Antoni Puigverd, "En Catalunya está la explicación", La VanguardiaEl PSOE no ha arribat a la majoria absoluta. Fernández de la Vega no ha complit amb allò que s'esperava. EUPV i BLOC-IDPV s'enfonsen en la misèria. ERPV manté la seua "evolució imparable". Ja tinc respostes a unes preguntes que tampoc em treien la son. Per això no faré cap tipus de comentaris. Simplement em limitaré a penjar una traducció rapida d'una de les anàlisis més encertades i interessants que he pogut llegir hui, la d'Antoni Puigverd a La Vanguardia:
A Catalunya està l'explicació
Si Zapatero avança i es consolida, no és menys veritat que el PP també ho ha fet. És el partit que millor encarna a Espanya el que Margaret Thatcher va definir com capitalisme popular. El capitalisme d'unes impacients classes mitjanes que, sota el lideratge de Madrid i València, han emergit a l'Espanya antany pobra. Dites classes mitjanes destil·len un liberalisme una mica brutot i intemperant (contra els impostos i contra els nassos de l'Estat en els negocis, especialment en els immobiliaris) que s'adapta com un guant al discurs de brotxa grossa del duo Acebes-Zaplana. Ni al llarg de la legislatura ni durant la campanya Rajoy va saber alliberar-se de la màscara de duresa. Va aparèixer com ostatge dels durs. I els durs són molt importants per a mantenir la moral combativa, grollera, infatigable de la dreta. I per a sintonitzar amb les impacientis classes mitjanes. Esta nova burgesia li té certes ganes a Catalunya. Potser menys per raons identitàries que per unes raons de psicologia col·lectiva que podrien resumir-se amb la metàfora del parent pobre enriquit. Pizarro, en visitar els empresaris de Girona, exemplificà la metàfora: en lloc d'escoltar-los, els blasmà. El PP està pres d'esta paradoxa: dóna ales a unes noves classes mitjanes, però no pot empatitzar amb estes mateixes classes a Catalunya. Sembrar discòrdia lingüística i convertir Catalunya en el pol més negatiu del debat amb Zapatero és lliurar Catalunya a Zapatero.
Zapatero guanya acollint en la seua barca de nàufrags a tots els perjudicats i espantats. Són sectors contradictoris entre si, units solament per la seua repel·lència al PP. Les decepcions no tardaran a arribar. Catalunya necessita unes coses, i unes altres l'Espanya subvencionada. El progressisme cultural hispà és indiferent, quan no hostil, a la sort de la cultura catalana. La barca de ZP és ampla i està molt plena. Algú sap cap a on va?
El veritable triomfador de les eleccions no és ZP, sinó el PSC. Per la seua capacitat de convertir-se en refugi. És el partit que recull el noucentisme d'Obiols i l'acatalanisme d'Estopa o la Juani. És el vot útil catalanista i el vot espanyol de concòrdia, el vot liberal i l'obrerista. El problema és què fer amb tants vots. El PSOE ha guanyat, però seguirà tenint el PP la iniciativa, en respondre a uns sectors socials més homogenis i agressius? O entrarà el PP en una crisi interna, que permetrà als nàufrags seguir navegant cap a alguna part? Qui resisteix guanya, a Espanya. S'ha lliurat el segon assalt. Però no ha acabat el combat. La victòria és clara, però el PP segueix ací, tocant el bescoll de ZP amb el seu alè: "Mentider!".
A Catalunya està l'explicació
Si Zapatero avança i es consolida, no és menys veritat que el PP també ho ha fet. És el partit que millor encarna a Espanya el que Margaret Thatcher va definir com capitalisme popular. El capitalisme d'unes impacients classes mitjanes que, sota el lideratge de Madrid i València, han emergit a l'Espanya antany pobra. Dites classes mitjanes destil·len un liberalisme una mica brutot i intemperant (contra els impostos i contra els nassos de l'Estat en els negocis, especialment en els immobiliaris) que s'adapta com un guant al discurs de brotxa grossa del duo Acebes-Zaplana. Ni al llarg de la legislatura ni durant la campanya Rajoy va saber alliberar-se de la màscara de duresa. Va aparèixer com ostatge dels durs. I els durs són molt importants per a mantenir la moral combativa, grollera, infatigable de la dreta. I per a sintonitzar amb les impacientis classes mitjanes. Esta nova burgesia li té certes ganes a Catalunya. Potser menys per raons identitàries que per unes raons de psicologia col·lectiva que podrien resumir-se amb la metàfora del parent pobre enriquit. Pizarro, en visitar els empresaris de Girona, exemplificà la metàfora: en lloc d'escoltar-los, els blasmà. El PP està pres d'esta paradoxa: dóna ales a unes noves classes mitjanes, però no pot empatitzar amb estes mateixes classes a Catalunya. Sembrar discòrdia lingüística i convertir Catalunya en el pol més negatiu del debat amb Zapatero és lliurar Catalunya a Zapatero.
Zapatero guanya acollint en la seua barca de nàufrags a tots els perjudicats i espantats. Són sectors contradictoris entre si, units solament per la seua repel·lència al PP. Les decepcions no tardaran a arribar. Catalunya necessita unes coses, i unes altres l'Espanya subvencionada. El progressisme cultural hispà és indiferent, quan no hostil, a la sort de la cultura catalana. La barca de ZP és ampla i està molt plena. Algú sap cap a on va?
El veritable triomfador de les eleccions no és ZP, sinó el PSC. Per la seua capacitat de convertir-se en refugi. És el partit que recull el noucentisme d'Obiols i l'acatalanisme d'Estopa o la Juani. És el vot útil catalanista i el vot espanyol de concòrdia, el vot liberal i l'obrerista. El problema és què fer amb tants vots. El PSOE ha guanyat, però seguirà tenint el PP la iniciativa, en respondre a uns sectors socials més homogenis i agressius? O entrarà el PP en una crisi interna, que permetrà als nàufrags seguir navegant cap a alguna part? Qui resisteix guanya, a Espanya. S'ha lliurat el segon assalt. Però no ha acabat el combat. La victòria és clara, però el PP segueix ací, tocant el bescoll de ZP amb el seu alè: "Mentider!".
