València és la platja de Catalunya

Espanya, colònia de Madrid

Imaginem la situació. Artur Mas ve de visita oficial a València. Primer es banya els peuets a la Malva-rosa i després visita la Llotja, on exclama admirat “quina meravella!”. Poc després hi ha uns parlaments dels polítics que el reben. Rita Barberà pren la paraula i diu: “València és la platja de Catalunya. El meu avi era català i va morir a Meliana. Més Catalunya impossible”. Alberto Fabra i Alfonso Rus, que la flanquegen, aplaudeixen les seues paraules ben contents i pagats. Costa d’imaginar, no? De fet, és impossible que això passe amb un governant popular. I en el cas ‒també poc probable‒ que ho haguera fet un alcalde socialista o valencianista, s’hauria armat un canyaret inimaginable, terrible, apocalíptic. Entre d’altres coses, perquè València no és la platja de Catalunya. És València i en pau. Doncs bé, això va ser, ni més ni menys, el que va fer l’altre dia l’alcalde gandienc Arturo Torró amb la presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, dient-li que “Gandia es la playa de Madrid” i que “más Madrid impossible” perquè hi ha molt de turista madrileny i el mateix president de l’Atlético de Madrid, Vicente Calderón, va demanar que el soterraren allí. [Continua a la columna de l'Informatiu]

'D'Elx cap amunt', ressenya a "Saó"

Com es comentava per ací fa uns dies, he participat en els darrers números de la revista Saó. En este sentit, encara desconec si la col·laboració serà esporàdica o esdevindrà finalment habitual, però, de moment, per a mi ha estat un plaer i tot un goig participar en la publicació degana de les revistes en valencià. I aprofite l'avinentesa per tornar a difondre la crida realitzada fa vora dos anys, després que la Generalitat Valenciana cancel·lara totes les subscripcions públiques a la revista, en la seua "decidida" aposta pel valencià, mentre La Razón i l'ABC continuen repartint-se gratuïtament -amb diners de tots els valencians- a molts centres públics... Ací podeu trobar les dades necessàries per a subscriure-vos, ja que no es ven als quioscos, encara que, si viviu a València, la podeu adquirir mensualment a la llibreria Paulinas, a la plaça de la Reina. D'altra banda, ja que estem, també vull aprofitar per a adjuntar ací mateix la darrera ressenya que hi he publicat, la del llibre Des del rovellet de l'ou d'Elx, del bon amic Joan-Carles Martí i Casanova, patriota fins al moll de l'os i autor del blog Extrem sud del País Valencià: d'Elx a Guardamar. En concret, es tracta d'una versió una miqueta més llarga de la que finalment ha estat publicada per qüestions d'espai. L'original era la que copie a continuació i, en bona lògica amb el que hi dic, no puc més que recomanar la seua compra i lectura. Per a gaudir i per a conéixer millor el nostre país.

D’Elx cap amunt

El rovellet de l’ou del món és Elx. Joan-Carles Martí i Casanova ho afirma amb tal rotunditat que no som qui per a negar-ho. I si llegiu el seu nou llibre és possible que vos convença. Com ell diu, l’imperi elxà s’estén únicament pel Camp d’Elx entés de forma general, és a dir, per l’actual comarca del Baix Vinalopó, però això és tant com dir tot l’espai geogràfic que ocupa Andorra, un estat independent amb la tercera part de població. No debades, Elx és la tercera ciutat més gran del País Valencià, amb 230.000 habitants, un aeroport, una universitat i tres símbols tan importants com el Misteri, la Dama i el Palmerar, dos d’ells, ni més ni menys, que Patrimoni de la Humanitat. Qui tracte de construir un país ignorant o renunciant a aquest menut però vast imperi ni el deu conéixer a fons, ni deu saber ben bé el que es fa. Eixa és la principal lliçó que es pot extraure del llibre de Martí i Casanova, compost per vint-i-tres escrits de diversa extensió en els quals va desgranant la seua particular visió sobre el passat, el present i el futur d’Elx i dels valencians dins del domini lingüístic català.

En concret, la primera part de l’obra se centra en l’experiència elxana: La Festa, els mots, el paisatge, la geografia, els llinatges, la història, la sociolingüística, la literatura, les relacions familiars, les amistats o els records personals. Tot, amb passió i amb profund amor, passa per Elx i el seu Camp. Una meravellosa forma per al lector d’endinsar-se per la rambla del Vinalopó i coneixtre ‒que dirien allà‒ els seus llocs i els seus habitants. Si el coneixement és indispensable per a l’estima, Joan-Carles Martí ens fa estimar l’extrem sud del País Valencià a través dels seus textos i dels seus pensaments. I en un país tan poc vertebrat com el nostre això és fonamental, imprescindible, per tal de mantindre i aprofundir-ne la unitat. Per una altra banda, en aquesta primera secció també s’inclouen sengles homenatges pòstums a quatre figures de la nostra cultura i de la nostra llengua: els prohoms elxans Antoni Bru i Josep Maraldès, i els lingüistes Enric Valor i Joan Solà, de Castalla i Bell-lloc d’Urgell respectivament. 

En aquest sentit, Martí i Casanova és ben fidel als seus principis i en la segona part del llibre va pel camí que s’enfila tramuntana amunt per tal de reflexionar sobre els lligams que uneixen Elx i el País Valencià amb la resta de territoris de llengua catalana. Així, d’un costat es revolta contra la mentalitat provincialista que tant de mal ha fet a la identitat valenciana, mentre que, d’un altre costat, es mostra com un ferm partidari de la construcció nacional dels Països Catalans. Un moviment per al qual reclama una forta consciència lingüística, un mercat cultural comú i una atenció preeminent a les perifèries territorials. No debades, Alacant, Tortosa, la part forana de Mallorca o fins i tot Occitània són alguns dels llocs que desfilen per les seues pàgines. Alhora que València i Barcelona, en els seus papers de capitals polítiques i culturals, ixen en ocasions mal parades de l’aguda ploma de l’autor. Amb tot, la seua aposta per l’ajuda i la col·laboració mútua és ben clara. Només cal veure la procedència dels prologuistes cercats: un de Crevillent, un de Campos i un altre d’Oliana.

Així doncs, els possibles retrets que s’hi realitzen s’han d’interpretar bé com a esperances truncades, bé com a propostes que marquen determinades línies d’actuació futura. En podrem estar més o menys d’acord amb cadascuna de les idees de Joan-Carles Martí, però el que és ben segur és que totes elles van encaminades a la defensa de la nostra llengua i el bastiment d’un País Valencià que, malgrat totes les dificultats, encara anem fent. És per això que la lectura d’aquest llibre, escrit des de la talaia elxana, se’ns fa ben necessària a tots els valencianistes. No podem construir un país sense Elx i el seu petit imperi. Quan ens parega que queda massa lluny de la resta del territori, podrem recordar les paraules apostòliques d’una de les escenes del Misteri: De les parts d’ací estranyes / som venguts molt prestament / passant viles i muntanyes / en menys temps d’un moment.

Salvar la vida per un esmorzar

No em referisc a l'actualitat sinó a fa 702 anys, el 17 de setembre de 1309, quan un escuder se salvà d'una emboscada andalusina, mentre les tropes catalanes, aragoneses i valencianes assetjaven l'Almeria nassarita sota les ordres de Jaume II. És un afer tractat al post que publique hui al blog d'Harca i cap allà vos dirigisc, si teniu apetit per llegir aquella historieta. En eixe sentit, les possibilitats que té el segle XIV a la Corona d'Aragó per a historiar i novel·lar sobre fets inspirats en bases documentals reals és immensa. Va ser una centúria apassionant, plena de guerres, aventures, traïcions i revoltes que mereixerien ser narrades amb qualitat literària -o audiovisual-, més enllà de relats com La catedral del mar o coses per l'estil. A veure si algú s'apunta a fer uns Pilars de la Terra o uns Tudor de casa nostra. Pagaria la pena.

#elscatalansmosvolenfurtar

Perplexitat catalana al fòrum de Racocatala.cat

Primer trending topic (TT) espanyol de valenciania, valencianisme i valencianor que jo conega: #elscatalansmosvolenfurtar. Tot va nàixer ahir, cap a les onze i quart de la nit, després que @PauAlabajos i @raquelescriva contestaren les boniques piulades d'un tal @jayues85, que, entre d'altres coses deia: Fill de puta tu puta región de España. El catalanismo es un invento nada más, no tenéis historia, la habéis inventado; Yo no escribo en valenciano porque no sé, me enseñaron catalán o valenciano normalizado. Vivan las normas de El Puig!!! Davant d'això @raquelescriva li va dir: Es muy lícito decir "nos quieren quitar el valenciano" en castellano. define mucho a los valencianos de primera. I aquell li va contestar: "Menuda estúpida que eres. Pues yo lo digo "nos quieren quitar el valenciano. La resposta de @PauAlabajos, desencadenant del hashtag que ha bullit a twitter des d'ahir per la nit, va ser: #elscatalansensvolenfurtar la paella... 1, 2, 3 responda otra vez.

D'immediat, amb la intervenció d'algunes persones, el hashtag va canviar a #elscatalansMOSvolenfurtar i la gent començà a piular sense parar: #elscatalansensvolenfurtar les albaes;#elcatalansensvolenfurtar la Txeperudeta; #elscatalansensvolenfurtar la fallera matxor!; #elscatalansmosvolenfurtar l'albufera; #elscatalansmosvolenfurtar els rovellons :P; #elscatalansmosvolenfurtar la Dama d'Elx! Ah, no, que això ja ho va fer el govern de Madrid...; #elscatalansmosvolenfurtar l'aeroport de Castelló!; #elscatalansmosvolenfurtar a Rita Barberà...Ojala, Ojala; #elscatalansmosvolenfurtar El Micalet de la Seu ( xim pum ole ole pum catapum meeeec ); #elscatalansmosvolenfurtar a Ximo Bayo, quetumbambambamqueten; #elscatalansmosvolenfurtar la "plaia" de Xàtiva; #elscatalansmosvolenfurtar la coca de llanda; #elscatalansmosvolenfurtar a Emilio José, hòstio!; Valencians! Canviem Jorge Javier Vázquez per John Cobra! #elscatalansmosvolenfurtar; #elscatalansmosvolenfurtar els fartons Polo i els Muakis; #elscatalansmosvolenfurtar l'auia de l'ebro; #elscatalansmosvolenfurtar a Rosita Amores; #elscatalansmosvolenfurtar al Senyor Pirotècnic...; #elscatalansmosvolenfurtar la marina alta; #elscatalansmosvolenfurtar al Titi; #elscatalansmosvolenfurtar el penyal d'Ifach (o això eren els alemanys?); #elscatalansensvolenfurtar a calatrava per a q els acabe la sagrada familia; #elscatalansmosvolenfurtar a Pepito Guia; #elscatalansmosvolenfurtar l'harmonia vocàlica; #elscatalansmosvolenfurtar Bancaixa! Arribeu tard, se l'ha quedat Caja Madrid; #elscatalansmosvolenfurtar el "arre gos" "aiva la llebre" "peim" "açò u pague jo" "ira este que flipat" "nano" "che" "truque" "va de bo" ...; #elscatalansmosvolenfurtar el "ves a fer la mà"; #elscatalansmosvolenfurtar a Tonet de l'Alqueria Blanca, recollons pandereta!; #elscatalansmosvolenfurtar els saladitos Velarte i les figuretes de Lladró...; #elscatalansmosvolenfurtar els estudiants de medicina,els mestres i els nostres cantautors,i l'orxata,la cassalla i la mistela;és un lot; #elscatalansmosvolenfurtar la malíccia i el poc coniximent; #elscatalansmosvolenfurtar el trinquet blau del Genovés; #elscatalansmosvolenfurtar la puntualitat del metro de València; #elscatalansmosvolenfurtar la mistela i la cassalla, les clementines, els moros i cristians, el sunsún corda i al Moro Mussa; #elscatalansmosvolenfurtar a Alarte, però no el troben; #elscatalansmosvolenfurtar el poema del pimentó torrat de Vicent Andrés Estellés; i el més retuitejat, #elscatalansmosvolenfurtar, però els de la Gürtel mos han furtat més.

Són només uns pocs exemples del que va passar ahir. Semblava com si tots els valencians valencianoparlants de twitter estiguérem piulant això. Una veritable bogeria, que va convertir l'etiqueta en trending topic estatal, davant la qual cosa començaren les primeres reaccions dels que ho veien des de fora, entre la intolerància d'alguns i la curiositat d'altres: #elscatalansmosvolenfurtar Me tomaría este TT en serio, y no irónicamente.; Creo que #elscatalansmosvolenfurtar es un conflicto entre valencianos y catalanes con tono de humor, pero no estoy seguro; #elscatalansmosvolenfurtar ??? Pero esto que mierda de TT es en ESPAÑA?; Por favor... hag tags en ESPAÑOL #elscatalansmosvolenfurtar . Jino, vi'acé uno con acento andalú que ojú... shufla estoh... ¬¬; #elscatalansmosvolenfurtar manda cojones espaÑoles que esto sea un TT en ESPAÑA, que mal estamos; ¿Que broma es esto? #elscatalansmosvolenfurtar de gilipollas esta el mundo lleno; #MexicoEnTresPalabras #elscatalansmosvolenfurtar, y Orgullosos de Andalucía son TT. ¿Es el día del orgullo autonómico y no me he enterado?; @Naxfleku has visto? Hay valencianos que también se toman estos temas con ironía!!; Todos contra Cataluña: primero andaluces, ahora valencianos. Vascos cuándo?? #elscatalansmosvolenfurtar; Bien, empieza otra dimensión de España más: pancatalanistas contra valencianistas en #elscatalansmosvolenfurtar; No entiendo porque ponéis HTs en extraños dialectos #elscatalansmosvolenfurtar.

Finalment, fins i tot hi hagué catalans que no s'ho prengueren massa bé i començaren a respondre brofegades, com indicà el mateix @PauAlabajos: Moment sublim quan hi ha penya que comença a replicar seriosament a #elscatalansmosvolenfurtar Clarament #elscatalansjaelshanfurtateltrellat. I, en eixa línia, este matí alguns s'han apuntat al carro, però ja no pillaven el mateix sentit irònic, satíric i humorístic d'ahir per la nit. Així, fins que el hashtag ha desaparegut dels TT espanyols i supose que anirà esmorteint-se al llarg del dia de hui. Tot plegat, molt divertit. En ocasions, el twitter serveix per a denunciar determinades accions o per a organitzar protestes. També és útil, però, per a passar una bona estona. I ahir es va fer això, de forma massiva, en clau valencianista. Bonic experiment. Per tant, com deien per ahí, no puc cloure el post sense agrair-li-ho al seu creador: La que ha liat el @PauAlabajos en l'etiqueta #elscatalansmosvolenfurtar Si ens ha de pagar 25 pts per cada resposta, ja pot fer concerts, ja; Hauríem de donar-li les gràcies a @PauAlabajos què és el causant de tot açó xD.

La Roja i l'exèrcit: espanyolisme informatiu

Hui aprofite per a posar ací mateix els dos vídeos que enllace a la columna de l'Informatiu. A la seua manera, ambdós són terrorífics...

 

“¡Viva España! ¡Viva la Roja! Día de las Fuerzas Armadas y ¿por qué no? de la selección española. Representamos al mismo país, con lo cual tiene que ser un orgullo tanto estar en el ejército como estar en el equipo nacional. Viva la Roja y viva lo que haga falta... el que se sienta un poco español, ¿cómo no va decir que viva la Roja? Nosotros, con la selección española al máximo, claro que sí. Porque comparten himno, colores y valores. Esto es como un equipo. Ellos necesitan otro que les pase la pelota y aquí necesitas a alguien que te esté apoyando siempre. Nosotros salimos fuera, hacemos nuestra misión; la selección española sale fuera y hace su misión. Ellos defienden los colores de la bandera, a su modo, y nosotros al nuestro. ¡Podemos! Se sienten completamente identificados, tanto que algunos hasta se emocionan. Un orgullo, ganar el Mundial y que todo el mundo diga que es español y España es la más grande ¡Que viva la Roja! Una selección tan fuerte como sus armas. Está igual de fuerte que el ejército, estoy seguro. Seguramente la Roja sea más fuerte que todo esto. Hoy celebramos el Día de la Patria y los militares celebran el 3-1 a Escocia. Nos enteramos del 3-1. ¡Viva la Roja! ¡Viva España!”

 

Açò, encara que no ho parega, són fragments d’un informatiu de màxima audiència. Supose que molts de vosaltres ja haureu imaginat l’espai i la cadena: els esports de migdia de Cuatro, presentats per Manu Carreño i Manolo Lama. [Continua a la columna de l'Informatiu]

 

Camí de la normalitat valencianista

Hui enllaçaré cap a dos diaris. En primer lloc, la tradicional columna de l'Informatiu, que transcriuré sencera:

Ahir, 9 d’octubre, Alberto Fabra va demostrar que sap parlar valencià, o almenys sap llegir-lo a la perfecció. Desconec si, com va prometre, l’està aprenent o era un simple brindis al sol, però la d’ahir hauria de ser la tònica habitual: cal que el nostre president, per tot el que representa, use la llengua valenciana tant com puga i en tots els àmbits que puga. La seua actitud em recordà la de molts usuaris valencianoparlants de twitter, que escriuen sempre en castellà i ahir es llançaren a fer-ho en valencià mitjançant els hashtags #orgullvalencia i #9doctubre, que, per a satisfacció de tots, arribaren a ser trending topic a nivell estatal. Esperem que la cosa continue i mantinguen l’orgull per tindre una llengua pròpia de forma quotidiana, no només quan arriba el dia dels valencians.   

Alhora, això també em va fer recordar la recent estrena del documental “Una llengua que camina”, sobre els avanços i les dificultats del nostre sistema educatiu. Com s’hi diu, malgrat que els alumnes més preparats són els que ixen de les línies en valencià, la Generalitat hi posa traves. Una bona forma de combatre el fracàs escolar! Esperem també que el president Fabra i el conseller Císcar no continuen per eixe camí i no aprofundisquen la deshonrosa xifra que Camps i Font de Mora els van deixar: la davallada del percentatge de l’ensenyament en valencià. La majoria social reclama tot el contrari, el seu augment, segons assenyalen les enquestes, les peticions de matriculació o altres indicadors, com ara la vitalitat de la música en valencià. Afortunadament, deia el cantant Miquel Gil esta darrera setmana que s’està malacostumant a treballar dins del territori valencià, tota una novetat per a ell. Xino xano, malgrat tot i amb la lluita de la societat civil, sembla que el valencià i el valencianisme continuen agafant força dins de la nostra societat. No tot està perdut des d’este punt de vista.

Un altre bon senyal és la participació sense incidents del valencianisme progressista en la baixada de la Reial Senyera a València i la processó cívica del 9 d’octubre. Després que el 2006 tinguérem més clara la legitimitat de la bandera tricolor com a ensenya dels valencians, el 2007 el Bloc Jove féu una primera participació oficial del valencianisme d’esquerres, amb unes 50 persones. El 2008 hi anaren més o menys els mateixos, encara que aquella edició es veié enrarida per l’estelada catalana gegant que va ser desplegada a la plaça de l’Ajuntament. A l’any següent, la cinquantena que hi repetí fou greument agredida i expulsada de la processó per elements d’extrema dreta. Amb tot, el 2010 augmentà el nombre de valencianistes assistents, aplegats ara pel Centre d’Actuació Valencianista, vora un centenar, que també hagueren de patir amenaces. Finalment, enguany ha convocat la Coalició Compromís, reunint a unes 150 persones, que han desfilat sense problemes pels carrers de València. A més, la regidora Consol Castillo ha portat un dels bordons de la Senyera, fent visualitzar la força política del valencianisme. De vegades, amb una mica d’optimisme, podem pensar que anem camí de la normalitat valencianista. Tant de bo.

Estàtua de Francesc de Vinatea a la plaça de l'Ajuntament de València

I, en segon lloc, enllaçaré la notícia que José Luis García ha publicat hui mateix al Levante-EMV, a la secció Panorama i en valencià, relativa als nous coneixements sobre la revolta encapçalada per Francesc de Vinatea que vaig comentar ací mateix fa uns dies:

Una investigació de l'expert valencià en Història Medieval Vicent Baydal llança quasi set segles després nova llum sobre els fets de Vinatea, qui fora jurat de la capital del Regne de València i tingut a partir de la historiografia com un heroi medieval valencià, per la seua revolta contra el poder real en el primer terç del segle XIV. Segons els estudis de Baydal, que formen part de la seua tesi doctoral presentada fa uns mesos -Els fonaments del pactisme valencià (1250-1365)-, la revolta de la ciutat de València encapçalada per Francesc de Vinatea no es va produïr en 1333, com es dóna per fet, sinó entre desembre de 1331 i gener de 1332.

Les noves dades sorgeixen del registre dels arxius de la Corona d'Aragó, ja que fins ara tot coneixement acadèmic sobre els successos es basaven en la crònica de Pere el Cerimoniós i les informacions de l'Arxiu Municipal de València. Una nova informació que també modifica les circumstàncies de l'alçament. Segons la hipòtesi de Baydal, Pere el Cerimoniós acusà al seu germanastre Ferran de ser el responsable últim de la revolta de Vinatea. "Ho fa en la crònica que Pere va escriure al final del seu regnat; i ho fa per a netejar la seua imatge, ja que havia ordenat l'assassinat de Ferran", apunta l'expert. Així, mentre fins a ara es donava per fet que la revolta va ser la reacció directa a la donació per part del rei Alfons el Benigne al seu fill l'infant Ferran de les principals viles valencianes, Baydal apunta altra versió. "La realitat és que Alfons el Benigne no va lliurar les viles (Morella, Alzira, Morvedre, Xàtiva i Castelló) a Ferran, sinó a la seua dona, la reina Elionor, com regal de noces en 1329. Ferran no havia nascut encara", explica.

De fet, la revolta de València tampoc va ser immediata. Va haver una primera resistència, diu Baydal, però la revolta es va produir dos anys després, en 1331, quan el rei amplia els poders d'Elionor sobre aquelles viles. És llavors quan Vinatea encapçala una rebel·lió des de València en solidaritat amb aquells nuclis. El jurat de la capital entenia que la cessió d'aquestes afebleria la posició de la capital del Regne. L'alçament de Valencia va provocar que el rei revocara l'ampliació dels poders d'Elionor, però van seguir sota domini de la reina durant un temps fins la mort d'Alfons el Benigne en 1336, una cosa que la versió oficial tampoc contemplava, afig l'investigador.

Baydal, que amb motiu del 9 d'Octubre ja ha apuntat la base del seu estudi en el seu blog personal -www.ventdcabylia.com-, publicarà una article a la fi d'any en una revista brasilera especialitzada en historiamedieval. De moment, conclou, convindria "pensar a canviar el text del pedestal de l'estàtua de Vinatea que presideix la plaça de l'Ajuntament", datat, ara ho sabem, de manera errònia.

Els fets de Vinatea (1331-1332)

 Francesc de Vinatea (Mural de Ramon Stolz a l'Ajuntament de València, 1958)

Ara que s'acosta el 9 d'octubre, sembla un bon moment per a parlar d'un dels passatges de la meua tesi que pot resultar més interessant per al valencianisme i els valencianistes. Per atzars de la vida, bàsicament deguts a la urgència per augmentar el currículum davant la lentitud de les publicacions acadèmiques, l'article que se'n deriva veurà la llum en breu -si tot va bé- en una revista digital brasilera d'història medieval, en llengua portuguesa. Avisaré en el seu moment, però, en tot cas, vos deixe ací la versió en valencià, per tal que pugueu llegir-la en línia. El text porta per títol A figura de Francesc de Vinatea no reino de Valência. Da crônica real aos documentos arquivísticos (1331-1332), i  a continuació vos en faig cinc cèntims. 

Podem començar per ubicar el simbolisme històric de la figura de Francesc de Vinatea per als valencians: una mena de William Wallace per als escocesos o de Wilhem Tell per als suïssos, és a dir, un heroi nacional medieval, revoltat contra l'opressió i la injustícia dels mals governs. És el valor que la historiografia liberal i romàntica valenciana li va donar a partir de la lectura de la crònica de Pere el Cerimoniós (1336-1387), en la qual es narrava com Vinatea encapçalà una rebel·lió contra el pare d'aquell, Alfons el Benigne (1327-1336), quan este tractà de donar les principals viles reials del regne (Morella, Xàtiva, Alzira, Morvedre, Castelló i Borriana) a l'infant Ferran, el fill que acabava de tindre amb Elionor de Castella. Davant les amenaces de Vinatea, fetes en nom de la ciutat de València, hauria tingut lloc el famós diàleg entre el Benigne i la reina Elionor:

– Ah, reina! Açò volíets vós oir?
E ella, tota irada, plorant, dix:
– Senyor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos.
E lo senyor rei respòs:
– Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons.

Amb tot, malgrat la importància simbòlica d'aquells fets, la realitat és que pràcticament ningú havia procedit a investigar el que en diuen els documents. Únicament s'hi aproximaren Joan Baptista Perales a finals del segle XIX i Salvador Carreres en la dècada de 1930, bo i tractant de jugar amb la poca informació sobre la qüestió que es pot trobar a l'Arxiu Municipal de València (de fet, el Manual de Consells corresponent a aquella època no s'ha conservat, en contrast amb els d'abans i després). En primer lloc, Perales s'adonà que Vinatea havia estat jurat de València, la màxima magistratura de govern de la capital, a partir de maig de 1333, el mateix any que va morir, per la qual cosa suposà que la rebel·lió narrada a la crònica hauria tingut lloc en algun moment de la segona meitat d'aquella anualitat. 

Mig segle més tard, però, Carreres realitzà una nova proposta de datació, atenent al fet que llavors es coneixia l'itinerari detallat d'Alfons el Benigne, el qual indicava que la segona meitat de 1333 l'havia passada a Catalunya i Aragó. La rebel·lió, per tant, no podia haver-se produït llavors. Així, amb l'itinerari a la mà, proposà un altre període: del 8 de juny de 1332 al 14 de gener de 1333, quan el rei estigué permanentment a València i, encara que Vinatea no era jurat, era membre del Consell municipal valentí. Fóra com fóra, la data que tradicionalment es considerà vàlida fou la de 1333 i, per exemple, així consta a la Viquipèdia o al pedestal de l'estàtua que en 1993 -el pretés 660 aniversari- s'erigí a la plaça de l'Ajuntament de València:

Francesc de Vinatea, jurat de la ciutat, impedí en 1333 a Alfons II el contrafur que dividia el regne de València a favor de l’infant Ferrando, fill de Leonor de Castella

Però ara, gràcies a una investigació duta a terme en els fons de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, hem pogut saber que ni aquella datació és la correcta, ni tampoc que els fets succeïren com es narren a la crònica reial. De fet, malgrat conéixer-los de primera mà, Pere el Cerimoniós els degué alterar conscientment amb un objectiu: justificar el seu posterior assassinat de l'infant Ferran. En efecte, en 1363 ordenà la seua mort, el que segons el cronista saragossà Jerónimo Zurita causà la indignació dels principals barons de la Corona: el infante era muy buen príncipe y de gran valor... y muchos caballeros, así aragoneses como catalanes y castellanos, le servían y seguían en la guerra, y era comúnmente amado de todos. Per tant, aquell assassinat constituí un cas "greu i inopinat", que provocà grande infamia contra la persona del rey. Però el Cerimoniós s'encarregà de deixar una imatge ben negativa de l'infant Ferran a la seua crònica, que en certa manera justificava l'ordre de matar-lo: segons el text, hauria estat el principal causant de la revolta liderada per Vinatea, en ser el beneficiari, en el moment de nàixer, de l'alienació dels principals nuclis reials valencians.

Per contra, els documents de la cancelleria reial indiquen clarament que no fou l'infant Ferran qui rebé les viles, sinó sa mare, la reina Elionor, en el moment del seu casament amb Alfons el Benigne, a començaments de 1329. El monarca li concedí, com a dot, Osca, Calataiud, Montblanc, Tàrrega, Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló de la Plana. I també ara sabem que, des d'un bon començament, els habitants dels nuclis valencians es rebel·laren contra aquella donació. En conseqüència, es negaren a anar a València, on els havia convocat el rei entre abril i maig de 1329 per tal de jurar la reina com a nova senyora. I, mentre sol·licitaven audiència al Benigne i als governants municipals de València, Elionor mostrava el seu tarannà dient que no havie més furs ni privilegis en la terra, sinó quan ere la volentat del rey, e als qui la contrastaven, que·ls tolguéssen lo cap e·ls posàssen en una forca. El monarca, en tot cas, estava decidit a afavorir la seua muller i amenaçà a tort i a dret. Primerament, denegà l'audiència i, a continuació, advertí als jurats de la capital -entre els quals estava el cronista Ramon Muntaner- que si donaven cap mena de suport als de la resta de les viles apareixerien penjats al maytí als portals de lurs alberchs. La cosa, però, no quedà ací i, davant la reticència dels valencians, el Benigne anà en persona a atacar alguna d'aquelles viles, amb nocturnitat:

El dit senyor rey, armat de son cos, de nit, ab moltes companyes de cavall armades, modo hostili, fort mogut e ençés de gran ira, e per grans induccions feytes per part de la dita senyora reyna, cavalgà e anà contra alcunes de les dites viles fort menaçant, car tardaven de consentir e de trametre los síndichs damunt dits.

També amenaçà amb pegar foc a aquells nuclis reials, de manera que finalment els seus pobladors decidiren enviar representants a la ciutat de València per tal d'acceptar la donació a la reina. L'acte que se'n derivà fou narrat pels mateixos síndics uns anys després i, segons digueren, Alfons el Benigne hagué de consentir públicament la concessió de les viles fins a tres vegades. I, tot just la concessió prengué efecte, la reina Elionor començà a renegar de l’enorme donació rebuda:

Tenín lo senyor rey lo Avangèlister ubert, e la creu sobre aquell, stech dit públicament e alta: ‘Present la dita senyora reyna, et dona Sancha, et Lope Péreç, degà de la ciutat de València, e d’altres de part de la senyora reyna, et molts d’altres en gran multitud, senyor, manats vós que consintam estes donacions?’ Lo qual dit senyor rey respós que ‘Och’.
Ítem, declaren que altra vegada encontinent stech replicat: ‘E, donchs, senyor, axí u manats?’ Lo qual senyor rey respós que ‘Och’.
Ítem, declaren que terça vegada stech dit: ‘E, donchs, senyor, axí de tot en tot o volets?’ Lo qual dit senyor rey respós que ‘Och’. E, adonchs, encontinent estech dit: ‘Donchs, senyor, per força dels vostres manaments e per temor de la vostra ira e indignació, haurem-ho a fer. Et sien d’açò testimonis aquests prelats, richs hòmens, cavallers e altres que ací són’.
Ítem, declaren que, reebén enaxí lo dit senyor rey lo sagrament, encontinent començà la dita senyora reyna haver mala fe sobre les dites donacions. Et aquí stech dit per part sua: ‘Esto no vale nada, que bien es por [... ...] o más’, o semblants paraules.

És una veritable llàstima que no es conserve sencera la frase que digué la reina Elionor. En tot cas, ens podem quedar amb el seu menyspreu flagrant: Esto no vale nada... D'altra banda, uns mesos després de l'acceptació de les donacions, nasqué l'infant Ferran i llavors rebé certes viles del sud valencià, com ara Oriola, Guardamar, Elda, Novelda o Asp. Però, fins on sabem, allò no causà més resistència que una carta enviada al monarca, i, per contra, els seus governants juraren de seguida l'infant com a nou senyor. No obstant això, el que cal destacar és que la crònica de Pere el Cerimoniós altera totalment els fets: diu que primer es donaren a Ferran estos darrers nuclis meridionals i que després se li féu una segona donació -de Morella i les altres viles esmentades-, el que hauria provocat la revolta de València, encapçalada per Vinatea, i la revocació de les donacions. Finalment, com a conseqüència de tot allò, la reina Elionor hauria començat la persecució del Cerimoniós i els seus valedors, puix intentà assassinar-lo per tal que la Corona fóra heretada pel seu fill, Ferran.

Tanmateix, com tracte de demostrar amb detall a l'article, tant la successió com el contingut d'aquells esdeveniments va ser ben diferent. La primera donació, com ja he dit, fou a la reina, la segona a l'infant Ferran i, a continuació, s'encetà la persecució contra els defensors de Pere el Cerimoniós, que llavors era un xiquet. Així, per exemple, a començaments de 1331 Lope de Concud fou ajusticiat, acusat de fer conjurs màgics contra Elionor, i durant els mesos centrals de l'any el Cerimoniós fou dut pels seus curadors a prop de la frontera de França, per si es veia obligat a fugir de la Corona. Precisament llavors, el rei féu una altra donació a la reina -desconeguda fins ara: augmentà els seus poders sobre els pobladors de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, bo i concedint-li la plenitudo potestatis. Hi podria fer tot allò que volguera, tant com si fóra el mateix rei. I poc després, a finals d'octubre de 1331, Alfons el Benigne es dirigí al regne de València -perquè Guardamar havia estat assolada pels musulmans nassarites- i aprofità per tornar a citar els representants d'aquelles viles a València, amb l'objectiu de fer-los jurar i acceptar la nova donació. Però ara la resistència encara seria major. Es negaren en redó a anar-hi i, com diu la crònica en un dels seus passatges, degueren rebre els enviats del rei a pedrades:

A ço no prengueren paciència los dits llocs ne ho volgueren atorgar ne consentir, ans hi hac alguns llocs qui volgueren llapidar los missatgers.

Així, amb molta probabilitat fou llavors, entre el 19 de desembre de 1331 i el 10 de gener de 1332, quan es produí la revolta encapçalada per Vinatea, que es pot seguir a través de la pròpia crònica. S'hi reuniren molts e diversos consells, en els quals s’acordà aparellar militarment el poble de la ciutat –per deenes, e centenars, e milers– amb l’objectiu de respondre a qualsevol agressió del rei si este, per presó o per mort, forçava als que no volien consentir la nova donació. En concret, si allò passava s’actuaria de forma immediata i rotunda, puix el Consell municipal de València ordenà que, en eixe cas, isquera tota la gent de la ciutat per tal que mil hòmens anaren a les posades dels consellers reials i els assassinaren ab totes llur companyes, mentre la resta es desplaçaria al palau reial per tal de matar a tots els presents, excepte al rei, la reina i l’infant Ferran. Acordat això, Vinatea s’oferí a explicar la decisió al monarca i, acompanyat pels governants de la capital, exposà el rebuig general a la concessió i la intenció de matar a tots els del palau, a tall d’espasa, si la decisió es mantenia. Llavors es produí el diàleg abans esmentat entre el Benigne i Elionor, i, finalment, davant l’amenaça de mort, els consellers reials haurien optat per revocar les donacions a la reina, que haurien quedat cancel·lades, tornant les viles al rei.

Amb tot, també pels documents, sabem que en realitat les donacions no s'anul·laren, sinó que Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló continuaren sota domini de la reina Elionor fins la mort d'Alfons el Benigne vora cinc anys després, en 1336. En qualsevol cas, la revolta de Vinatea -que ara hem pogut saber que fou jurat de maig de 1331 a maig de 1332- tingué un doble resultat: d'una banda, no s'atorgà a la reina la plenitudo potestatis -degué ser cancel·lada, o, com a mínim, no fou reconeguda ni acceptada pels habitants de les viles en qüestió-, alhora que la facció procastellana de la cort fou afeblida, amb el desterrament de l'ama de la reina, Sancha de Velasco, i el canvi d'alguns membres del Consell reial. En este sentit, també he pogut documentar el moment de l'expulsió d'aquella dona, que es produí entre febrer i març de 1332, molt poc després de la nova datació proposada per als fets de Vinatea, el que sembla confirmar-la per complet. Així, hagué d'abandonar la Corona al crit de fora, fora de Aragó, la vella mala i, a partir de llavors, la influència de la reina Elionor sobre els designis del monarca es reduí considerablement. 

Tot plegat, doncs, els fets de Vinatea s'han de situar entre començaments de 1329, quan Alfons el Benigne i Elionor de Castella es casaren, i els primers mesos de 1332, quan Sancha de Velasco fou desterrada. I, en consonància amb això, el motí liderat per Francesc de Vinatea degué produir-se un poc abans d'aquella darrera data, entre desembre de 1331 i gener de 1332, segons assenyalen els documents aplegats. Per tant, les dates proposades per Joan Baptista Perales i Salvador Carreres són errònies, com també ho és la que s'indica a l'estàtua que Vinatea té actualment a València. I el principal responsable d'esta confusió és el text de la crònica de Pere el Cerimoniós, que manipulà la successió i la realitat dels fets, segurament per a demostrar que l'infant Ferran mereixia la mort, ja que, al cap i a la fi, la seua persona havia ocasionat revoltes com aquella. No debades, la intenció del Cerimoniós reeixí per complet i al llarg de tot este temps la figura del fill de la reina Elionor ha estat generalment mostrada per la historiografia de casa nostra com la d'algú que va entorpir les relacions entre Castella i Aragó. Però si s'han de buscar culpables en esta ocasió -des del punt de vista dels nuclis reials valencians- s'han de fixar en la reina Elionor, el govern de la qual, de fet, ocasionà nombroses queixes dels dirigents de les viles fins a la fi del seu senyoriu, en 1336.

Finalment, pel que fa a la intervenció de Vinatea, interpretada tradicionalment com la d'un heroi que defensà els interessos de tots els valencians, també s'han de matisar les coses. Cal indicar, en primer lloc, que es limità a defensar l'interés de València i la resta de l'estament reial. Per tant, aquella rebel·lió no tenia res a veure amb els valencians que no pertanyien a la senyoria reial, és a dir, a tots aquells que eren vassalls directes d'altres senyors laics o eclesiàstics. En este sentit, els governants de la capital volgueren defensar les principals viles reials perquè eixa era la part del regne sobre la que exercien una influència directa, de manera que, com menys gran fóra l'estament reial, menys poder tindria València. D'ací que Vinatea diguera que: separats les viles e lochs tan appropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res. Els valentins no volien que el rei desmembrara el seu patrimoni i el concedira a altres senyors perquè allò suposava la pèrdua del seu propi poder. Per tant, podem concloure que Vinatea, estrictament, no s'alçà en nom de tot el poble valencià, sinó del poble de la ciutat de València i de les altres viles reials (llavors eren Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Borriana, Vila-real, Castellfabib, Ademús, Alpont, Llíria, Cullera, Ontinyent, Bocairent, Penàguila, Castalla, Biar i Xixona).

En qualsevol cas, una cosa no se li podrà discutir a Vinatea: la seua valentia per a alçar-se contra el mal govern, és a dir, contra aquelles decisions que perjudicaven els interessos i les llibertats de la gent del comú, encara que hagueren estat directament ordenades pels reis. En eixe sentit, el cavaller morellà Francesc de Vinatea pot ser considerat tot un símbol. Cal ser valent i defensar la llibertat i el bon govern.

Injectem-nos escolopendra

L’escolopendra és un animal clau en l’imaginari burroughsià. A la novel·la 'El banquet despullat' la gent no para de traficar amb carn d’una espècie d’escolopendra aquàtica que té propietats lisèrgiques. Aquest nom faria patent d’alguna forma la nostra admiració per tot allò subterrani i visceral, i seria a la vegada com una espècie d’homenatge a aquest autor que, encara que ja no llisc tant, em va marcar molt i se’m va quedar gravat al subconscient. A banda, per a què negar-ho, m’agrada molt com sona fonèticament: “ESCOLOPENDRA”, és una paraula de les que te s’ompli la boca. Això és un factor a tindre en compte.

Ho explicava Josep Artés, l'autor de les cançons de Mi Sostingut, en l'article que Sergio Moreno va publicar a l'Informatiu la setmana passada . I ho deia a tall del seu nou Projecte Escolopendra, és a dir, un verkami per tal d'aconseguir 1.234 euros i enregistrar el seu primer disc en condicions. Al mateix temps, el polifacètic Toni de l'Hostal, nou bateria del grup, feia un poc d'història sobre els verkamis valencians, tots finalitzats amb èxit de moment. I jo, com que sóc molt fan de Burroughs, d'Artés, del tî Toni, de L'esmorzar nu, de la Interzona, del pols d'escolopendra i de la música de Mi Sostingut, ja he fet la meua aportacioneta, 14 euros que no m'arruïnaran i em retornaran tot un pack artesià: disc signat, camiseta de màniga curta, xapa i agraïment per escrit (que espere personalitzat i amb una gota de sang autèntica de cada membre del grup -això assegurarà el futur dels meus fills, quan el puguen subhastar a Sotheby's d'ací a 40 anys-).

D'altra banda, també he aprofitat per a votar quines cançons m'agradaria que aparegueren al disc. Afortunadament, vaig en la línia de la massa (34 vots) i les meues cançons sagrades de Mi Sostingut es troben al capdavant de la votació: Llull Cobain, Brokeback Formigonera, I el sol de València somriu i Els deshumanitzats. No vos torbeu i aneu a votar (l'enquesta a mà dreta). I, si teniu quatre xavos, participeu en el verkami. Els queden 524 euros per a assolir la xifra establida i, encara que hi arriben, com més sucre més dolç... Injectem-nos escolopendra!

   

Menys valencià i menys 9 d'octubre

 Fabra i Vela, el conseller d'Hisenda

 

Hui fa 69 dies de la investidura d’Alberto Fabra com a president de la Generalitat Valenciana. Encara no han passat els 100 de rigor, però no sembla que res vaja a canviar d’ací a què es complisquen, a començaments de novembre. La transparència promesa en un principi no es veu enlloc i, a poc a poc, les esperances inicials d’un millor govern comencen a veure’s truncades. Paraules boniques, però de forment ni un gra. I, per si fóra poc, l’única bona notícia que s’havia donat fins el moment, la reunió entre el conseller d’Educació i Escola Valenciana, s’ha vist ràpidament entelada per les dades de matriculació d’enguany: per primera vegada en la història de l’actual democràcia s’ha reduït l’ensenyament en valencià, del 29% al 28%, el que que contrasta greument amb la seua demanda real: més del 50%. És l’herència d’una època nefasta per al poble valencià, la de Camps, Font de Mora i Carlos Fabra, que es dedicaren a malbaratar diners, arrasar l’economia, destrossar la cultura i riure’s de la ciutadania. [Continua a la columna de l'Informatiu]