L'any de la picor

L'any de la picor va ser el 1471. L'any 1471 Barcelona patí la pitjor plaga de puces que hom podia recordar. La gent es gratava sens parar. És per això que, des d'aleshores, aquell any fou recordat com l'any de la picor.

L'any de la picor (Joan Amades, Històries i llegendes de Barcelona, 1984): Això que portem explicat podem creure que va esdevenir l’any 1471 que, segons les cròniques i la tradició la nostra terra va sofrir una invasió de puces veritablement esgarrifosa, les quals donaven unes fiblades que llatzeraven en gran manera la gent, que se’n sentia encara molt més del que se n’hauria sentit perquè fou un dels anys terribles de fam i de misèria, a causa d’haver-se perdut la majoria de les collites. La memòria del poble encara en té ben viu el record en el refrany "De l’any de la picor, que tothom gratava", el qual és ponderatiu d’un temps reculat, llunyà i confús.

Sentit al darrer disc d'Estanislau Verdet, l'artista definitiu, i llegit a les Etimologies paremiològiques de Victor Pàmies.

M de mare?

Amor per les paraules

Esta setmana he redactat dos entrades noves per al Diccionari Afectiu de la Llengua Catalana, caspellet i caragols, que supose que passaran a formar-ne part en breu. De pas, he aprofitat per fer una ullada a les paraules enviades fins el moment i he pogut observar un estrany fenomen: les que comencen per "m" són moltíssimes més que les altres (23), seguides de lluny per les que ho fan per "e" (13), per "c" (12) o per "t" (9): mà, malson, mamar, mante, màrfega, marge, marjal, maridet, marmolar, matador, meló d'alger, menjar blanc, merdós, moixernó, moixos, moniato, morrandes, morranguera, mostatxó, mostós, mot, mumaraca i musa. Què té la "m" que no tinguen les altres lletres? Per què esta tendència? És la "m" de mare la que ens impulsa cap ací? I ningú no ha fet encara la paraula mare?

El barri de les costureres

Carrer de l'Emigrant Valencià (Nou Moles, València)

En el meu darrer viatge a l'Avinguda del Cid de la ciutat de València m'esperava una sorpresa ben bona. Durant anys sempre havia fet dos camins contraposats en eixir del metro: bé cap a la plaça Magúncia, on hi havia el servei municipal d'arqueologia i encara hi ha l'hemeroteca, bé cap al carrer Burgos, on hi ha certes dependències administratives. El que no sabia, però, és que darrer d'eixe mateix carrer s'amagava un tresoret al qual em van portar pràcticament de la mà: el Barri de l'Agulla, un veïnat construït pel sindicat catòlic de l'Agulla -principalment de costureres- entre 1923 i 1932 a través de la cooperativa de cases barates Obreres Previsores.

Es tracta d'un conjunt de cases de planta baixa i pis, amb tots els carrers interiors dedicats a diverses advocacions de la mare de Déu -d'Agres, del Lluch, del Rebollet, de la Salut, etc.-, sense a penes trànsit, amb aspecte de poble i amb una clara empremta sobre el traçat urbà de la ciutat de València. Tot just al costat de l'avinguda del Cid, enmig de grans illes de cases en alçada, s'hi troba este micromon, que als anys '30 devia ser un veritable poble envoltat d'horta i que actualment ben s'hi val una agradable passejada.

Carrer de la Mare de Déu del Lluch

Mapa de situació del barri de l'Agulla (València)

Actualització: L'amic Sequier em fa arribar una vista aèria
del barri de l'Agulla en 1956, ben envoltat de camps d'horta. Gràcies!

Refill de puta, recontrarecollons, recontrafotre

Insultar: Este comportament ja no constitueix un crim al Canadà

Arran de les paraules d'amor -senzilles i tendres- dirigides contra mi per Cucarella, una amiga em preguntava per l'ús del prefix "re-" davant la paraula "fill": podia entendre "reignorant" però se li escapava una mica el concepte de "refill". Com ja vaig dir una vegada ací mateix, jo pensava que "refill de puta" era un insult "universal" al domini lingüístic català però ja havia pogut comprovar que a Barcelona no el coneixien i ara sóc conscient que ni tan sols s'empra a tot el territori valencià.

En qualsevol cas, la resposta a la pregunta passa pel fet que en este cas "re-" no s'aplica només a "fill" sinó a "fill de puta" i, per tant, la càrrega de repetició o d'intensitat del prefix afecta tot el sintagma: no és qüestió de ser més "fill" o dos vegades "fill", sinó de ser més "fill de puta" o dos vegades "fill de puta". Com quasi sempre, ja ho diu ben bé el Diccionari Català-Valencià-Balear: Re-, en les interjeccions, les reforça considerablement: rellamp!, redéu!, redimonis!, recarall!, etc. També la meua amiga se'n va adonar quan li ho vaig explicar i ella mateixa va reflexionar:

Sí, és veritat, la redundància dialèctica és una cosa molt pròpia de la idiosincràsia valenciana, vegeu com a exemple el vocable usat durant generacions per la meua estirp rafelbunyolera per a indicar descontent, malestar, disconformitat... la susdita paraula és: recontrarecollons!!!!!!!!

Ah, i ja que estem amb expressions amb "re-", aprofite per enllaçar la versió digital de l'obra de Josep Bernat i Baldoví El Virgo de Visanteta y el alcalde de Favara o El parlar bé no costa un pacho (1845), transcrita pel suecà Joanjo Aguar i allotjada en pdf a la xarxa per l'edetà Vicent Galduf. La seua acció comença amb una frase que tots podem aplicar a nombroses escenes de la nostra vida: Recontrafotre, què feta que m'ha passat esta nit!

Actualització: A petició "popular", posats en termes escatològics, afig una dita sobre la figa de la senyora Maria Rosa contada per Pep el Botifarra i l'oda al virgo de Visanteta de l'ínclit Toni de l'Hostal, cantada al sopar del huité aniversari de val.com.

En un huerto alegre cuajado de hierbas
donde la gallinas picaban la mierda;
era un valle eterno, de flores y frutas,
maricones bajos, cabrones y putas.
En la barraca «nasió» Vicənteta,
cuyo hermoso virgo todos deseaban
hasta que una tarde, en una «əscaleta»,
la folló un poeta que la camelaba.
I aquell fill de puta traguen-se la fava,
traguen-se una fava com un xipiró.
I aquell fill de puta, allà a l'əscaleta,
a la Vicənteta la «dixa» en porreta i me la «desvirgó».
Me cagu'en la puta mare!
quina figa més regran!
I me «dien» qu'era əstreta,
i a la Vicənteta li cap una «becicleta»,
un paraigües i un gavany.

Normalitzant la corrupció

Si aconseguir acaparar atencions era un dels motius de Cucarella per proferir exabruptes, ja ho deu haver aconseguit: jo ja vaig per les 700 visites en no arriba a 24 hores, més del doble de qualsevol dia normal. [Com vos agrada la polèmica, pillastres!]. Amb tot, com ja he dit al darrer post, no crec que siga necessari continuar amb la qüestió; ell que opine el que considere convenient, que jo faré el mateix.

En qualsevol cas, no ve malament tractar de distendre la qüestió, així que vos convide a participar en els primers premis Normalitzem la corrupció, hòstia, que ha convocat el blog Fare Vucciria amb l'objectiu de normalitzar el valencià dins del laberint societari de la corrupció davant dels carrers casos de la trama Gürtel, en què han estat implicades les empreses Orange Market, Special Events, Easy Concept i Forever young. Per això, les bases del premi demanen propostes de noms en valencià per a empreses que es dediquen al mangoneig corrupte variat. Al mateix temps, per evitar suspicàcies d'espectre polític, també es demana per un altre lloc diferent a una cacera de tints franquistes on un jutge de l'Audiència Nacional i un ministre de Justícia puguen reunir-se d'una manera "més digna".

Ja hi ha una bona caterva de propostes per al nom de les empreses, com ara:

• Fes-me una firmeta, mante! perla fina! pelaílla alcoiana! flor del Túria! SL
• Ni Regne ni Comunitat, PAI's Valencià SL
• Tot esforç inútil duu a la malenconia SL
• Els diners i els collons pa les ocasions SL
• Veles e mamelles SL (de Sense Liquidesa)
• Jo volia mullar
• Serà per diners? SL
• Tot per l'aire
• A guanyar diners, on estan, on estan?
• S. A. Plana
• Tota pedra fa pàdel

I els llocs per celebrar trobades d'alta categoria conspiratòria també són ben variats. De fet, crec que més d'un ja haurà sigut espai d'encontre dels nostres corruptes:

• Qualsevol cafeteria de la FNAC
• Un indret dels afores d'una ciutat, preferiblement un abocador incontrolat i il·legal amb gavines saforejant entre la merda
• Caçant collverts en una barqueta del llac del parc de capçalera
• En una filâ de moros
• El Bada Bing
• El Palauet del Seminari de Moncada
• Qualsevol bar de senyoretes a les carreteres de l'Horta Sud
• En el reservat d'un restoran a l'illa del Palmar
• L'Amara club topless

Així que si esteu inspirats i voleu participar en el concurs només heu de deixar un comentari al post enllaçat i demà mateix començaran les votacions via enquesta bloguera. Els guanyadors, pel seu ull comercial i pel seu olfacte polític, rebran un premi de l'amfitrió Don Vicè Vucciria. Enhorabona per la iniciativa i sort per als participants!

Normalitzem la corrupció, hòstia!

Mala fel

Beach dialogue (2008), Terges

Hui volia escriure sobre l'entrevista radiofònica que em van fer la setmana passada, però davant dels insults rebuts per part de Toni Cucarella, sembla que paga la pena tractar de deixar alguna cosa clara, tot i que tampoc amb massa esforç perquè davant de qui vol llegir allò que li dóna la gana tampoc es pot fer massa cosa... Pense que està tot molt ben explicat al post que ell mateix cita, però per si de cas tornaré a repetir-ne alguns fragments:

Sense renunciar a la quatribarrada com una bandera ben valenciana i la històrica del nacionalisme del darrer mig segle, defendre la coronada -si la plenem de contingut valencianista, que és ben fàcil- no és res més que fer nacionalisme valencià perquè és l'única bandera que ens particularitza identitàriament com a valencians: qui és qui es va vetar l'atorgament d'una distinció als que omplin la senyera de sentit singularitzador, com Hèctor Faubel?

M'agradaria tornar a insistir en què no és una qüestió de "cedir" sinó de fer nacionalisme amb els símbols privatius valencians per demostrar qui és realment valencianista en este país.

Per altra banda, com sempre dic, jo no aposte per la coronada simplement com a revulsiu, sinó perquè crec que és el corol·lari lògic d'un projecte nacionalista valencià basat en la nostra història com a poble.

El problema, però, és que ací també partim d'una lluita política en què la senyera coronada ha estat enarborada per l'espanyolisme antivalencianista més dur i això -com bé apuntes- provoca un rebuig ben lògic entre aquells que han militat en el nacionalisme valencià d'arrel fusteriana.

Un dels problemes per al nacionalisme valencià modernitzador ha estat no saber aprofitar eixes potencialitats de la valencianitat popular. Per últim, evidentment no negue que el nacionalisme valencià haja sigut el que ha lluitat per allò valencià des del fusterianisme. A tots els nivells -llengua, cultura, territori, vida social-, però el que dic és que ha tingut la limitació de fer-ho propugnant alhora els Països Catalans i això ho ha tapat tot. Molts d'aquells que es podrien haver sumat al nacionalisme valencià -no dic de forma militant sinó a nivell electoral- potser no ho han fet davant d'una proposta que semblava valorar aquelles coses pel fet de "ser catalanes" -quan la realitat és que les valoraven per ser valencianes-.

Qui tinga un nivell suficient de comprensió lectora, que entenga. I, en conseqüència, que tracte d'evitar insults com ara refill de puta, reignorant al servei de l'espanyolisme més cabró o còmplice d'aquella violència [dels feixistes valencians], sobretot perquè es basen en coses que jo no he dit. En qualsevol cas, no sóc ningú per indicar a Cucarella què ha de dir o de deixar de dir; n'és, evidentment, ben lliure. Tanmateix, ja m'agradaria que evitara la violència verbal perquè -no sé si es dóna compte- no el beneficia en absolut -ni a ell ni a nosaltres, els nacionalistes valencians-. Només cal pegar una ullada al post que va fer Jesús de Prado, l'únic madrileny que he conegut que parla en perfecte valencià -sense ni tan sols viure a territori valencià-, exemple de tolerància i d'obertura supremes, davant d'unes boniques paraules de Cucarella: És una supremacista espanyola i prou; és a dir, intolerant, xenòfoba, falsa i mentidera: espanyola. Ací trobareu el post; això sí que em va saber mal, i no els insults d'ara...

Observacions a "Valencianistes"

Passe a publicar al blog "Valencianistes", l'article que ahir es va publicar al Levante-El Mercantil Valenciano, Pàgina26, Pica'm, Annanotícies i Valencianisme.com. A continuació aprofitaré per a fer alguns apunts a la seua pròpia redacció a partir de les reaccions dels que es van posar en contacte amb mi en llegir-lo o han deixat comentaris als diversos mitjans publicats.

Valencianistes. 21 de febrer de 2009

Pareix que Jesús Civera ja no haurà de preocupar-se pel previst canvi de discurs del Bloc Nacionalista Valencià. Ell va ser un dels pocs periodistes a reaccionar davant la novetat que suposaven els plantejaments realitzats a la ponència política presentada oficialment pel partit al seu quint congrés, que tindrà lloc en a penes una setmana. Resumint-ho molt, la principal proposta estratègica era fer del País Valencià l'àmbit de referència nacional i polític prioritari, és a dir, promoure un valencianisme pur i dur, l'expressió simbòlica del qual seria l'assumpció normalitzada de la simbologia estatutària, més concretament de la Senyera coronada. Això és, que el nacionalisme valencià assumira com a pròpia la bandera privativa dels valencians, l'única que ens singularitza en el món com a poble diferenciat, ja siga dels castellans, dels catalans, dels italians o dels francesos.

Tanmateix, sembla que bona part de la militància del Bloc considera esta acceptació i defensa de la Senyera coronada com una mena de traïció als valors defensats històricament pel nacionalisme valencià. Només així es pot entendre que posteriorment moltes de les assemblees locals i comarcals s'hagen dedicat a esmenar aquella part de la ponència durant el procés congressual que s'ha dut a terme en les darreres setmanes. El dia després del congrés els diaris no podran titular que el partit majoritari del nacionalisme valencià ha fet seua la senyera amb blau. Com deia, doncs, les preocupacions causades pel canvi de discurs del Bloc podran abandonar el cap de Jesús Civera, on, d'altra banda, cal fer notar que si havien arribat era segurament com a símptoma d'un canvi ben perillós per a les formacions polítiques hegemòniques.

No hi ha cap canvi històric contemporani que no tinga la seua imatge simbòlica. I sense eixa imatge, ja podrem dir missa els nacionalistes valencians que una bona part de la societat valenciana -almenys la que va de Sagunt a Alzira i que concentra la meitat del país- ens continuarà identificant com els "catalanistes", entre d'altres coses perquè defensem la mateixa bandera que els catalans. Per això és necessari que el valencianisme enarbore l'ensenya que és assumida com a pròpia per la majoria dels valencians: sembla incomprensible que no ho faça. Si més no, així ho veiem una bona part dels valencianistes que hem nascut després de la mort de Franco i que hem crescut amb el fet que la bandera quadribarrada és la que particularitza els catalans, mentre que la mateixa bandera amb una franja blava i una corona a dins és la que ens identifica a nosaltres, els valencians.

Per això, pensem que és conseqüent amb el nostre nacionalisme hissar amb orgull la Senyera coronada, entre d'altres coses per a fer veure al conjunt de la ciutadania que si hi ha algun projecte en este país que puga ser considerat realment valencianista és el nostre i no el dels partits centralistes, PP i PSOE, que amb el seu fals valencianisme impedeixen l'aplicació de polítiques que conformen una societat valenciana més cohesionada, més democràtica, més culta i més rica.

Perquè el valencianisme va molt més enllà del foment de la llengua valenciana que compartim amb catalans i balears. El valencianisme significa també el desenvolupament de polítiques arrelades als interessos de la ciutadania valenciana: des de la potenciació estratègica del corredor mediterrani fins a la protecció d'un territori malmés per l'expansió immobiliària, passant per l'impuls del sector agrícola, la promoció de l'empresariat mitjà i de les indústries tradicionals, tecnològiques i audiovisuals, la vertebració de les xarxes urbanes mitjançant transports públics ambiciosos i de qualitat, la cobertura de les necessitats hídriques, l'acollida i la integració dels nouvinguts, la cohesió social, la posada en valor del patrimoni històric i cultural o la projecció de la identitat col·lectiva valenciana.

Per això volem que el conjunt de la societat sàpia que el projecte nacionalista valencià els pot interessar. Quina millor manera de fer-ho que amb un colp d'imatge? Som valencianistes i, en bona lògica, hauríem d'hissar i valorar la bandera oficial dels valencians. No es tracta de cap traïció al nacionalisme històric, ans al contrari, sembla un canvi conseqüent amb les nostres idees i necessari per tal de fer veure a la societat el que realment som: valencianistes.

En primer lloc, cal dir que finalment, tot i que en principi foren molts més els que em recriminaren l'article que els que mostraren el seu suport, finalment la cosa anà "empatada". Supose que és un bon reflex del que passa a la pròpia militància nacionalista i, passant ja als comentaris fets públicament a la xarxa, m'agradaria comentar tres observacions fetes per RuDe, que pensa que caldria haver esperat al congrés per saber què passarà amb la qüestió de la senyera ja que parlar ara ha deixat el Bloc "amb el cul a l'aire", per Maulet, que considera que tinc textos molt millors per a publicar al Levante, i per Jorsol i Ricard, que argumenten que allò important no és la bandera reivindicada sinó el treball quotidià dels col·lectius locals.

Pel que fa a l'oportunitat de publicar l'article abans del congrés, només he de dir que per les fonts que jo tinc, d'una banda, sí que es deixarà en pau el tema al congrés per tal que tot continue més o menys igual sense que la qüestió senyeril provoque una lluita entre la militància -cosa que veig ben lògica pensant en clau de partit-, i, d'una altra banda, els dos principals diaris valencians sí que tenen pensat parlar expressament d'eixe aspecte -si el Bloc s'ha fet més o menys valencianista reivindicant o no la senyera coronada- el dia després del congrés. Per això vaig decidir escriure l'article, entre d'altres coses, com he dit per ahí, perquè si no ho deia rebentava -després d'haver dedicat bona cosa de posts a explicar la meua postura- i perquè volia tractar d'explicar que defensar la senyera amb blau no és cap traïció sinó un fet coherent amb el propi nacionalisme valencià -siga o no siga catalanista- i, a més a més, objectivament productiu, ja que permet obrir el missatge valencianista a un sector més gran de la ciutadania.

Potser també per això mateix, perquè el text anava dirigit a tota una militància i una ciutadania que majoritàriament no segueix el meu blog o que potser encara li sona a xinés este debat sobre la bandera del valencianisme, l'article ha hagut de ser una mica repetitiu i, amb la limitació d'espai condicionada pel diari, no ha pogut desenvolupar tots aquells arguments que moltes vegades s'han exposat ací mateix. En eixe sentit, tot contestant un comentari de Joan Escuder, m'agradaria particularment enllaçar el post on vaig explicar perquè els valencianistes hauríem de reivindicar alhora la senyera coronada i el nom de País Valencià.

D'altra banda, en una altra línia, ja he tractat de contestar Ricard a l'apunt que ha fet al seu blog: totalment d'acord que els resultats només arriben si hi ha col·lectius locals organitzats que treballen bé, però continue considerant que si el nacionalisme valencià reivindicara sense complexos la bandera amb blau seria ell qui "desproblematitzara" la qüestió, obriria el ventall de simpatitzants i tombaria una limitació que al meu parer obstaculitza la seua arribada als ciutadans. I tot això arribant al final a la mateixa qüestió de sempre: sense renunciar a la quatribarrada com una bandera ben valenciana i la històrica del nacionalisme del darrer mig segle, denfendre la coronada -si la plenem de contingut valencianista, que és ben fàcil- no és res més que fer nacionalisme valencià perquè és l'única bandera que ens particularitza identitàriament com a valencians: qui és qui es va vetar l'atorgament d'una distinció als que omplin la senyera de sentit singularitzador, com Hèctor Faubel?

Finalment, pel que fa a d'altres comentaris apareguts al mateix Levante, simplement m'agradaria agraïr els missatges de felicitació -com també els deixats al Facebook- i comentar de forma global que segurament té raó qui diu que la majoria de la militància nacionalista jove continua identificant-se amb la quatribarrada; ja he dit sempre que això és contra el que em rebel·le, contra el fet que el nacionalisme valencià s'enteste a reivindicar la bandera que simbolitza la defensa dels Països Catalans i rebutge -de vegades amb fàstic- la que simbolitza el territori valencià a nivell oficial i majoritàriament del carrer. Per últim, també m'agradaria tornar a insistir en què no és una qüestió de "cedir" sinó de fer nacionalisme amb els símbols privatius valencians per demostrar qui és realment valencianista en este país. El discurs valencianista té moltíssimes potencialitats objectives per arribar a la ciutadania; si continuem pel camí de la pedagogia és possible que el valencianisme arribe no havia arribat mai: a fer d'este país un país millor.

La gran depressió

La mort i l'avar (1523-1526)
Hans Holbein el Jove, gravat per a la Dansa de la Mort

[Les cites són traduccions al valencià fetes per mi a partir de la versió castellana]

Guy Bois (1934) és un dels pocs grans historiadors francesos que d'una manera o una altra s'han mantingut fidels a l'esperit científic de Marx. Dins del marxisme acadèmic, però, el seu va ser un dels primers marxismes heterodoxos, que no atenia a les observacions de Marx sobre la societat medieval -ben superficials- sinó als seus principis d'anàlisi de les estructures materials. Així, rebel·lant-se contra les nocions d'immutabilitat econòmica associades pel marxisme a la societat occidental preindustrial, Bois va encunyar el terme "economia monetària de producció" aplicat a la societat europea constituïda a partir del segle XIII, una economia-món en què, al seu parer, el capital, els intercanvis monetaritzats, les ciutats i el mercat tenien ja un paper central.

El seu pensament va influir poderosament en una part important del Departament d'Història Medieval de la Universitat de València i bona mostra en són els nombrosos articles escrits per Antoni Furió, Pau Viciano o Juan Vicente García Marsilla sobre la xarxa jerarquitzada de mercats urbans medievals al regne de València, ja siguen mercats financers, immobiliaris, laborals, etc. Igualment, n'és bona prova que el seu darrer gran llibre d'història medieval, La grande dépression médiévale. XIVe et XVe siècles. Le précecédent d'une crise systémique (2000), fóra traduït pel mateix Pau Viciano per a Publicacions de la Universitat de València l'any següent de la seua edició francesa.

Jo, com a bon deixeble, el vaig llegir amb fruïció en el seu moment i, independentment de la valoració personal de les eines conceptuals aplicables a la investigació historiogràfica que fornia, sempre me'l vaig mirar amb una certa cautela per la seua finalitat declaradament presentista. Tanmateix, davant la crisi global que se'ns ha vingut damunt, potser seria hora d'anar abandonant aquelles cauteles i atorgar-li la raó que potser tenia, ara fa ja 9 anys. I és que el llibre comença amb la declaració que la seua redacció obeeix a l'intent que una reflexió sobre el drama de depressió medial servisca als que han decidit plantar cara a la ideologia mundialitzadora, que ell mateix rebutja radicalment, com raonà poc després a l'obra Una nova servitud. Assaig sobre la mundialització (2002).

Advertint que la història mai no es repeteix i que les circumstàncies i els factors són molt diferents, Bois recorda les semblances entre la llarga crisi medival de la societat europea (de 1350 a 1450) i el procés actual de mundialització, ja que ambdós moments es caracteritzen per un canvi global de llarga durada dut a terme a través de la desestabilització econòmica, social i cultural de la societat després d'un gran període d'expansió:

En el cas del feudalisme va ser l'emergència d'un feudalisme d'Estat en què l'aparell fiscal prengué el relleu d'una exacció senyorial afeblida. En el cas del capitalisme, la resposta ha estat la "financiarització" del sistema, duta a terme els darrers anys i que significa simplement el control del sistema (i en conseqüència del món) pels mercats financers. L'estafa intel·lectual de la ideologia mundialista [...] consisteix, bo i exalçant una mundialització adornada de les virtuts de la modernitat, a dissimular l'element decisiu del canvi, ço és, l'augment del poder dels mercats financers. [....] Tota la resta deriva més o menys directament d'ací: la mercantilització de totes les activitats socials com a objectiu central, fins i tot en els sectors que fins ara s'havien preservat (informació, sanitat, educació) [...] En els dos casos, el final d'un fort creixement i els canvis estructurals introduïts per a fer-li front causen estralls en el conjunt del teixit social.

A continuació assenyala un dels paral·lelismes més desconcertants de les similituds entre la crisi medieval i l'actual: la deflació, que en el cas medieval durà més d'un segle, i que actualment és el gran fantasma que pot agreujar la crisi. I vull dir a dia de hui -com indicaven este mateix diumenge els fulls d'economia d'El País-, i no fa 9 anys, ja que llavors Bois es dedicava "simplement" a predir-la:

Un fenómen anàleg [a la deflació medieval] [...] sembla actuar des de fa quasi vint anys. Evidentment, els mecanismes que determinen la pressió deflacionista no són els mateixos en dos sistemes tan diferents. Per últim, la deflació llarga o crònica es presenta com a inseparable d'un estat depressiu de les societats. La falta de perspectiva i sobretot la propensió dels economistes, incloent els més crítics, a raonar només sobre la conjuntura curta, no ha permés fins ara precisar el diagnòstic per al món contemporani. L'experiència medieval hauria de posar en evidència l'efecte perniciós i devastador d'esta malaltia social.

I el mateix feia Bois fa quasi una dècada pel que fa a la predicció de la crisi davant dels que pogueren objectar-li que si bé la crisi medieval va ser catastròfica i afectà greument els habitants de la societat occidental, en l'actualitat no havia passat de moment res comparable:

Ací, posem-nos en guàrdia una vegada més davant les trampes del temps curt. Tots els experts saben que la reestructuració del capitalisme s'ha acompanyat de la formació d'una gigantesca bombolla financera i de greus desequilibris en l'economia internacional. Actualment, el nivell de l'activitat mundial només es manté pel sobreconsum de les llars americanes, al preu d'un endeutament massiu i a costa de la resta del món. Què succeïrà quan la bombolla esclate? Ningú no ho sap. Però l'escenari d'un cataclisme no és el més improbable. I l'esclat de la bombolla, en el seu moment, serà una certesa.

Així, després de realitzar una anàlisi exhaustiva dels diversos sectors afectats per la crisi medieval a partir del seu utillatge metodològic i conceptual, Guy Bois tornava en les conclusions a realitzar comparances. Segons ell, la gran depressió medieval havia estat una crisi excepcional, per la seua durada -vora un segle i mig- i pels seus efectes devastadors -contracció demogràfica, multiplicació de la violència, marginació d'una gran bossa de pobres, aprofundiment de les diferències socials, oligarquització dels poders i afebliment de les actituds racionalistes-, la qual fou anunciada per síntomes anàlegs als que s'observen en el món contemporani de les darreres dècades:

¿No veiem en l'ordre econòmic, des de fa una desena d'anys, com es manifesta una tendència depressiva o deflació lenta que pareix revestir una doble dimensió, conjuntural (la correcció dels excessos especulatius ulteriors, particularment en el sector immobiliari) i estructural (un dèficit estructural de la demanda global)? No es multipliquen en l'ordre social els símptomes de desorganització? Hom no pot ignorar que la consolidació d'una desocupació massiva en nombrosos països desenvolupats [...] ha produït efectes devastadors. L'horitzó social s'ha trastornat: incertitud, precarietat, exclusió, aprofundiment de les desigualtats, violència, dissolució dels lligams familiars han esdevingut realitats familiars. A tot això també s'afig la crisi d'allò polític: l'ascens del poder econòmic provoca una doble asfixia de la democràcia, per l'estretiment de l'espai polític i la invasió de la corrupció. Per últim, la derrota de la raó completa el panorama: ascens d'allò irracional, feblesa de les elits intel·lectuals, esclerosi dels centres de producció i difusió del saber, i "mercantilització" d'este espai, com d'altra banda de la majoria d'aspectes de la vida social [...] En els dos casos l'aparició dels símptomes és conseqüència de la disminució del ritme de creixement.

Així doncs, el que Bois planteja és que, malgrat que els moments històrics siguen molt diferents, els símptomes observats en la contemporaneïtat apunten a una segona gran crisi de la societat occidental, precisament nascuda al període medieval. I adverteix que tots estos símptomes alarmants i probablement sistèmics apareixen ben evidents a l'hora de fer anàlisis objectives, però han estat amagats conscientment i negats des d'inicis de la dècada de 1990 pel que s'ha donat en denominar "pensament únic", un altre dels signes de la crisi.

Finalment, relaciona els intel·lectuals que neguen la crisi actual amb els historiadors que neguen que hi haguera una crisi medieval -que també els hi ha-, tot observant que els seus arguments són ben semblants:

• En els dos casos l'argument decisiu és la marxa cap a la "modernitat".
• En els dos casos se silencia el paper dels grans actors socials, com ara les classes dominants medievals que portaren l'Europa medieval al desastre, o les contemporànies, màximes conductores de la situació actual (negar eixe paper, diu Bois, seria com considerar igual de responsables de la crisi actual un assalariat qualsevol i un gestor d'un fons de pensions).
• Tampoc en cap dels dos casos es parla dels costos socials, polítics i intel·lectuals de la crisi, com ara l'afonament democràtic i racionalista del segle XV, que normalment ningú no relaciona amb la depressió generalitzada que l'originà.
• Finalment, en els dos casos s'intenta culpabilitzar les víctimes, carregant contra elles a compte del seu suposat arcaisme i del seu rebuig a l'adaptació "modernitzadora", alhora que se satanitza qualsevol resistència al discurs oficial del pensament únic que "ha de dur el progrés".

Davant de tot açò, que vist amb el temps espanta a qualsevol per la certesa de les anàlisis i de les observacions, només ens queda pregar -i lluitar- perquè les coses no vagen així i finalment ens en sortim molt abans i molt millor que els nostres avantpassats medievals. Però també Bois té resposta per a esta negació generalitzada de la llarga crisi que segons ell se'ns ve al damunt; bo i citant Emmanuel Todd proposa una interpretació antropològica de la nostra ceguesa:

Hem d'admetre, en el cor de l'ésser humà, l'existència d'un programa de negació de la realitat capaç de generar la il·lusió necessària per a la vida [...] Tota situació que es percep com a massa complexa, massa penosa, massa amenaçadora, és evitada, eliminada, negada. La crisi de la civilització que vivim és una situació d'este tipus que activa poderosament, al si de l'elit occidental, el programa biològic i intel·lectual de la negació de la realitat.

Semblen clarividents, però tant de bo s'equivoquen...

Els sis de Monòver

Com que veig que segurament no tindré temps d'actualitzar el blog ni hui ni demà, em permet reproduir el post dels Sis de Monòver escrit per Meiga, una estudiant de periodisme monovera que l'ha publicat als seus dos blogs, tant a La joia del Vinalopó com a Terra banyada. Em limite a copiar i afegir la cançó dels Tres de Pego:

Llibertat. Llibertat és la capacitat d'escollir, tenir l'oportunitat de no ser sotmès a cap autoritat arbitrària. Cap persona estarà per a sobre de tu, ni et podrà obligar a obrar d'un mode que no cregues convenient. Açò és la llibertat pura, independentment de l'opinió dels religiosos que destil·len hipocresia per la boca; per tant, cap Déu (que no existeix) ha de decidir sobre els nostres actes. Com tampoc, cap polític.

Però la teoria de la llibertat no és tan fidel quan s'aplica. Bakunin, filòsof i líder anarquista revolucionari, afirmava que els fills eren lliures totalment i que ningú podria implicar-se en les seues decisions; només els pares podrien guiar-los fins que tingueren capacitat de decisió pròpia, però només guiar, no decidir per ells. Però ara digueu-me, quants pares han vist que la resta s'imposava sobre el seu fill?

• Juan Alfonso Monzó, nascut a Monòver i mort a Mauthausen el 7 de juliol de 1941.
  
• Juan Gil Amorós, nascut a Monòver i mort a Mauthausen l'11 d'agost de 1941.
  
• Lluís Guardiola Santa, nascut a Monòver i mort a Mauthausen el 2 de setembre de 1941.
  
• Demetrio Poveda Bellot, nascut a Monòver i mort a Mauthausen el 5 de maig de 1941.
  
• Josep Poveda Gran, nascut a Monòver i mort a Mauthausen el 12 de juliol de 1941.
  
• Ramón Sánchez Botella, nascut a Monòver i mort a Mauthausen el 24 de gener de 1945.

Doncs jo conec sis casos de vil imposició d'autoritat a la meua ciutat, el que vol dir, la pèrdua de llibertat absoluta. Els homes citats dalt no passaven dels quaranta-quatre anys, ni van passar. Els van assassinar.

Mauthausen. Mauthausen va ser el camp d'extermini nazi per excel·lència, el primer camp de concentració que va funcionar també per matar els presos. Des de l'inici de la II Guerra Mundial es va posar en marxa. Estic segura que el nom de Mauthausen glaça la sang d'aquells que tenen constància del què és. Les manifestacions polítiques més totalitàries van decidir sobre la vida de moltes persones. La mostra més clara és el nazisme i el franquisme (encara que molts discrepen sobre el totalitarisme d'este últim). Qui va donar a estos règims l'oportunitat de tallar la llibertat de persones innocents?

Es tracta d'una història recent, que no s'ha d'oblidar. A cas podeu esborrar la imatge de [dalt] de la vostra ment? La va fer Francesc Boix, que va eixir viu del camp d'extermini nazi. Massa van patir avantpassats com per a que ara no es continue lluitant per cada batec de llibertat. La gossa sorda, grup valencià, recorda en una de les seues cançons la mort d'uns pegolins a Mauthausen, Tres de Pego. El més difícil és que la gent no conega la seua pròpia història perquè s'ha cobert amb terra bruta. De nou, els polítics d'esta ciutat amaguen el que s'ha de recordar. Però aquí s'ha obert la caixa dels trons, i estos sis homes, mereixen ser recordats perquè no van tenir por.

On eres, llibertat?

La València en blanc i negre

Divendres l'amic Juan Enrique Tur em va fer una entrevista per al programa Blogs amb v baixa, produït amb Julio Gómez des de Radio l'Om de Picassent i que s'emetrà al llarg d'esta setmana per la Xarxa d'Emissores Municipals Valencianes. Va ser una xarrada molt agradable d'uns vint minuts parlant del món dels blogs -especialment dels fets en valencià-, al final de la qual em va demanar alguna recomanació bloguera per als oients.

En primer lloc, em va vindre al cap El racó de Micalet, una mostra del que podria constituir la normalitat valenciana: escrit en valencià a la secció de blogs de Las Provincias -un dels pocs juntament amb el de Carles Choví- i amb crítiques -no massa fortes- per a tots els sectors polítics mitjançant l'humor gràfic. I, immediatament després, alguna cosa em va impulsar a recomanar bloguistes amb els quals d'una manera o d'una altra em sent identificat en la seua tasca bloguera: L'epistolari blau i El cadafal, escrits per dos valencians també "desplaçats", el primer a Barcelona i el segon a Orléans i que moltes vegades utilitzen el blog -com jo mateix- com a via d'unió física o sentimental amb la terra i la gent que tenim a uns centenars de quilòmetres.

I ací vaig acabar les meues recomanacions, tot i que ara m'agradaria afegir-ne una altra, també d'un sector que no freqüentem els que passem per ací: un dels cinc blogs de Julio Cob Tortajada, defensor de la idea d'Espanya i de les polítiques del PP, però amb tendències liberals i amant del patrimoni històric urbà de València, com demostra als blogs Rincones de mi ciudad i Valencia en blanco y negro.

En este últim va publicant des de fa uns sis mesos fotos antigues de la ciutat que valen realment la pena per aprendre a estimar allò que tenim -o que hem perdut, que també es pot estimar-. El que no entenc, però, és com una persona que aprecia els edificis i els llocs singulars i amb història siga capaç de defendre la política urbanística del PP a la capital valenciana. Supose que tot deu ser pura enyorança individual, sense cap intenció de preservar allò que tenim per als nostres fills, com pareix intuir-se a través del que ell mateix diu al blog :

Fue creciendo la ciudad. El ferrocarril, el Ensanche, las nuevas grandes vías, su paseo Valencia al Mar: al que se quiere llegar aunque sea a paso lento, la América Caps [sic] y la Formula Uno. Todo un siglo y medio en el que el encanto del blanco y negro es vencido por la magia del color, la que con la máquina digital crea sus mejores encuadres. Pero todo esto no tiene ningún valor si en nuestra prepotencia olvidamos lo que fuimos, tiempos del que sólo el blanco y negro da su mejor testimonio: el mayor de nuestros legados y del que debemos disfrutar.

En qualsevol cas, com he dit, paga la pena anar resseguint les fotografies que publica. La seua consulta, a més, es pot combinar amb la del blog Valencia canibal, Valencia distinta, en què els seus autors sí que donen una visió crítica i presentista de la política patrimonial dels nostres governants. I acabe enllaçant algunes imatges d'eixa València en blanc i negre:

Ciutadella borbònica (enderrocada en 1901)

Zepelí sobrevolant València en 1932

Plaça de l'Ajuntament en 1933

Plaça del Mercat abans del Mercat Central (de 1928)

Piscina pública de Les Arenes (ara un hotel de luxe)

Llotja en 1880, sense els merlets del cos central afegits durant el segle XX

Palau de la Generalitat en 1906, sense la torre occidental, afegida en 1953

The yas yas girl

"La xicona del cul gran"

Este cap de setmana alleujarem les penes al ritme de la veu de Merline Johnson, the yas yas girl, que va enregistrar cançons de blues entre 1937 i 1947. Quines lletres...

I drink so much whiskey, I stagger home in my sleep
I drink so much whiskey, I stagger home in my sleep
Well soon every morning, I'm staggerin' up and down the street

If I can't get no whiskey, give me some gin or good wine
The way I keep on worryin', I stay drunk all the time
I drink so much whiskey, I stagger home in my sleep
Well soon every morning, I'm staggerin' up and down the street

When I ain't got no liquor, look where everything goes all wrong
That's why I get evil, me and the devil can't get along
I drink so much whiskey, I stagger home in my sleep
Well soon every morning, I'm staggerin' up and down the street

It was old bad whiskey, made me lose my best boyfriend
But I can't help it, I would drink until the end
I drink so much whiskey, I stagger home in my sleep
Well soon every morning, I'm staggerin' up and down the street


Traducció a rajaploma:
Bec massa whisky, vaig trontollant cap a casa en somnis
Bec massa whisky, vaig trontollant cap a casa en somnis
De bon dematí tots els dies, vaig trontollat cap amunt i cap avall del carrer

Si no puc tindre whisky, dóna'm un poc de ginebra o bon vi
Per la manera en què continue preocupant-me, romandré borratxa tot el temps
Bec massa whisky, vaig trontollant cap a casa en somnis
De bon dematí tots els dies, vaig trontollat cap amunt i cap avall del carrer

Quan no tinc alcohol, mira que tot va malament
És per això que em pose malvada, i el diable i jo no ens duem bé
Bec massa whisky, vaig trontollant cap a casa en somnis
De bon dematí tots els dies, vaig trontollat cap amunt i cap avall del carrer

Era whisky vell i roín, que em va fer perdre el meu millor nóvio
Però no puc evitar-ho, beuria fins el final
Bec massa whisky, vaig trontollant cap a casa en somnis
De bon dematí tots els dies, vaig trontollat cap amunt i cap avall del carrer

La Barceloneta al segle XVIII... i ara

Plànol de Barcelona (segle XVIII?)

Si ahir parlava del Cabanyal, el barri marítim de València, hui toca el de Barcelona: la Barceloneta. No m'hi estendré tant, ja que principalment el que vull és mostrar el plànol que veieu dalt, suposadament de 1750 segons l'antiquari que el ven, però que ha de ser posterior, puix la primera pedra del conjunt de cases de la Barceloneta es va posar en 1753 i el far que hui en dia es Torre del Rellotge s'instal·là en 1772. Això no obstant, sembla el plànol més antic que he vist mai sobre la Barceloneta, el que hui en dia és ma casa i que comparteix moltes coses amb el Cabanyal.

Com el Cabanyal, la Barceloneta ha estat sempre un barri popular, de pescadors, obrers i portuaris. Com el Cabanyal, la Barceloneta té una estructura urbana reticular i unes cases singulars, en este cas d'estil neoclàssic en compte de modernista. I, com el Cabanyal, la Barceloneta acabarà morint tal i com l'han coneguda els seus habitants de sempre de mà dels Ajuntaments "veïns": València i Barcelona. Ací no serà tan traumàtic com al Cabanyal, però el canvi és inexorable. Ací no han degradat el barri, deixant d'oferir servicis bàsics com la llum o la seguretat i plantejant la destrucció massiva com a única salvació, sinó que la mort vindrà totalment del contrari: de l'elitització del barri, que ha anat envoltant-lo des de les Olimpíades i que ja comença a endinsar-s'hi.

Les primeres actuacions a començaments de la dècada de 1990 van ser al nord -la construcció del port olímpic i les torres Mapfre-, a l'est -l'eliminació dels "merenderos" i la instal·lació del passeig marítim- i al sud-oest -la remodelació dels molls de la Fusta i d'Espanya-. Ara han continuat: s'han fet cases i algun hotel de luxe al passeig Joan de Borbó, s'han donat expectatives als especuladors amb el pla dels ascensors, i s'esta construïnt al sud-est l'Hotel Vela de Bofill, imitació coenta de l'hotel més car del món a Dubai, amb l'ampliació subsegüent del passeig marítim.

En consonància, els propietaris de les finques amb un sol amo estan tractant de traure profit d'esta nova conjuntura i pressionen per desnonar els llogaters o no renoven els contractes, tot tractant de buidar les cases per remodelar-les amb les subvencions del pla dels ascensors i tornar a llogar-les a preus que poden doblar o triplicar el que estem pagant ara. Un dels històrics de la Barceloneta, el Bar Emilio, va ser enderrocat fa unes setmanes per construir un edifici nou, els apartaments turístics per dies -molt més rendibles- es multipliquen i els negocis de luxe comencen a introduir-se en el barri en detriment del comerç tradicional.

Al costat de ma casa, primer va ser una botigueta d'ultramarins substituïda per Watertight Yacht Services, que lloga embarcacions de luxe. Ara, el mateix dia que tornàvem Alfi, vam observar que la bodega de Jaume -on ens fèiem i compràvem un vermut exquisit i ben barat- no havia obert. Ens han dit que no tornarà a fer-ho, que ha venut a un pijo que posarà una cafeteria com la que té al passeig de Gràcia. Quina tristesa... No volia parlar del barri, només del plànol, però no he pogut evitar-ho. Supose que això és el progrés i que no es pot evitar...

Bodega de Jaume (DEP)

Vista aèria de la Barceloneta

Vista de les cases originals de la Barceloneta
(Dos alçades i portes i dintells característics)

Hotel Vela

Primera pedra oficial de la Barceloneta (MuhBa)

Les cases del Cabanyal

Té la terra valensiana un paraís terrenal,
que formen, pera adornarla, la placha y el Cabañal.

Amb estos versos un grup de set dones i cinc hòmens finalitzaven una obreta musical titulada De Valensia al Grau, estrenada al Teatre Russafa la nit del 24 d'octubre de 1888. Malgrat les paraules de lloança cap al poble marítim -llavors encara independent-, la representació servia també per a reivindicar la deixadesa i les falses promeses que la ciutat de València oferia de continu als seus veïns de la façana marítima. Un dels clímax de l'obra, la penúltima escena, mostrava dos actrius que representaven els respectius municipis, el Grau i València, trobant-se a les cases consistorials del Poble Nou de la Mar i mantenint una interview cantada, en què la primera arremetia contra els governants i burgesos valencians:

Este tros que tots envechen está arruinat de lo més
per alguns que mangonechen, y rihuen, menchen, pasechen
als meus lloms y als dels demés; per tots als que correspon
donar, en lloc de fum, llum.

València preguntava "Y qui son eixos?", a la qual cosa contestava el Grau, tota indignada:

¡Ay mare! eixos alguns son... uns cuants que sols donen fum.
Uns cuants qu'en mangonechar, com ya dic, estan contents [...]
A élls confiat m'entreguí; en ses paraules creguí,
y en ses promeses sifraba la ventura qu'ensomiaba y la gloria que forchí.
Mes tot ha segut engañ, tot ilusió: m'oferiren plata y em donen estañ;
pasá un mes y pasà un añ y enchamay res me cumpliren;
y així estic abandonat, y així vixc desconsolat,
y pobre ¡oh mare! me trobes,
cuant podria estar rodeat d'or y diamants per arrobes.
Cuant l'abundansia podria ser el patrimoni meu,
y he perdut lo que tenia; ¡d'eixos hómens la falsia
no pot may perdonar Deu!

I 120 anys després la cosa continua molt pareguda: el Cabanyal podria ser un paradís, però els governants de València només s'han dedicat a "mangonejar-lo", degradar-lo intencionadament i vendre el fum de la rehabilitació a través de la destrucció. És per això que esta vesprada a les 18 h. Salvem el Cabanyal ha convocat un acte de protesta davant de les portes de Cabanyal 2010, l'empresa municipal encarregada de gestionar el pla d'assolament de bona part del barri. El problema, però -segons m'han comentat en reiterades ocasions diversos veïns de la Malva-rosa, el Canyamelar o el Cabanyal-, és que ja no hi ha solució. L'enviliment de la zona ha estat tan gran que ja no hi ha quasi res per salvar: només les cases, però no el barri, perquè a dia de hui ja no hi ha la vida social ni comercial que es mantenia vint anys arrere.

Amb tot, per dignitat i perquè la destrucció no és l'únic camí per a la recuperació de zones degradades, la protesta és legítima i molts de nosaltres estarem allí personalment o de cor. Fa poc em regalaren el llibre Les cases del Cabanyal, una joia que mostra tota la riquesa del patrimoni modernista del barri i que cau de les mans en observar que moltes de les cases catalogades ja han desaparegut a mans de la piqueta de l'Ajuntament o estan a punt de fer-ho. Una sensació d'impotència comparable a la que mostrava un veí del barri, el mantenidor del blog La roca de Benet, en comprovar la destrucció d'un altre edifici històric, tot clamant "on abans hi havia una casa bonica ara hi ha una merda de solar; qui és qui degrada el Cabanyal?":

Abril de 2007

Desembre de 2008

Com cantava el Grau a València en 1889 "l'abundància podria ser el patrimoni meu i he perdut lo que tenia". I, malgrat tot, encara acabava lliurant-se sense por a la seua mare i veïna, la "sultana" de València, un títol de sobirana que si hui conserva serà perquè exerceix un poder arbitrari i sense compassió, no pel respecte o l'admiració que causa entre tots els seus súbdits de forma generalitzada...

Yo soc el Grau, la mina mal esplotada,
de ignorades riquées, d'amor y grasia.
Tinc Cabañal qu'envecha dona á la gloria,
y un Cañamelar, vaya, ¡cosa molt bona!
Paraís de poesia, d'or y de plata,
es el Grau, desde el Ovalo al Cap de Fransa,
fet sols pera recreo d'una sirena,

sultana entre sultanes com es Valencia.

Plànol del Grau en 1857