Vinatea: De fugitiu a líder popular

Hui és 19 de desembre, la data entorn de la qual vaig documentar que segurament tingué lloc la revolta contra Alfons el Benigne encapçalada pel jurista morellà i senyor de Benimaclet, Francesc de Vinatea, en l'any 1331 (o a tot estirar a començaments de 1332). Aprofite l'efemèride, doncs, per a copiar-vos l'evocació literària sobre aquells fets (remuntant-me a l'homicidi de la seua pròpia dona que protagonitzà el mateix Vinatea una vintena d'anys abans) que vaig recrear per al primer número de la segona etapa de la revista Lletraferit. Ací la teniu:

Vista posterior de l'estàtua a Francesc de Vinatea de la plaça de l'Ajuntament de València (Foto: Diana Baidal)

A galop tirat per l’abrupta geografia dels Ports, poc podia imaginar-se Francesc de Vinatea que els valencians, algun dia, li alçarien un monument a la capital del regne. Corrien mesos de 1313 i el prohom morellà fugia tan ràpid com podia, deixant arrere tot el que tenia, que no era poc. Dos molins sobre el riu Sénia, la casa pairal de Morella i la casa senyorial de la Todolella, on abundaven les riquees: les xarpelleres de llana amb les que comerciava, les taleques de blat que portaven els seus vassalls, les cubes de vi de les seues pròpies vinyes, els cofres amb xamellots, flassades i tota mena de robes, les arcasses que guardaven els seus llibres de lleis... I les xiquetes, dos belles donzelles casi en edat de maridar, que quedaven òrfenes en la pràctica. A elles també les deixava arrere. Ara que potser arribava el desitjat baró, ho havia llançat tot a perdre. Arribà a casa a una hora inusual i sentí sorolls a la cambra. Pujà sigil·losament i confirmà les sospites que l’ameraven des de feia temps. Na Carbona, la dona amb qui s’havia casat vint anys arrere, jeia carnalment amb un jovenel·lo, l’escuder que havia contractat recentment per ajudar-lo en la senyoria. S’abresquillà, perdé la raó, i tirà mà de l’espasa. L’escuder s’alçà nuu, l’acorralà contra un cantó i descarregà tota la seua força contra ell, mentre Carboneta plorava i xillava aterrada sobre la màrfega de cànem. De bades li digué entre singlots que s’enrecordara del fill que duia al ventre. Francesc l’agafà pels cabells, la tirà a terra i, amb fúria, li travessà el cor. No recordava res més. No sabia com havia eixit de la casa, però ara es trobava, al ple del migdia, cavalcant cap a terres castellanes on potser trobaria l’empara d’algun vell amic...

No ho podia creure. L’havien advertida que el seu futur espòs, l’infant Jaume d’Aragó, havia perdut l’oremus. Potser l’havien emmetzinat. Ningú no ho sabia, però deien que estava dispost a renunciar als seus drets successoris com a primogènit de Jaume II. Ella no ho volia creure. A penes era una xiqueta de dotze anys, però des de menuda, com a infanta de Castella, l’havien educada per a ser reina, la futura reina Elionor. Havia passat llargues temporades de solitud i estranyesa a terra forastera, al palau del Real de València, on només havia tingut el consol dels servidors castellans que la criaven, com la seua estimada ama, Sancha de Velasco. I tots aquells anys d’espera s’havien convertit ara en anys d’infàmia i de rancor. Les núpcies s’havien celebrat finalment en octubre de 1319, a la vila catalana de Gandesa, però aquell forassenyat infant havia fugit de l’església en acabar l’ofici. Havia deixat plantat els convidats i havia mostrat a les clares que mai no podria regnar. Hauria de renunciar al tron, el matrimoni s’anul·laria i Elionor seria retornada a la cort de Castella, com una penyora trencada i inútil. Però ella no havia comés cap falta. Els culpables eren els aragonesos: eixe rei incapaç de fer entrar en raó el seu fill i eixe fill apocat, ablanit, temorós d’assumir les seues responsabilitats de govern. Encara no sabia com, però es venjaria d’alguna manera. Aquella afronta no quedaria impune de cap de les maneres...

La vespra del dia de Sant Miquel de l’any 1328 plogué tan i tan fort, i durant tant i tant de temps, que el Guadalaviar es desbordà. El diluvi negà la capital del regne i la seua horta, causant unes destrosses de les quals no hi havia memòria de cristians ni de sarraïns. El sendemà Francesc de Vinatea no donava l’abast. Com a justícia criminal de la ciutat recorria tots els carrers vigilant, amb els seus saigs, que ningú no aprofitara el caos per furtar els béns aliens. Sentia, però, una íntima satisfacció, que tractava de dissimular davant els altres. Enmig d’aquell desordre, els veïns confiaven en la seua autoritat i se sentien protegits. Era un home diligent, decidit i valent, que havia sabut fer-se respectar. I allò feia que, amb el pas del temps, cada volta quedara més lluny el record de la seua fugida i de la seua condemna a mort mentre estava a l’exili. Després d’uns quants anys, guanyant el favor d’uns i altres, havia aconseguit la commutació de la pena i havia refet la seua vida. Amb el suport dels rics familiars que tenia a Morella, s’havia instal·lat a València, on excel·lia entre l’elit de juristes del municipi. D’ací que haguera arribat a casar-se en segones núpcies amb la filla d’un cavaller i que haguera adquirit el lloc de Benimaclet, retornant a la seua avantatjada posició de senyor, en esta ocasió a tocar del cap i casal. El seu prestigi era tal que el nou monarca, Alfons el Benigne, el reclamà com a conseller reial. I com més poder exercia, més satisfet se sentia.

Mig any després d’aquella enorme riuada, el seguici reial entrà a la ciutat. I, amb ell, la nova reina, Elionor de Castella. Aquella xiqueta palplantada a Gandesa s’havia fet gran i havia esperat la seua oportunitat en quedar vidu Alfons el Benigne, poc abans de ser coronat. Així, després d’unes intenses negociacions, el matrimoni se celebrà a Tarassona en febrer de 1329. Havia arribat el seu moment. Per fi era reina d’Aragó i podia netejar l’afronta del passat. Però no s’acontentava només amb això. Havia tingut una primera falta. Se sentia embarassada i estava convençuda que seria un mascle. El seu fill heretaria la Corona malgrat que ja existia un hereu, l’infant Pere, nascut de la primera dona del rei. Elionor ja havia fet el primer pas per a acomplir el seu pla: havia rebut grans dominis a Aragó, Catalunya i València, com a dot pel seu casament. Però les viles de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, les més importants del regne de València, es resistien a acceptar aquella donació. Al·legaven que els seus furs i privilegis prohibien separar-les de la jurisdicció reial. Ella, en canvi, ho tenia ben clar: no hi havia més lleis en la terra que la voluntat del monarca i els que la contradeien mereixien ser penjats de la forca. Així aconseguí que el seu marit es mostrara inflexible als precs de les viles i arribara a atacar-les enfuridament. Fins que finalment, davant els assalts i les amenaces del monarca en persona, que sembrà el terror en la pròpia capital, la reina aconseguí que els vilatans doblegaren els genolls i acudiren a València per a jurar-la com a nova senyora. I tot just en acabar la cerimònia, tingué el gust de dir-los el que realment pensava d’aquella donació: “Esto no vale nada”. Les seues aspiracions eren molt superiors...

Francesc de Vinatea assistí impotent a tots aquells fets. Ell, Vidal de Vilanova i alguns altres consellers reials tractaren de calmar al monarca, sense resultats. Podia sembla normal que, com havien fet tots els seus predecessors, donara liberalment part del seu patrimoni. Però allò era massa: havia cedit fins a nou de les ciutats i viles més importants de la Corona. I, per si fóra poc, en desembre de 1329, en nàixer el seu primer fill amb la reina Elionor, n’havia donat sis més al nounat, Ferran, incloent-hi Oriola, Alacant, Elda i Novelda. Com a bon jurista, Francesc sabia que allò era completament il·legal i les notícies que li arribaven de Morella l’aborronaven: els batles de la reina maltractaven la població, menyspreant els privilegis que s’havien aconseguit, a força de sang i subsidis, des de temps de Jaume I. La follia, però, no havia acabat ací. La reina s’havia dedicat a perseguir als protectors de l’infant Pere, l’hereu legítim, que protestaven per l’escàs patrimoni reial que li quedaria quan accedira al tron. Un d’ells, Lope de Concud, fou arrossegat i penjat a València, acusat de fer fetilleries per a evitar que la reina tinguera fills. Fins i tot el primogènit, davant la passivitat de son pare, hagué de fugir a l’Alt Aragó, disposat a creuar la frontera amb França si les coses empitjoraven. I en aquell context, en juliol de 1331, el Benigne decidí ampliar les competències que havia atorgat a la reina sobre les viles valencianes: ara li les donava en total propietat, com a senyora absoluta.

Elionor se sentia satisfeta. Com li recordava la seua ama, Sancha de Velasco, entre ella i el seu fill posseïen mig regne de València i una part molt important de Catalunya i Aragó. La posició de l’infant Pere era, a més, molt feble. Potser l’acabarien portant a la cort reial, on, tal vegada, algun dia, menjara alguna cosa que li provara malament, emmalaltira i finira els seus dies com a primogènit. Llavors l’hereu seria Ferran, la mateixa sang que Elionor, a la qual hauria pertangut la Corona des d’un principi si aquell covard de Jaume no haguera fugit de la seua pròpia boda dotze anys abans. Però els obstinats habitants de les viles valencianes tornaven a posar-li pals a les rodes: es negaven, torna i volta, a jurar l’ampliació de les seues competències com a senyora. De bades esperà a València junt al seu marit la presència dels procuradors que havien de consentir la nova donació. No només no hi anaren, sinó que, a més a més, els emissaris reials foren rebuts a cantalades, en desembre de 1331, quan anaren a les viles per a recriminar la seua desobediència. Aquells insolents vilatans estaven en peu de guerra, però, com dos anys abans, haurien d’afluixar la corda. Elionor n’estava convençuda. Ningú no gosaria contravindre la voluntat del rei.

Les veus que eixien de les cases de la confraria de Sant Jaume, però, no deien precisament això. Drapers, notaris, argenters, canviadors, paraires, blanquers, corredors o barbers, tots ells clamaven per l’opressió que patien els seus companyons de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, amb els quals havien lluitat contra els cavallers aragonesos durant tants anys, frec a frec, en defensa dels furs valencians. Encara més, amb aquelles viles totalment apartades del patrimoni reial, València no seria res. Un cap sense cos. Una mare sense fills. La capital d’un regne en mans alienes. I Francesc de Vinatea, des del seu nou càrrec com a jurat en cap de la ciutat, aprovava per complet aquella opinió majoritària. S’havia arribat massa lluny. No es podia tolerar l’actuació del rei en favor dels interessos exclusius d’Elionor de Castella i el seu fill.  Ell sabia, de primera mà, que el Benigne no faria cas de les paraules temoroses dels consellers reials. Calia posar-hi fre per uns altres mitjans. I així ho exposà, decidit, al Consell municipal: “Hem d’acabar amb la influència nefanda de la reina Elionor sobre nostre senyor rei Alfons. Si no és per raó i justícia, que siga per la força”. La paraula de Vinatea era una paraula respectada i la gernació que aquell dia omplia la sala l’acatà unànimement. El mateix Francesc seria l’encarregat de comandar la comitiva que parlaria amb el monarca.

Els hòmens armats de la ciutat s’organitzaren, com era habitual, en grups de deu. El que no era gens habitual, però, era que s’aparellaren contra el seu propi rei. El delicte de traïció, castigat amb la mort, planejava sobre tots ells. Vinatea ho sabia i s’havia preparat per a tot. Ja havia escapat una vegada d’aquell destí i, encara que esta vegada no podria fugir del palau reial a lloms del seu cavall, no li importava. Estava a punt d’arribar a la seixantena d’anys i la vida ja li havia donat una inopinada segona oportunitat. Faria el que s’esperava d’ell: servar l’honor de la ciutat de València com a mare i cap del regne. Encara que ell morira, la determinació dels valencians plegaria la voluntat del monarca. Si era víctima de la ira règia, les milícies assaltarien d’immediat el seguici reial i entrarien a degolla en el palau del Real, occint tothom que trobaren. Així li ho comunicà al Benigne, sense que li tremolara la veu en cap moment. Era una decisió ferma. El poder de València o el poder del rei. I, davant la indignació de la reina Elionor, vencé el primer. Ella els haguera mort a tots. A aquell arrogant Vinatea que s’atrevia a desafiar-la. Als jurats i els consellers que l’acompanyaven en representació de la ciutat i les viles. Als hòmens armats que aguaitaven a l’altra banda del riu. Com gosaven a fer allò? Però el seu marit, aquell home timorat, no li féu cas en esta ocasió. S’acovardí i cedí. Expulsà els consellers que actuaven en favor de la reina, revocà la darrera donació que li havia fet i ‒de nou la infàmia‒ desterrà a la seua ama, Sancha de Velasco, acusada d’intrigar en contra de la Corona.

A partir de llavors el poder d’Elionor dins de la cort reial s’anà esvaint i en morir Alfons el Benigne, en 1336, hagué de fugir, cames ajudeu-me, a Castella. Francesc de Vinatea, però, ja no ho voria. Morí a mitjan de 1333, un any i mig després dels fets ací narrats. La seua memòria, no obstant, perdurà diverses generacions en la memòria col·lectiva del poble valencià. La confluència dels carrers Corretgeria, Cadirers i Calatrava, on ell vivia, fou anomenada durant molt de temps “la plaça d’en Vinatea” i els relats de Pere el Cerimoniós i Francesc Eiximenis, redactats a finals del segle XIV, elevaren la seua gesta a la categoria de mite.

Camí de la normalitat valencianista

Hui enllaçaré cap a dos diaris. En primer lloc, la tradicional columna de l'Informatiu, que transcriuré sencera:

Ahir, 9 d’octubre, Alberto Fabra va demostrar que sap parlar valencià, o almenys sap llegir-lo a la perfecció. Desconec si, com va prometre, l’està aprenent o era un simple brindis al sol, però la d’ahir hauria de ser la tònica habitual: cal que el nostre president, per tot el que representa, use la llengua valenciana tant com puga i en tots els àmbits que puga. La seua actitud em recordà la de molts usuaris valencianoparlants de twitter, que escriuen sempre en castellà i ahir es llançaren a fer-ho en valencià mitjançant els hashtags #orgullvalencia i #9doctubre, que, per a satisfacció de tots, arribaren a ser trending topic a nivell estatal. Esperem que la cosa continue i mantinguen l’orgull per tindre una llengua pròpia de forma quotidiana, no només quan arriba el dia dels valencians.   

Alhora, això també em va fer recordar la recent estrena del documental “Una llengua que camina”, sobre els avanços i les dificultats del nostre sistema educatiu. Com s’hi diu, malgrat que els alumnes més preparats són els que ixen de les línies en valencià, la Generalitat hi posa traves. Una bona forma de combatre el fracàs escolar! Esperem també que el president Fabra i el conseller Císcar no continuen per eixe camí i no aprofundisquen la deshonrosa xifra que Camps i Font de Mora els van deixar: la davallada del percentatge de l’ensenyament en valencià. La majoria social reclama tot el contrari, el seu augment, segons assenyalen les enquestes, les peticions de matriculació o altres indicadors, com ara la vitalitat de la música en valencià. Afortunadament, deia el cantant Miquel Gil esta darrera setmana que s’està malacostumant a treballar dins del territori valencià, tota una novetat per a ell. Xino xano, malgrat tot i amb la lluita de la societat civil, sembla que el valencià i el valencianisme continuen agafant força dins de la nostra societat. No tot està perdut des d’este punt de vista.

Un altre bon senyal és la participació sense incidents del valencianisme progressista en la baixada de la Reial Senyera a València i la processó cívica del 9 d’octubre. Després que el 2006 tinguérem més clara la legitimitat de la bandera tricolor com a ensenya dels valencians, el 2007 el Bloc Jove féu una primera participació oficial del valencianisme d’esquerres, amb unes 50 persones. El 2008 hi anaren més o menys els mateixos, encara que aquella edició es veié enrarida per l’estelada catalana gegant que va ser desplegada a la plaça de l’Ajuntament. A l’any següent, la cinquantena que hi repetí fou greument agredida i expulsada de la processó per elements d’extrema dreta. Amb tot, el 2010 augmentà el nombre de valencianistes assistents, aplegats ara pel Centre d’Actuació Valencianista, vora un centenar, que també hagueren de patir amenaces. Finalment, enguany ha convocat la Coalició Compromís, reunint a unes 150 persones, que han desfilat sense problemes pels carrers de València. A més, la regidora Consol Castillo ha portat un dels bordons de la Senyera, fent visualitzar la força política del valencianisme. De vegades, amb una mica d’optimisme, podem pensar que anem camí de la normalitat valencianista. Tant de bo.

Estàtua de Francesc de Vinatea a la plaça de l'Ajuntament de València

I, en segon lloc, enllaçaré la notícia que José Luis García ha publicat hui mateix al Levante-EMV, a la secció Panorama i en valencià, relativa als nous coneixements sobre la revolta encapçalada per Francesc de Vinatea que vaig comentar ací mateix fa uns dies:

Una investigació de l'expert valencià en Història Medieval Vicent Baydal llança quasi set segles després nova llum sobre els fets de Vinatea, qui fora jurat de la capital del Regne de València i tingut a partir de la historiografia com un heroi medieval valencià, per la seua revolta contra el poder real en el primer terç del segle XIV. Segons els estudis de Baydal, que formen part de la seua tesi doctoral presentada fa uns mesos -Els fonaments del pactisme valencià (1250-1365)-, la revolta de la ciutat de València encapçalada per Francesc de Vinatea no es va produïr en 1333, com es dóna per fet, sinó entre desembre de 1331 i gener de 1332.

Les noves dades sorgeixen del registre dels arxius de la Corona d'Aragó, ja que fins ara tot coneixement acadèmic sobre els successos es basaven en la crònica de Pere el Cerimoniós i les informacions de l'Arxiu Municipal de València. Una nova informació que també modifica les circumstàncies de l'alçament. Segons la hipòtesi de Baydal, Pere el Cerimoniós acusà al seu germanastre Ferran de ser el responsable últim de la revolta de Vinatea. "Ho fa en la crònica que Pere va escriure al final del seu regnat; i ho fa per a netejar la seua imatge, ja que havia ordenat l'assassinat de Ferran", apunta l'expert. Així, mentre fins a ara es donava per fet que la revolta va ser la reacció directa a la donació per part del rei Alfons el Benigne al seu fill l'infant Ferran de les principals viles valencianes, Baydal apunta altra versió. "La realitat és que Alfons el Benigne no va lliurar les viles (Morella, Alzira, Morvedre, Xàtiva i Castelló) a Ferran, sinó a la seua dona, la reina Elionor, com regal de noces en 1329. Ferran no havia nascut encara", explica.

De fet, la revolta de València tampoc va ser immediata. Va haver una primera resistència, diu Baydal, però la revolta es va produir dos anys després, en 1331, quan el rei amplia els poders d'Elionor sobre aquelles viles. És llavors quan Vinatea encapçala una rebel·lió des de València en solidaritat amb aquells nuclis. El jurat de la capital entenia que la cessió d'aquestes afebleria la posició de la capital del Regne. L'alçament de Valencia va provocar que el rei revocara l'ampliació dels poders d'Elionor, però van seguir sota domini de la reina durant un temps fins la mort d'Alfons el Benigne en 1336, una cosa que la versió oficial tampoc contemplava, afig l'investigador.

Baydal, que amb motiu del 9 d'Octubre ja ha apuntat la base del seu estudi en el seu blog personal -www.ventdcabylia.com-, publicarà una article a la fi d'any en una revista brasilera especialitzada en historiamedieval. De moment, conclou, convindria "pensar a canviar el text del pedestal de l'estàtua de Vinatea que presideix la plaça de l'Ajuntament", datat, ara ho sabem, de manera errònia.

Els fets de Vinatea (1331-1332)

 Francesc de Vinatea (Mural de Ramon Stolz a l'Ajuntament de València, 1958)

Ara que s'acosta el 9 d'octubre, sembla un bon moment per a parlar d'un dels passatges de la meua tesi que pot resultar més interessant per al valencianisme i els valencianistes. Per atzars de la vida, bàsicament deguts a la urgència per augmentar el currículum davant la lentitud de les publicacions acadèmiques, l'article que se'n deriva veurà la llum en breu -si tot va bé- en una revista digital brasilera d'història medieval, en llengua portuguesa. Avisaré en el seu moment, però, en tot cas, vos deixe ací la versió en valencià, per tal que pugueu llegir-la en línia. El text porta per títol A figura de Francesc de Vinatea no reino de Valência. Da crônica real aos documentos arquivísticos (1331-1332), i  a continuació vos en faig cinc cèntims. 

Podem començar per ubicar el simbolisme històric de la figura de Francesc de Vinatea per als valencians: una mena de William Wallace per als escocesos o de Wilhem Tell per als suïssos, és a dir, un heroi nacional medieval, revoltat contra l'opressió i la injustícia dels mals governs. És el valor que la historiografia liberal i romàntica valenciana li va donar a partir de la lectura de la crònica de Pere el Cerimoniós (1336-1387), en la qual es narrava com Vinatea encapçalà una rebel·lió contra el pare d'aquell, Alfons el Benigne (1327-1336), quan este tractà de donar les principals viles reials del regne (Morella, Xàtiva, Alzira, Morvedre, Castelló i Borriana) a l'infant Ferran, el fill que acabava de tindre amb Elionor de Castella. Davant les amenaces de Vinatea, fetes en nom de la ciutat de València, hauria tingut lloc el famós diàleg entre el Benigne i la reina Elionor:

– Ah, reina! Açò volíets vós oir?
E ella, tota irada, plorant, dix:
– Senyor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos.
E lo senyor rei respòs:
– Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons.

Amb tot, malgrat la importància simbòlica d'aquells fets, la realitat és que pràcticament ningú havia procedit a investigar el que en diuen els documents. Únicament s'hi aproximaren Joan Baptista Perales a finals del segle XIX i Salvador Carreres en la dècada de 1930, bo i tractant de jugar amb la poca informació sobre la qüestió que es pot trobar a l'Arxiu Municipal de València (de fet, el Manual de Consells corresponent a aquella època no s'ha conservat, en contrast amb els d'abans i després). En primer lloc, Perales s'adonà que Vinatea havia estat jurat de València, la màxima magistratura de govern de la capital, a partir de maig de 1333, el mateix any que va morir, per la qual cosa suposà que la rebel·lió narrada a la crònica hauria tingut lloc en algun moment de la segona meitat d'aquella anualitat. 

Mig segle més tard, però, Carreres realitzà una nova proposta de datació, atenent al fet que llavors es coneixia l'itinerari detallat d'Alfons el Benigne, el qual indicava que la segona meitat de 1333 l'havia passada a Catalunya i Aragó. La rebel·lió, per tant, no podia haver-se produït llavors. Així, amb l'itinerari a la mà, proposà un altre període: del 8 de juny de 1332 al 14 de gener de 1333, quan el rei estigué permanentment a València i, encara que Vinatea no era jurat, era membre del Consell municipal valentí. Fóra com fóra, la data que tradicionalment es considerà vàlida fou la de 1333 i, per exemple, així consta a la Viquipèdia o al pedestal de l'estàtua que en 1993 -el pretés 660 aniversari- s'erigí a la plaça de l'Ajuntament de València:

Francesc de Vinatea, jurat de la ciutat, impedí en 1333 a Alfons II el contrafur que dividia el regne de València a favor de l’infant Ferrando, fill de Leonor de Castella

Però ara, gràcies a una investigació duta a terme en els fons de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, hem pogut saber que ni aquella datació és la correcta, ni tampoc que els fets succeïren com es narren a la crònica reial. De fet, malgrat conéixer-los de primera mà, Pere el Cerimoniós els degué alterar conscientment amb un objectiu: justificar el seu posterior assassinat de l'infant Ferran. En efecte, en 1363 ordenà la seua mort, el que segons el cronista saragossà Jerónimo Zurita causà la indignació dels principals barons de la Corona: el infante era muy buen príncipe y de gran valor... y muchos caballeros, así aragoneses como catalanes y castellanos, le servían y seguían en la guerra, y era comúnmente amado de todos. Per tant, aquell assassinat constituí un cas "greu i inopinat", que provocà grande infamia contra la persona del rey. Però el Cerimoniós s'encarregà de deixar una imatge ben negativa de l'infant Ferran a la seua crònica, que en certa manera justificava l'ordre de matar-lo: segons el text, hauria estat el principal causant de la revolta liderada per Vinatea, en ser el beneficiari, en el moment de nàixer, de l'alienació dels principals nuclis reials valencians.

Per contra, els documents de la cancelleria reial indiquen clarament que no fou l'infant Ferran qui rebé les viles, sinó sa mare, la reina Elionor, en el moment del seu casament amb Alfons el Benigne, a començaments de 1329. El monarca li concedí, com a dot, Osca, Calataiud, Montblanc, Tàrrega, Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló de la Plana. I també ara sabem que, des d'un bon començament, els habitants dels nuclis valencians es rebel·laren contra aquella donació. En conseqüència, es negaren a anar a València, on els havia convocat el rei entre abril i maig de 1329 per tal de jurar la reina com a nova senyora. I, mentre sol·licitaven audiència al Benigne i als governants municipals de València, Elionor mostrava el seu tarannà dient que no havie més furs ni privilegis en la terra, sinó quan ere la volentat del rey, e als qui la contrastaven, que·ls tolguéssen lo cap e·ls posàssen en una forca. El monarca, en tot cas, estava decidit a afavorir la seua muller i amenaçà a tort i a dret. Primerament, denegà l'audiència i, a continuació, advertí als jurats de la capital -entre els quals estava el cronista Ramon Muntaner- que si donaven cap mena de suport als de la resta de les viles apareixerien penjats al maytí als portals de lurs alberchs. La cosa, però, no quedà ací i, davant la reticència dels valencians, el Benigne anà en persona a atacar alguna d'aquelles viles, amb nocturnitat:

El dit senyor rey, armat de son cos, de nit, ab moltes companyes de cavall armades, modo hostili, fort mogut e ençés de gran ira, e per grans induccions feytes per part de la dita senyora reyna, cavalgà e anà contra alcunes de les dites viles fort menaçant, car tardaven de consentir e de trametre los síndichs damunt dits.

També amenaçà amb pegar foc a aquells nuclis reials, de manera que finalment els seus pobladors decidiren enviar representants a la ciutat de València per tal d'acceptar la donació a la reina. L'acte que se'n derivà fou narrat pels mateixos síndics uns anys després i, segons digueren, Alfons el Benigne hagué de consentir públicament la concessió de les viles fins a tres vegades. I, tot just la concessió prengué efecte, la reina Elionor començà a renegar de l’enorme donació rebuda:

Tenín lo senyor rey lo Avangèlister ubert, e la creu sobre aquell, stech dit públicament e alta: ‘Present la dita senyora reyna, et dona Sancha, et Lope Péreç, degà de la ciutat de València, e d’altres de part de la senyora reyna, et molts d’altres en gran multitud, senyor, manats vós que consintam estes donacions?’ Lo qual dit senyor rey respós que ‘Och’.
Ítem, declaren que altra vegada encontinent stech replicat: ‘E, donchs, senyor, axí u manats?’ Lo qual senyor rey respós que ‘Och’.
Ítem, declaren que terça vegada stech dit: ‘E, donchs, senyor, axí de tot en tot o volets?’ Lo qual dit senyor rey respós que ‘Och’. E, adonchs, encontinent estech dit: ‘Donchs, senyor, per força dels vostres manaments e per temor de la vostra ira e indignació, haurem-ho a fer. Et sien d’açò testimonis aquests prelats, richs hòmens, cavallers e altres que ací són’.
Ítem, declaren que, reebén enaxí lo dit senyor rey lo sagrament, encontinent començà la dita senyora reyna haver mala fe sobre les dites donacions. Et aquí stech dit per part sua: ‘Esto no vale nada, que bien es por [... ...] o más’, o semblants paraules.

És una veritable llàstima que no es conserve sencera la frase que digué la reina Elionor. En tot cas, ens podem quedar amb el seu menyspreu flagrant: Esto no vale nada... D'altra banda, uns mesos després de l'acceptació de les donacions, nasqué l'infant Ferran i llavors rebé certes viles del sud valencià, com ara Oriola, Guardamar, Elda, Novelda o Asp. Però, fins on sabem, allò no causà més resistència que una carta enviada al monarca, i, per contra, els seus governants juraren de seguida l'infant com a nou senyor. No obstant això, el que cal destacar és que la crònica de Pere el Cerimoniós altera totalment els fets: diu que primer es donaren a Ferran estos darrers nuclis meridionals i que després se li féu una segona donació -de Morella i les altres viles esmentades-, el que hauria provocat la revolta de València, encapçalada per Vinatea, i la revocació de les donacions. Finalment, com a conseqüència de tot allò, la reina Elionor hauria començat la persecució del Cerimoniós i els seus valedors, puix intentà assassinar-lo per tal que la Corona fóra heretada pel seu fill, Ferran.

Tanmateix, com tracte de demostrar amb detall a l'article, tant la successió com el contingut d'aquells esdeveniments va ser ben diferent. La primera donació, com ja he dit, fou a la reina, la segona a l'infant Ferran i, a continuació, s'encetà la persecució contra els defensors de Pere el Cerimoniós, que llavors era un xiquet. Així, per exemple, a començaments de 1331 Lope de Concud fou ajusticiat, acusat de fer conjurs màgics contra Elionor, i durant els mesos centrals de l'any el Cerimoniós fou dut pels seus curadors a prop de la frontera de França, per si es veia obligat a fugir de la Corona. Precisament llavors, el rei féu una altra donació a la reina -desconeguda fins ara: augmentà els seus poders sobre els pobladors de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, bo i concedint-li la plenitudo potestatis. Hi podria fer tot allò que volguera, tant com si fóra el mateix rei. I poc després, a finals d'octubre de 1331, Alfons el Benigne es dirigí al regne de València -perquè Guardamar havia estat assolada pels musulmans nassarites- i aprofità per tornar a citar els representants d'aquelles viles a València, amb l'objectiu de fer-los jurar i acceptar la nova donació. Però ara la resistència encara seria major. Es negaren en redó a anar-hi i, com diu la crònica en un dels seus passatges, degueren rebre els enviats del rei a pedrades:

A ço no prengueren paciència los dits llocs ne ho volgueren atorgar ne consentir, ans hi hac alguns llocs qui volgueren llapidar los missatgers.

Així, amb molta probabilitat fou llavors, entre el 19 de desembre de 1331 i el 10 de gener de 1332, quan es produí la revolta encapçalada per Vinatea, que es pot seguir a través de la pròpia crònica. S'hi reuniren molts e diversos consells, en els quals s’acordà aparellar militarment el poble de la ciutat –per deenes, e centenars, e milers– amb l’objectiu de respondre a qualsevol agressió del rei si este, per presó o per mort, forçava als que no volien consentir la nova donació. En concret, si allò passava s’actuaria de forma immediata i rotunda, puix el Consell municipal de València ordenà que, en eixe cas, isquera tota la gent de la ciutat per tal que mil hòmens anaren a les posades dels consellers reials i els assassinaren ab totes llur companyes, mentre la resta es desplaçaria al palau reial per tal de matar a tots els presents, excepte al rei, la reina i l’infant Ferran. Acordat això, Vinatea s’oferí a explicar la decisió al monarca i, acompanyat pels governants de la capital, exposà el rebuig general a la concessió i la intenció de matar a tots els del palau, a tall d’espasa, si la decisió es mantenia. Llavors es produí el diàleg abans esmentat entre el Benigne i Elionor, i, finalment, davant l’amenaça de mort, els consellers reials haurien optat per revocar les donacions a la reina, que haurien quedat cancel·lades, tornant les viles al rei.

Amb tot, també pels documents, sabem que en realitat les donacions no s'anul·laren, sinó que Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló continuaren sota domini de la reina Elionor fins la mort d'Alfons el Benigne vora cinc anys després, en 1336. En qualsevol cas, la revolta de Vinatea -que ara hem pogut saber que fou jurat de maig de 1331 a maig de 1332- tingué un doble resultat: d'una banda, no s'atorgà a la reina la plenitudo potestatis -degué ser cancel·lada, o, com a mínim, no fou reconeguda ni acceptada pels habitants de les viles en qüestió-, alhora que la facció procastellana de la cort fou afeblida, amb el desterrament de l'ama de la reina, Sancha de Velasco, i el canvi d'alguns membres del Consell reial. En este sentit, també he pogut documentar el moment de l'expulsió d'aquella dona, que es produí entre febrer i març de 1332, molt poc després de la nova datació proposada per als fets de Vinatea, el que sembla confirmar-la per complet. Així, hagué d'abandonar la Corona al crit de fora, fora de Aragó, la vella mala i, a partir de llavors, la influència de la reina Elionor sobre els designis del monarca es reduí considerablement. 

Tot plegat, doncs, els fets de Vinatea s'han de situar entre començaments de 1329, quan Alfons el Benigne i Elionor de Castella es casaren, i els primers mesos de 1332, quan Sancha de Velasco fou desterrada. I, en consonància amb això, el motí liderat per Francesc de Vinatea degué produir-se un poc abans d'aquella darrera data, entre desembre de 1331 i gener de 1332, segons assenyalen els documents aplegats. Per tant, les dates proposades per Joan Baptista Perales i Salvador Carreres són errònies, com també ho és la que s'indica a l'estàtua que Vinatea té actualment a València. I el principal responsable d'esta confusió és el text de la crònica de Pere el Cerimoniós, que manipulà la successió i la realitat dels fets, segurament per a demostrar que l'infant Ferran mereixia la mort, ja que, al cap i a la fi, la seua persona havia ocasionat revoltes com aquella. No debades, la intenció del Cerimoniós reeixí per complet i al llarg de tot este temps la figura del fill de la reina Elionor ha estat generalment mostrada per la historiografia de casa nostra com la d'algú que va entorpir les relacions entre Castella i Aragó. Però si s'han de buscar culpables en esta ocasió -des del punt de vista dels nuclis reials valencians- s'han de fixar en la reina Elionor, el govern de la qual, de fet, ocasionà nombroses queixes dels dirigents de les viles fins a la fi del seu senyoriu, en 1336.

Finalment, pel que fa a la intervenció de Vinatea, interpretada tradicionalment com la d'un heroi que defensà els interessos de tots els valencians, també s'han de matisar les coses. Cal indicar, en primer lloc, que es limità a defensar l'interés de València i la resta de l'estament reial. Per tant, aquella rebel·lió no tenia res a veure amb els valencians que no pertanyien a la senyoria reial, és a dir, a tots aquells que eren vassalls directes d'altres senyors laics o eclesiàstics. En este sentit, els governants de la capital volgueren defensar les principals viles reials perquè eixa era la part del regne sobre la que exercien una influència directa, de manera que, com menys gran fóra l'estament reial, menys poder tindria València. D'ací que Vinatea diguera que: separats les viles e lochs tan appropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res. Els valentins no volien que el rei desmembrara el seu patrimoni i el concedira a altres senyors perquè allò suposava la pèrdua del seu propi poder. Per tant, podem concloure que Vinatea, estrictament, no s'alçà en nom de tot el poble valencià, sinó del poble de la ciutat de València i de les altres viles reials (llavors eren Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Borriana, Vila-real, Castellfabib, Ademús, Alpont, Llíria, Cullera, Ontinyent, Bocairent, Penàguila, Castalla, Biar i Xixona).

En qualsevol cas, una cosa no se li podrà discutir a Vinatea: la seua valentia per a alçar-se contra el mal govern, és a dir, contra aquelles decisions que perjudicaven els interessos i les llibertats de la gent del comú, encara que hagueren estat directament ordenades pels reis. En eixe sentit, el cavaller morellà Francesc de Vinatea pot ser considerat tot un símbol. Cal ser valent i defensar la llibertat i el bon govern.