un deute monstruós, el més alt per capita de tota Espanya, encara se'ns en riuen, dient coses com que si a qualsevol ciutadà valencià el posaren en la disjuntiva que desapareix la Ciutat de les Arts i de les Ciències o desapareix el deute, jo crec que es quedaria amb la Ciutat de les Arts i de les Ciències (el nostre vicepresident dixit!). També és d'una impotència brutal repassar declaracions del conseller d'Hisenda de fa a penes 3 mesos, justificant l'eliminació de l'Impost de Patrimoni (per a grans fortunes), dient que s'emmarca dins de la política del Consell de no apujar impostos i que els repunts que uns altres fan tinguen un efecte nul o el mínim sobre el contribuent. Quina cara més dura i quina poca vergonya!!! Almenys, veig amb certa esperança (encara que mínima) que algú està pensant el que demane al final de la columna: UGT està estudiant presentar una querella criminal contra Camps i els seus governs per balafiament de fons públics...  

- Mira, està donant-nos tots els diners, com va prometre

- Té la teua cartera

#retalladesGVA fou un dels trending topics estatals divendres a migdia. Verdeguer, Vela i Ciscar presentaren els “acords del ple del Consell” en l’eufemística expressió de Radio Televisió Valenciana. I només el vicepresident féu honor al seu cognom: ni “vergers” ni “veles” al vent, sinó un “siscar” ben extens i profund, això és, un lloc ple de canyots (d’on prové el cognom, amb l’accent sobre la “a”). Les canyades foren d’a xavo. I el que és molt pitjor: les donaren els mateixos que ens han portat fins ací i amb uns greuges comparatius que fan la situació insuportable. D’algun lloc han de reduir despeses i obtindre nous ingressos, això està clar, perquè, després del fracàs dels bons patriòtics valencians, no hi han diners per a fer front als venciments de l’enorme deute que la Generalitat ha acumulat (quasi tres bilions i mig de les antigues pessetes, que es diu prompte). Això o declarar-nos en fallida i començar de nou, però no crec que ens deixen. I, en tot cas, hi han maneres molt diferents de retallar i recaptar a la que han decretat... [Continua a la columna de l'Informatiu]

"Bon any" per a la casca de Reis

Com es pot deduir de la columna que vaig escriure l'altre dia a l'Informatiu, recentment he llegit De regionalisme i valentinicultura, el discurs que Faustí Barberà pronuncià en 1902 a Lo Rat Penat, la principal societat valencianista que existia llavors. I, a banda de la intensitat del missatge polític que va oferir, també indicà altres coses que podien semblar menors en uns moments en què el valencianisme estava a les beceroles, però no per això les deixà de significar. Una d'elles era la importància de parlar i escriure bé el valencià, de purificar la llengua per tal de demostrar que no som un poble malaltús i desorientat en el camí de la civilització. La qüestió continua sent important, més hui en dia que els valencianoparlants llegim i sentim castellà a tothora. I, en eixe sentit, recentment m'ha sorprés que pràcticament tothom ha passat a dir "Feliç any nou", en compte del tradicional "Bon any" (anàleg al "Bon Nadal"). Evidentment, és un calc del castellà ("Feliz año nuevo"). I també en relació amb això, s'ha parlat estos dies a Valencianisme.com de la substitució de "Cap d'any" per "Any nou", que prové igualment del castellà ("Año nuevo"). En valencià el primer dia de l'any, 1 de gener, és el "Cap d'any" i la nit prèvia és la "Nit de cap d'any" (la "nochevieja" en castellà), de la mateixa manera que la nit prèvia a Nadal és la "Nit de Nadal" (la "nochebuena" castellana).

Com passava en època de Faustí Barberà, poden semblar coses menors però són importants per al valencià i per al valencianisme en general, així que no està de més recordar-ho. D'una altra banda, també tenim l'altra cara de la moneda, encara que es limite a una impressió personal. M'ho sembla a mi o ara se sent més valencià a València que fa uns pocs anys? No només que se senta, sinó que, d'una banda, hi ha més gent que et contesta en valencià quan t'adreces a ella, i, d'una altra banda, trobes menys males cares en iniciar una conversa en valencià. Com dic, és una simple impressió personal, però ve a coincidir amb una sèrie de factors que estan fent visibilitzar el valencianisme més que mai. Per exemple, la presència electoral de BLOC-Compromís tant a les Corts valencianes com a les espanyoles. O les aparicions cada vegada més recurrents de músics i escriptors en valencià a RTVV, ja siga en reportatges especials, en entrevistes, com a música de fons, etc. Sembla que una generació d'educació en valencià (tot i que haja estat molt parcial) comença a fer efecte...

Hi ha signes de valencianització, fins i tot, en altres qüestions aparentment fútils. Estos dies tenim l'exemple de la casca valenciana, un dolç d'ametla i moniato (o gema) tradicionalment menjat el dia de Reis a bona part de les terres valencianes, que a partir de la dècada de 1960 fou substituït pel "roscón de Reyes". Es mantingué en alguns pocs llocs -sembla que especialment a la Ribera i la Safor- i ara, com m'apuntava ahir Cento Bresquilla al twitter, la tradició comença a recuperar-se a passes de gegant. Se'n pot resseguir l'evolució en sengles articles publicats al diari Levante-El Mercantil Valenciano els darrers tres anys: el 2009 es parlava de la iniciativa dels Gremis de Forners i Pastissers per a recuperar la casca, el 2010 es comentava que guanyava terreny a València i les comarques properes, i el 2011 que estava sent un èxit, puix més de 80 agremiats n'estaven oferint i un pastisser suecà en venia més de 3.000. Té un dur competidor en el "roscón" i el seu joc de la fava o la figureta, però, a banda de ser tradicional, la casca té altres avantatges, com ara que ve acompanyada de llepolies, un fet que la converteix en un regal ideal per als més menuts. 

Vos deixe amb unes quantes fotos i un vídeo sobre la casca. Voreu que n'hi ha de circulars o amb forma de serp o anguila, cobertes amb merenga, adornades, etc. Siga quina siga, animeu-vos a comprar-ne una si la veieu en el vostre forn! De la seua tradició no hi dubte, com mostren molts passatges de la literatura popular valenciana dels segles XIX i XX. Per exemple, estos versos de 1888 del poeta i dramaturg alzireny Quico Palanca:

Se mor l'any en Sant Silvestre

que el duu agarrat dels cabells,

i encara tens de Nadal

la casca dins de les dents,

ve Sant Antoni el barbut

casi acompanyat dels Reis...

causa del primer porrat

en lo dèsset de giner...

 

Casca circular amb llepolies i regals. Sueca

Casca circular recoberta. Forn de Manolo, Albalat dels Tarongers

Casca amb forma de serp. Gandia

Casca amb forma de serp. Castelló

110 anys de nacionalisme valencià

En primer lloc, bon any a tothom. I, en segon, vos adjunte el text amb què encete 2012 a l'Informatiu. Com hi dic, tindrem molt de temps al llarg de l'any per a parlar del 50 aniversari de Nosaltres, els valencians. Però també cal recordar que el valencianisme no va nàixer amb Fuster, sinó que la seua obra i la de molts altres ha estat possible gràcies a un moviment social, polític i cultural anterior, nascut a començaments del segle XX, al caliu de la Renaixença dels Llombart, Llorente, Labaila o Pizcueta. Moltes vegades això ha estat oblidat, potser per les pròpies característiques del nacionalisme d'arrel fusteriana, marcadament catalanista en el seu inici, mentre que aquell nacionalisme primigeni fou partidari de la unitat de la llengua i catalanòfil, però aclaparadorament valencianista, de nació valenciana i senyera valenciana, com explica Faustí Barberà en el text del qual parle a la columna de hui.

De regionalisme i valentinicultura, discurs pronunciat en 1902 i publicat en 1910

2012 té, des del punt de vista del valencianisme, un simbolisme ben clar: és el cinquantenari de Nosaltres, els valencians, l’obra de Joan Fuster que donà peu al nou nacionalisme valencià del qual beu la gran majoria del valencianisme progressista actual. De ben segur que hi haurà les commemoracions i homenatges oportuns, encara que hagen de sorgir de la societat civil, puix és ben dubtós que les institucions valencianes moguen un dit en eixe sentit. Tindrem, doncs, temps de parlar-ne. Però ara voldria destacar un altre aniversari, no tan redó, però igualment important, car el fet que recorda s’ha considerat com la data de naixement del valencianisme contemporani: fa 110 anys, en 1902, el metge alaquaser Faustí Barberà pronuncià el discurs De regionalisme i valentinicultura a la seu de Lo Rat Penat, bo i assentant les bases polítiques del nacionalisme valencià que es desenvolupà amb força fins a la tabula rasa practicada pel franquisme a partir de 1939. [Continua a la columna de l'Informatiu]