Alqueria en venda

Fa ja cinc anys que vivim a Barcelona i se'ns acaba el contracte de lloguer. Encara no sabem si ens renovaran -els administradors del rendista són tan desconfiats i 'professionals' que deuen esperar a què paguem el darrer mes per tindre-ho tot ben lligat- i en cas que ens vulguen renovar encara no sabem quina quantitat voldran pujar. Per si un cas ja estem mirant altres pisos pel barri i sort que el lloguer havia de baixar amb la crisi! Els preus estan a uns 150 euros més cars que quan trobàrem el que tenim ara. En tot cas, això és només el punt de partida d'este post, ja que xafardejant els preus dels habitatges a València en el web d'Idealista.com he trobat una alqueria en venda a la mateixa ciutat de València.

No se'n diu el nom, però sí la direcció: en el camí de l'alqueria d'Albors (que és una altra molt propera, actualment de propietat municipal), tot just entre la Biblioteca Valenciana del monestir de Sant Miquel dels Reis i les cotxeres de FGV, situades darreres de l'estadi del Llevant. És a dir, queda a prop de la ronda nord, però en l'espai d'horta que encara hi ha entre l'avinguda de la Constitució, Tavernes Blanques i Alboraia:

Situació de l'alqueria en venda

Desconec quin és el futur que reserva el PGOU de València per a eixa zona, però supose -potser m'enganye- que esta deu ser una de les poques alqueries que resten a la capital -sense comptar les pedanies- amb horta al seu voltant. Si teniu 80 milions de pessetes o penseu que paga la pena hipotecar-vos per una preciositat de 300 m² com eixa, ja sabeu: només heu de cridar al mòbil del particular que l'ha posada en venda fa a penes una setmana. Ací vos en deixe algunes imatges:

Seidia, Joaquim Garcia Girona i la Biblioteca Digital Castelló

Seidia. Poema valencià del principi de la Reconquista
(Joaquim García Girona, València, 1920)

Arran de la tria del nom per a uns premis d'una associació de filologia he descobert dues coses ben interessants, almenys per als que estem interessats per la llengua, la història i el país. Es tracta, d'una banda, de la desconeguda obra del prevere benassalenc Joaquim García Girona, que, imbuït pel valencianisme de començaments de segle XX, va engegar una important tasca com a lingüista, tot començant el Vocabulari del Maestrat que conclouria Carles Salvador i realitzant una gran aportació al Diccionari Català-Valencià-Balear, alhora que va redactar un llarg poema èpic, a l'estil de Canigó o L'Atlàntida de Verdaguer, inspirat en l'inici de la conquesta als musulmans de les terres que formarien el nord valencià.

El poema es tracta de Seidia, que va rebre el premi dels Jocs Florals de València de 1919, essent publicat l'any següent per la Imprenta Valencianista de la mateixa capital. La narració en vers -amb 6.251 versos organitzats en un Preludi, 13 cants i un Epíleg- és d'una marcada ideologia cristiana que hui ens pot resultar aliena; tanmateix, allò més interessant del text -a banda de la seua ambició- és la llengua emprada, que parteix del seu arrelament al valencià parlat del Maestrat per tal de dignificar-lo, sense renunciar a la seua coordinació amb els parlars catalans. Com ell mateix afirmava al pròleg:

No hai titubejat ni gota en afillar-me vocables de la parla dels catalans, perquè tinc la convicció íntima de que, siga lo que es vullga de les modalitats de la llengua de nostre gran Rei (Jaume I) dins los que foren sos dominis, tenen totes elles un fondo comú, i és llei obligatòria a tots los conreadors de les mateixes realçar-les a la grandiosa unitat llingüística i literària que encalçaren en lo segle d'or de nostres lletres

D'una altra banda, si comproveu l'enllaç que he posat a Seidia, l'altra cosa que he descobert cercant informació sobre Garcia Girona ha estat la Biblioteca Digital de Castelló, mantinguda per la Universitat Jaume I i que compta amb diversos arxius d'imatges, mapes històrics, impresos, revistes i llibres relacionats amb Castelló de la Plana i el nord valencià en general. De ben segur, que hi tornaré per enllaçar algun dels seus documents.

Com posar enllaços, cursives i negretes als comentaris

M'ho demanava l'altre dia Masclet i crec que ja ho he explicat alguna vegada de passada, però aprofitaré l'ocasió per fer un post ad hoc sobre la forma de posar enllaços i formats dins dels comentaris. Ho hauré d'explicar a través d'una imatge, ja que també funciona per al blog i si faig tots els passos necessaris el que finalment es veu és el resultat i no el procés. Ací, doncs, el procediment per a posar enllaços, negreta o cursiva en els comentaris:

Este seria el resultat si seguim eixos passos:
ENLLAÇOS

Segons Alababarada este és el nou eslògan de la Generalitat Valenciana
NEGRETA
Segons Alababarada este és el nou eslògan de la Generalitat Valenciana
CURSIVA
Segons Alababarada este és el nou eslògan de la Generalitat Valenciana

Costa una miqueta de memoritzar, però si es practica amb assiduïtat finalment acabes tenint-ho ben clar.

Va de restorans

Calamar de platja a la planxa (El Cabanyal, València)

En els darrers temps, entre convits bloguers, dinars familiars i actes públics o acadèmics he conegut uns quants restaurants a la ciutat de València i la contornada La majoria d'ells han satisfet el meu humil gust, per al qual dinar fora de casa -a un bon restaurant, vull dir- és un fet prou extraordinari. No voldria, però, deixar passar l'oportunitat per destacar-ne cinc que per una raó o per altra pense que paga la pena recomanar.

En primer lloc, per ordre cronològic de visita, el Restaurant Ca Pepico, a Roca-Cuiper, del qual ja vaig parlar fa un parell d'anys i que continua en la mateixa bona línia. A continuació Casa Quiquet, a l'altra banda de l'Horta, a Beniparrell, on vam celebrar la presentació del llibre sobre la història medieval del poble, i em van sorprendre sobre manera els seus plats tan saborosos. Específicament per a sopar tinc molt bon records, d'una banda, del Che Baires al barri de Gran Via de València, un argentí amb totes les de la llei (incloent entraña, vi Syrah i panqueques de dulce de leche) i, d'una altra banda, del Nostre Bar a Russafa, on es poden trobar coses tan bones com ensalades de blat i cruixent de pernil o albergínies amb mel (i ara, a més, hi ha especialitat de gintònics a la carta).

Finalment, si voleu bon peix no ho dubteu i aneu al Restaurante El Cabanyal, d'on pertany la foto del calamar de dalt i on hi ha una matèria primera marinera espectacular; es troba, a més a més, en una casa cabanyalera molt acollidora que si no recorde malament -segons em va dir l'amfitrió Julio Cob- havia estat la d'estiueig de la família Melià -els dels hotels- abans que se n'anaren a residir a Mallorca. Això sí, vigileu: a cap d'estos llocs menjareu per menys de 20 euros per barba i si us descuideu vos en podeu anar als 40...

Very much, vine a Benimarraig

Continue fent recomanacions blogosfèriques, alhora que aprofite per realitzar una flagrant denúncia. D'una banda, el blog a resseguir és La volta dels 25 de Marc Serena, un periodista de 25 anys que està fent la volta al món i aprofita per enllaçar coses interessants o curioses d'allà on va, com esta discoteca "silenciosa" de Mont-real. D'una altra banda, el mateix Serena parlà del que indolentment denunciaré: el vi Las Falleras d'Utiel-Requena, embotellat per Marks & Spencer per a la seua venda exclusiva, empra les simpàtiques etiquetes que veiem ací baix:

A poc més de 3 euros venen la botella, o siga que deu ser vi del bo...

Els muntatges de Noveldaytantos

En la darrera actualització de novetats de la columna de la dreta vaig afegir-hi Noveldaytantos, un blog d'humor en què algú es dedica a fer fotomuntatges generalment en valencià que em semblen realment bons. Per a acabar-ho d'adobar, estan dedicant-li uns posts d'homenatge al diari sensacionalista Noticias del mundo, que ocupà una part ben divertida de la meua infància. En recomane, doncs, la lectura, i ací teniu alguns d'ells per anar fent boca:

Gran bastó o barra o bastó forrat

Com deia ahir en un comentari no és que Vent d Cabylia haja mort. Qui ha mort ha estat el meu ordinador i fins a hui o demà gastaré un de prestat en el qual tampoc vull fer moltes més coses que alçar transcripcions d'arxiu. La veritat és que l'Asus no m'ha resultat gens longeu; l'anterior Fujitsu em va durar el doble i a vore ara amb un Acer (a un terç del preu del que costaven ordinadors amb pitjors prestacions fa tres anys...)

En tot cas, mentre el rep, faré un post de supervivència amb un document contingut al manual de consell de la ciutat de València de l'any 1329. Supose que els consellers de la urbs van pensar allò de "a les penes, punyalades" i davant esta situació:

En los temps passats moltes e diverses contençons e baralles sien estades en la dita ciutat, les quals alcuns a penes s'entrameten de departir e per aquella raó o occasió moltes nafres e morts se'n sien enseguides.

Van optar per ordenar açò:

Que tot hom qui habit en la dita ciutat o en los ravals d'aquella sia tengut de tenir o tinga un gran bastó o barra o bastó forrat derrera la sua porta, axí en alberch o casa com en obrador, per tal que, si en lo vehinat baraylla se esdevenia, aquells qui pus aprop seran de la dita bataylla encontinent isquen ab los dits bastons o barres per departir la baraylla. E, si departir no la poran e d'aquèn nafres o morts esdevengudes seran entre los baraylladors, que retinguen lo malfeytor, lo qual sia menat a la presó. Et, si aquell en aquell instant retenir no poran, segesquen aqeull cridan "prenets-lo, prenets-lo, que aytal malefici ha feyt". E com pres serà, sia menat a la dita presó, per ço que prenga la justícia que merexerà segons fur e raó.

Això indica, d'una banda, que la València medieval semblava realment un salvatge oest -però sense armes de foc-, i, d'una altra banda, que si encara férem cas a aquella ordenació jo podria haver donat bon compte final de l'ordinador espatlat amb una garrotada...

On són els difunts inhumats a València?

Algú ha deixat una pàgina web oberta als ordinadors de l'Arxiu Municipal de València. Una de ben interessant: el localitzador de difunts als cementeris de la ciutat online. Cerques pel primer cognom o pels dos si es tracta d'un cognom prou comú i voilà, allà que el trobes. Esta, per exemple, és la localització de la tomba de Vicent Blasco Ibáñez al Cementeri General, tot i que també estan indexats els del cementeri del Cabanyal, de Benimaclet, etc.

Superficial Friends!!

Anava a explicar que esta setmana, d'excursió pels arxius valencians, estaria totalment desconnectat del blog ja que no queda una bona ànima veïna d'on enganxar-me a internet. Tanmateix, sembla que almenys a estonetes sí que tindré connexió, així que aprofitaré per enllaçar una sèrie d'animació que em va sorprendre ahir al canal Buzz d'Ono: Superficial Friends. Es tracta d'una paròdia àcida i cruel sobre el món frívol de les celebrities estadounidenques: una mena de revista Cuore però en bèstia, amb dibuixos animats i basat en les figures de Paris Hilton, Lindsay Lohan, Nicole Richie i les germanes Olsen. La llàstima és que per internet no he pogut trobar cap versió doblada ni subtitulada, però vos en podeu fer una idea amb el següent capítol en anglés i la transcripció de l'inici de cada un d'ells segons la seua versió castellana:

Congregadas en el Gran Salón de la Anorexia están cinco de las más importantes celebridades del mundo dedicadas en cuerpo y alma a fomentar el egoísmo y las desigualdades sociales. Lindsay Lohan, Paris Hilton, Nicole Richie y las gemelas Olsen, son las Superficial Friends, cinco amigas dotadas de fantásticos superpoderes, como la frotación de piernas o el vómito radioactivo, que lucharán contra todo aquel enemigo que pretenda acabar con su particular visión del mundo.

Del nord al sud (d'Europa)

Universitat d'Utrecht (300.000 habitants), la més gran dels Països Baixos

Tornat d'Utrecht pense en la disjuntiva de sempre: Al nord unes ciutats ben pensades, de vianants i amb bons transports, un paisatge racional, cuidat i sense centenars de grues, una economia potent, diversificada i que distribueix rèdits; al sud unes ciutats on ens domina el cotxe i els transports van com van, un paisatge desbordat per la construcció i una economia fortament dependent d'uns pocs sectors. Tanmateix, al nord hi ha un clima variable tirant a fred, un tipus de menjar genèric i despersonalitzat i una vida tranquil·la sense massa festa que contrasta amb el nostre clima calorós, la riquesa i la varietat de la nostra gastronomia i l'animositat del nostre ambient festiu. Amb què ens hem de quedar? Jo ho tinc clar, però no podria haver un terme mitjà?

La vila d'Alacant en 1367 (II)

Els estralls de la guerra

Com vaig explicar en l'anterior post els habitants de la vila d'Alacant encara patien en 1367 les conseqüències de la guerra oberta entre els monarques de Castella i d'Aragó des de 1356. Aquell mateix any, en les Corts valencianes celebrades pel febrer a Castelló de la Plana, els síndics alacantins recordaven el saqueig de la vila en 1364 i explicaven que havia quedat buida després de la mort, segrest, fugida o vagareig indigent de la major part dels seus habitants:

Quan la dita vila fou entrada a espasa fou destroïda per los castellans per minva de socors e ajuda, en la qual destrucció foren mortes e perdudes DCCCC e pus, de les quals n·a huy entre donzelles o fadrines e altres honrades dones CC e pus en lo regne de Granada qui se'n portaren moros, que aquelles poques persones que·s salvaren [...] isqueren en camissa nus sens altres robes e béns, jassie que durant la present guerra en aprés hagen viscut en la ciutat de València e de Xàtiva e en altres lochs del regne fort pobrament per manera de acapte.

Amb tot, per tal de no perdre el control total del sud del regne, Pere el Cerimoniós havia ordenat als antics habitants d'Alacant, per manament e prechs, que tornaren a la vila, tot i que després de les tribulacions e destruccions que diverses vegades e en diversos temps havien patit continuava quasi deserta, que no·y són a present LX pobladors. De 1.000 a 60 pobladors: eixe era el balanç de la guerra per a Alacant. I, de més a més, els 60 que havien tornat continuaven experimentant els atacs dels castellans i dels musulmans, que procedien a fer noves captures:

Com la dita vila està en frontera de mar e de terra, que quasi pochs són los dies que no·y repiquen per saltiadors almugàvares sarrayns o per lenys o galeres de enemichs, en axí que per la poca gent que·y ha (que no basten a LX pobladors on comunament n'estaven mil ans de la destrucció) han cativat los moros VII persones e més de aquelles poques que·y són tornades.

Per a acabar-ho d'adobar, els que havien tornat ni tenien armes amb què defensar-se ni podien assegurar-se la provisió d'aliments més enllà del que bonament anaven aconseguint dia a dia:

En la dita vila no ha LX pobladors, los quals ab veritat senyor e ab gran vergonya dien que no han lançes ni armes de nenguna natura, ni viandes algunes de què pusquen passar sinó ço que ab gran treball e vergonya guanyen cascun dia per lur provisió.

Cal dir, en tot cas, que estos escenaris dantescos conformen un lloc comú en les descripcions realitzades pels diversos síndics municipals a l'hora de guanyar les gràcies reials. Tanmateix, la desestructuració de la vila era innegable, així com el patiment dels seus habitants. L'ordre sobre els plors i els crits de les dones i els xiquets que comentàvem l'altre dia ho confirma. Afortunadament, la majoria de nosaltres no hem conegut els patiments causats per les guerres...


PS: Perdoneu si no conteste els comentaris, però els membres d'Harca hem marxat a Utrecht.

La vila d'Alacant en 1367 (I)

Castell d'Alacant

Primavera de l'any 1367. Feia més de 10 anys que la guerra havia arribat al sud de les terres valencianes. Era el conflicte més llarg i cruel que es recordava a la governació d'Oriola des de la seua incorporació al regne de València a començaments del segle XIV, després que Jaume II conquerira el regne de Múrcia. De fet, aquella conquesta subjeia en la confrontació oberta pel rei de Castella, que aspirava a reincorporar al seu domini els seus antics territoris. Així les coses, des de l'inici de la contesa les viles d'Oriola, Alacant i Elx havien estat, juntament amb les de l'interior del regne, els llocs on preferentment s'havien enviat els cavallers armats i alforrats que les Diputacions del General pagaven per tal de defensar la terra.

Tanmateix, durant l'hivern de 1365 l'abast de l'ofensiva del rei castellà Pere el Cruel superà la capacitat defensiva dels vassalls del rei aragonés Pere el Cerimoniós. A l'interior va caure Castellfabib, al sud, després d'un saqueig aterrador, Alacant. Amb tot, uns mesos després uns pocs valents -molt pocs- decidiren tornar a la vila, tot i que aquella continuava sent una zona inestable. Els atacs ocasionals seguien colpejant Alacant i era necessari defensar-la amb totes les forces possibles. Per això, en maig de 1367 el comú de la vila decidí realitzar una petició que encara hui en dia aborrona en llegir-la: demanaren que cada vegada que la vila fos atacada hi romangueren els hòmens però les seues dones i fills pogueren ser traslladats a altres llocs per tal que aquells no s'ablaniren en sentir els seus plors i crits. Així ho explica la disposició al respecte ordenada pel Cerimoniós:

En lo temps de la guerra havem per experiència conegut que·n alguns lochs que eren assetjats per los enamichs o molt oppreses los hòmens qui dins eren abtes a deffensar aquells, oynts los plors e·ls crits de lurs mullers e fills (no abtes a defensió dels dits lochs mas de la terror dels dits enamichs molts congoxants), se torbaven e perdien lur ardiment e ferm coratge a defendre aquells e amaven més ab tractaments, ans que a les dites mullers e fills fos fet crueltat, dan o desonor, liurar si mateix e los dits lochs als dits enamichs.

En conseqüència, el rei atorgava finalment la llicència per a procedir a aquell trasllat sempre que fóra necessari:

A humil supplicació per part de vós, universitat de la vila d'Alacant e térmens de aquella, a nós feyta, atorgam a vós e als singulars vostres per tenor de la present e donam licència e plen poder per tal que ab los hòmens abtes a defensió de la dita vila en temps de necessitat mellor puxa ésser guardada e defesa [...] puxats traure de la dita vila vostres mullers e fills e filles e altres qualssevol persones que a la dita deffensió veurets e conexerets no ésser abtes, e aquells e aquelles mudar e jaquir en qualsque altres lochs nostres en los quals sots nostre servey e senyoria puxen ésser guardats e deffeses.

El rastre que havia deixat i continuava deixant la guerra era terrorífic. En el proper post observarem com els habitants d'Alacant, per aquell mateix any de 1367, recordaven la destrucció de 1364 i les tribulacions que patien d'anys ençà.