Cloc estes setmanes de "promoció" del "Lletraferit" copiant el parlament que vaig fer en l'acte oficial de presentació que va tindre lloc divendres passat a la Biblioteca Valenciana. Va anar raonablement bé. Entre l'acte i la festa posterior en un pub de Russafa ens van aplegar entorn d'un centenar de persones i es van vendre quasi altres tantes revistes. A més, hi va haver presència de membres tant de l'AVL com de Lo Rat Penat. Ara, una vegada explicat el punt de partida, ens limitarem a treballar en nous números del "Lletraferit" i a esperar la marxa de la revista i la reacció de les institucions. Com dic en el parlament, esperem arribar a bon port...
Invitació a l'acte de presentació del primer número de la segona etapa del "Lletraferit"
Hui és un dia per a celebrar. Així ho crec. Un dia alegre i de festa, tant per a la llengua valenciana com per al valencianisme i per als valencians. No tots els dies naix una revista en valencià, feta per valencians i pensada per al poble valencià. I això s’ha de celebrar. Més encara en el context en el que estem, de forta crisi econòmica i de magres perspectives per al món editorial, especialment si es dedica a promoure i impulsar la nostra llengua. Per això mateix, m’ha agradat molt la fotografia que l’editor, Felip Bens, ha triat per a il·lustrar la portada del primer número. No sé si l’heu vista: és la imatge d’uns quants mariners pujats al pal d’un vaixell, que també apareix en la invitació a este acte de presentació. A més, en esta targeta porta un subtítol que diu: Molt més que uns quants navegants fent equilibris en alta mar. Perquè la veritat és que no només el Consell de Redacció, sinó crec que també els col·laboradors que han intervingut en este primer número, ens sentim més o menys així. En primer lloc, ens sentim navegants perquè, no debades, hem decidit adoptar l’esperit dels antics navegants. Com deia l’escriptor portugués Fernando Pessoa: Navegar és precís; viure no és precís [...] Viure no és necessari, allò que és necessari és crear. I eixa és l’actitud que hem pres: la de solcar les mars de la creació literària per tractar d’interconnectar, a través de la cultura, les menudes illes, en ocasions disperses i allunyades, que conformem cadascun dels valencians. En segon lloc, ens sentim fent equilibris en alta mar per moltes diverses raons, com ara l’adés citada incertesa del panorama editorial, si bé tenim confiança en què l’alt nivell dels redactors que col·laboren i la nostra autoexigència permetran que no acabem sotsobrant en aigües profundes.
Una altra de les raons per les quals ens sentim fent equilibris en alta mar és, evidentment, la qüestió de la doble normativa. No escapa als ulls de ningú que els textos de la revista estan escrits en dos normes diferents: les del Puig, de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, i les de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Pot resultar molt xocant. A algunes persones, de fet, els pot semblar increïble i, fins i tot, terrorífic. No és d’estranyar, ja que probablement és una iniciativa totalment inèdita en el nostre país, que ha sigut possible gràcies a la confluència de diversos factors successius: de trajectòria històrica, de complicitats i d’entesa. Primerament, com la majoria de vosaltres ja sabreu, la revista “Lletraferit” es va publicar íntegrament en Normes del Puig durant 88 números, des de 1996 fins a 2008, quan va deixar d’editar-se. Posteriorment, Felip Bens va decidir fer-la renàixer i per ad això va decidir eixamplar la nòmina de redactors i de col·laboradors. En conseqüència, ens va cridar a certa gent que no havíem participat en l’etapa anterior, a molts dels quals ens havia conegut en eixe gran oasi per al debat i la discussió que representa internet. Ens va comentar que volia reflotar el “Lletraferit”, continuant amb la publicació d’articles en normativa del Puig, però que també, en un exercici d’obertura i de generositat, volia obrir-lo a les col·laboracions en normes de l’AVL. I la nostra resposta, després de parlar-ho molt, mirar-nos constantment als ulls i raonar-ho profundament, va ser afirmativa: si la qualitat de la revista s’havia de mantindre, o fins i tot millorar, hi participaríem encantats. Si mútuament ens agradava el que fèiem, per què no treballar junts, més encara si és en valencià?
En eixe sentit, estos dies he llegit en valencianisme.com una reflexió, pense que molt encertada, d’una persona de Beniardà. Deia que si es feren grups de treball o encontres personals entre usuaris d’abdós normatives voríem com l’enteniment sobreixiria sobre les coses que nos separen. En efecte, crec que així és i que ací radica l’origen de la nova etapa del “Lletraferit”: en l’acostament i l’obertura entre diverses persones que s’estimen el valencià. De fet, crec que això és el que ha passat també en la pròpia Acadèmia Valenciana de la Llengua, on la proximitat i la discussió assossegada han fet possible la conjugació de postures i raonaments originàriament molt allunyats entre si. També tenim, però, el cas contrari. És evident que no tots els valencians que tenen una determinada postura poden, ni volen, parar-se a raonar amb els que tenen una opinió diferent, i viceversa. Això és impossible en una societat tan àmplia com la valenciana. I un dels seus resultats és la prevenció, la desconfiança i, fins i tot, l’enemistat prèvia i declarada. De fet –no anem a amagar-ho–, hi ha hagut reaccions adverses a la publicació de la revista. Des que ho vam anunciar fa un parell de setmanes, diverses persones s’han manifestat en contra: d’una banda, els que no volen vore l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ni en pintura, i, d’una altra banda, els que volen marginar per complet els usuaris de les Normes del Puig. Davant d’això, simplement he de dir una cosa perquè la pense amb el cor i amb el cap: no per obviar i fer oïdes sordes a les persones i els fets amb els quals discrepem, eixes persones i eixos fets deixen d’existir. Continuen fent-ho i, si estan dins de la racionalitat i la democràcia, hem de tractar de conviure amb ells el millor que pugam perquè, al final de la correguda, tots eixirem guanyant. Si ho fem així acabarem tenint una societat més unida i més cohesionada.
En relació amb això, cal dir que també hem rebut, molt majoritàriament, missatges de suport. Una bona prova és la vostra nodrida presència ara i ací. També en són prova el gran seguiment del “Lletraferit” a les xarxes socials –amb més de 350 seguidors– i al seu blog –amb més de 2.000 visites en a penes 10 dies¬–, així com el ritme de vendes per internet, molt més intens del que esperàvem. Igualment, s’han pronunciat de forma positiva persones destacades com el professor de Lingüística Aplicada, Josep Àngel Mas, nascut a Xaló, que ha qualificat la fita de singular, valenta i històrica. No debades, ell mateix havia dedicat tota una tesi doctoral a l’estudi dels models de llengua usats pels valencians, arribant a la conclusió que el problema del valencià no és tant l’existència de diversos models en si com la crispació derivada del seu ús ideològic. De fet, de la seua anàlisi se’n derivava que cap dels diversos models d’estàndard proposats per al valencià, ni els més convergents amb les formes catalanes i mallorquines ni els més particularistes valencians, havia quallat encara entre la comunitat lingüística valenciana. I, per tant, proposava que s’afluixara la tensió entre els diversos models existents, una faena que, segons deia, necessitaria de moltes bones voluntats i del canvi de moltes inèrcies mentals. Amb tot, com ja ha dit Felip, sabem que esta tampoc és la solució ideal ni la desitjable, menys encara per a una llengua amb tants dèficits socials com la nostra i, especialment, si els dos models que conviuen ni tan sols mantenen la unitat ortogràfica. Així ens ho han manifestat també nombrosos lectors, que, en qualsevol cas, s’han mostrat tolerants, comprensibles i, sobretot, molt expectants.
Acte de presentació a la Biblioteca Valenciana, 8 de juny de 2012
En eixe sentit, voldria citar les paraules d’una altra persona que també s’ha significat aplaudint la iniciativa, el professor de Filologia Abelard Saragossà, de Silla, qui ha interpretat el “Lletraferit” com un símbol que pot incentivar acords que permeten encaminar-se cap a l’assoliment del consens social entorn del valencià entre les institucions mantenidores de les dos normatives que emprem en la revista: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, d’un costat, i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat, d’un altre ¬–a les quals aprofite per agrair la presència de membres en l’acte de hui. El professor Saragossà, fins i tot, ha fet una proposta concreta de com, públicament i democràticament, les institucions mencionades podrien arribar a consensos, actuant amb generositat i amb intel·ligència, de manera que no hi hagueren ni vencedors ni vençuts, sinó un sol guanyador: el valencianisme, que eixiria potenciat de tot el procés. Cal dir, però, que eixe no és l’objectiu primordial de la revista “Lletraferit”. El nostre objectiu, en primer lloc, és fer i posar a l’abast dels valencians una revista cultural en valencià de qualitat. Ens sembla, de fet, que és la faena dels lletraferits. Nosaltres ens limitem a mostrar que si treballem tots plegats és possible arribar a acords i a treballs ben fets. Les altres coses ja vindran després. I esperem que vinguen a través dels camins adequats. Quan arriben, com tota la societat valenciana, ho celebrarem amb alegria. I si amb la revista hem ajudat a arribar a eixos consensos ens sentirem molt contents i, sobretot, molt pagats, ja que la reunificació lingüística serà beneficiosa no només per valencianisme, sinó també per al conjunt dels valencians.
No debades, la millor manera –potser l’única– per tal que el valencianisme influïsca en la societat valenciana és que presente un front cohesionat entorn d’una sèrie de factors bàsics comuns, que van des dels símbols fins al model lingüístic, passant per la coherència i l’exigència en el discurs propi. Si des de fora del valencianisme ens veuen com un moviment fragmentat, d’extrems i incapaç d’arribar a uns consensos mínims, sembla normal que només sigam capaços d’atraure a sectors minoritaris de la societat. En canvi, si ens veuen junts, en un mateix camí i reclamant les mateixes coses, des de postures diverses però amb la força immensa dels objectius comuns, és molt probable que els ciutadans valencians dipositen la seua confiança en nosaltres. I particularment pense que només si el valencianisme, des de tots els seues vessants, assoleix un lideratge social ferm podrem evitar que la societat valenciana continue dissolent-se i difuminant-se, perdent progressivament els trets identitaris que ens particularitzen com a poble europeu, històric i singular. Crec que no m’enganyaré si afirme que eixe desig és compartit per tots els que estem ací, vingam d’on vingam, tingam la ideologia que tingam i emprem la normativa que emprem. Penseu-ho bé, a tots ens interessa un moviment valencianista més unit i més fort. Per tant, espere que ens ajudem els uns als altres a arribar als consensos lingüístics que són necessaris per a cohesionar el valencianisme i, en conseqüència, enfortir i millorar la societat valenciana. Espere també que sapiam difondre eixe missatge fora dels murs, plens d’història, que hui ens acullen i ens impulsen, precisament ací, en la seu de les lletres i la llengua valencianes. Confie, igualment, que amb moltes bones voluntats de moltes persones pugam redreçar la nostra travessia i fondejar finalment en aigües càlides i calmes.
Però, com deia, mentre tot això es fa realitat, mentre anem confluint i enfortint-nos en un procés que ja està en marxa, des de “Lletraferit” ens limitarem a tractar d’oferir una revista de qualitat, que satisfaga les necessitats d’un públic exigent. En relació amb això, no ens agradaria despedir este acte de presentació sense parlar, ni que siga breument, de les característiques de la publicació i d’aquells que l’han feta possible. En primer lloc, cal dir que a partir d’ara serà una revista semestral, publicada en els mesos d’abril i d’octubre de cada any. Com haureu pogut comprovar el seu preu és de 5 euros, amb els quals vos oferim 64 pàgines de cultura valenciana i universal en valencià. Però la idea per a propers números és ampliar el número de pàgines, fins a 80, incrementant el nombre d’entrevistes, reportatges i seccions, que conformen les tres potes de la revista. Per eixemple, en este primer número entrevistem a l’escriptor danés Carsten Jensen i al director valencià Pau Martínez, fem reportatges sobre Francesc de Vinatea, Teodor Llorente, Josep Ballester Gozalvo i la literatura com a fet identitari, alhora que presentem les seccions que seran habituals: sobre literatura, arts, espais arquitectònics, espai naturals, espai urbans, ciutats del món, cinema, música, personatges, futbol, gastronomia, vida nocturna i erotisme. N’hi ha per a tot i per a tots. I els lletraferits que s’han encarregat d’escriure sobre estos temes en el nostre primer número han sigut Vicent Molins, de Meliana, José Luis García Nieves, de Montcada, Vicent Chilet, d’Albal, Àgueda Vitòria, de l’Alqueria d’Asnar, Josep Vicent Miralles, de Xàbia, Diana Baidal, de Teulada, Andreu Tintorer, d’Oliva, i Artur Ahuir, Toni Sabater, José Ricardo March, Ernest Granell, Felip Bens, Eugeni Machancoses, Paco Bosch i jo mateix, de València. Com veieu, som majoritàriament del cap i casal, però una de les nostres voluntats és continuar eixamplant el “Lletraferit” a col·laboradors de totes les comarques valencianes, així com augmentar la presència de dones, per tal d’oferir visions com més àmplies millor de totes aquelles qüestions que pensem que poden interessar al públic valencià.
Són els nostres projectes de futur, les nostres idees, els nostres somnis. Esperem que es complisquen. De moment, però, ens donem per satisfets amb el primer somni que ja s’ha complit: el d’estar ací, amb tots vosaltres, presentant el primer número d’esta segona etapa del “Lletraferit”. Per tant, com deia al començament, este és un dia per a celebrar, un dia alegre, un dia de festa. I ens ha fet molt de goig compartir-lo amb vosaltres. Esperem que vos sumeu a l’aventura d’uns quants navegants que fan equilibris en alta mar. Estem segurs que entre tots farem front a la tempesta i acabarem per arribar a bon port. Els valencians ho mereixem.