dijous, 22 de desembre del 2011

Premis Soldevila i Noguera: Informació bàsica

En la meua defensa he de dir que normalment no tinc eixa cara de foll :P

Dilluns passat no vaig fer columna de l'Informatiu. La raó era que tenia moltes coses a fer abans de rebre els dos premis amb els quals han guardonat la meua tesi sobre Els fonaments del pactisme valencià (1250-1365). I ara se m'han acumulat quasi més, després de dos dies a Barcelona, recollint els premis, celebrant-ho, signant contractes i altres coses adjacents. Tot un goig, la veritat. Però de les impressions personals, especialment del "dia gros", el del lliurament del Premi Ferran Soldevila en el marc de la Festa de les Lletres Catalanes, ja en parlaré amb més atenció la setmana vinent. Ara, responent als qui m'han preguntat què representava la concessió dels guardons, em limite a enllaçar-vos el post que he fet al blog d'Harca, on, a més a més, podreu trobar el parlament que vaig fer en la gal·la suara esmentada. Desgraciadament, crec que va ser l'únic comentari sobre la crisi, el malestar social i els polítics que es va fer en tota la nit. M'hi estendré sobre açò en un proper post. Salut i bon Nadal!

dilluns, 12 de desembre del 2011

Devastació

Sembla que els inicis del procés contra Camps sempre van acompanyats de notícies lamentables sobre el balafiament de diners públics que ha dut a terme la Generalitat Valenciana durant els darrers anys. Desgraciadament, no ens han dut el paradís que prometien, de "plena ocupació", sinó, ans al contrari, ens han situat al nivell dels territoris més pobres d'Espanya. Hui  en parle a l'Informatiu de tot plegat.

Desocupació per comunitats autònomes. La trista realitat

Ja ho vaig remarcar en el seu moment, ara fa mig any: el mateix dia que va ser processat per un possible suborn de la trama Gürtel, el president Camps se n’anà a sopar amb Bernie Ecclestone, com els vampirs, amb nocturnitat i traïdoria, per tal d’allargar el Gran Premi de Fórmula 1 a València fins a l’any 2021. Una dada aborronadora en tant que mostra a les clares els interessos d’un polític megalòman que va perdre la noció de la realitat i ara nosaltres, tots els valencians, n’hem de pagar les conseqüències. Un altre sarau que sumar a la llarga llista de casos sagnants. Si bé Ricardo Costa, un altre dels pocavergonyes implicats en Gürtel, va afirmar que “es bueno para los valencianos, para la Comunidad Valenciana y para España, y no va a costar ni un solo euro a las arcas públicas”, ja s’han gastat o compromés unes xifres descomunals: 100 milions pel circuit urbà, uns 200 milions pel cànon anual durant 12 anys i ara els 30 milions deguts per l’empresa Valmor, que la Generalitat ha anunciat que comprarà, tot just tres dies abans que comence el juí contra Camps. Això són uns 55.000 milions de pessetes, per si algú no es fa càrrec de la quantitat en euros

Una suma, a més a més, que no es veu compensada per un retorn proporcional a l’economia i la societat valencianes. La fallida de Valmor, de Terra Mítica, de la Ciutat de la Llum o de tants i tants altres negocis ruïnosos executats pel PP valencià en són una bona mostra. Els únics rèdits són electorals ‒“la Comunitat està en el mapa”, “som els millors del món” i tot això‒ i per als amigatxos: les empreses adjudicatàries, Calatrava, el Bigotes i companyia. Cal dir, en este sentit, que anualment des de 2005 la Generalitat Valenciana encarrega a l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques informes d’impacte de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, de l’America’s Cup, de la Ciutat de la Llum o del Gran Premi de Fórmula 1. Es pot comprovar la seua existència en el currículum del director d’eixos informes, però la seua escassa difusió palesa a bastament que els resultats seran més que decebedors. No debades, l’únic que està disponible a la xarxa, el de l’America’s Cup 2004-2007, sembla un presa de pèl. Conclou que l’esdeveniment “supone una inyección de gasto de tal magnitud que genera impactos económicos cuantiosos sobre la producción, la renta y el empleo de la ciudad designada como sede del evento”. I detalla que d’eixa despesa el 74% va ser pública (2.061 milions d’euros del Consell, el Govern Central i els Ajuntaments de València i de Gandia) i només un 26% fou privada (706 milions dels equips, els visitants, els organitzadors, els mitjans de comunicació i els iots).

És a dir, pel que sembla, de cada 100 euros invertits en l’America’s Cup, 65 es van quedar sense retorn, gastats a fons perdut. Un negoci redó, vaja. Però com l’informe compta la despesa pública com a impacte econòmic tot són congratulacions. Clar, si ho calculem així, qualsevol inversió pública generarà increment de la producció, la renda i l’ocupació: si es fan escoles i hospitals, es contractaran empreses constructores i professors, que, al seu torn, faran augmentar el consum amb els diners i els sous rebuts. El mateix si tots els diners balafiats en grans esdeveniments, s’hagueren invertit en la potenciació de clústers econòmics de futur, com la indústria agroalimentària, la biotecnologia, la gestió cultural o la informàtica. El desmantellament parcial del Centre d’Investigació Príncep Felip és l’exemple paradigmàtic. S’ha preferit malgastar en uns focs d’artifici que ens han arruïnat i ens han deixat un país assolat per polítics irresponsables que mai no pagaran el mal que han fet. I la mascletà final encara està per arribar. La nova emissió de deute públic valencià es preveu un fracàs i veurem com es podran afrontar els pagaments que vencen a finals de desembre. Ningú no descarta la fallida de la pròpia Generalitat. La devastació és la seua herència.

dilluns, 5 de desembre del 2011

Col·locats i deshonrats

Això són, això ens deixen

El primer congrés acadèmic en què vaig participar, de joves estudiants ara fa onze anys, es va convocar sota el lema 2000 anys de què i la meua aportació dugué per títol “2000 anys de relacions socials basades en el patronatge i el clientelisme”. Resulta que al llarg de la història això ha estat una constant, és a dir, el fet d’afavorir a determinats grups i persones, donant-los protecció o privilegis, per tal de compensar el seu suport polític i social. I, mitjançant diverses fórmules, sembla que d’ací no puguem eixir: ja siga en època romana, medieval o contemporània, o tens padrí o és molt difícil guanyar-te bé la vida pels propis mèrits. Hem millorat i alguns ho aconsegueixen, però el clientelisme continua funcionant a bastament i encara estem a anys llum d’altres societats, on hi ha un respecte molt més gran pel principi d’igualtat i pels valors de l’excel·lència, el treball i les coses ben fetes. I dic tot açò a tall dels escàndols que han continuat sorprenent-nos darrerament, els de Nóos i Emarsa. [Continua a la columna de l'Informatiu]