Tot en les gàrgoles és expressiu. Fins i tot el seu nom, conformat per la partícula onomatopeica «garg-» (com «gàrgares») i el substantiu «gola». Observar-les en dies de pluja intensa llançant aigua amb estrèpit al carrer recorda la idoneïtat de la seua denominació. La paraula ve de França, on es documenta des del segle XIII, quan justament les gàrgoles comencen a consolidar-se com un dels elements més característics de l’arquitectura gòtica. De Noruega a Sicília i de Portugal a Hongria no hi ha grans edificis baixmedievals, especialment els eclesiàstics, que eren els de major volum, en els quals no estiguen presents. No debades la seua funció bàsica era la de preservar els sostres, les parets i els fonaments de les construccions tot tractant d’expel·lir l’aigua dels ruixats el més lluny possible. I per això es multiplicaren ací i allà fins que, ja en època moderna, foren substituïdes per les canonades de descens.
L’invent, en tot cas, no era nou. Ja se’n coneixen d’època egípcia, grega i romana. Però sí que eren una innovació en el seu context i, sobretot, compartiren sistemàticament un seguit de de trets que les acabaren per identificar de manera inequívoca amb el període medieval. Eren simples boques de canalitzacions ubicades generalment en l’exterior dels edificis però decorades amb escultures que representaven inquietants figures zoomorfes, antropomorfes o híbrides. Inquietants per la seua tendència a les imatges impactants, terrorífiques, grotesques, obscenes i escatològiques, que han suscitat tota classe de teories sobre el seu significat i simbolisme. Cap d’elles concloent, però, més enllà de la constatació que les gàrgoles eren un espai per a la llibertat i la creativitat dels picapedrers, que, sense indicacions iconogràfiques establides per contracte, optaven per esculpir imatges emanades de les històries i la cultura popular.
Eren «arquitectura marginal», sí. Xicotets detalls al marge de conjunts molt majors. Però amb tal expressivitat i enginy que mai no han passat desapercebudes als ulls dels veïns i visitants de cada lloc. València n’és l’exemple. L’element més conegut del seu edifici més important, la Llonja de Mercaders, és, després del Saló Columnari, el seu conjunt de gàrgoles. Però no només allí les podem trobar. També entre les naus de les Drassanes del Grau, les més rudimentàries, amb un simple escut de la ciutat del segle XIV. O igualment en algunes de les esglésies històriques, com les de Sant Martí, Sant Esteve, Sant Joan del Mercat i Sant Joan de l’Hospital, en les quals apareixen tot tipus d’animals. I evidentment també en la catedral, tant en el Micalet, amb un grup de gàrgoles molt poc conegudes atesa la seua ubicació a gran alçària, com en les dos portes laterals de la Seu, la dels Apòstols i la de l’Almoina, i en la façana oriental, on destaca la figura d’una dona tocant-se els pits nus.
Les més cèlebres, en qualsevol cas, són les de les Torres dels Serrans i les de la Llonja, tot i que una part important d’elles no siguen medievals, sinó recreacions neogòtiques realitzades per l’escultor Josep Aixa en el moment de la seua primera restauració a començaments del segle XX. De fet, les quatre de les Torres són contemporànies, com el conegut sabater amb un martell o la persona cridant amb por com si d’El crit de Munch es tractara. Les vint-i-huit de la Llonja, per contra, són majoritàriament originals, amb l’excepció de les huit que va fer Aixa, entre les quals s’inclouen algunes de ben notables, com un rei d’armes amb els símbols de València, una figura humana amb un xiquet sobre el cap fent les seues necessitats o un home alat subjectant-se el penis sobre un pitxer. La resta pertanyen a la imaginació dels picapedrers de principis del segle XVI, que obraren figures tan diverses com un àngel tocant la viola, un combatent agafant amb força un gran caragol, un salvatge amb un gerro i gest d’anar begut o, segurament la més famosa, una dona nua tocant-se el sexe amb expressió orgàsmica i mirant al bordell públic de València, ubicat llavors en els contorns de l’actual carrer de Na Jordana.
Detalls d’una València popular que recentment s’ha afanyat a anomenar Pont de les Gàrgoles al pont que unix l’avinguda del Regne de València amb la continuació del passeig de l’Albereda. Encara que en realitat les escultures que el presidixen no siguen gàrgoles, sinó quimeres o figures fantàstiques decoratives sense cap utilitat de drenatge, que és la funció que definix, en essència, les primeres. Sí que diuen, en tot cas, que custodien la metròpoli, com les antigues gàrgoles medievals feien amb els seus edificis més poderosos i representatius. Detalls que no ho són tant. Detalls que ajuden a conformar, a la seua manera, la identitat secular de València. Busqueu-les amb la mirada quan passegeu per la ciutat!
Text publicat en el llibre València al detall (comandes ací), de Tomás Gorria i Tono Giménez, de qui a continuació mostrem un conjunt de fotos de gàrgoles dels edificis de València acabats d'esmentar.