Els possibles orígens familiars i territorials de Sibil·la de Déu, la dona que parlava "valencianesch" en 1346

Vista de satèl·lit de les àrees per on es degueren moure el català Pere de Déu, l'aragonesa Maria Peris, 

la seua filla, la valenciana Sibil·la de Déu, i el seu nét, el menorquí Gil de Lozano

Fa temps vaig raonar ací mateix sobre la primera cita que es coneix que indica una manera particular de parlar dels habitants del regne medieval de València referint-se a ella com a "valencianesch", en l'any 1346, la qual és pràcticament coetània a un altre document, de 1341, que diferenciava l'"idiomate rossillionense" parlat per una persona del Rosselló del "modum maioricensem" amb què s'expressava una altra de Mallorca. Sembla, doncs, que un segle després de les conquestes de Mallorca i València per part de Jaume I ja es podien distingir accents particulars i característics de la llengua que s'havia conformat en cada territori amb la repoblació de catalans i aragonesos de diverses procedències. No debades, gràcies als estudis d'Antoni Mas sabem que a Mallorca els colons procedien aclaparadorament de Catalunya (fins al 85%-90% i sobretot de la Catalunya nord-oriental), seguits pels occitans i per molt pocs aragonesos, mentre que gràcies als estudis d'Enric Guinot sabem que a València la presència d'aragonesos fou més important que allà i la de catalans orientals i la de catalans occidentals estigué molt més equilibrada (potser, fent un balanç a l'engròs de les múltiples dades que oferix, unes xifres orientatives per a la zona valencianoparlant del país serien les d'un 70-80% de catalans -tant orientals com occidentals quasi per igual-, un 15-25% d'aragonesos i la resta d'occitans, navarresos i castellans). La llengua resultant, doncs, havia de ser necessàriament distinta en un lloc i en l'altre, i relativament prompte es vinculà aquella forma de parlar pròpia al nom de cadascun dels territoris.

En qualsevol cas, el que m'agradaria tractar ara són les dades biogràfiques de la primera persona de la qual es diu que parla d'una forma valencianesca: Sibil·la de Déu. Com ja vaig explicar, la cita es coneixia des de la dècada de 1980, però el que s'havia dit sobre ella no quadrava molt amb el que sabíem de la història valenciana: es deia que parlava "valencianesch" perquè Sibil·la era d'Oriola, però Oriola s'havia incorporat feia molt poc al Regne de València, per la qual cosa resultava estranya aquella assimilació. Això em dugué a tractar de consultar la font original, però no ho vaig poder fer, atesa la seua conservació a l'Arxiu del Regne de Mallorca, encara que sí que vaig trobar un article que en donava més dades: en realitat, Sibil·la sí que procedia d'Oriola, però es deia que parlava a la valenciana perquè son pare, "Petrus de Deo", s'havia establert anteriorment al territori valencià, una cosa que s'ajustava més a l'evolució històrica del poble valencià (Sibil·la hauria heretat el parlar valencianesc d'una persona instal·lada en el regne amb anterioritat). Tanmateix, poc abans de publicar Els valencians, des de quan són valencians (Afers, 2016), el mateix Antoni Mas tingué la deferència de passar-me un text inèdit en el qual havia emprat referències directes d'aquell document de 1346, en el qual es donaven noves informacions que, tot plegat, vaig explicar en el llibre de la següent forma (p. 131):

Es tracta d'un procés judicial de l'any 1346, en què diversos testimonis, mallorquins i menorquins, declaren sobre Gil de Lozano, un cavaller instal·lat a Menorca després que el seu pare, aragonès, hagués participat en la conquesta de l’illa 60 anys abans. Hi diuen que Gil de Lozano, com son pare, parlava aragonès, però un indica que sa mare, Sibil·la, era natural del regne de València i parlava «valencianesch». En concret, a més a més, Sibil·la era filla d’un altre cavaller anomenat Pere de Déu, establert en el mateix regne de València, però oriünd d’Oriola –quan aquesta pertanyia a Castella. Finalment, un altre testimoni apuntava que Sibil·la, per la seua pronúncia -«in prolacione idiomatis sui»-, era del regne de València, ja que parlava a la manera de les gents d’aquell territori -«ad modum dicti regni loquebatur ydioma suum».

Segons estes noves informacions, doncs, el pare de Sibil·la, Pere de Déu, també era oriünd d'Oriola, però alhora s'hi explicava clarament que el fet pel qual es deia que ella parlava "valencianesch" no era per ser d'Oriola, sinó perquè s'expressava "ad modum dicti regni", és a dir, que parlava com els habitants del Regne de València. En qualsevol cas, em vaig continuar quedant amb la remoreta de la seua història, de Sibil·la i de son pare, i ara que estic preparant la traducció al castellà d'Els valencians, des de quan són valencians? -que eixirà en Llibres de la Drassana- m'he decidit a tractar de buscar els seus orígens... I he trobat alguns indicis més que interessants sobre la seua possible història familiar que explicarien que Sibil·la, en efecte, tinguera un accent valencià perfectament reconeixible pels mallorquins i menorquins de mitjan segle XIV. 

Església del Salvador i Santa Maria d'Oriola, actual cocatedral, construïda inicialment entre els segles XIII i XIV

En primer lloc, pel que fa al pare de Sibil·la, el cavaller "Petrus de Deo" del procés de 1346, diversos documents de les dècades de 1280, 1290 i 1300 el situen, d'una banda, al servei de Pere el Gran, Alfons el Liberal i Jaume II consecutivament, però també de Sanç IV de Castella, i instal·lat precisament a Oriola. El primer d'ells és de maig de 1282 (doc. 412), quan, de València estant, Pere el Gran envia un missatger que ja havia rebut de l'infant Sanç de Castella -llavors en guerra amb son pare, Alfons X el Savi, i aliat, per tant, amb el monarca aragonés- per tal de parlar de la possible cessió de la vila de Requena i d'un possible auxili militar. El missatger era "Petrus de Deo", qui, en conseqüència, sembla que feia d'enllaç entre el rei aragonés i el príncep castellà. En qualsevol cas, quatre anys més tard el trobem a les ordes del successor de Pere el Gran, Alfons el Liberal, amb la missió en la primavera de 1286 d'anar a visitar a l'emir de Marroc Abu Yusuf, una ambaixada que finalment quedà cancel·lada per la mort del soldà musulmà en aquells precisos moments (docs. 2467, 2468, 2470 i 2473). Tres anys més tard, a començaments de 1289, "Petrus de Deo" era nomenat pel mateix Alfons el Liberal com a procurador reial o governador de l'illa de Menorca, que acabava de ser conquerida, mitjançant una carta en què apareixia com a "dilectum militum nostrum", és a dir, segurament un dels cavallers més propers a la cort reial. I a l'illa estigué almenys fins a 1291, la qual cosa explicaria que, com a màxima autoritat de l'illa, hi conservara terres i la seua filla acabara casant-se amb un altre cavaller instal·lat a Menorca. 

Abans, però, trobem a "Petrum de Deo" i la seua esposa -després explicarem coses d'ella- venent una pensió vitalícia de 1.000 sous sobre les rendes de la moreria de València que havien rebut de la Corona abans de juliol de 1295 -quan la mateixa Corona confirmà l'esmentada venda-. ¿Vol dir això que llavors, en algun moment anterior a 1295, "de Deo" i la seua esposa s'instal·laren a València i reberen aquella pensió reial sobre la moreria de la ciutat? Realment no era necessari que estigueren a la capital valenciana per a ser-ne beneficiaris, però de vegades sí que era habitual destinar les rendes de determinats llocs a persones que es movien en el seu entorn. És perfectament, doncs, una possibilitat. En tot cas, entorn de 1295 vengueren la pensió i potser llavors o poc abans sembla que "Petrus de Deo" es desplaça cap a Oriola, fins i tot abans de la conquesta de Jaume II en 1296. Ho sabem perquè el mateix Sanç IV de Castella amb qui havia tractat una dècada abans -i que morí en 1295- li féu una importantíssima donació a la vila i el terme oriolà: les terres i cases que la mare del mateix monarca, Violant d'Aragó, hi tenia, que "de Deo" rebria quan aquella morira -cosa que succeí, en efecte, en 1303-. Per tant, potser aprofità les relacions prèvies amb la monarquia castellana per a instal·lar-se a Oriola i després, quan fou conquerida per Jaume II, aprofità igualment els seus bons serveis a la monarquia aragonesa per tal de continuar a la zona. De fet, s'hi troben documents oriolans relatius a ell des de 1296 fins a 1308, quan era un dels principals cavallers de la localitat i exercia com a nunci del Consell municipal davant del monarca aragonés per tal de negociar la seua incorporació als Furs de València. 

A partir d'ací, però, en perdem la pista... El que sembla quedar clar, en tot cas, és que, "Petrus de Deo" no era "oriünd d'Oriola" en el sentit de "nascut a Oriola", ja que pareix que s'hi instal·là en la dècada de 1290. Per tant, quan en 1346 deien que era "oriundus de Oriola" probablement volien dir que procedia d'Oriola, que és el lloc on s'havia establert, la família tenia un bon patrimoni i havia destacat com a membre de la comunitat. On devia haver nascut "Petrus de Deo"? La veritat és que no ho sabem i l'hem citat constantment amb el seu nom en llatí perquè tots els documents que hem consultat amb referències a ell són en llatí i no indiquen la seua procedència poblacional. És un nom de connotació religiosa general que igual podria ser català, Pere de Déu, que aragonés o castellà, Pedro de Dios. Ara bé, Maria Teresa Ferrer i Mallol, que controlava com ningú la documentació de la zona oriolana i solia ser molt estricta a l'hora de diferenciar els catalans dels aragonesos i els castellans, el considera invariablement català: Pere de Déu. Així mateix, en un dels documents de la seua estada menorquina s'apunta que "Ferrandum Morelii" era el seu "nepos" -el seu nebot- i eixe nom segurament es correspon amb Ferran Morell, d'origen probablement català atés el seu cognom, que se sol fer provindre de la població del Morell, en la comarca del Tarragonés. I justament a uns 40 quilòmetres del Morell hi ha Falset, Porrera i Prades, on entre finals del segle XII i començaments del XIII un tal Pere de Déu fou un personatge important. En concret, per encàrrec d'Alfons el Cast fou el senyor que s'encarregà de repoblar Falset en 1168 i la vall de Porrera en 1180, on encara operava en 1203, i fou també batlle reial de Prades. 

Podria ser, per tant, que el cavaller Pere de Déu que veiem actuar a partir de 1282 -i que tal vegada havia nascut durant la dècada de 1250- fóra descendent d'aquell Pere de Déu que tenia dos senyories al Priorat, just en la línia on comença el català occidental a la zona. No tenim documents que els connecten, però, si més no, ambdós tenen el mateix nom, eren cavallers i estaven al servei directe dels monarques, a banda que el segon Pere de Déu tenia un familiar amb un cognom toponímic d'una comarca molt propera als llocs esmentats. En conseqüència, sembla que realment és una possibilitat factible que el Pere de Déu que acabà instal·lant-se a Oriola en la dècada de 1290 tinguera arrels al Priorat, en una àrea de parlar catalanooccidental. Però no només això, sinó que, pel que sabem, sembla que la dona de Pere de Déu era aragonesa, ja que en l'únic document que coneixem en què apareix citada -aquella venda anterior a 1295 de la pensió reial sobre les rendes de la moreria de València- és anomenada expressament com a "Maria Peris", és a dir, una valencianització del cognom Pérez, d'origen aragonés o castellà (com passava també amb Llopis, Eiximenis o Sanchis, que eren valencianitzacions de López, Ximénez, Sánchez, etc.). En este cas concret, el més probable és que fóra aragonesa, atesa la major presència d'aragonesos que de castellans en el regne. Així doncs, si bé el pare de Sibil·la, Pere de Déu, era tal vegada parlant catalanoocidental, sembla que sa mare, Maria Peris, parlaria castellanoaragonés. I és ben possible, a més a més, que Sibil·la cresquera i residira a Oriola, com deien els testimonis de 1346, que, a banda de dir que era "naturalis regni Valencia", també la feien procedir de "partibus Murcie" (un nom genèric que rebé la zona oriolana fins a ben entrat el segle XIV, atesa la seua pertinença territorial anterior al Regne de Múrcia). 

En concret, per les referències del procés judicial sabem que el fill de Sibil·la de Déu, Gil de Lozano, tenia poc més de 40 anys en 1346, de manera que degué haver nascut a començaments del segle XIV, entorn de 1305. És possible, doncs, que Sibil·la haguera nascut en la dècada de 1280 i que haguera començat a residir a Oriola com a mínim des de la dècada de 1290, quan potser era una xiqueta a punt d'entrar en la pubertat, i hi residiria almenys una desena d'anys, fins a principis del mateix segle XIV. Cal dir, d'altra banda, que segons els estudis antroponímics fets per Juan Torres i per Santiago Ponsoda, Oriola era una vila on ja des de l'expedició que havia fet Jaume I en 1266 en favor de la Corona castellana la presència de gents de procedència catalana era molt forta, de fins al 40%, per un 30% d'aragonesos i navarresos i un 30% de castellans, per la qual cosa el català que hi parlarien molts -fins a ser majoria poblacional a partir de la conquesta de 1296- tindria fortes influències occidentals. Així doncs, si tot el que hem plantejat fóra cert -que és molt suposar, però si més no és una hipòtesi raonable amb els documents amb els quals comptem ara per ara-, el resultat seria el següent: el cavaller Pére de Déu, amb arrels familiars al Priorat, en zona de catalanoparlants occidentals, hauria servit a Pere el Gran i Alfons el Liberal durant les dècades de 1280 i 1290 en la zona fronterera castellanovalenciana, com a diplomàtic mediterrani i com un dels primers governadors de l'illa de Menorca; a continuació, casat amb l'aragonesa o castellana María Perez (Maria Peris), tal vegada a València, i després d'haver venut una pensió que havien rebut sobre la moreria de la mateixa ciutat, es traslladaren a l'Oriola castellana, gràcies a les bones relacions del cavaller amb Sanç IV de Castella; en aquella època la seua filla Sibil·la potser tenia uns 8-10 anys i cresqué a l'Oriola ja conquerida per la Corona d'Aragó en 1296, fins al seu casament a començaments del segle XIV amb el cavaller aragonés amb possessions a Menorca amb qui tindria com a fill a Gil de Lozano; de fet, Sibil·la s'acabaria traslladant a Menorca, on alguns residents locals la conegueren i explicaren en 1346 que era natural del Regne de València, de les parts murcianes, que son pare provenia d'Oriola i que ella parlava "valencianesc", com les gents del territori valencià.

Si els que hem comentat eren els orígens familiars i territorials de Sibil·la de Déu era normal, doncs, que s'identificara el seu parlar com a valencià, atesa la composició poblacional que hem explicat al principi. Sembla lògic que en un territori en què hi havia moltes zones -posem un cas hipotètic- en què les proporcions poblacionals podien ser de l'orde d'un 40% de catalans orientals i occitans, un 40% de catalans occidentals i un 20% d'aragonesos, navarresos i castellans s'acabara parlant un català de clars trets occidentals, que va doner origen al parlar valencià. I eixe era també el cas personal de Sibil·la de Déu, ja que, segons sembla, son pare era d'orígens catalanooccidentals, d'una comarca a l'oest de Tarragona, i sa mare era possiblement aragonesa, alhora que ella cresqué potser primer en la ciutat de València i després en una Oriola on la barreja de catalans, aragonesos, castellans i navarresos era molt equilibrada. Continuarem, en qualsevol cas, buscant documents sobre la família de Sibil·la, son pare Pere de Déu i sa mare Maria Peris, i sobre la seua trajectòria en el context de les primeres generacions de pobladors catalans i aragonesos del regne medieval de València que a mitjan segle XIV acabaren conformant una identitat diferencial, la valenciana, vinculada al seu propi territori i a la seua pròpia història. Qualsevol informació addicional, evidentment, serà benvinguda!     

"Suam matrem dicti Egidii filli que loquebatur valencianesch" (Sa mare, del dit Gil, fill, que parlava valencianesc).

Primer esment al mode de parlar valencià, conservat en l'Arxiu del Regne de Mallorca, AH 5537, f. 220v. Imatge cortesia d'Antoni Mas i Forners.

Que perda el dogma (Vicent Molins)

Royal Pavilion de Jordi IV a Brighton, construït a Brighton entre 1787 i 1822

El rei anglés Jordi IV va practicar un atroç exercici d'exotisme durant el seu regnat. Iconoclasta, enemic de les convencions, de l'estil homogeni. Dur contra la intranscendència, horroritzat davant la mediocritat estilística dels monarques coetanis. A la ciutat costanera de Brighton va fer construir un imponent palau com nascut de l'Orient, ple de cúpules de fantasia. Semblen a punt de despuntar d'un moment a l'altre les catifes voladores. L'estil, inclassificable. Els seus interiors, un laberint de salons de colors esclatant, una reguera de figures de dracs, cacatues, plomes tropicals. Un viatge palatí imprevist per mons irreconeixibles fins llavors. Al saló principal, a Jordi IV li agradava celebrar banquets inoblidables amb preses gegants, peixos sorprenents. Prop de 25 entrants, 30 principals i 20 postres componien un sopar qualsevol amb una altesa. Quin mal de panxa, col·lega. 

La ciutat de Brighton, plaent com poques, a la calor del microclima i amb eixe puntet hedonista de les urbs daurades i de platja, va muntar un rebombori en canviar d'època. El palau exòtic, el Pavilion, era oficialment un monument del desenfré, la constatació d'un rei passant-se de frenada. Havia d'enderrocar-se, opinaren molts. Havia de conservar-se, van mantindre altres tants. No convenia mantindre amb vida la representació d'una caricatura aliena a la moral, deien aquells. No convenia desaprofitar el que ja estava construït, digueren altres. Solució? Es votaria en referèndum. 

Les dos parts es van mobilitzar brandant els seus arguments. La ciutat que temps després seria bressol de la modernitat anglesa i la llibertat sexual es va dividir en una fratricida polèmica patrimonial. Un funcionari municipal va canalitzar els partidaris de mantindre el Pavilion amb vida. Ho va fer amb una mena de premonició: l'estranyesa del palau, el seu exotisme sense paragó, podria arribar a ser la millor carta de presentació. Els visitants acabarien viatjant a Brighton per veure aquell fenomen arquitectònic alié a qualsevol dogma. Tenia raó. Per 12 vots (3.147 contra 3.135) van guanyar els partidaris del yes al Pavilion de Jordi IV. La marca ciutat de Brighton porta incorporades les cúpules del monument com a logo i aquella construcció plena de rareses és el seu emblema municipal. El temps a vegades depara enormes sorpreses. 

I per què dimonis vos explique esta historieta...?

La cremà de les Falles de València

Perquè em sembla una bella lliçó de com una ciutat és capaç de discutir fins i tot les seues aparents tares. De com el debat es torna un instrument higiènic i no un sudoku impossible. I sí, també de com es fa servir ingeni per a restituir el que aparentment és una calamitat i ja no servia. Seria un error creure que les Falles són una destinació en si mateixes, un circuit de retroalimentació que comença i acaba en estes. Són -o això crec- un lluent exercici de fer ciutat. Això és, de transmetre-la, de canviar-la i replantejar-la. Un fet d'indiscutible impacte urbà. Un imparable mecanisme de (re)construcció d'urbs.

Per això, la responsabilitat fallera és tant i el seu poder és alt. Per això, ha de ser altaveu i transmissió de tots aquells que li servixen de context. Per això, la discussió entorn de les Falles és la discussió sobre la mateixa València. Per això, de la capacitat per a contagiar nous públics dependrà en part la virtut de València com a ciutat de benvinguda. Per això, que es dispare el debat al voltant de les Falles, la seua cohabitació i les seues formes, acabarà sent una conversa higiènica de València amb si mateixa. Per això, la integració de plantejaments i estils variats entre les falles plantades, en lloc d'un cisma entre rarets versus el dogma, parlarà de la ciutat on caben moltes Valències i totes tenen bona química entre si.

S'han d'obrir les comportes, allunyar els temors, que brote l'humor salvatgement i rebrote la capacitat de riure'ns de nosaltres mateixos, no sols com una manera de costumisme i dolça complaença, sinó com un ampli crit de llibertat. Profecia: seran això les Falles. La València que es debat més enllà dels seus propis dogmes serà la més saludable i fresca.

"Que perda el dogma", text publicat per Vicent Molins en València, Ca la Trava. Llibret de la falla municipal 2017, Ajuntament de València, València, 2017, p. 51-55. Descàrrega del llibret sencer a través de l'aplicació gratuïta Llibrets Falla/Festes València.

La perseverança d'una ciutat bimil·lenària

València, ca la Trava, falla municipal de l'any 2017.

Autoria: Manolo García

Enguany, després de vora 30 anys sense que hi haguera llibret per a la falla municipal de València, en torna a haver-hi. Hi inclou la memòria, l'explicació i relació de la falla, dedicada a les traves que ha patit la ciutat de València representades en la torre de telecomunicacions mai no realitzada de Calatrava, i diversos articles que reflexionen sobre la qüestió: "El poder (quasi revolucionari) de la temuda sàtira", del periodista Joan Castelló, que fa un repàs als temes de les falles municipals des de la seua primera plantà en 1942; "Al tomb i més" La plantà de les Falles de la Humanitat", de l'historiador de l'art Iván Esbrí, sobre la tradició de plantar els monuments al tomb; "Que perda el dogma", del comunicador Vicent Molins, sobre la necessitat de debatre sobre la festa fallera sense pors ni complaença, i "La perseverança d'una ciutat bimil·lenària", que és el text que vos transcric a continuació. El llibret, de 64 pàgines i en format 21x21 cm, es podrà aconseguir de manera gratuïta en molts llocs que s'anunciaran en Festes de València i també es pot descarregar digitalment en l'aplicació Llibrets Falla/Festes València. Espere que el disfruteu!

L'alqueria del So Quelo, falla municipal de València l'any 1943.

Autoria: Carlos Cortina i Regino Mas, amb disseny de Xavier Goerlich. 

Foto Finezas, de la col·lecció Josep J. Coll

Qui decidí la ubicació de la ciutat de València ara fa 2.155 anys potser no l’encertà del tot. Sí, era el que els romans buscaven en el seu afany de colonitzar i dominar la península Ibèrica: a pocs quilòmetres del litoral, al costat d’un riu navegable i de la Via Heraclea, ben abastida d’aigua dolça, amb terres fèrtils per al cultiu i estratègicament situada a mitjan camí entre dos grans nuclis ibers, Edeta i Saiti, i els dos principals assentaments romans de la costa mediterrània, Tarraco i Cartago Nova. Ara bé, la xicoteta illa fluvial sobre la qual s’assentava parava molt a prop d’un riu Tyris massa aficionat als desbordaments, amb el consegüent risc d’inundacions, que no tardaren a fer acte de presència. Primera trava fundacional i considerable: pràcticament totes les generacions de valentins han conegut el furor destructor d’alguna riuada fins a 1957.

Valentia, sens dubte, fou un bon nom per als primers audaços que la poblaren. Però no quedà la cosa en simples amenaces fluvials, sinó que a penes unes dècades després de la seua fundació la ciutat fou completament arrasada pels partidaris de Pompeu i no renasqué fins a època d’August. També durant el segle III fou atacada pels pobles germànics i en època dels visigots arribà a tal decaïment que els andalusins no pogueren anomenar-la d’una altra manera que Madinat al-Turab, la "ciutat de la terra" o "de la pols". Els patiments i les dificultats, de fet, s’hi anaren succeint al llarg de la història: els setges de Ferran I de Lleó, Rodrigo Díaz de Vivar i Jaume I d’Aragó, els saqueigs de la jueria i la moreria, les guerres de la Unió, l’Interregne, les Germanies, de Successió, el Francés i la d’Espanya, les lapidacions, cremacions, escapçaments, penjaments, afusellaments, assassinats, deportacions, exilis, empresonaments i persecucions de tot tipus per tota classe de diferències religioses, polítiques i ideològiques.  

Unes traves i uns obstacles, a més a més, que els habitants de la ciutat tractaren d’oblidar ràpidament, cremant etapes i amagant el seu propi passat. No debades València és una de les ciutats que menys vestigis conserva de la seua herència romana, visigòtica i andalusina. No debades s’hi han destruït cases, palaus, esglésies, convents, muralles, monuments i carrers sense cap mirament. No debades s’hi ha tractat de complaure massa sovint el poder alié i s’ha acatxat el cap molt fàcilment davant les decisions que venien de fora, encara que això comportara actuar contra els interessos de bona part de la seua població i dels municipis fraterns que la tenien com a líder. No debades s’hi han llançat al fem desenes de projectes mai no realitzats que ningú no recorda. Però, malgrat tot, ací estem. Ací està València, dos mil·lennis, un segle i onze lustres després, una de les cent cinquanta grans ciutats més antigues del planeta (contínuament habitades i sempre en el mateix lloc). Ni moltes altres fundacions de la seua època, que han anat desapareixent, ni per exemple Berlín, Madrid, Moscou, Mèxic, Tokio o Nova York poden presumir de tanta longevitat. Per alguna raó serà.

I és que València, tot i els canvis radicals, ha mantingut la seua ubicació, la seua materialitat i la seua consciència pròpia, ben ferma i orgullosa. Com en les Falles, no han importat tant els monuments com la perseverança en una idea, la d’habitar, en este cas, un mateix tros de terra i anomenar-lo València. Diversos factors han afavorit eixa tenacitat, com ara la mediterraneïtat, la vocació d’obrir-se al món i a la humanitat a través de la mar propera. Però també, des de fa més de mil anys, la construcció d’un complex sistema de captacions d’aigua fluvial –també l’encertaren, assentant-se al costat del Túria– que donà lloc a un dels espais agrícoles tradicionals, l’Horta, més productius i fèrtils del món. I, igualment, la capitalitat sobre un territori molt més ampli que el de la ciutat estricta, ja fóra l’ager valentinus, la diòcesi d’època visigòtica, la taifa andalusina o, encara amb més intensitat, el regne fundat per Jaume I en 1238. Tots eixos factors han coadjuvat a la pertinaç voluntat de ser i d’existir de la ciutat de València, fins a convertir-la en una de les cinquanta urbs més poblades del continent europeu.

Amb la combinació de tots eixos elements, a més a més, s’han conformat grans Valències que han aspirat a la felicitat plena i han suscitat personatges irrepetibles. Versions originals d’una mateixa ciutat en què les quadrigues cavalcaven per l’actual carrer de la Pau, les nits s’omplien de poesia aràbiga recitada al so dels llaüts, s’erigien meravellosos temples celestials dedicats al comerç, el so dels telers dels velluters marcava el ritme metropolità, s’impulsaven amb fervor els portents de la vida moderna, s’alçaven exquisits edificis de línies harmonioses i els carrers s’omplien de l’alegria quotidiana de viure. Eixes Valències, molt diferents però totes una, també han acollit o han vist nàixer prínceps omeies com Abd-Al·lah al Balansí, reis conqueridors com Pere el Gran, predicadors de fama europea com Vicent Ferrer, l’autor de la millor novel·la del segle XV, Joanot Martorell, papes de Roma com Alexandre VI, humanistes de primer ordre com Joan Lluís Vives, impressores d’alta cultura com Jerònima Galés, arquitectes d’estil propi com Rafael Guastavino, pintors d’èxit mundial com Joaquim Sorolla, escriptors immortals com Vicent Blasco Ibáñez o sopranos de renom internacional com Lucrècia Bori.

Una ciutat de prodigis que també ha sabut conservar, com ninots indultats, alguns dels seus monuments més notables, que ha preservat, amb il·lusió, moltes de les seues tradicions, que ha venerat, amb passió, molts dels seus fills il·lustres i que s’ha fet un lloc, amb laboriositat i constància, en la gran història de la humanitat. Una ciutat que fins al moment ha superat totes les seues traves i defectes, gràcies a la faena incansable de tants i tants dels seus habitants que durant desenes i desenes de generacions han treballat de valent per alçar-la i disfrutar-la una i una altra vegada. Com els fallers han fet i fan amb les Falles. Com tant de bo esperem que continue passant d’ací a uns altres 2.155 anys.

"La perseverança d'una ciutat bimil·lenària", text publicat per Vicent Baydal en València, Ca la Trava. Llibret de la falla municipal 2017, Ajuntament de València, València, pp. 57-63.