dijous, 21 de juny del 2012

Arròs.sí, Arròs.no

Ací teniu el que vos prometia l'altre dia. El post que vaig publicar al blog de l'Arròs movie, en els orígens del projecte. Recordeu, despús-demà, festa grossa a Beneixida! (i aprofite per a enllaçar el text que ha fet Àgueda Vitòria sobre la qüestió).

Camp d'arròs a Sueca (Joanjo Aguar)
La naturaleza del arroz, que necesita para fructificar lagunas y calores; el estiercol y las plantas, que se corrompen para que el suelo de abundantes cosechas; la multitud de insectos que se reproducen en sitios pantanosos, dexando allí sus escrementos y cadáveres; este conjunto de poderosas causas, con el agregado de las partículas salinas que subministra el mar, deben causar un desorden en la economía animal de los vivientes… Se altera el color de los hombres y se manifiestan tercianas, que con el tiempo aumentan de fuerza y de malicia… No sé como hay hombres que se obstinen en sostener el cultivo del arroz, siendo tan pernicioso a la salud pública.
Són les paraules de l’il·lustrat Cavanilles en 1796, exercint com adalil d’una de les principals polèmiques que afectà la vida pública espanyola i particularment valenciana, durant quasi tot el segle XVIII. Sens dubte, si Josep Cuní haguera tingut un programa aleshores hauria obert un matí amb la pregunta del dia: Arròs.sí, Arròs.no (aplicada, si més no, als aiguamolls de l’Empordà i els deltes del Llobregat i de l’Ebre, on s’hi conreava). Segons una bona part dels integrants del moviment il·lustrat el conreu de l’arròs, que requereix d’una gran quantitat d’aigua i per això es produïa estancant-la en zones marjalenques, era el principal responsable de les febres tercianes causades per les picadures de mosquits, això és, la malària o paludisme, noms que provenen precisament de les formes itàliques mal aria (mal aire) i palude (pantà), associades als terrenys amb presència permanent d’aigua.

El mateix Gregori Maians, després d’haver-ne estat partidari, acabà per rebutjar l’opció arrossera en atribuir un brot epidèmic que afectà directament la seua família a la influència directa dels arrossars de la marjal Pego-Oliva:
Mis hijas Teresa i Pepa i mi Francisquito han padecido tercianas, i también una criada, i ahora otras dos; i en esta villa ai más de trescientos tercianarios, cuyo gravíssimo daño se padece por los arroces que se siembran en los lugares vecinos, donde nunca los ha avido; i de saludables los ha hecho pestilenciales, pudiendo aver otras utilíssimas cosechas, de manera que por decirlo en dos palabras, se tolera que los hombres sirvan al arroz i no el arroz a los hombres.
La cosa venia de lluny i ja en el segle XIV els consellers municipals de València havien prohibit els camps d’arròs perquè les aygues que eixien d’aquelles correnties eren infectes e corruptes, per la qual infecció e corrupció se són enseguides en lo terme de la Ciutat moltes malaties e morts de persones. Tanmateix, el seu alt rendiment (produïa entre dos i cinc vegades més que qualsevol altre cereal) i la presència històrica de marjals a tot el litoral valencià (de la Plana al Baix Segura, passant pel Camp de Morvedre, l’Horta, la Safor, la Marina, l’Alacantí i el Vinalopó) estimulà el conreu de l’arròs, especialment al Set-cents, quan l’increment econòmic i demogràfic del país assolí quotes altíssimes. De fet, arròs i millora dels ingressos anaven tan plenament associats en la mentalitat de l’època, que s’arribà a forjar la següent dita: Si vols viure poc i fer-te ric ves-te’n a Alberic, si en vols més a Massalavés. No debades en aquells llocs l’arròs representava vora el 70% de la producció agrícola de tot el terme.

Marjals històrics valencians

Per això mateix, també s’alçaren veus en defensa dels propietaris dels arrossars i dels llauradors i jornalers que els treballaven. Al·legaven que les malalties no es produïen per la presència d’aigües sinó per les característiques del terreny i la manca d’higiene, que l’arròs era ja un aliment indispensable per a la població valenciana i representava la seua principal exportació , i que la intenció amagada dels qui estaven en contra era la dessecació de les zones humides per tal de posar-les en mans dels terratinents. Un d’aquells defensors de l’arròs fou el castellonenc Vicent Ignasi Franco, que escriví en 1797 una contestació ad hoc als escrits de Cavanilles:
Presumiéndose defender la especie humana, ha publicado una disertación en la que intenta probar que la influencia causada por el cultivo de este fruto es perniciosa a la salud… Los fieles y útiles vasallos de aquel distrito luchan con el temor de la indignación del soberano y con el de la mendiguez y miseria que les amenaza si se les priva de tan preciosa cosecha… Cavanilles privaría a toda su población de un fruto que, siendo ya casi de primera necesidad y cierta su producción, forma la riqueza y el alimento de este hermoso país… La influencia del cultivo del arroz no es perjudicial a la salud ni causa la muerte.
Finalment, com és ben evident en l’actualitat, l’expansió de l’arròs no pogué ser frenada pels seus detractors. Les autoritats feren diversos “Expedients generals dels arrossos” que acotaven les zones on es podia plantar, però la realitat s’imposà de manera que el cultiu que en un temps havia estat perseguit, expuesto a las vexaciones i collit con sumo trabajo y sobresalto, acabà per convertir-se, juntament amb la taronja, en el producte principal del camp valencià. Hui en dia associem l’arròs als bons menjars, aquells que ens nodreixen de proteïnes quan cal o que ens alegren la vida en els dies festius. Desconeixem, però, la llarga història de polèmiques, proscripcions, subversió, tenacitat i lluita que hi ha darrere seu. Servisca este post iniciàtic per fer memòria de l’esforç i el treball amb què els nostres avantpassats ens llegaren el que és actualment un dels elements primordials de la nostra cultura: l’arròs.

dimarts, 19 de juny del 2012

Què dir del "valencia-nano"?

Bocabadat m'he quedat en llegir la notícia de la suposada valencianització del Gran Premi de Fórmula 1 que ens arriba gràcies a la cervesera Amstel: Aunque uno a veces no sea del todo consciente, no hay nada más valenciano que nuestra forma de hablar. Y eso es, precisamente, lo que Amstel SIN ha querido trasladar al Gran Premio de Europa de Fórmula 1 que del 22 al 24 de junio llega a las calles de Valencia. Para conseguirlo ha creado iNano, una aplicación de iPhone que funciona como un traductor de castellano a “valencia-nano”. El iNano puede descargarse gratuitamente de la applestore y permite traducir hasta quince frases relacionadas con la competición de Fórmula 1. El usuario solo tiene que seleccionar la que más le guste y en la pantalla de su iPhone aparecerá una boca que traslada aquello que se quiere decir a una sucesión de “nano, nano, nano…” que cambia de tono e intensidad según lo impactante del mensaje (porque ya sabemos los valencianos que a veces, usando una sola palabra, podemos decir muchas cosas). [...] El iNano es una manera divertida de “valencianizar” el VSC, uno de los eventos más destacados del calendario deportivo que traerá a la ciudad a las figuras y medios internacionales más importantes del mundo del motor junto a miles de aficionados de todo el mundo. Ací en teniu el vídeo promocional de l'engendre:


No sé què dir. En el seu dia vaig parlar dels "tetes" i els "nanos" de Rafa Mora com a fenomen lingüístic curiós introduït en la llengua castellana parlada en terres valencianes. Podia fer certa gràcia, però açò d'Amstel em sembla trist, bastant trist, pràcticament un insult als valencians i al valencià, en menysprear la nostra identitat i reduir-la a un particularisme folcloritzant que no no passa de dir algunes expressions "vernacles". Més encara si això es presenta com una manera de "valencianitzar" res i s'obvia totalment que els valencians tenim una llengua diferent al castellà, amb nom i identitat pròpia. Si volen valencianitzar que ho facen de veres, però si només volen fer la gracieta, almenys que no ens tracten com a curiosos indígenes en procés d'assimilació cultural. Així que els he deixat un missatge al tuit corresponent a l'anunci: Personalment no em fa cap gràcia. Em sembla un insult als valencians, que tenim una llengua pròpia: el valencià. Potser estic filant massa prim, però es la reacció que m'ha provocat la seua campanya, senyors d'Amstel...

Actualització: El que ha començat com un simple post ací mateix, ha acabat en el Trending Topic estatal #ninanonihòsties creat per Josep Nadal, el cantant de la Gossa Sorda, com s'explica en esta notícia de Vilaweb. A banda, també volia deixar constància del post que ha fet Ferran Suay sobre la qüestió, on explica les raons per les quals la campanya d'Amstel ens ha semblat insultant a molts valencians. Finalment, a més a més, la pròpia marca cervesera ha fet un comunicat explicant-se i demanant disculpes a qui s'haja sentit ofés. És d'agrair.
 

dilluns, 18 de juny del 2012

Un Sant Joan diferent: A Beneixida amb l'Arròs Movie

Tot just ara fa 2 anys i 3 dies que vaig anunciar la meua implicació en l'Arròs movie, el darrer projecte que llavors havia acabat d'idear el meu admirat Marc Sempere: una road movie a la valenciana i passada pel particular sedàs filosòfic del seu autor. Allà hi explicava que el rodatge començaria en la tardor de 2010 i que jo m'encarregaria parcialment del blog a través de la publicació de posts relacionats amb la història de l'arròs i la paella, però també d'altres elements que van indissolublement lligats a l'essència del film, com ara la festa, l'intercanvi o les relacions interpersonals. Tanmateix, l'inici de les filmacions es va endarrerir considerablement, atés que la campanya que finalment microfinançà la pel·lícula no es desenvolupà fins a començaments de 2011 i jo llavors havia entrat en la fase-infernal-de-final-de-la-tesi, quan no escrivia ni tan sols a Vent d Cabylia. Així les coses, quan s'inicià el rodatge, pel juny de l'any passat, jo estava a punt de llegir la tesi i me n'havia desvinculat del projecte, més enllà d'un únic post que aprofitaré per a reproduir esta setmana ací mateix.  

Per tant, el gruix de la pel·lícula estava ja filmat en estiu de l'any passat, com podeu resseguir en els posts corresponents sobre l'avanç progressiu del rodatge, en escenaris tan interessants com el mercat i la pedrera de Cocentaina o la comuna llibertàrionaturista del Mas del Potro, en el barranc del Cinc d'Alcoi. Només faltava una de les escenes principals: una rave on passarien coses crucials per a l'argument del film, que es va decidir gravar com a gran final de festa a mitjan setembre de 2011 en el poble català de La Secuita, prop de Valls. Tanmateix, com podeu veure explicat en un dels vídeos que enllace a continuació, just el dia d'abans de la cita, l'Ajuntament en qüestió es tirà cap arrere i anul·là els permisos que havia donat, davant la por que el festival se n'eixira de mare. En conseqüència, l'Arròs movie es quedà com la nòvia de Pinet, amb la cara llavada i el monyo fet, sense l'escena indispensable filmada i sense diners per a continuar a curt termini.





I així fins ara, que l'equip de la pel·lícula ha tornat a ajuntar forces per a finalitzar el projecte, bo i reorganitzant l'escena de la festa a terres valencianes. En concret, com podeu repassar al web de la trobada, serà en un escenari ben especial: el poble vell de Beneixida, a la Ribera Alta, que va ser arrasat per la pantanada de Tous. I no menys especial seran el dia i la programació, això és, este dissabte 23 de juny, vespra de Sant Joan, amb tot un seguit d'actes des del migdia fins al matí següent: ruta històrica, mascletà col·laborativa, paella popular, concerts del Botifarra, Toni de l'Hostal, Hèctor Arnau i Arthur Caravan, rodatge de l'escena, torrada de carn i verdures amb coques, més concerts, correfocs, foguera i rave fins a la matinada. I per només 15 euros tens dret a les dos dinades. Quasi res porta el paperet! Al mateix web o al facebook de Compartir dóna gustet podeu trobar tota la informació necessària per anar-hi i participar de la festa i el rodatge (cal recordar que també hi ha zona d'acampada gratuïta). Jo, per molt i molt que em pese, no hi podré estar present. Però si hi poguera anar, no m'ho perdria pel res del món. Aneu i rebenteu-ho tot, que el món s'acaba (o això diuen a la tele!). Vos deixe amb els vídeos de la convocatòria i la peça clau de la banda sonora original de l'Arròs movie. Gaudiu-ne!


 

dijous, 14 de juny del 2012

Un Estellés desconegut

Portada de la primera edició d'El coixinet (1987)

No en tenia ni idea. Sabia que Estellés havia escrit una poca prosa, com aquell Quadern de Bonaire que vaig descobrir ara fa un parell d'anys, però novel·la? Estellés escrigué una novel·la? Me n'he assabentat fa uns pocs dies, gràcies a una persona que té un exemplar. I no és precisament una novel·la qualsevol, sinó una novel·la eròtica, dita El coixinet. Bé, eròtica per dir alguna cosa, perquè no és que estiga pensada per a augmentar la libido mentre la lliges, sinó que és, més bé, una brofegada a mig camí entre la pornografia i les escenes pujades de to de Bernat i Baldoví -que hi és citat expressament. En un exercici de generositat i màrqueting, l'editorial Laia, que la va publicar per primera vegada en 1987, afirmava el següent en la contraportada de la segona i darrera edició, de 1988: No direm pas que no contingui escenes "dures", diàlegs i expressions estridents... Però tota la narració ha passat pel sedàs de la sensibilitat poètica d'Estellés, que no fa res més que establir una conversa amical amb el lector per contar-li aquelles coses que generalment només es conten a les converses. El poeta de Burjassot ha tingut la gosadia, això sí, d'elevar aquest to íntim de conxorxa col·loquial a la categoria de literatura.

El resultat, però, és sincerament un desastre. En primer lloc, hi ha incorreccions més que evidents al llarg de tot el text, des de canvis de nom en els personatges fins a ruptures de continuïtat narrativa, passant per errades lingüístiques o la barreja constant de formes verbals catalanoorientals amb altres de valencianes. Sembla com si estiguera escrit a presses i corregudes, i sense cap mena de cura editorial posterior. De fet, les poques referències de crítica literària que he pogut trobar a la xarxa, la tracten sense pietat: novel·la eròtica sense pretensions (Gregori, 1991); en opinió unànime de la crítica, no ha assolit el nivell esperat de la vàlua literària de l'autor (Carbó - Simbor, 1993); tindria una justificació poc sòlida pel que fa a la seua concepció com a obra eròtica si als efectes que pot produir en el lector ens atenem (Piquer, 1994); una de les obres més dessaborides de la narrativa eròtica catalana (Pons - Sureda, 2004). I per a què vos en féu una idea general del to de l'obra, vos en puc oferir un breu tast (p. 70-71 de la segona edició):
Va posar les seves mans al cony, per tal d'apartar la pelussa que li obstruïa l'entrada, després va enfonsar el cap i va iniciar una llepada. Poc després la llengua entrava per les intimitats de les grutes ocultes; ella cridava:
- Ai, ai! cara de collons! Quin gust estàs donant-me... com abans no m'havies donat... Em sento com deu sentir-se la Mare de Déu al tabernacle en entrar a l'església. Quina classe de gust em dónes, cabró! Quin gust més gran... ai, que em moro...
Ell va acabar i aleshores li va acostar la polla erecta i grossa, i ella s'incorporà del llit i començà a mamar-li-la.
- Ai, quina polla! Sembla un ciri de clavari!
- Ja te la clavaré, arribada l'hora.
Ella mamava, li regalimava la bava, del gust que sentia.
- Fill de puta, acostat un poquet més, que m'entre tota, fins a la soca
- Ai, quin gust que em dónes... Puta, puta, mamona!
- Insulta'm, pega'm, si ho vols. M'ho he guanyat perquè sí. Em meresco els teus insults, els teus blasmes, perquè en sóc molt de puta.
- No parles i mama... Em mates del gust que em dónes. Allà va... -va fer ell, com si li digués: Aigua va!...
Sentia que la llet li arribava al cim de la polla.
- Ai, escorre't, escorre't, cabró! que em moro, que no aguanto més.
Ell es va córrer i va emplenar la boca d'Encarna, la qual s'ho va engolir prestament.
- Ai, que bo! que tebi, que bo... Licor del Polo, per al mal de queixals...

I així pràcticament tota la novel·la. No obstant, com que és ben curteta (90 pàgines) i manté quasi tota l'estona eixe to distés, quasi d'humor, la veritat és que es llig d'una revolada i de forma amena. És evident, en qualsevol cas, que Vicent Andrés Estellés no pretengué realitzar una gran novel·la, com reflecteix, fins i tot, el títol original que volia donar-li, El rovell dels ous, segons indica l'escriptor Francesc Mompó a través d'una informació proporcionada pel fill major del poeta. Però com que és Estellés i com que la novel·la és molt desconeguda per al públic general -a la xarxa només he trobat esta altra referència de Pere Bessó-, se li perdona tot i és un veritable goig llegir-la. Un petit plaer. Més encara si t'arriba amb l'aureola de misteri amb què a mi m'ha aplegat: El coixinet de la persona que me l'ha deixat viu permanentment en un lloc determinat de sa casa i, per tant, no hi pot eixir; en conseqüència, l'has de llegir in situ o bé rebre'l per mitjà de fotografies, encara que siguen fetes a corre-cuita amb un mòbil. Qui ho diria que així podria llegir la primera i darrera novel·la d'Estellés! Un Estellés desconegut.

dimarts, 12 de juny del 2012

Esperem arribar a bon port

Cloc estes setmanes de "promoció" del "Lletraferit" copiant el parlament que vaig fer en l'acte oficial de presentació que va tindre lloc divendres passat a la Biblioteca Valenciana. Va anar raonablement bé. Entre l'acte i la festa posterior en un pub de Russafa ens van aplegar entorn d'un centenar de persones i es van vendre quasi altres tantes revistes. A més, hi va haver presència de membres tant de l'AVL com de Lo Rat Penat. Ara, una vegada explicat el punt de partida, ens limitarem a treballar en nous números del "Lletraferit" i a esperar la marxa de la revista i la reacció de les institucions. Com dic en el parlament, esperem arribar a bon port...


Invitació a l'acte de presentació del primer número de la segona etapa del "Lletraferit"

Hui és un dia per a celebrar. Així ho crec. Un dia alegre i de festa, tant per a la llengua valenciana com per al valencianisme i per als valencians. No tots els dies naix una revista en valencià,  feta per valencians i pensada per al poble valencià. I això s’ha de celebrar. Més encara en el context en el que estem, de forta crisi econòmica i de magres perspectives per al món editorial, especialment si es dedica a promoure i impulsar la nostra llengua. Per això mateix, m’ha agradat molt la fotografia que l’editor, Felip Bens, ha triat per a il·lustrar la portada del primer número. No sé si l’heu vista: és la imatge d’uns quants mariners pujats al pal d’un vaixell, que també apareix en la invitació a este acte de presentació. A més, en esta targeta porta un subtítol que diu: Molt més que uns quants navegants fent equilibris en alta mar. Perquè la veritat és que no només el Consell de Redacció, sinó crec que també els col·laboradors que han intervingut en este primer número, ens sentim més o menys així. En primer lloc, ens sentim navegants perquè, no debades, hem decidit adoptar l’esperit dels antics navegants. Com deia l’escriptor portugués Fernando Pessoa: Navegar és precís; viure no és precís [...] Viure no és necessari, allò que és necessari és crear. I eixa és l’actitud que hem pres: la de solcar les mars de la creació literària per tractar d’interconnectar, a través de la cultura, les menudes illes, en ocasions disperses i allunyades, que conformem cadascun dels valencians. En segon lloc, ens sentim fent equilibris en alta mar per moltes diverses raons, com ara l’adés citada incertesa del panorama editorial, si bé tenim confiança en què l’alt nivell dels redactors que col·laboren i la nostra autoexigència permetran que no acabem sotsobrant en aigües profundes.

Una altra de les raons per les quals ens sentim fent equilibris en alta mar és, evidentment, la qüestió de la doble normativa. No escapa als ulls de ningú que els textos de la revista estan escrits en dos normes diferents: les del Puig, de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, i les de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Pot resultar molt xocant. A algunes persones, de fet, els pot semblar increïble i, fins i tot, terrorífic. No és d’estranyar, ja que probablement és una iniciativa totalment inèdita en el nostre país, que ha sigut possible gràcies a la confluència de diversos factors successius: de trajectòria històrica, de complicitats i d’entesa. Primerament, com la majoria de vosaltres ja sabreu, la revista “Lletraferit” es va publicar íntegrament en Normes del Puig durant 88 números, des de 1996 fins a 2008, quan va deixar d’editar-se. Posteriorment, Felip Bens va decidir fer-la renàixer i per ad això va decidir eixamplar la nòmina de redactors i de col·laboradors. En conseqüència, ens va cridar a certa gent que no havíem participat en l’etapa anterior, a molts dels quals ens havia conegut en eixe gran oasi per al debat i la discussió que representa internet. Ens va comentar que volia reflotar el “Lletraferit”, continuant amb la publicació d’articles en normativa del Puig, però que també, en un exercici d’obertura i de generositat, volia obrir-lo a les col·laboracions en normes de l’AVL. I la nostra resposta, després de parlar-ho molt, mirar-nos constantment als ulls i raonar-ho profundament, va ser afirmativa: si la qualitat de la revista s’havia de mantindre, o fins i tot millorar, hi participaríem encantats. Si mútuament ens agradava el que fèiem, per què no treballar junts, més encara si és en valencià?

En eixe sentit, estos dies he llegit en valencianisme.com una reflexió, pense que molt encertada, d’una persona de Beniardà. Deia que si es feren grups de treball o encontres personals entre usuaris d’abdós normatives voríem com l’enteniment sobreixiria sobre les coses que nos separen. En efecte, crec que així és i que ací radica l’origen de la nova etapa del “Lletraferit”: en l’acostament i l’obertura entre diverses persones que s’estimen el valencià. De fet, crec que això és el que ha passat també en la pròpia Acadèmia Valenciana de la Llengua, on la proximitat i la discussió assossegada han fet possible la conjugació de postures i raonaments originàriament molt allunyats entre si. També tenim, però, el cas contrari. És evident que no tots els valencians que tenen una determinada postura poden, ni volen, parar-se a raonar amb els que tenen una opinió diferent, i viceversa. Això és impossible en una societat tan àmplia com la valenciana. I un dels seus resultats és la prevenció, la desconfiança i, fins i tot, l’enemistat prèvia i declarada. De fet –no anem a amagar-ho–, hi ha hagut reaccions adverses a la publicació de la revista. Des que ho vam anunciar fa un parell de setmanes, diverses persones s’han manifestat en contra: d’una banda, els que no volen vore l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ni en pintura, i, d’una altra banda, els que volen marginar per complet els usuaris de les Normes del Puig. Davant d’això, simplement he de dir una cosa perquè la pense amb el cor i amb el cap: no per obviar i fer oïdes sordes a les persones i els fets amb els quals discrepem, eixes persones i eixos fets deixen d’existir. Continuen fent-ho i, si estan dins de la racionalitat i la democràcia, hem de tractar de conviure amb ells el millor que pugam perquè, al final de la correguda, tots eixirem guanyant. Si ho fem així acabarem tenint una societat més unida i més cohesionada. 

En relació amb això, cal dir que també hem rebut, molt majoritàriament, missatges de suport. Una bona prova és la vostra nodrida presència ara i ací. També en són prova el gran seguiment del “Lletraferit” a les xarxes socials –amb més de 350 seguidors– i al seu blog –amb més de 2.000 visites en a penes 10 dies¬–, així com el ritme de vendes per internet, molt més intens del que esperàvem. Igualment, s’han pronunciat de forma positiva persones destacades com el professor de Lingüística Aplicada, Josep Àngel Mas, nascut a Xaló, que ha qualificat la fita de singular, valenta i històrica. No debades, ell mateix havia dedicat tota una tesi doctoral a l’estudi dels models de llengua usats pels valencians, arribant a la conclusió que el problema del valencià no és tant l’existència de diversos models en si com la crispació derivada del seu ús ideològic. De fet, de la seua anàlisi se’n derivava que cap dels diversos models d’estàndard proposats per al valencià, ni els més convergents amb les formes catalanes i mallorquines ni els més particularistes valencians, havia quallat encara entre la comunitat lingüística valenciana. I, per tant, proposava que s’afluixara la tensió entre els diversos models existents, una faena que, segons deia, necessitaria de moltes bones voluntats i del canvi de moltes inèrcies mentals. Amb tot, com ja ha dit Felip, sabem que esta tampoc és la solució ideal ni la desitjable, menys encara per a una llengua amb tants dèficits socials com la nostra i, especialment, si els dos models que conviuen ni tan sols mantenen la unitat ortogràfica. Així ens ho han manifestat també nombrosos lectors, que, en qualsevol cas, s’han mostrat tolerants, comprensibles i, sobretot, molt expectants.


Acte de presentació a la Biblioteca Valenciana, 8 de juny de 2012


En eixe sentit, voldria citar les paraules d’una altra persona que també s’ha significat aplaudint la iniciativa, el professor de Filologia Abelard Saragossà, de Silla, qui ha interpretat el “Lletraferit” com un símbol que pot incentivar acords que permeten encaminar-se cap a l’assoliment del consens social entorn del valencià entre les institucions mantenidores de les dos normatives que emprem en la revista: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, d’un costat, i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat, d’un altre ¬–a les quals aprofite per agrair la presència de membres en l’acte de hui. El professor Saragossà, fins i tot, ha fet una proposta concreta de com, públicament i democràticament, les institucions mencionades podrien arribar a consensos, actuant amb generositat i amb intel·ligència, de manera que no hi hagueren ni vencedors ni vençuts, sinó un sol guanyador: el valencianisme, que eixiria potenciat de tot el procés. Cal dir, però, que eixe no és l’objectiu primordial de la revista “Lletraferit”. El nostre objectiu, en primer lloc, és fer i posar a l’abast dels valencians una revista cultural en valencià de qualitat. Ens sembla, de fet, que és la faena dels lletraferits. Nosaltres ens limitem a mostrar que si treballem tots plegats és possible arribar a acords i a treballs ben fets. Les altres coses ja vindran després. I esperem que vinguen a través dels camins adequats. Quan arriben, com tota la societat valenciana, ho celebrarem amb alegria. I si amb la revista hem ajudat a arribar a eixos consensos ens sentirem molt contents i, sobretot, molt pagats, ja que la reunificació lingüística serà beneficiosa no només per valencianisme, sinó també per al conjunt dels valencians.

No debades, la millor manera –potser l’única– per tal que el valencianisme influïsca en la societat valenciana és que presente un front cohesionat entorn d’una sèrie de factors bàsics comuns, que van des dels símbols fins al model lingüístic, passant per la coherència i l’exigència en el discurs propi. Si des de fora del valencianisme ens veuen com un moviment fragmentat, d’extrems i incapaç d’arribar a uns consensos mínims, sembla normal que només sigam capaços d’atraure a sectors minoritaris de la societat. En canvi, si ens veuen junts, en un mateix camí i reclamant les mateixes coses, des de postures diverses però amb la força immensa dels objectius comuns, és molt probable que els ciutadans valencians dipositen la seua confiança en nosaltres. I particularment pense que només si el valencianisme, des de tots els seues vessants, assoleix un lideratge social ferm podrem evitar que la societat valenciana continue dissolent-se i difuminant-se, perdent progressivament els trets identitaris que ens particularitzen com a poble europeu, històric i singular. Crec que no m’enganyaré si afirme que eixe desig és compartit per tots els que estem ací, vingam d’on vingam, tingam la ideologia que tingam i emprem la normativa que emprem. Penseu-ho bé, a tots ens interessa un moviment valencianista més unit i més fort. Per tant, espere que ens ajudem els uns als altres a arribar als consensos lingüístics que són necessaris per a cohesionar el valencianisme i, en conseqüència, enfortir i millorar la societat valenciana. Espere també que sapiam difondre eixe missatge fora dels murs, plens d’història, que hui ens acullen i ens impulsen, precisament ací, en la seu de les lletres i la llengua valencianes. Confie, igualment, que amb moltes bones voluntats de moltes persones pugam redreçar la nostra travessia i fondejar finalment en aigües càlides i calmes. 

Però, com deia, mentre tot això es fa realitat, mentre anem confluint i enfortint-nos en un procés que ja està en marxa, des de “Lletraferit” ens limitarem a tractar d’oferir una revista de qualitat, que satisfaga les necessitats d’un públic exigent. En relació amb això, no ens agradaria despedir este acte de presentació sense parlar, ni que siga breument, de les característiques de la publicació i d’aquells que l’han feta possible. En primer lloc, cal dir que a partir d’ara serà una revista semestral, publicada en els mesos d’abril i d’octubre de cada any. Com haureu pogut comprovar el seu preu és de 5 euros, amb els quals vos oferim 64 pàgines de cultura valenciana i universal en valencià. Però la idea per a propers números és ampliar el número de pàgines, fins a 80, incrementant el nombre d’entrevistes, reportatges i seccions, que conformen les tres potes de la revista. Per eixemple, en este primer número entrevistem a l’escriptor danés Carsten Jensen i al director valencià Pau Martínez, fem reportatges sobre Francesc de Vinatea, Teodor Llorente, Josep Ballester Gozalvo i la literatura com a fet identitari, alhora que presentem les seccions que seran habituals: sobre literatura, arts, espais arquitectònics, espai naturals, espai urbans, ciutats del món, cinema, música, personatges, futbol, gastronomia, vida nocturna i erotisme. N’hi ha per a tot i per a tots.  I els lletraferits que s’han encarregat d’escriure sobre estos temes en el nostre primer número han sigut Vicent Molins, de Meliana, José Luis García Nieves, de Montcada, Vicent Chilet, d’Albal, Àgueda Vitòria, de l’Alqueria d’Asnar, Josep Vicent Miralles, de Xàbia, Diana Baidal, de Teulada, Andreu Tintorer, d’Oliva, i Artur Ahuir, Toni Sabater, José Ricardo March, Ernest Granell, Felip Bens, Eugeni Machancoses, Paco Bosch i jo mateix, de València. Com veieu, som majoritàriament del cap i casal, però una de les nostres voluntats és continuar eixamplant el “Lletraferit” a col·laboradors de totes les comarques valencianes, així com augmentar la presència de dones, per tal d’oferir visions com més àmplies millor de totes aquelles qüestions que pensem que poden interessar al públic valencià.

Són els nostres projectes de futur, les nostres idees, els nostres somnis. Esperem que es complisquen. De moment, però, ens donem per satisfets amb el primer somni que ja s’ha complit: el d’estar ací, amb tots vosaltres, presentant el primer número d’esta segona etapa del “Lletraferit”. Per tant, com deia al començament, este és un dia per a celebrar, un dia alegre, un dia de festa. I ens ha fet molt de goig compartir-lo amb vosaltres. Esperem que vos sumeu a l’aventura d’uns quants navegants que fan equilibris en alta mar. Estem segurs que entre tots farem front a la tempesta i acabarem per arribar a bon port. Els valencians ho mereixem.

dijous, 7 de juny del 2012

Els insults medievals en valencià. Dels posts a la televisió

Ho contàvem en el blog d'Harca fa un parell de setmanes: aquells posts sobre insults medievals que vaig escriure ací i allà -s'enrecordeu?- van acabar donant peu a una breu entrevista en televisió. La informació va passar primerament als diaris, gràcies a la tasca del redactor del Levante-EMV José Luis García Nieves, que va trobar-la interessant i va fer un article sobre la qüestió: "Así insultaba Jaume I". El seu text va triomfar a la xarxa -el que, de fet, hem notat en un destacat increment de visites a Harca- i, a més a més, va cridar l'atenció d'una altra periodista valenciana, Ana Valls, en este cas dedicada a l'audiovisual, en RTVV. En conseqüència, va cridar-me per a fer una entrevista sobre Harca i sobre el tema dels insults per a l'espai "La bona vida" del programa "La nit" de Canal Nou/24. Com molts de vosaltres sabreu, eixa secció s'ha convertit en un petit oasi cultural dins de la programació de la televisió valenciana, com demostren els nombrosos vídeos que enllacen a les xarxes socials els molts músics, escriptors i intel·lectuals en valencià que han passat per allà, on són tractats amb la normalitat i l'admiració que es mereixen. Per dir només uns quants noms, comentaré que Ana Valls ha entrevistat a Joan Francesc Mira, Antoni Furió, Xavi Aliaga, Silvestre Vilaplana, Pep Gimeno "el Botifarra" o Feliu Ventura. Per tant, ha estat tot un plaer haver passat pel programa en nom d'Harca. Ací vos deixe l'entrevista sobre els insults medievals en valencià per si encara no l'heu vista:




dimarts, 5 de juny del 2012

#AspraDiàspora

Ho expliquen en este article de la revista musical Enderrock: novament, com ja va passar amb la cançó "Suavitat Universal" del seu disc 2.0, Orxata Sound System demana la participació dels internautes per tal de fer una lletra col·laborativa en el 3.0, que estan cofinançant amb un verkami. En este cas el tema escollit és el de l'"Aspra Diàspora" que patim/fruïm molts dels que vivim fora de les terres valencianes. Així ho expliquen en el vídeo específic que han fet sobre la qüestió, dient que: Volem fer una cançó amb les veus de l'exili que faça col·lectiu allò que es viu en primera persona. Per això llancem l'etiqueta #AspraDiàspora: conta en 140 caracters les teues raons, allò que vius i anheles fora de casa. Ens sentirem i ens farem escoltar. Tots els tuits amb el HT podran formar part de la cançó i, si inclouen vídeo, podran eixir al #pedrapapertisora. El podeu vore ací mateix, una peça que, a més a més, es va incloure en el programa Pedra Paper Tisora #03:



Els que em conegueu, haureu pogut comprovar que jo mateix hi isc, explicant que estic vivint a Sevilla, amb la meua xicona, esperant a obtindre alguna beca postdoral per anar-me'n fora durant dos o tres anys i que espere, en tot cas, que això canvie i que en un futur no massa llunyà, tots els que volem tornar puguem fer-ho. Aprofite per agrair als Orxata que em possibilitaren dir la meua. I a partir d'este vídeo, llançat a la xarxa el dilluns 28 de maig, començà un festival de piulades amb el hashtag #AspraDiàspora, que va arribar a ser Trending Topic estatal, amb tuits com els següents: Valencianitat extrema quan entres a un Mercadona de l'Eixample i n lloc d'amanides i patates pots comprar ensalaes i creïlles; Immigració inversa ja! No fugiu cap al Nord que l'arròs no el fan sequet; Tornar no pel dinar de les iaies, ni x l'albufera - Tornar per dignitat, les intifalles i la ciutat que ens espera!!; Al nord som uns "surenyus" / fans de la taronja i l'arròs / parlem com "extremenyus" / que caiga el mur de Vinaròs; El latinlover paella triomfa per Europa; Ja no saps on pertanys, i ni ací ni allà tens una vida com cal, la teua vida són les dolces anades i les amargues tornades; Si demanes herbero fan cara d'albargínia, igual que si demanes cassalla Cerveró; Vicent, ves-te'n de Violència!; El bridge està molt entretingut, però jo sóc més del truc amb cigrons; En la cima del mon caganme en tot; #AspraDiàspora o pegar a fugir com cagalló per sèquia; Granera, bresquilla, paelleta de la güela, comboi, a fer la mà, per l'horta; Mig País Valencià al compàs del cha-ca-chà; Pegant a fugir com rates de marjal; Facturar herbero; CamonMoneAmonNemonAu!!!!#AspraDiàspora és quan te'n vas a pegar una volta per l'asprà?

Com veieu, la majoria estava relacionada amb la presència de valencians a Catalunya, que són desenes i desenes de milers, encara que també n'hi ha sobre molts altres llocs, d'arreu del món. A més, també s'ha enviat algun vídeo tan freak com el que enllace ací baix, d'uns catalans de Valls, o d'altres com el d'Àngela i Júlia, dos valencianes a Irlanda, que ha aparegut al Pedra Paper Tisora #04, programa, d'una altra banda, que recomane encaridament. Vos deixe amb ells i vos recorde que encara queda tota esta setmana, fins al diumenge 10 de juny, per a continuar publicant tuits amb el hashtag #AspraDiàspora. La "recompensa", deixar uns versets en una cançó d'Orxata Sound System, no és bufa de pato! 


divendres, 1 de juny del 2012

"Lletraferit 2.0" [I adéu a l'Informatiu]

Com he fet pràcticament sempre des que vaig començar a col·laborar en l'Informatiu, aprofite per a enllaçar la columna que hi vaig publicar el dilluns -ho faig hui en tant que he estat una setmana de vacances. No m'agradaria, però, acomiadar-me d'este mitjà digital que ens il·lusionà a molts sense dir algunes paraules sobre la seua desaparició, puix, no debades, hi he escrit setmanalment des del primer número durant tres temporades de desembre de 2009 a maig de 2012, amb un parèntesi de 8 mesos ocasionat per la redacció de la tesi doctoral. 76 columnes en total que Juan Enrique Tur, el seu director, m'ha permés compartir amb una àmplia comunitat de lectors de diverses sensibilitats. I, en eixe sentit, el primer que vull fer és donar-li les gràcies públicament per haver confiat en mi i per haver-me donat la possibilitat de escriure-hi amb total llibertat del que volia -fins i tot em va donar el vist-i-plau al text que enllace hui, sabent que era la darrera columna, que portaria polèmica i que era, en certa manera, publicitària. Per ell, per tots els autors que hi han col·laborat i per la pròpia societat valenciana, m'hauria agradat que el projecte haguera reeixit. Malauradament, no ha pogut ser. 

En relació amb això, el mateix article que anuncia el tancament del mitjà lamenta la manca de suport oferit per les entitats públiques i privades que fan gala de dona suport a l'ús del valencià, alhora que autocritica la falta de perícia de l'equip del diari per a captar anunciants privats i les institucions que desitjaren comptar amb un mitjà lliure i independent. Quant al primer punt, en efecte, hi ha hagut una manca de suport continu, no només per aquells que volen donar suport al valencianisme o al valencià -l'AVL no ha posat ni un euro!-, sinó en tot l'espectre progressista en general. Sé que són temps de crisi i de moltes dificultats econòmiques per a tots, però la veritat és que ni els sindicats, ni les organitzacions ni els partits polítics més interessats a mantindre un mitjà com l'Informatiu han tingut una veritable cura d'ell al llarg de tot este temps. Ara, però, notaran/notarem la seua mancança, i crec que molt. Pel que fa al segon aspecte, des d'un principi he pensat -i li ho he comentat en moltes ocasions al director- que el projecte va nàixer coix quant a la planificació econòmica, ja que que no comptava amb persones específicament destinades a "vendre" el producte entre possibles institucions i anunciants. Potser hauria estat una inversió costosa en inici, però possiblement rendible en el llarg termini. D'una altra banda, com molts lectors han comentat des de fa mesos, no s'han volgut investigar altres vies de finançament alternatives com el crowfounding -un verkami anual o semestral per a entendre'ns-, el que segurament hauria pogut ajudar. En tot cas, això eren decisions de l'equip que va crear el diari i seua ha estat la decisió de plegar per a evitar mals majors. No queda un altre remei que lamentar que ja no ens podrem desdejunar amb l'Informatiu, donar per finalitzada esta etapa, agrair-ho novament a tots els que l'han feta possible i desitjar-los molta sort en qualsevol altre projecte que mamprenguen. Adéu, amics!


L'Infomatiu abaixa la persiana


Ho comentava fa un parell de setmanes l’alcalde de Burjassot, Jordi Sebastià, militant del Bloc i professor de periodisme de la Universitat de València: “A la nit aniré al lliurament dels premis literaris en 'llengua valenciana' que convoca l’associació El Piló de Burjassot. Vaig reunir-me amb la directiva, saben que no podem compartir l’ortografia que usen, que no és l’oficial de l’AVL, però tenim en comú l'amor i la defensa del valencià, i és moment d'unir forces i no de dividir-nos”. És a dir que, contra l’opinió comuna de bona part dels nacionalistes valencians d’arrel fusteriana, el ben cert és que entre els partidaris de les Normes del Puig també hi ha vertaders valencianistes, que, per una raó o per una altra, triaren eixa normativa en el seu moment. I ara per ara, mentre les institucions corresponents ‒la RACV i Lo Rat Penat‒ continuen sense moure fitxa respecte a la normativa oficial de l’AVL, el millor que podem fer és treballar conjuntament amb ells, amb eixos valencianistes militants i de bona voluntat. Tots podem eixir guanyant, ja que, com apunta Jordi Sebastià, units fem més força que per separat. [Continua a la columna de l'Informatiu]