divendres, 27 de setembre del 2013

Presentacions de "Dies", de Toni Sabater, i del Lletraferit #03

 Presentació del Lletraferit #03 a l'Slaughter de Russafa

Divendres passat presentàrem a la llibreria-carnisseria Slaughter el número #03 de la revista Lletraferit. Ha costat d'eixir, però finalment ho ha fet i amb molta potència. Hi podreu trobar 6 reportatges diferents, tots ells ben interessants, sobre "l'arquitecte de Nova York" Rafael Guastavino, les arrels valencianes de l'heroi nacional cubà José Martí, el gran escriptor de Boston Dennis Lehane, els fugitius nazis del III Reich que passaren la seua vida a la comarca de la Marina, l'epopeia a Txernòbil de l'aviador Nikolai Mèlnik, qui acabà els seus dies a Alacant, i l'aventura dels valencians que després de la guerra civil espanyola anaren a cultivar els arrossars que actualment ocupen els marjals sevillans de Doñana. Però, a més a més, la varietat i l'atractiu de les columnes, textos d'entre una i dos pàgines, no es queden arrere. Hi ha 10 peces sobre: el monestir de la Valldigna, la sèquia d'en Gasch com a vertebradora de la vida al Cabanyal-Canyamelar, la ciutat bretona de Vannes, on va morir Sant Vicent Ferrer, els riuraus com a element arquitectònic valencià, l'artista multidisciplinar Ana Elena Pena, la banda de música Mi Sostingut, la història de l'animació als camps de futbol, el restaurant Sabors de Benialí, un tribut al pub Swan de Benimaclet, recentment tancat, i, com sempre, la Memòria de l'Entrecuix per cloure la revista, en esta ocasió amb un escrit titulat "Carn que vol carn". Tot plegat, pense que paga la pena. Si més no, haver col·laborat en la seua confecció ja ho ha fet, així com participar en la seua presentació, un acte realment divertit en el qual vam comptar amb la inestimable col·laboració del periodista Juli Amadeu Àrias, que ens narrà amb detall la història de l'ucraïnés Mèlnik, del professor Jesús Pàrraga, en tant que la seua família provenia dels arrossars sevillans on hi havia la colònia valenciana adés esmentada, i de Mi Sostingut, que tancà l'acte amb Llull Cobain i Els 4 Teletubbies de l'Apocalipsi, com veieu en la foto de dalt. A tots ells i a la seixantena de persones que hi assistí, moltes gràcies, i a vosaltres, ja sabeu, podeu trobar el Lletraferit als quioscos o comprar-lo per internet sense despeses d'enviament.

Este divendres, d'una altra banda, és a dir, hui, participe en una altra presentació, la del llibre Dies, de Toni Sabater. Ho faig en tant que prologuista del llibre i amic personal de l'autor. El que he escrit al pròleg, però, no té res a vore amb la nostra amistat: ho dic perquè ho pense tal qual, això és, que és, veritablement, una delícia de llibre. Es tracta d'un dietari en què recorda fets quotidians de la seua vida passada o actual amb una sensibilitat tal que acabes identificant-te plenament amb ell; quasi, quasi, voldries ser ell. I és que hi traspuen una sèrie d'amors que connecten d'immediat amb molts de nosaltres: l'amor (passional) per la literatura, per la família, pels viatges, pel valencià i per la ciutat de València. Hi ha una delicada mescla de tots eixos elements, entre els quals sura sempre la seua major passió: la lectura selecta i exigent. Com es comenta a la pròpia biografia de l'autor que s'inclou al llibre: "en l'estela de lletres d'eixe camí estan els grecs i els llatins, certa anglofília que enyora i recrea el sud, la gran literatura de totes les èpoques, la poesia com a cim de totes les arts, la curiositat o l'interés per obres oblidades o perdudes, la passió per la història o un culturalisme viscut íntima i intensament i que és per a ell prou més que una moda o un estil literari". Per tant, no puc fer més que recomanar-vos el llibre, sobretot si compartiu alguns d'eixos amors que tan bé ha sabut destil·lar Toni Sabater en Dies. Avall vos en deixe el pròleg per tal que aneu fent boca. Si esteu interessats, el podeu comprar ací per un mòdic preu o, igualment, el podreu adquirir en la presentació d'esta vesprada, a partir de les 19 hores a l'església neobizantina del Centre Cultural la Beneficència, un marc ben especial per a un llibre que viu d'una manera tan intensa la ciutat de València. Vos esperem! 

Dies, Toni Sabater, València, 2013

Diuen que llegir no ens fa millors persones. Discrepe. Sempre hi haurà àvids lectors que encarnaran el mal sobre la faç de la terra, però, en general, les persones realment aficionades a la literatura solen ser cultes, agradables, intel·lectualment atractives i dispostes a fer un món més feliç i millor per als que els envolten i el conjunt de persones que habiten este planeta. Això és, almenys, el que m’indica l’experiència pròpia. Potser he tingut molta sort i he anat a parar amb uns lectors realment extraordinaris. Però no ho crec. Vull pensar que la literatura, com la cultura en general, ens fa més educats, més civilitzats, més lliures i més apassionats per la vida. Si no ho pensara així, la meua ja escassa fe en la possibilitat de construir un món millor s’afonaria definitivament. Per fortuna, el llibre de Toni Sabater em referma en eixa convicció. El seu dietari destil·la moltes classes d’amor i una de les que destaca, sens dubte, és l’amor per la literatura. Un amor que ho impregna tot i sura pels seus escrits, en els 48 ací publicats, redactats entre agost de 2008 i febrer de 2012 a manera de dietari. Un amor que, tot plegat, el fa millor. Fa que visca més, més intensament i més delitosament. Un cant a la vida a través de la literatura.

No debades, eixa estima, eixe desig, eixe vici per les lletres ‒ell n’arriba a dir “petulància insuportable”‒ és el punt de partida de l’exquisidesa amb què explica molts altres amors. Uns d’individuals, a la pròpia persona i la seua reflexió vital. Li agrada mirar arrere, captar el record d’instants determinats, fer memòria de la seua trajectòria, des del mateix moment del naixement fins a l’actualitat. Uns altres amors són, però, col·lectius. Un dels més pregons, a la família. Filla, pares, germans, iaios, tios, nebots i parella passegen pels textos que Toni ens regala. Els actes més quotidians, però també els tràngols més pesarosos, es convertixen en matèria literària en passar pel seu tamís. Amb una proximitat que emociona: entendrix, alegra, preocupa, delecta, satisfà. Al remat, allò més íntim, allò que en principi poc pot interessar a qui no el coneix, esdevé també part del lector, part de nosaltres. És per això també que arribem a identificar-nos amb els espais que marquen els seus dies. Com la caseta del Vedat, nucli central de construcció familiar on, a més a més, començà el seu amor per la literatura. O els llocs als quals viatja, amb una evident vocació mediterrània: Dénia, el Mareny, l’Almardà, el Delta de l’Ebre, Ventimiglia, Brindisi, Venècia, Corfú, Salònica, Atenes...

Però si de llocs parlem, l’altre gran amor que rutila al llarg del llibre és el que l’autor professa a la ciutat de València. Una ciutat que ha viscut des de sempre. L’ha viscuda, fins i tot, més enllà de la seua pròpia existència: a la Russafa del seu avi, al Velluters de son pare. La seua València arrela, en tot cas, a Extramurs, l’Eixample de les classes menestrals. A la Petxina i el Botànic, d’on naixen les seues constants passejades per l’urbs: Àngel Guimerà, Martí l’Humà, Calixte III, Palleter, Gabriel Miró, Quart, Túria. Unes passejades que s’endinsen en la Ciutat Vella, pel Carme, el Mercat, la Seu, Sant Francesc o la Xerea, i que també van més enllà, fins a Mestalla, el Cabanyal, les Arenes o Natzaret. I no només els carrers i els barris de València apareixen repetidament evocats, sinó també les seues celebracions i el seu patrimoni: les Falles, el Corpus, la Universitat Vella, la Llotja. Una ciutat que estima profundament. I ens la fa estimar encara més a través dels seus textos. De la mateixa manera que ell ha aprés a venerar-la, com una amant tel·lúrica, gràcies als versos d’Estellés, un referent indefugible si parlem de València, passió i lletres.

Això entronca amb el darrer gran amor col·lectiu que ens brinda el dietari: l’amor pels valencians, per la memòria col·lectiva dels valencians, pels valencians com a poble. A la seua llengua, tan maltractada durant tants anys, especialment a la ciutat de València i especialment durant l’ominós franquisme. Una llengua que l’autor ha recuperat i que tracta de dignificar, en el dia a dia i també a través de la literatura. Perquè el seu amor és molt profund i ens el contagia: a les lletres, als seus, a la Mediterrània, a València i als valencians. En acabar la lectura del llibre, a banda d’haver fruït d’un exquisit goig intel·lectual, tenim més ganes de llegir, de viure i d’estimar. Què més podríem demanar? Poc més: eixos són els nuclis fonamentals de la literatura. A Toni Sabater, no obstant, sí que li podem demanar una cosa: que continue escrivint i publicant més enllà d’esta opera prima. Que ho faça en forma de dietari, de ficció o de poesia. Com vullga. Però que ens faça viure més i més intensament a través de la literatura. Els que compartim el seu amor a la vida i a les lletres valencianes sempre li ho agrairem.

dimarts, 24 de setembre del 2013

Dels màrtirs cristians d'al-Àndalus als màrtirs valencians del segle XXI

 Execució de Sant Eulogi, bisbe de Toledo i màrtir cordovés, en l'any 859

Les tropes musulmanes enviades des de Damasc entraren en la península Ibèrica l'any 711 i poc després hi establiren una forma de govern independent, encarnada en l'emirat omeia de Còrdova, que hi va regir de 756 a 929. Quan hi arribaren, evidentment, la península no estava buida, sinó que hi havia entre 4 i 7 milions d'habitants -les fonts són massa escasses com per saber-ho amb certesa- que, a nivell general, professaven el cristianisme o estaven sotmesos a governants cristians, procedents de la noblesa i la jerarquia eclesiàstica visigoda. La nova situació de domini islàmic, però, trasbalsà les coses. El fet que hi haguera una nova hegemonia política, cultural i religiosa, afegit a la contínua arribada de clans àrabs i berbers -que eren endogàmics, però captaven dones dels grups rivals, de manera que ells s'enfortien i afeblien les possibilitats de reproducció i perpetuació dels altres-, inicià un procés d'aculturació primer i d'assimilació completa després. De fet, uns segles després les comunitats cristianes eren pràcticament inexistents a tot al-Àndalus i el període dels almoràvits, de 1062 a 1147, es considera el final de tota mena de cristianisme andalusí.

Segons les hipòtesis de Richard Bulliet, el moment crucial del procés d'islamització es produí entre l'any 850 i el 950, quan, en un segle, es passà del 20%  al 50% de musulmans entre els pobladors d'al-Àndalus. A l'inici d'esta etapa, a més a més, fou quan l'Estat andalusí es definí com a malikista, una de les escoles més rigoroses de l'Islam sunnita, i es produí un fenomen molt poc conegut, però realment interessant per al coneixement històric de les minories en procés d'assimilació: el moviment dels màrtirs voluntaris de Còrdova. En concret, fins a 48 persones (Flora, Maria, Abundi, Adolf, Joan, Emiles, Jeremies, Coloma, Fàndila, Anastasi, Fèlix, Digna, Amador, Pere, Ludovic, Argimir, Àurea, Elies, Natàlia, Isidor i molts altres, fonamentalment de la zona que va de Còrdova a Sevilla) foren executades entre l'any 850 i el 859 perquè, intencionadament, feren declaració de la seua fe cristiana o blasfemaren contra la religió musulmana en llocs públics, per tal de ser ajusticiats segons ordenava la llei islàmica. 

Molts d'ells provenien de famílies mixtes, cristianomusulmanes, el que els feia legalment musulmans, però volien mantindre la fe cristiana de forma rigorosa, reaccionant contra el procés d'aculturació que observaven entre els seus congèneres. Així ho palesen els textos que van escriure els seus ideòlegs, com el Liber apologeticus martyrum, en què defensaven la immolació com a forma de fer reaccionar els altres cristians, als que acusaven de febles i detractors del cristianisme: tot i que molts no abjuraven de la seua fe, substituïen el llatí per l'àrab, vestien a la manera oriental, es circumcidaven, guardaven els dejuns propis de l'Islam, etc. Cal fer notar, a més a més, que estos líders eclesiàstics, com els abats Speraindeo i Samsó o el bisbe de Toledo, Eulogi, s'havien format o havien fet viatges per les terres del nord peninsular, com Navarra, Aragó i Astúries, on havien conegut societats en què el cristianisme era la ideologia hegemònica i dominant. El contrast entre estos llocs i al-Àndalus, on es constatava la progressiva arabització dels cristians, els dugueren a posicions tan extremes.

El moviment, però, acabà amb la detenció i l'execució del bisbe Eulogi en l'any 859. Fou una primera gran constatació del malestar cristià, que es repetí posteriorment amb certes revoltes a finals del segle IX a la zona granadina, que, tanmateix, foren apaivagant-se amb la pròpia minorització de la població cristiana. Cada vegada eren menys i amb un poder d'influència menor en una societat en què l'Islam com a religió i l'àrab com a llengua s'anaren consolidant per complet... Vos sona d'alguna cosa esta història? La podeu comparar a algun altre procés proper? Supose que molts de vosaltres estareu pensant en el nostre propi cas, el valencià. L'espanyolització nacional i la castellanització lingüística començaren realment com a fenomen de masses -no limitat exclusivament a les elits- fa un segle i mig aproximadament, i ara, per primera vegada en la història del País Valencià des de fa més de sis segles, els valencianoparlants han passat a ser minoria en la globalitat del territori. Això ha coincidit, a més a més, amb un apoderament de certs sectors socials valencians i una intensificació palpable de les formes extremes del nacionalisme espanyol durant els darrers anys. Els màrtirs no haurien de tardar a aparéixer, o potser ja ho estan fent a la seua manera...

Segurament la comparació és massa arriscada, però el que és cert és que eixos tres fenòmens -minorització, apoderament i intolerància- estan donant-se. Les dades d'ús del valencià, en primer lloc, són clares: s'ha passat del 55,1% de gent que parlava valencià a casa en 1992 (sempre, quasi sempre, més que en castellà o indistintament) a un escàs 37,2% en 2010. En eixe mateix període, del 67,5% que deia saber parlar el valencià s'ha disminuït a un 48,5%, i estem referint-nos exclusivament a la zona valencianoparlant del país (deixant fora els 600.000 valencians de la zona castellanoparlant). Els valencianoparlants, doncs, han passat a ser minoria en tots els sentits. L'evolució, evidentment, té molt a vore amb el creixement demogràfic del país, que en eixos 18 anys ha passat de 3,9 milions d'habitants a 5,1 milions, un 23,6% més de població, quasi tota arribada de llocs on no es parla valencià. No obstant això, el fenomen també està intrínsecament relacionat amb la feblíssima política lingüística de promoció del valencià, tant a l'ensenyament com a qualsevol altre àmbit, que s'ha dut a terme des dels òrgans de govern. 

No debades, en altres territoris amb uns balanços demogràfics similars, la trajectòria de l'ús i el coneixement de la llengua pròpia ha sigut ben diferent: a Catalunya, per exemple, l'ús familiar només ha caigut del 53,3% al 52% entre 2003 i 2008 (etapa per a la qual hi ha dades, amb un creixement de la població del 10%, de 6,6 milions a 7,3 milions d'habitants, durant eixos anys). Molt més espectacular ha sigut l'evolució del coneixement de la llengua: si bé en 1991 un 68,3% dels catalans sabien parlar català, en 2007 eren fins a un 75,6%, tot i les contínues arribades de nouvinguts, com a resultat, sens dubte, de les constants campanyes per tal de prestigiar i promoure el català. Al País Basc els avanços en el coneixement de l'eusquera han sigut encara més notables: si bé en 1981 només el 32% de la població era bilingüe (tan sols un 21% era capaç de parlar basc i l'altre 11% el podia entendre), en 2011 fins al 49% ho és (amb un 32% de població bascoparlant activa). De ser minoria, doncs, (en 1981 el 68% dels bascos eren monolingües castellans) s'ha passat a un equilibri en què el basc agafa cada vegada més força. 

El sistema d'ensenyament i l'hegemonia política i cultural del catalanisme i el basquisme han sigut fonamentals en eixos processos. Al País Valencià, per contra, l'hegemonia de l'espanyolisme castellanocèntric ha tingut efectes devastadors per a la llengua valenciana. Això, però, també ha coincidit amb les primeres generacions de valencians contemporanis educats en valencià. Tot i ser minoria, per primera vegada han tingut possibilitat de fer vida en valencià en molts àmbits que no havien imaginat els seus antecessors i alguns d'ells, imbuïts de valencianisme, han aspirat a la completa normalització del valencià en el seu país. Eixa aspiració, a més a més, s'ha vist reforçada per l'apoderament que han permés l'educació, l'accés a la cultura, les noves tecnologies i el coneixement d'altres situacions que a priori podrien ser anàlogues en el context de l'Estat espanyol, com la de Catalunya i el País Basc. En conseqüència, el contrast entre els desigs propis i la situació real del País Valencià, tant a nivell d'hegemonia política com cultural, causa un malestar evident entre eixos valencians apoderats (com, en certa manera, els passava als cristians d'al-Àndalus, sobretot a aquells que havien vist amb els seus propis ulls la preeminència del cristianisme en altres territoris).

Cal afegir a este fenomen el de la intensificació recent de les actituds intolerants de l'espanyolisme dins del territori valencià. Hi intervenen ací l'odi creixent a l'alteritat castellanoespanyola, especialment arran del creixement de l'independentisme català, i la pròpia minorització dels valencianoparlants. Com que el valencià està cada vegada menys present dins la societat valenciana i com que aquells que els molesta tot allò que no siga una Espanya castellanoparlant estan cada vegada més envalentits i molests amb els que parlen altres llengües, els conflictes han començat a sorgir, precisament amb els valencians que volen normalitzar el valencià en la seua vida quotidiana. En pocs mesos hem assistit a nombrosos casos d'imposició lingüística: Carles Mateu, d'Almenara, ha sigut condemnat a presó en tant que el jutge ha al·legat  que no volgué parlar en castellà per a allargar el moment de sotmetre's a l'alcoholímetre de la Guàrdia Civil; Laura, de Castelló, va ser expulsada de l'Arenal Sound per parlar en valencià als membres de la seguretat privada; Cristian, per la seua banda, hi va ser agredit; Miquel Gironés, d'Ontinyent, va ser detingut per la policia nacional espanyola a la ciutat de València per la mateixa raó; Elvira va ser humiliada a la consulta del metge, a Castelló, també per parlar en valencià, etc.

Tot plegat, la minorització dels valencianoparlants sumada a l'apoderament d'alguns d'ells i la intolerància creixent d'una part de l'espanyolisme -especialment del que ocupa forces de poder- està fent incrementar els casos de conflicte. Salvant les moltes distàncies, és un cas similar al dels cristians andalusins del segle IX, que veien com la seua posició s'afeblia i anaven camí de ser assimilats per uns patrons hegemònics arribats de fora, en un context en què la minorització pròpia i la imposició externa s'enfortien. En aquell cas tractaren de llançar un crit de rebel·lia mitjançant el martiri voluntari. Ara, evidentment, no arribem a eixe punt, però ser conseqüent amb la pròpia consciència valenciana i valencianista està causant conflictes, cada vegada més habituals, amb la identitat espanyola i espanyolista que no entén la pluralitat i la diversitat com a fets positius, sinó com una mena de molèstia insuportable que cal exterminar. Històricament hi ha hagut molts casos d'imposició lingüística, però segurament no hi havia una capacitat de resistència com la que ara tenim certs sectors valencians, des de la nostra defensa de determinats drets cívics. A qualsevol ens pot tocar i, ans al contrari, eixos casos no ens deuen espantar i afeblir en la nostra posició lingüística, sinó encoratjar a utilitzar el valencià en qualsevol àmbit de la vida pública i privada. Conec, desgraciadament, massa persones valencianoparlants que sempre utilitzen de primeres el castellà, persones que tenen el valencià com a llengua familiar i fins i tot laboral (què no faran els que tenen el valencià com a llengua exclusivament de família?). En este sentit, a l'espera que els temps polítics canvien, el nostre exemple ha de ser cabdal en la revifada del valencià: com ja vaig explicar ací, l'ús crea l'ús i, a més a més, és un fenomen exponencial. Si no l'utilitzem nosaltres, altrament, qui ho farà? Estarem sent amargs còmplices de la seua desaparició...

En tot cas, també sabem que la immolació dels cristians d'al-Àndalus no va conduir enlloc, sinó que tres segles després havien sigut completament assimilats, tant a nivell religiós com lingüístic i identitari. És a dir, que eixa fidelitat extrema a les idees en un moment concret tampoc garanteix per si soles la reversió d'una situació de minorització. La solució complementària, més bé, sembla passar pel mateix fenomen que hauria garantit la pervivència dels cristians andalusins, és a dir, tractar de ser hegemònics en tots els àmbits de la societat: en la política, l'economia, la cultura, etc. O som capaços de fer que els discursos valencianistes, centrats en el País Valencià i les particularitats de la cultura valenciana, siguen el centre dels pensaments i els actes de la majoria d'agents socials del territori valencià, o aquells que som valencians, valencianistes i valencianoparlants, correrem la mateixa sort que aquella minoria cristiana en procés d'aculturació al segle IX: serem assimilats i perdrem les especificitats que ens fan ser un poble propi, el poble valencià tal i com l'entenem hui en dia. La fidelitat lingüística és completament necessària, coste el que coste, malgrat qualsevol possible agressió, però també l'hem d'acompanyar d'un valencianisme quotidià que servisca per a anar construint el nostre país.

Sé que molts de vosaltres esteu en eixos dos camins i no puc més que congratular-vos per això, amb la certa recança que provoca el desig perquè en fórem molts més. Estes són simplement unes reflexions, crec que de quan en quan necessàries, per tractar de comprendre en quina situació estem i per què ens passa el que ens passa. Ànims de tot cor als que tracten de fer del valencià una llengua útil en qualsevol àmbit, i que per això mateix pateixen imposicions lingüístiques, siguen del caire que siguen, puix a voltes són simples humiliacions quotidianes que no arriben als mitjans de comunicació. I ànims, igualment, als que participen o simpatitzen amb el moviment valencianista, fonamental per a la reproducció de la consciència col·lectiva valenciana, per a la pervivència del valencià i per a la millora de la qualitat de vida de tots els valencians. En estes ocasions, i d'una forma un tant irredemptista, potser com la de certs cristians que visqueren a al-Àndalus sota domini islàmic, em venen ganes de cridar ben fort: Visca el País Valencià!!

dilluns, 16 de setembre del 2013

La qüestió identitària valenciana, catalana i espanyola a les xarxes socials

Ja ho hem comentat alguna volta: els blogs com a fòrum d'intercanvi d'opinions han perdut molta força davant l'aparició de les xarxes socials. Ací és més complicat i lent deixar un comentari, mentre que allà és immediat. Es pot parlar de l'actualitat en temps real i mantindre intenses discussions quasi com si s'estiguera tertuliant en persona davant d'un café o una cervesa. Això, però, també té una problema: la fugacitat de les xarxes. Mentre que els blogs resten per escrit i oberts a tothom, els textos penjats a facebook i twitter es caracteritzen per perdre's en la immensitat del ciberespai -cosa que com a historiador em fot especialment. L'altre dia, per exemple, es va establir un profitós debat al meu mur arran del post d'El Blog de Masclet, "Preguntes i reflexions per a valencians normals", sobre el suport d'una part important del nacionalisme valencià als actes de la #ViaCatalana de l'11 de setembre. Jo hi deia que Compartisc molts dels "dubtes" que es formulen en este post... Ara bé, valencians "normals" ho som tots! I, tot seguit, fins a 12 persones vam dir la nostra: 
  • Cesk Xagal Supose que amb allò de "normal", aquest individu es refereix al què segueix la seua norma.
    Per cert, que si pensa com escriu ja va bé el gatxó...
  • Joan Giner Monfort És una llàstima que assimisca el que han dit els mitjans de comunicació intoxicadors: no era la via catalana, era la via valenciana. No convocaven associacions catalanes sinó valencianes. Els manifestants eren valencians. On hi ha la "invasió"? Més encara: era pel dret del POBLE VALENCIÀ a decicir lliurement el seu futur, no per la llibertat dels Països Catalans ni res de paregut. Ja m'agrada que un valencianista no catalanista siga educat i respectuós. Ara, el discurs hauria sigut molt més interessant si no donara per bona tota la demagògia que llegim als diaris, ràdios i twitters del PP.
  • Vicent Baydal No, es referix precisament a valencians que no es preocupen del tema nacional (ni en un sentit ni en un altre), sinó que se senten espanyols i valencians (o espanyols i alacantins, per exemple) perquè és el que pensa la major part de la nostra societat (que no es calfen el cap amb eixos temes, vaja, però es podrien preocupar pel tema si veieren que, en efecte, Espanya no ens convé com a valencians)
  • Josep Nebot Cerdà molts "alcoians normals" no ho veiem igual. I potser algú podria preguntar-se si un poc de culpa de tot no la té també una visió tan curta que no veu més enllà d'hortes i tarongerars ni té cap interés en fer-ho... Posats a reparti, que no ho paguem tot els "catalanistes".
  • Vicent Baydal A vore, se celebrava un 11 de setembre, en el mateix dia que una immensa cadena humana catalana: era un acte catalanista (valencià i ben valencià, però catalanista), això no és pot negar, crec jo. Si era pel dret del poble valencià a decidir allò lògic és que s'haguera fet un 9 d'octubre, dic jo... (i en cap moment es va convocar per res explícitament valencià, sinó "per la llengua i la llibertat", així, en genèric)
  • Vicent Baydal Sí, el conec un poc, i sé que reconeix que una bona part de la culpa la té eixe valencianisme de boqueta que després ha sigut submís al castellanoespanyolisme i era més anticatalanisme que valencianisme. Però una cosa no lleva l'altra, vaja.
  • Josep Palau Baduell A mi m'agradria apuntar, com a català, q al Principat som molts q no creiem en els PPCC, com sembla a vegades q volen fer creure. Com deia abans, parlem diferents variants de la mateixa llengua, però som nacions diferents. Al menys com ho veig jo.
  • Cesk Xagal Estic amb Pep: potser el major problema d'aquests autonomenats valencianistes, consisteix en el reduccionisme neocantonalista però amb eixida a Madrid, que coarta la seua visió.
  • Josep Roselló Ivars Vos propose una cosa, estimats amics, per què no ens deixem de 'catalanistes' i 'blaveros' (poseu-li l'ordre que vulgueu) i ens centrem en que el principal diari d'Alacant, sempre prou provincialista, publica notícies com estes: http://www.diarioinformacion.com/.../1414271.html
  • Joan Giner Monfort Vicent Baydal, es fa el mateix dia que l'altra en solidaritat amb un poble germà i veí. Té lògica que siga així aprofitant la publicitat. Enlloc he vist que siga invasió, que els valencians vulguem quedar com al germà de segona, que s'opte per una independència conjunta sense fronteres ni barreres ni autonomia per als valencians. Allò que cadascú dóna per sobreentés diu molt del que pensem. Jo també crec que els valencianistes no hem gestionat bé de vegades la germanor amb els altres territoris i que això ens ha fet més mal que bé. Ara, d'això a fer interpretacions agosarades o demagògiques hi ha una passa important. I repetisc que veig reflexions interessants al bloc (mesclades amb interpretacions malicioses).
  • Cesk Xagal I el "catalanisme" no té perquè implicar la creació d'una federació de països amb la mateixa llengua i cultura semblant... o potser sí, cosa dels valencians seria...
    El que evidentment SÍ hauria de ser és fixar un guió i prendre exemple, tant de allò bo com d'allò dolent, que podem aprendre d'aquells que ens porten anys en l'amor pel què i pel qui són.
  • Hugo Mas La veritat és que jo no compartisc ni un sol dels "dubtes". Alcoians tocapilotes...
  • Cesk Xagal Hehehe... no canvies, Hugo.
  • Joan Giner Monfort Un punt a estudiar de la batalla de València, també de l'actual, és el tractament que es dóna des dels mitjans de comunicació d'estes notícies, de les eixides de mare del govern valencià amb l'anticatalanisme, etc., per distraure dels problemes econòmics, polítics i etc. que tenen/tenim.
  • Cesk Xagal Joan, a dia de hui, i donada la situació en la que es troba el govern del PP i en la situació en què ens ha posat a tots els ciutadans, qualsevol distracció de qualsevol tipus els resulta vàlida.
  • Cesk Xagal Però "lo cortés no quita lo valiente"...
  • Dèlia Amorós Podria dir missa (i podria ben dir-la, a més a més), però no donaré credibilitat ni discutiré cap contingut ideològic de ningú que signe amb anònim o amb pseudònim. Parlem-ne, però fem-ho tots amb les mateixes regles.
  • Montxo V. Sempere L'argument núm. 5 incorre en fal·làcia. No es pot sentir "només valencià" quan el país resta per construir encara. Un sentiment nacional no es gesta, mai, des de zero, ni tampoc en un poques generacions. I al País Valencià, hi ha qui sent simpatia o afinitat a la identitat espanyola (= murciana, andalusa, castellana, aragonesa...) i hi ha qui se sent afinitat a la identitat catalana (o catalànica o mediterrània, etc...). El sentiment nacional valencià existirà desprès d'un llarg de temps de mestissatge cultural però, per a això, cal tolerància entre tots i restar d'acord en qüestions bàsiques.
  • Vicent Baydal Home, les dos identitats més esteses al País Valencià són l'espanyola i la valenciana (a soles o de manera dual, compartida), però no totes eixes que dius...
  • Montxo V. Sempere Jo tinc les meues reserves. He parlat d'afinitats, no d'identitats més esteses. Vist des d'Alacant.
  • Josep Palau Baduell Tal com ho veig jo molta de la culpa la tenim des del Principat, que des de la Reinaixença es va crear aquesta idea de PPCC, absurda a més no poder, basada en la llengua i una història "comuna". Això ha fet que molts catalans creguin que hem d'estar units pq vam formar part d'una confederació, però jo no ho acabo de veure: perquè només agafen, llavors, la part catalanoparlant d'Aragó i en canvi, agafen tot el territori del País Valencià? I també, suposo, que hi ha hagut qui ha volgut mesclar valencianisme amb catalanisme, quan poden ser (i haurien de ser) dues coses completament diferents, amb els llaços lingüístics, culturals, etc. que vulgueu, però en el fons som dues nacions diferents. I el que a mi m'agradaria és que s'estengués un valencianisme propi sense influències, ni espanyoles ni catalanes, que es reconeixés en ell mateix, sense necessitat de comparar-se, ni admirar, ni menystenir als altres. I també, com està passant ara a Catalunya, es pot crear un sentiment català sense haver de ser catalanoparlant: alguns dels més amics més catalans, més independentistes, no parlen gairebé mai el català. No pot tenir un sentiment únicament valencià un castellanoparlant? Tot això són les meves càbales sense un coneixement del País Valencià.
  • Montxo V. Sempere Les identitats col·lectives són una qüestió política, i les afinitats culturals són una qüestió individual. Per a mi, no existeix una identitat valenciana prou definida com per a afirmar que es pot sentir "valencians a soles", perquè això crea una exclussió de qui no se sent valencià a soles, i això implica la immensa majoria de la societat. Això que comenta l'amic Josep, no seria possible al País Valencià si cada vegada que algú reivindica el País Valencià, des de la seua afinitat cultural catalana, o algú altre reivindica el País Valenciano, des d'una altra aragonesa o castellana, sempre hi ha algú que responga: "no em vingues amb invents, jo sóc valencià a soles". Així no crec que construïm cap país.
  • Cesk Xagal Montxo, possiblement el lloc on és fa palès de forma més evident l'autoodi valencià és, precisament, Alacant.
  • Josep Palau Baduell Tens un Regne de València des del segle XIII fins al XVIII, home... És una cosa prou històrica i duradora per deixar empremta en una societat.
  • Lluís Fornés Pérez-Costa Per mi, Josep Palau Baduell for President. Això és una persona de trellat.
  • Vicent Baydal Per això s'ha de continuar construint una identitat col·lectiva valenciana sobre la bona base que ja tenim (un territori, una història, una memòria col·lectiva, un gentilici, una llengua particular per a una part de nosaltres, etc.) amb uns elements comuns que no siguen excloents... D'una altra banda, hi ha un 2% que diuen sentir-se valencians a soles en les enquestes del CIS, i un 9% més valencians que espanyols
  • Vicent Baydal També la identitat "provincial" ha fet molt de forat en la identitat històrica valenciana i hi ha molta gent que se sent "castellonenca, valenciana -en sentit provincial- o alacantina" i espanyola, deixant totalment al marge la identitat col·lectiva valenciana de tot el país...
  • Montxo V. Sempere La història és només una de les raons, va bé per saber d'on venim, per evitar repetir errors, però no tenim per què repetir-la necessàriament. Per a mi, per damunt de tot està la voluntat democràtica i sobirana. Perquè si ens posem historicistes, puc dir que de Biar cap avall hi tingueren els seus propis Furs diferenciats de la resta del Regne de València, tot i que estigueren compilats en els mateixos Furs de València i que, per açò potser, el sud valencià té una "identitat diferenciada" per emprempta històrica, perquè sempre s'ha vist a València com una cosa molt llunyana...
  • Josep Palau Baduell Sí, Montxo, però ho deia en el sentit que no és una invenció de la transició, com altres CCAA.
  • Vicent Baydal Clar, el sud valencià de Biar cap avall té una identitat diferenciada precisament per això, primer perquè formaven la governació d'Oriola (l'única del regne a banda de la de València) i després perquè ha sigut la part més gran de la província d'Alacant. Les identitats si no és amb visió històrica no s'entenen... Es poden modificar mitjançant grans canvis politicoadministratius, però el pes de la història és molt fort
  • Josep Palau Baduell I vull fer notar, respecte a les xifres que donava en Vicent, que a Catalunya tampoc estem per tirar coets, i mireu la que estem liant. Això són dades del CIS del juny d'enguany: Un 50.6 % se sent més català que espanyol (un 25,1% només català i un 25,8% més català que espanyol) mentre que només un 6% se sent únicament espanyol , un 5% sent més espanyol que català i un 34,5% tan català com espanyol.
  • Vicent Baydal Un dels problemes del valencianisme és que ací l'espanyolisme (en molts casos fortament anticatalanista i antivalencianista) és molt poderós socialment... Ens n'anem a xifres del 31% (per l'11% català): un 13,7% se sent únicament espanyol i un 17,8% més espanyol que valencià.
  • Montxo V. Sempere Per a mi, la solució està en trobar una identificació comuna per a tots eixos pobles que parlem la mateixa llengua. Com els escandinaus... cadascú se sentirá del seu país: danés, noruec, suec, islandès, feroés o, potser també, finlandès. Però tots comparteixen una afinitat cultural escandinava que distingueixen entre el seu món més proper culturalment de la resta del món. El mateix passa amb valencians, catalans i balears. Si a Espanya hi haguera un Estat que no ens escanyara fiscalment, ni ens aïllara culturalment, i ens fos favorable per als nostres projectes i visió de futur, el sentiment d'espanyolitat podria haver sigut perfectament la identitat comuna. Però com no és així...
  • Josep Palau Baduell Això que dius dels escandinaus, és precisament el que jo voldria per a nosaltres, però no ho hem sabut gestionar bé. Perquè des de Catalunya s'ha actuat com una mena de primus inter pares aglutinador que ha semblat menystenir als altres. Això també ha fet que valencians i balears ens hàgiu anat "odiant" (i amb raó), i per acabar-ho d'adobar, que els espanyolistes ho han sabut aprofitar per fotre encara més, fent-vos creure aquesta colonització des de Catalunya per aprofitar i destruir el valencianisme i l'illisme (o com s'hagi de dir).
  • Josep Palau Baduell I potser l'exemple més clar d'això és que no puguem veure les teles dels uns i dels altres, amb el que disfrutava jo quan era petit d'un programa d'un tio gras i calb de Canal 9, que la cançó era alguna cosa així com "on estan, on estan, a guanyar diners".
  • Vicent Baydal Hahaahaha! Un respecte pel "tio gras i calb", que era el gran Joan Monleon!! http://www.ventdcabylia.com/...
    www.ventdcabylia.com
    Blog sobre política, historiografia i altres divertiments personals escrit a recer del vent de ponent per Vicent Baydal, una barreja de xaloc i tramuntana
  • Josep Palau Baduell Respecte total, però no recordava el nom. Però veus com m'has entès a la primera
  • Montxo V. Sempere Sí, però els països escandinaus sí que han tingut també un "primus inter pares", que era Suècia, i de la qual s'han anat seccessionant-se a poc a poc cada part. Ací, en canvi, mai no hem estat units políticament amb el poble català, ni amb el poble balear, i es lògic que des d'aquesta premissa les èlits culturals als tres països plantegen una unió, evidentment, democràtica i sobirana per damun de tot. Restar "separats" sembla, doncs, com una antigualla, una reminiscència mitgeval que s'ha de resoldre en els temps actuals.
  • Josep Palau Baduell Però aquí hi ha el problema, que de tres estats confederats, un ha agafat les regnes, menystenint als altres. Per això (i generalitzo i mai s'ha de fer), no ens podeu veure ni a València ni a Balears. I repeteixo, aquesta unió s'ha basat sobretot amb la llengua, que per mi és un error. Diga'ls-hi als austríacs i suïssos que formen part del mateix perquè parlen alemany. O, Moldàvia, un exemple potser més controvertit: tothom pensava que, acabada la URSS, s'unirien a Romània perquè parlaven romanès, però poc a poc s'ha anat dissipant la idea i han creat la seva identitat moldovesa (com es digui). I ara no volen saber res de Romania (bé, mentre no era de la UE no en volien saber res, ara potser s'ho estan repensant).
    És difícil, però, l'èxit d'Espanya és haver creat una identitat artificial i haver aniquilat les anteriors. Com a bons francesos.
  • Montxo V. Sempere Estic d'acord que una unió política no es pot basar només en la llengua. Absolutament d'acord. Però tampoc es pot justificar políticament que tres pobles romanguen separats únicament per raons històriques. El que cal és entesa i vore si tenim prou projectes comuns com perquè ens esperone la unitat. I jo crec que sí. En el context mundial i europeu actual, hi ha raons de sobres com perquè anem bastint un projecte comú.
  • Vicent Baydal Ja, però és que, sobretot amb les dades a la mà, el País Valencià no pot basar la seua identitat ni les seues idees de futur primordialment en la llengua. Ha de ser un element cabdal, però insistint només en això no anem enlloc. L'auge del sentiment i l'independentisme català en els darrers anys és una conjunció de factors en què la defensa cultural específica té un paper important, però també el respecte a la resta de cultures, un missatge integrador i un aprofundiment dels beneficis de l'autogovern... País Valencià, primer que res. Federacions posteriors, ja vorem. Primer fem país per a tots el valencians (pense jo, vaja)
  • Josep Palau Baduell Sempre he pensat, llamame iluso porque tenga una ilusión, que si lo de Catalunya acaba a bon port i les coses ens van funcionant millor fora d'Espanya, el País Valencià i Balears us hi acabareu animant, no a unir-vos a nosaltres, sinó a anar cap a la independència i, amb el temps, formar una confederació, com la dels segles medievals, que podríem anomenar "Hispània oriental", per no ferir a ningú
  • Montxo V. Sempere Què hispània ni que tres quartos. Ibèria, que els íbers eren només a eixe costat.
  • Josep Palau Baduell Però, és el que diu el Vicent, basar això en llengua (al PV no pot ser pq en teniu dos) és inútil. L'èxit del que està passant a Catalunya és precisament que hem deixat del banda el "folklore" (la llengua, la cultura, la botifarra, les sardanes i polles vàries) i ho hem centrat en l'amor a on vivim, i sobretot la qüestió econòmica. No sabeu el bé que ens ha fet per la nostra causa la crisi i la majoria pepera a Madrit.
  • Vicent Baydal Ui, si Catalunya s'independitza tinc quimera que aniran a aniquilar el nacionalisme valencià i balear sense contemplacions (amb l'excusa del quintacolumnisme) i que tots els avanços dels darrers anys aniran per terra. No sé si sobreviurem. Tant de bo no, però... En tot cas, d'això no té cap culpa l'independentisme català, sinó l'espanyolisme castellanista. Feu via, feu!
  • Montxo V. Sempere Si açò passara, Vicent, tingues per seguir que hi hauria una resposta d'auto-defensa al nivell de la violència d'eixa repressió. Així va sorgir ETA.
  • Josep Palau Baduell Ja ho deien els grecs per espantar els nens "que vénen els Catalans"...
  • Josep Palau Baduell Ah, havia "misread" el que deies, Vicent, els que aniran a aniquilar són els espanyols, oi?
  • Gràcia Jiménez Estic molt d'acord amb Josep Roselló Ivars. Ma mare és de Castelló, m'he criat a Alacant, he estudiat i viscut a València i Elx i ara visc a cavall entre l'Alacantí i la Marina Alta. I forme part des de fa més de 25 anys del moviment cívic per la norma...Mostra'n més...
  • Josep Arroyo doncs jo en compartisc algun que altre, però hi ha un bon grapat que no hi ha per on agarrar-los...

D'una altra banda, també hi ha textos penjats a les xarxes que mereixerien quedar en un blog i no perdre's en el temps i l'espai. És el cas, per exemple, del que el guionista catarrogí Paco López Barrio va escriure precisament a tall d'un debat de facebook sobre la qüestió identitària espanyola. No em puc resistir a reproduir-lo per tal de deixar-ne constància, ja que aporta alguns arguments realment interessants que no se solen sentir en altres marcs de discussió:

Ayer tuvimos un buen intercambio de opiniones en el muro del amigo Jesús Párraga, a cuenta del tema de Catalunya. A partir de cierto momento me dió pereza seguir porque necesitaba argumentar con algo más de extensión. El caso es que recordé otra conversación que tuve años atrás con otro amigo periodista, a propósito de los Acuerdos de Stormont y el Ulster. Intentaré resumir la argumentación de mi amigo:
 
El estatuto de autonomía que va a tener el Ulster, con unas pocas competencias casi simbólicas, se queda a años luz de los estatutos de que ya disfrutan Catalunya y Euskadi. Y pese a ser tan escaso ha sido suficiente para conseguir que el IRA deje las armas. Ahora bien... no sólo se trata de techos competenciales, sino de valores simbólicos. Ahí está la gran diferencia: Los británicos han sido muy tacaños en las competencias, pero siempre han sido muy generosos con los símbolos. En España ha sido al revés. Hay unos estatutos de autonomía con una gran capacidad de autogobierno, pero una absoluta mezquindad en temas simbólicos.
 
Cuando escoceses o galeses han ido a la guerra, a defender el Imperio Británico, iban con sus propias unidades: Los Fusileros de Gales, los Lanceros de Escocia... con sus propios mandos y sus propias banderas e himnos. Desde hace muchísimo sus deportistas compiten internacionalmente con su propia selección regional. El famoso Torneo 5 Naciones de rugby, enfrenta a Inglaterra, Escocia, Gales, Irlanda y Francia. Y la familia real británica acude a los partidos con toda normalidad. Cuando les preguntan su nacionalidad a Sean Connery o Anthony Hopkins contestan escocés y galés respectivamente, sin que nadie se ofenda porque no se autodefinan como británicos (ambos lo evitan) y no pasa nada.
 
En cambio en España esos pequeños "desahogos" en lo simbólico siempre se han reprimido. Primero con la violencia de estado. Y, ya en democracia, con leyes. O con desprecios. Cuando se planteó el uso de otras lenguas en el Senado hubo que aguantar las burlas de la caverna, como ha habido que aguantarlas cuando se ha hablado de una selección catalana de futbol. No lovidemos la mala leche con la que el presidente del Congreso le retiró la palabra a Joan Tardà por querer emplear, en una sola frase y como gesto simbólico, el catalán. Aquí se ha cuestionado que la película Pa Negre, caso de ser seleccionada para los Oscars, se hubiese presentado en la lengua original en la que se rodó (porque si representa a España debe ir en español, decían).
 
Aún recordamos todos el "Pujol, enano, habla castellano" y un montón de lindezas similares. Y ahi tenemos a Wert y su deseo de "españolizar a los niños catalanes". Ni al más conservador de los ministros británicos le habría pasado jamás por la cabeza britanizar a los niños escoceses. Si en Eurovisión se ha cantado alguna vez en catalán fue porque se presentó Andorra un año. 

Si en estos temas, que muchas veces son secundarios, se hubiese abierto un poco más la mano, no se habría encabronado tanto la situación. Pero España ha padecido una ceguera y una insensibilidad histórica hacia todo lo no-castellano que roza lo patológico. No es el autogobierno lo que más peocupa, sino la identidad. Si Catalunya y Euskadi pidiesen las plenas competencias en TODO a cambio de renunciar a lengua y bandera propias estoy seguro de que sería más fácil. Podría hasta ser como un estado, en la práctica, si disimulase que lo es, y se presentase como inequívocamente española. Mucho más fácil. Porque no nos engañemos. Para la España tradicional no hay unidad sin uniformidad, sin "unidad de destino en lo universal", que decía Franco. España le pide a Catalunya que le venda su alma, nada menos. Y los catalanes no quieren. Y esto desgraciadamente aun lo entiende muy poca gente en la meseta. Y esto es lo que les rompe los esquemas, no la balanza fiscal.

Ens veiem, en qualsevol cas, a les xarxes. Ací les meues, per si voleu sumar-vos a la festa: https://www.facebook.com/vicent.baydal  https://twitter.com/vicentbaydal