Lletraferit #02

 El segon número ja està als quioscos

Com toca, sis mesos després de la publicació del primer número de la segona etapa de la revista Lletraferit, presentem el número #02, que dedica la seua portada al gran escriptor anglés Patrick Leigh Fermor. Toni Sabater ens descobreix l'esperit aventurer i la passió pels viatges d'esta immensa figura, encara poc coneguda fora dels cercles literaris. Una vida realment intensa que va saber plasmar amb una lírica preciosa i exuberant en les seues obres literàries. El següent reportatge del número es titula Tombem Pizarro i el signem Toni Sabater -també- i jo mateix. M'ho he passat realment bé, i alhora he patit molt per esta maltractada ciutat nostra, fent este article: es tracta d'un passeig per la València delirant, és a dir, pels carrers i els monuments del cap i casal que honoren i reten memòria a personatges o conceptes vergonyants, com el monumento a la raza que protagonitza Francisco Pizarro enfront del palau de la Diputació, el monumento a los Caídos de la plaça de la Porta de la Mar, o els carrers dedicats al brutal General Elío, a l'Ángel del Alcázar o al General Urrutia. I com que això ens sembla delirant, també comencem el text de forma delirant:

Segon diumenge de maig. Dotzenes de falleres completament nues i només delatades pels seus ortodoxos cabells, agulles i arracades, tiren de les cordes que envolten la columna que sosté l’estàtua de Francisco Pizarro, gloriós dominador dels inques. En la plaça veïna, una multitud canta enfervorida la Salve a la Mare de Déu dels Desemparats. Pels cossos lliures de les falleres cauen gotes de suor que s’entretenen i moren en corbes ocultes, en plecs amorosos, en humides frondes. Al carrer estret que unix una plaça i l’altra, un grup de subversius mira l’escena i canta discretament L’Estaca, de Lluís Llach, però les seues veus es perden entre els càntics dedicats a la patrona. Una remor d’expectació sobrevola la plaça de Manises en detectar alguns dels assistents un columnar moviment. Segur que tomba, insistixen els subversius. Les falleres es miren amb determinació i es conjuren en l’esforç definitiu. Coincidint amb el vers final que puja des de l’altra plaça –mareee dels bons valenciaaaans!!!–, entre plors i sanglots i aplaudiments, la columna cau i el cos incorrupte de Francisco Pizarro, el criador de porcs extremeny vingut a més, es desfà sobre l’asfalt en mig d’un estrèpit esmortit per l’entusiasme dels subversius i els crits i salts i abraçades de les falleres en conill. Els tafaners de sempre –mans a les butxaques, ulls desorbitats– aprofiten per a posar-se morats mirant malaltissament tanta carn nua pegant bots. Teló. Els sembla delirant? No ho sembla menys que mantindre la seua efígie, impertèrrita, darrere del palau de la Generalitat, al bell mig de Ciutat Vella. Perquè potser no sàpien que l’estàtua de Pizarro representa ni més ni menys que un monument a la raza española, instal·lat a València per orde de les autoritats franquistes en 1969.

El tercer reportatge és el que el professor de Filologia Antoni López Quiles li dedica a Joan Roís de Corella, una de les principals figures literàries del nostre Segle d'Or, però un tant eclipsada per March i Martorell. Ací el tractem de donar a conéixer, a banda que jo mateix ficcione una fantasmagòrica trobada entre Corella i Ausias March en un dels carrers de la València actual. El quart gran tema, abordat per Juli Amadeu Àrias, tracta sobre El Cabanyal: ¿recta final? A hores d'ara possiblement el reportatge més complet -de fins a 12 pàgines- que s'ha publicat sobre la situació del Cabanyal: la història del conflicte, els seus protagonistes i actors, la seua riquesa patrimonial, l'opinió de les veus cabanyaleres més autoritzades i, sobretot, les possibles vies de futur. Un quint reportatge és el que li dedica Felip Bens, a partir d'una visita personal, a la particular editorial canadenca Coach House Books, instal·lada en unes cavallerisses de Toronto i que va començar a publicar llibres amb els diners obtinguts per la venda de les típiques banderes del Canadà. Finalment, el sext i darrer reportatge analitza a través dels ulls polièdrics de Vicent Molins la interessant figura de Nacho Valle, un galerista d'art contemporani ubicat a la Ciutat Vella de València.

 Coach House Books, a Toronto, i la seua editora, Alana Wilcox

També hem preparat dos entrevistes per a este número, realitzades per Josep Vicent Miralles: una al reconegut dibuixant de còmics valentí Paco Roca, que es confessa autor d'un sol tema, la fugida interior, i una altra a Tono Fornes i Juan Gargallo, els autors de la gran obra sobre les mars valencianes, De mar estant, un llibre poc conegut i que hauria de ser imprescindible en qualsevol biblioteca amb un apartat de temes marítims. Una conversa mantinguda al port de Dénia, que deixà anar perles com la Copa de l’Amèrica és la cosa més antimarinera del món, la mires per on la mires, o una deliciosa explicació del poema marquià Veles e vents com un tractat de navegació per a amants impacients. I, a banda de tot això, el número #02 també inclou fins a nou columnes més: la recomanació literària d'Els lleopards de Kafka realitzada per Óscar Mora, la incisiva reflexió de Rodolf Giner desmuntant la teoria que el millor cinema es fa actualment a la televisió, les consideracions sobre fruites prohibides, engonals i sexe de Vicent Lluís Simó Santonja, la comparació, tan ben trobada, entre València i New Jersey de Guillem Tabacchi, els interessants apunts d'Òscar Rueda sobre la bella Casa dels Dracs, el descobriment que ens fa Bilal Farhat d'un dels nostres arbres autòctons, el roure valencià, el poètic viatge de Marc Gomar a l'illa de Tabarca, la visita de Toni Sabater a L'Ostreria del Carme, i la fantàstica recreació de Josep Vicent Miralles d'un partit de futbol que van jugar els mariners de l'Endurance en mig de l'Antàrtida allà per l'any 1915.

Què he de dir jo de la revista, si en forme part del Consell de Redacció!? Vos he tractat de vendre la moto, ho reconec, però ho he fet perquè realment crec que val la pena. I si ho voleu comprovar podeu comprar-la als quioscos, a través d'internet en la pàgina web de L'Oronella, o en la mateixa presentació que farem este divendres dia 30 de novembre a les 19:15 h. al pub-llibreria Slaughterhouse, en Russafa (C/ Dénia, 22). Hi esteu tots convidats!

Eixir de Benimaclet a comprar tabac i acabar a Eivissa en 1777

 Una joia de llibre

 

Conéixer experts en història de la literatura valenciana és tot un goig. Entre d'altres coses perquè, a banda de compartir els seus coneixements, en ocasions et fan l'immens plaer d'obsequiar-te amb les seues investigacions. Això em va passar fa un any en conéixer Rafael Roca, professor de la Facultat de Filologia de la Universitat de València i actualment el major expert en la Renaixença i en Teodor Llorente, una figura històrica que s'ha encarregat de rehabilitar en els darrers temps mitjançant llibres, conferències i exposicions. Un d'eixos llibres, el que encapçala este post sobre La Renaixença valenciana i el redescobriment del país. El Centre Excursionista de Lo Rat Penat (1880-1911), és el que em va regalar llavors. Es tracta d'una recopilació de les cròniques de les més de 140 visites que va fer l'esmentat centre excursionista durant poc més de 30 anys, sota la direcció del mateix Llorente, en un esforç inèdit fins aleshores de conéixer i vertebrar col·lectivament el país dels valencians.

L'obra, doncs, és una autèntica joia de vora 800 pàgines, amb un rigorós estudi introductori i nombroses fotos, que reflecteixen la realitat de tota una època a través dels ulls dels primers valencianistes contemporanis, els dels membres de Lo Rat Penat, una institució que hui en dia, desgraciadament, està en mans d'una gent que hauria de renegar del valencianisme, atés que convida a personatges com Luis María Ansón per a fer de mantenidor dels Jocs Florals d'enguany... És un plaer, en qualsevol cas, llegir les cròniques reunides i transcrites per Rafael Roca, ja que a través d'elles, a més de conéixer molts detalls d'aquell primer pensament valencianista, podem accedir a anècdotes i curiositats de tot tipus. I d'una d'elles volia parlar, reportar-la molt breument, puix si bé no passa d'un simple succeït, té la seua gràcia.

S'explica en una crònica publicada a Las Provincias el 30 de març de 1905 -segurament redactada per Josep Martínez Aloy, qui seria molt poc després alcalde de València- després que el Centre Excursionista de Lo Rat Penat haguera visitat l'ermita de Vera, en terme de Benimaclet, que llavors era una pedania de València. S'hi fa una descripció arquitectònica de l'exterior i de l'interior de l'ermita, així com de les seues peces artístiques principals, i, a més, es para especial atenció a un fet curiós: un exvot, un objecte oferit en agraïment per un suposat favor realitzat per la figura religiosa en qüestió, com els que hi ha en tants i tants santuaris d'arreu del món. En este cas l'exvot contenia una bella representació pictòrica -expresada por no torpe pincel- d'una barqueta rescatada prop de les costes d'Eivissa. I quina era la raó d'aquella pintura i d'aquell oferiment a les imatges religioses que habiten l'ermita? Ho explicava una llegenda escrita en el mateix exvot:

En el año 1777, día 4 de mayo, saliendo por la gola de la acequia de Vera al mar Mariano Camas y Vicente Cardona, con un barquito de 12 palmos de largo, con el objeto de ir a comprar tabaco a la barraca del Cañamelar, fueron arrebatados por un recio poniente y puestos en el golfo fluctuando cuatro días y tres noches, en cuyo conflicto imploraron el socorro de las imágenes arriba expuestas, en cuyo medio fueron socorridos de un barco catalán, que les tomó estando ya en el canal de Ibiza, en el cual era patrón Ramón Oliva, que los desembarcó en Denia.

Així doncs, sembla que els amics Mariano i Vicent tractaren d'anar navegant per la séquia de Vera amb una barqueta de poc més de dos metres i mig per tal d'arribar directament al Canyamelar, on és possible que els esperara, prop de la platja, un carregament de tabac de contraban, cosa que, evidentment, no explicitaren en el seu text. Es limitaren a dir que anaren a comprar tabac... Un fet que a ulls de hui en dia també té la seua gràcia, ja que és la típica excusa per a desaparéixer de casa, el que Marianet i Vicentet feren ni més ni menys que durant tres nits seguides. "Carinyo, me'n vaig a per tabac", digueren un divendres, i els bons hòmens no tornaren fins al dilluns següent explicant que s'havien perdut i que els havien rescatat vora Eivissa! En tot cas, deixant les bromes a banda, la veritat és que ho degueren passar molt malament navegant durant tants dies a la deriva, sense provisions i en una barqueta realment menuda. De bona se'n salvaren i per això estaven tan agraïts als sants de l'ermita.

Ara bé, això succeí en 1777 i l'exvot continuava en el seu lloc més d'un segle després, en 1905. Però algú sap si encara para per allà? Sempre que he anat a l'ermita de Vera l'he vista tancada i no sé com ni quan s'hi pot accedir. Ho sabeu vosaltres? Si algú ho sap li agrairia que deixara un comentari sobre la qüestió i, en qualsevol cas, si hi podeu entrar en alguna ocasió fixeu-vos-hi, mireu si hi ha exvots i, si és així, busqueu si encara hi ha este, tan interessant, de fa 235 anys.

L'ermita de Vera en l'actualitat

Jorge Fernández Díaz... En quines mans estem?

 Buscant la llum a l'interior del Ministeri...

Este home, Jorge Fernández Díaz, el Ministre de l'Interior encarregat de vetlar per la seguretat, la llibertat, la circulació i el respecte als drets fonamentals de tots els ciutadans espanyols, va ser ahir notícia per les seues declaracions sobre la sentència del Tribunal Constitucional a favor de la llei que permeté el matrimoni i l'adopció de les parelles homosexuals i en contra del recurs que presentà el PP en l'any 2005 amb la finalitat de restringir eixes noves llibertats individuals assolides jurídicament. Hi va dir que, per molt que el Constitucional ho ratificara, per a ell el matrimoni entre parelles del mateix sexe no era matrimoni i que, a més, estava en contra que tingueren el dret d'adoptar xiquets. Afortunadament, ell no té capacitat per a canviar la llei, però, si més no, resulta inquietant que una persona del seu poder faça eixes declaracions... Però això no ens hauria d'estranyar si ho relacionem amb una entrevista que va donar fa tres anys al setmanari ultracatòlic Alba, del grup Intereconomía. 

Entre altres coses, hi explicava que durant molt de temps havia estat el típic catòlic no practicant, però que en 1997, quan tenia 47 anys, nostre senyor Déu, que és bilingüe, li va dir: Hasta aquí hemos llegado. O caixa o faixa (sic). Llavors es va adonar que la vida només tenia sentit a la luz de Dios i des d'aquell moment duu un plan de vida muy próximo a la espiritualidad del Opus Dei: ir a misa todos los días, rezar el Rosario, hacer un rato de oración, otro de lectura de espiritu. I mira, el suprem faedor, en la seua infinita bondat el va premiar amb un càrrec públic de primera magnitud, un lloc, que segons les seues pròpies paraules és un magnífico campo para el apostolado, la santificación y el servicio a los demás, el lugar donde Dios quiere que esté. Perquè, per acabar-ho d'adobar, resulta que Fernández Díaz és providencialista: creu que Dios es el Señor de la Historia, del Tiempo, de la Cronología i que las cosas no suceden porque sí o gracias a los amigos o por lo listo que uno sea, sinó que responden a los designios de Dios. 

Potser Déu està de part dels homosexuals espanyols, doncs, o és que simplement la llei que permet el seu matrimoni és una prova per tal que els catòlics lluiten amb més força contra el nefand pecat de la sodomia. Perquè, si més no, eixa és la visió que per exemple té de l'Islam Vittorio Messori, el principal referent intel·lectual que reconeix Fernández Díaz. El tal Messori és un periodista i escriptor ultracatòlic italià que afirma, entre d'altres coses, que el significat providencial de l'Islam, el seu paper en els plans de Déu, és servir com a principal obstacle a l'objectiu cabdal de la maçoneria, que és crear un ordre mundial unificat per l'economia capitalista i un vague espiritualisme allunyat de la veritable fe catòlica. Sona a broma, però Messori és tot un fenomen dins del catolicisme italià i de l'Opus Dei, i té una forta influència, com hem vist, en persones com el nostre Ministre de l'Interior. Messori, per cert, és el mateix que diu coses com que el franquisme mantingué a Espanya fora de la Segona Guerra Mundial, evità el seu trencament social i posà les bases del seu desenvolupament polític i econòmic...

Dins d'este context "intel·lectual" i espiritual, doncs, no resulten estranyes les declaracions de Fernández Díaz. És un fanàtic religiós i com a tal té unes conviccions ideològiques ben profundes associades a la seua fe, irracional però molt ferma. Si això va en contra de les llibertats dels ciutadans que ell mateix governa, què importa? Allò que importa és l'oració, la providència i la llum divina... En quines mans estem, "per l'amor de Déu"?