dissabte, 30 de setembre del 2006

La sequera i Canal 9

No puc deixar d'enllaçar el vídeo que ha penjat XorX al Youtube i al seu excel·lent blog, La Mirada Crítica. La manipulació informativa de Canal 9 està arribant a uns nivells impensables i increïbles en una societat amb mitjans de contrapés i control suposadament plurals i democràtics. Per als que no poden tindre el plaer de veure la televisió valenciana, cal advertir que el tema de l'aigua i la reivindicació del transvasament de l'Ebre és encara un dels cavalls de batalla del PP valencià, i, per tant, del seu òrgan màxim de propaganda, Notícies 9. Hui mateix, novament la notícia principal és la sequera, causant de la segona mortaldat de peixos al Xúquer en 15 dies, de la qual és culpable el govern central -i no els vessaments tòxics d'indústries contaminants-. Cite textualment del vídeo de la notícia: Els pantans no tenen aigua, els llauradors no poden regar i al Xúquer es moren els peixos, i el govern central no dóna cap solució perquè arribe l'aigua.

Doncs bé, dins d'este context, atenció a les imatges que van finalitzar l'informatiu de fa uns dies:



No sé si qualificar-ho com a manipulació subliminar o si és un nou tipus de manipulació que estan inventant Motes i companyia . Segons la Viquipèdia un missatge subliminar és una senyal o missatge disenyat per passar per sota (sub) dels límits (limen) normals de la percepció; passa desapercebuda per a la ment conscient però és percebuda inconscientment per les parts més profundes de la ment. En este cas, el fet que les imatges es passen al final, en un lloc on no toca (en l'espai destinat als títols de crèdit), i que no vagen acompanyades de cap tipus de locució, indueixen a que siguen rebudes de forma quasi inconscient i sense atenció per part del receptor; tanmateix, els llargs 8 segons de reproducció i el bombardeig constant dels informatius sobre el tema de la sequera amb un missatge ben clar i fals (necessitem aigua per a regar i la culpa de no tindre-la és del PSOE), insten inconscientment a despertar i repetir eixe missatge en la consciència, commoguda per les terribles imatges de la terra valenciana en estat desèrtic. Senzillament escandalós.

divendres, 29 de setembre del 2006

Primer castell de 9 del segle XX

Pimer castell de 9 del segle XX, després de 100 anys recordant un altre mític de 1881. Va ser un 4 de 9 amb folre i el va carregar la "Colla Vella dels Xiquets de Valls" a la seua població el 24 d'octubre de 1981. Quina retransmissió la del vallenc Lluís Figuerola!!!
Recentment, en 2005, els "Castellers de Vilafranca", han carregat el primer 2 de 9 amb folre de la història.

dijous, 28 de setembre del 2006

Torrent i el vot útil

En una recent entrevista concedida per Ferran Torrent a Vilaweb TV, l'escriptor valencià afirma que si no hi ha pacte es produirà una cosa lamentable però que ell farà: posar-se una pinça al nas i votar al PSOE, per evitar els efectes pro-majoria de la llei d'Hont.

Tot i que també s'ha mogut en cercles molt propers al PSPV, Torrent va encapçalar la llista del BLOC al Senat en l'any 2000 i sembla que la seua declaració respon no a una afirmació vertadera sinó més bé a un intent de crear un clima de pressió a favor del pacte -fet que s'està produint essencialment a través d'articles periodístics.

Açò deia un dels personatges de Torrent,
Fede, al seu cap, el detectiu Butxana, en una conversa extreta de Cambres d'acer inoxidable:
- Tu què votaràs?
- La meua opció és extraparlamentària
- ¿I per què no fas vot útil?
- El millor vot útil són les teues creences.
- Però et disgustaria que guanyara la dreta, ¿no?
- Sí, però els socialistes són un mal menor.
- No vos entendré mai, als polititzats.

dimecres, 27 de setembre del 2006

L'Esplendor experiments


Nou experiment per a L'esplendor de Colhn:
15 i 16 de setembre de 2006. Celebració del 5è Aniversari L’animal a l’esquena
Es pot visionar
ací.


dimarts, 26 de setembre del 2006

Moviment pel decreixement

Hi ha un límit

En els
comentaris de l'altre dia al post sobre Ferran Torrent, l'horta de València i el creixement econòmic vaig anunciar que parlaria una mica sobre economistes que denuncien la insostenibilitat del creixement econòmic sense límits tal i com funciona en el sistema econòmic actual, el capitalisme.

A casa nostra dos dels més destacats són,
Joan Martínez Alier, un clàssic de la perspectiva ecologista aplicada a l'economia, i Arcadi Oliveres, que ha treballat especialment sobre la irracionalitat de l'armamentisme i sobre les insolidàries relacions entre països enriquits i empobrits a través del deute extern i les desiguals relacions comercials internacionals. Però ara només voldria parlar -de passada- d'un corrent de pensament econòmic que ha pres força a França recentment: el moviment pel decreixement.

El pare del concepte va ser l'economista romanés Nicholas Georgescu-Roegen al seu llibre The Entropy Law and the Economic Process (1971), traduït al francés com La décroissance. Entropie - Écologie - Économie (1979) -text complet-. En ell introduïa les variables ecològiques dins les anàlisis econòmiques arribant a la conclusió que segons la segona llei de la termodinàmica, la llei de l'entropia, és físicament impossible mantindre un creixement material sense límits a causa de la degradació ineluctable dels recursos naturals. Per això proposà un decreixement econòmic, que que actualment ha estat rebatejat com a decreixement sostenible.

En els darrers anys, com he dit, el moviment ha pres força en França, on s'ha format un Parti popular pour la décroissance, i, sobretot, un Institut d'études économiques et sociales pour la décroissance soutenable, que funciona com a centre d'estudis, recursos i difusió de les investigacions i anàlisis realitzades sobre una qüestió que sembla evident a qualsevol persona amb sentit comú: els paràmetres físics de l'ecologia global terrestre no es poden obviar en cap teoria econòmica. Precisament, fa a penes una setmana, l'Institut va editar La décroissance pour tous, de Nicolas Ridoux, que únicament per 8 euros -més despeses d'enviament- ens ofereix tout ce que vous voulez savoir sur la décroissance sans jamais avoir osé le demander.

A grans trets, la idea fonamental del moviment pel decreixement sostenible és que tots els habitants del món no poden adoptar el mode de vida occidental sense que el planeta Terra se'n ressentisca i els recursos naturals s'esgoten, i abans que el decreixement "s'impose" per "causes naturals" i provoque crisis i guerres és millor trobar un punt de decreixement occidental i creixement dels països empobrits per tal que tots puguem gaudir d'un nivell de vida acceptable. Tot açò ens pot sonar a utopia, encara més en un païs que està en mig d'una corba ascendent de creixement que ha permés uns nivells de vida material impensables fins fa no res. No obstant això, sembla que als que ho pensem així no ens queda una altra opció que pressionar i organitzacions com l'Institut d'études économiques et sociales pour la décroissance soutenable semblen una bona eina per fer-ho. La projecció internacional d'ATTAC, dedicada a aconseguir el control democràtic i la regulació solidària dels mercats financers -amb l'eradicació dels ignominiosos paradisos fiscals entre altres mesures- sembla un bon exemple a seguir.

divendres, 22 de setembre del 2006

Que comenci la Festa!

Caricatura realitzada per les JNC
Hui comencen les festes de la Mercè, les festes patronals de Barcelona, que ens regalen un pont gràcies a la festivitat del dilluns. Sembla, però, que estaran ben passadetes per aigua. La celebració d'enguany ha vingut marcada per l'anomenat "pregón de la Mercedes", és a dir, per la lectura del pregó en castellà per part de l'escriptora gaditana Elvira Lindo. ERC, amb Jordi Portabella al cap, ha denunciat el suposat cosmopolitisme preconitzat pel PSC i s'ha desvinculat de l'acte. La CAL, el CIEMEN i la Plataforma per la Llengua han promogut el manifest A l'Ajuntament de Barcelona: que el pregó sigui en català, signat per nombroses entitat cíviques, i han convocat una concentració a la plaça Sant Jaume esta vesprada, coincidint amb la lectura del pregó dins l'Ajuntament, al saló del Consell de Cent.
Em sembla que al fons de tot no hi ha tant un rebuig a que el pregó siga en castellà com al que representa la senyora Lindo. Per una banda, per als catalanistes radicals representa l'Espanya castissa, pobra, cheli i endarrerida, com la de Manolita Gafotas, i alhora representa l'Espanya socialista i frívola, com la de les columnes de l'escriptora a El País. I, per l'altra banda, no representa cap valor amb el qual es puga identificar Barcelona: ni el lloc de naixement, ni una activitat intel·lectual brillant, ni el símbol d'uns valors universals. De fet, si repassem els darrers pregons i pregoners observarem que hi ha hagut en molts idiomes -també el castellà- i de molts països, però no han provocat cap polèmica:
2005 - Rosa Regàs (català) Barcelonina i directora de la Biblioteca Nacional d'Espanya.
2004 -
Carlos Ruiz Zafón (català). Barceloní.
2003 -
Fàtima Mernissi (francès). Marroquina. Consultora de la UNESCO sobre dones i Premi Príncep d’Astúries d'aquell any.
2002 -
Valentí Fuster (castellà). Barceloní. Cardiòleg de l’Institut Cardiovascular de l’Hospital Mount Sinaí de Nova York. Sent català i parlant català va fer el pregó en castellà i no va passar res.
2001 -
José Antonio Marina (castellà). Castellà. Filòsof i assagista de gran talla.
2000 -
Robert Hughes (anglès). Australià. Crític d’art, escriptor i documentalista reconegut internacionalment.
1999 - Maruja Torres (català). Barcelonina. Periodista i escriptora.
1998 -
Eusebio Leal Spengler (castellà). Cubà. Director del programa de restauración del centre històric de L'Havana, Patrimoni de la Humanitat
1997 -
Yehudi Menuhin (anglès). Jueu estadounidenc. Violinista i director d'orquestra.
1996 -
Rafael Moneo (castellà). Navarrès. Arquitecte.
1995 - Tarik Kupusovic (anglès). Bosnià. Alcalde de Sarajevo, que començava la reconstrucció per aquelles dates (i de la qual Barcelona finançà la del barri de Mojmilo).
Vist açò, sembla que el problema real és que Elvira Lindo ni és barcelonina, ni dóna la talla professional, ni simbolitza cap valor universal, i, pel contrari, mostra una clara filiació socialista espanyola i emprarà el castellà en el pregó, fet que ha vehiculat la creació del conflicte. Siga com siga, és evident que no és un encert. A mi no em representa en absolut i no vull que faça el pregó de la "meua ciutat". Crec que la nòmina de pregoners -que parlen en català, castellà, urdu o com els done la gana- s'hauria de reduir a gent que tinga una relació especial amb Barcelona; no hi veig el sentit si no és així. Em quede amb els pregoners de les festes patronals de la Barceloneta, les de Sant Miquel, que comencen immediatament després: l'any passat Carles Flavià i enguany Loles León i Pepe Rubianes.

dijous, 21 de setembre del 2006

Torrent, València i la cultura burgesa

Sóc un entusiasta de les novel·les de Ferran Torrent. El vaig començar tard i, si més no, des de fa 4 o 5 anys tots els estius en llig un parell. Potser no és una meravella d'estètica literària però les històries, les explicacions polítiques, els paisatges i sobretot els diàlegs enganxen, especialment si eres valencià. Ara, acaba de publicar Judici Final, que completa una trilogia sobre la societat i la política valencianes al voltant de l'imaginari valencianot Joan Lloris. La promoció ha començat mogudeta, segons ens informa Tirant al cap, i potser siga una bona senyal sobre el contingut de les seues peripècies novel·lesques.

Este estiu he tornat a Butxana, Barrera i Tordera i he llegit Cambres d'acer inoxidable. Entre altres perles sobre l'urbanisme expansiu de la ciutat de València, Torrent deixa caure algunes com estes:

A la zona est, al voltant del Palau de Congressos, els edificis creixen com bolets al bo i millor de la temporada. Era, deien, la part amb més futur de la ciutat. L’especulació no s’havia imposat debades en un indret que, a l’hora de definir les solucions, bandejava el dèficit històric en infraestructures socials que necessitaven els barris de Campanar i Benicalap per tal d’afavorir els nous interessos residencials. [...] Un parell d’anys, a tot estirar, i no quedaria res que identificara la zona amb la barreja d’horta i d’indústria que durant molts anys l’havia caracteritzada. (p. 29)

Abans d’arribar a València van travessar poblets que coexistien amb polígons industrials i amb petites parcel·les de tarongers o bé de qualsevol producte agrícola. A l’Horta Nord encara es veien zones agrícoles si fa no fa extenses. Però només era una qüestió de temps. (p. 126)

Entraren a la carretera d’Alacant. Des de l’eixida sud de la ciutat fins a la segona gasolinera van tardar deu minuts; deu minuts entre polígons industrials esguitats ací i allà de petits camps que encara mantenien, com una mostra arqueològica, els cultius tradicionals de l’horta. (p. 144)

El paisatge forma part de la memòria i el seu estava destruït tret d’una casa que restava dreta, envoltada no gaire lluny dels edificis bigarrats d’una ciutat que evitava la malenconia. (p. 189)


Només un parell de comentaris. Per una banda, m'agradaria pensar que part de l'Horta Nord encara té salvació -ho sent Andarella, la Sud està clar que no en té, sobretot si els tècnics de Conselleria continuen delitant-se amb els seus plànols de carreteres i vies de ferrocarril-, però supose que com afirma Torrent és qüestió de temps, tant se val 20 com 50 anys.

Per altra banda, quant a que València és una ciutat que evita la malenconia em sembla que Torrent s'equivoca. València provoca una gran malenconia entre una part de la seua població, especialment perquè no substitueix la destrucció constant per la construcció d'un model de ciutat que entusiasme eixe sector de població, que es torna malenconiós. No sóc barceloní i no puc parlar de primera mà -sempre parles amb més respecte sobre allò que "és teu"- però em sembla que Barcelona sí que és una ciutat que evita la malenconia en tant en quant sobre la destrucció construeix projectes de futur, netament burgesos, que tendeixen a la universalització social. I és que d
esprés d'anys i anys d'investigació (projecte del ZIF de Bielefeld sobre Burgesia, allò burgés i societat burgesa) els estudiosos alemanys encapçalats per Jürgen Kocka ja ens van avisar que la burgesia es defineix a través de la seua cultura, que esta cultura es troba en la tradició de la Il·lustració i que la cultura burgesa duu en ella mateixa la tendència a la universalització i exigeix l'aburgesament de la societat sencera com a dinàmica implícita. Si observem la trajectòria històrica de la burgesia, malgrat les resistències i les incerteses, tot això sembla una evidència. I la cultura burgesa dominant de Barcelona té unes arrels il·lustrades molt més fortes que les de València, per això ens pot satisfer als burgesos i petit-burgesos.

dimarts, 19 de setembre del 2006

El que em faltava per vore

Part dels Orxata (Neus, Natxo i Jaume) versionant el mestre Bayo

Quan penses que ho has vist tot, encara tens molt per veure, està clar. I amb internet encara més. L'eMule ens permet contemplar un concert underground dels Orxata Sound System a Gandia, que va finalitzar amb impensable popurri de Ximo Bayo al crit de Dale primo!. Una inenarrable barreja de Química, La tía Enriqueta i Así me gusta a mí, reinterpretada en valencià: Aquesta sí, aquesta no, aquesta m'agrada, me la menge jo. Un aplaudiment per als Orxata i per al mestre Bayo, element destacat de la nostrada Ruta Destroy.

dilluns, 18 de setembre del 2006