El futur de les diputacions

Mentre continue traduint papers per a optar a una beca postdoctoral d'una fundació alemanya, comprove que a la primera edició de l'Informatiu apareix la meua columna incompleta (sense els darrers dos paràgrafs). En conseqüència, mentre se soluciona el problema, podeu llegir ací el text sencer. D'altra banda, aprofite per agrair les moltes felicitacions que he rebut via correu, blog i facebook per la lectura de la tesi doctoral de l'altre dia. Va anar molt bé, la veritat: cum laude (tot i que això no és massa difícil en esta època) i, sobretot, el goig de certificar que la investigació ha valgut la pena i podrà suposar un avanç significatiu en el coneixement de la història política, fiscal i identitària valenciana dels segles XIII i XIV. Quan tinga tots els arxius de vídeo a la meua disposició, tractaré de pujar les intervencions que tingueren lloc en la mateixa lectura. Mentrestant, continuaré amb el blog un poc abandonat a causa d'una nova mudança i la faena acumulada en este darrer mes...

Actualització: ja podeu llegir la columna a l'Informatiu.

El País Valencià, dividit en cinc regions

A iniciativa del líder de Compromís, Enric Morera, un dels principals temes discutits en el debat d'investidura de Francisco Camps com a president de la Generalitat Valenciana fou el futur de les Diputacions provincials. Morera proposà eliminar-les per costoses, clientelars i supèrflues, davant la qual cosa Camps les defengué com a administradores de servicis indispensables per als pobles mitjans i menuts, així com per la seua forta implantació territorial, és a dir, perquè la majoria dels valencians no entenen el nostre país sense les Diputacions com a contrapés al centralisme exercit per la ciutat de València. De fet, este darrer punt, el del castellonerisme i l'alacantinisme com a fets identitaris contraposats a un valencianisme global, de Vinaròs a Oriola, és en realitat un altre dels aspectes que el dirigent del Bloc Nacionalista Valencià voldria capgirar amb la supressió de les Diputacions.

Tanmateix, precisament per això, la seua proposta podria tornar-se en contra dels interessos electorals de Compromís, ja que la posició del PP resulta ben còmoda i senzilla en este tema: assenyalar la modificació provincial com un acte de centralisme del cap i casal en contra de la necessària distribució administrativa del poder autonòmic. No debades, la premsa amb seu a Castelló i a Alacant s'afanyà a prendre partit per eixa postura, bo i titulant l'endemà del debat: "Camps defén el paper de les Diputacions". En conseqüència, cal anar amb peus de plom i sembla necessària una posició molt ben estudiada per tractar de guanyar la batalla davant la ciutadania des d'un bon principi. Val a dir, cal canviar el "NO a les Diputacions" per un "SÍ a una altra cosa", però sembla que esta altra cosa encara no està definida, o, si més no, Compromís no l'ha feta pública encara. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Agraït

Hui llig la tesi doctoral Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva al regne de València (c. 1250 - c. 1365). Si tot va bé, seré doctor a migdia i, si tot va bé, al llarg de juliol sabré si puc desenvolupar un projecte postdoctoral a Anglaterra durant els propers dos anys. L'espera es fa llarga, molt llarga. Mentrimentres, no puc fer una altra cosa que anar posant fi a l'etapa anterior i una bona manera de fer-ho serà agrair públicament a totes les persones que m'han ajudat a acabar la tesi. Així les coses, llevant de la darrera frase -que queda en l'àmbit personal-, passe a reproduir els agraïments que figuren a l'inici del text que hui mateix serà avaluat:

La tesi no hauria estat possible sense persones molt diverses que l’han feta possible indirectament o directa, començant pel professor que em va fer apassionar per la història medieval, Antoni Furió, i acabant pels meus pares, que m’han ajudat en els moments difícils. En l’entremig, molta altra gent. Ferran Esquilache, perquè ho hem compartit pràcticament tot, des de l’amor pel país fins als entusiasmes historiogràfics, i els companys d’Harca, Frederic Aparisi, Ivan Martínez i Vicent Royo, per demostrar-me que història, compromís i diversió poden anar junts de la mà. El meu director Manuel Sánchez, perquè n’he aprés molt. Els col·legues del CSIC, uns, Pere Ortí, Pere Verdés i Jordi Morelló, perquè han tingut la paciència d’atendre qualsevol consulta en qualsevol moment, i uns altres, Albert Martí, Iván Armenteros i Mario Orsi, perquè han estat bons companys de fatigues. Els arxivers de l’ACA, que conserven un patrimoni inestimable, i en especial Ramon Pujades, sempre atent a les requisicions dels fiscalistes. L’equip de producció del Museu d’Història de València, amb el qual vaig aprendre a estimar la meua ciutat, i en particular Javier Martí, per haver confiat en mi. Els professors de l’Institut d’Història Jaume Vicens i Vives, sobretot Josep Maria Salrach, Eloy Martín Corrales, Jaume Torras i Joaquim Albareda, perquè m’ensenyaren a pensar amb criteri. I uns altres professors, en aquest cas de la investigació i de la màxima que persistir és vèncer, Josep Torró i Stefano Cingolani. També Sylvia Romeu, a qui crec que li hauria agradat llegir el present treball. I, finalment, [...]
Gràcies a tots.

"De rahó e d'egualtat"

De vegades, la documentació medieval et sorprén per la semblança dels temes amb l'actualitat. En realitat, la situació era radicalment diferent, però en ocasions els fons dels raonaments eren exactament els mateixos...

Recaptador medieval en un segell d'ivori, Yorkshire Museum

Corre l'any 1323 a València. Per primera volta que sapiem els dirigents municipals mostren el seu enuig davant les peticions econòmiques del rei: el comú de la ciutat deu una quantitat important de diners a causa d'anteriors subsidis concedits per a la conquesta de Sardenya, un afer expansionista que bàsicament interessa al monarca i als grups de poder que obtindran terres i rendes en aquella llunyana illa. Comença, per primera vegada en la nostra història, el problema del deute públic. Però, lluny de corregir, els reis insisteixen en la seua política de guerra contínua i al llarg dels següents vint anys despleguen campanyes anuals contra els genovesos, els merínides o els mallorquins. Les despeses i el dèficit, evidentment, van a càrrec dels súbdits, de manera que la situació esdevé insostenible: el deute de la ciutat es multiplica per quatre i no queda una altra solució que establir i augmentar els tributs.

Els regidors de la ciutat, en connivència amb el rei, opten pels impostos indirectes sobre els productes bàsics, que, com hui en dia, reparteixen la càrrega fiscal de manera injusta, sense atendre a la riquesa de cadascú. Tanmateix, en 1346 una part dels habitants de la ciutat impulsa al Consell a feu un tomb en la política fiscal, com les gents sofiren grans càrrechs per les imposicions. Proposen simple i planerament la solució més senzilla, la que els sembla de rahó e d'egualtat: una taxació directa de tots els ciutadans en funció del seu patrimoni, de forma que pagarien una quantitat cada mes, destinada a cancel·lar els impostos indirectes establerts sobre el consum. Així, calculaven que, a més de pagar el deute públic, encara sobrarien diners per a invertir-los a favor de la ciutat, el que seria gran profit de la cosa pública, a alleujament de la major partida d’aquella. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Wau y los Arrrghs!!!

Juanito Wau duu la veu, Molongui la guitarra, Satu el baix, Fletán la bateria i Beli l'orgue (en ocasions Isidro). Formen Wau y los Arrrgs!!!, són de València i fan garage seixanter, una barreja de rock, surf i punk caracteritzada per per la seua distorsió, simplicitat i cruesa. En els seus 8 anys de carrera només han tret un EP i dos LP's, però la veritat és que no necessiten molt més: el seu públic és fidel i ompli les sales on toquen. No debades els seus concerts són apassionants, un in crescendo fabulós que sol acabar amb una versió brutal de "Demolición" de Los Saicos, una banda peruana de culte, considerada una de les precursores del punk (en 1964!). Com veureu, eixa mateixa cançó és la que Wau y los Arrrghs!!! triaren per a aparéixer en el programa Mapa sonoro de La 2, on, a banda de mantindre una conversa amb el peculiar líder Juanito, tingueren el bon gust de gravar el directe de la banda dins de la llibreria de còmics Futurama:

Al vídeo, amb alguns personatges mítics de l'escena underground valenciana en primera fila, ja es pot comprovar el furor que causen els Arrrghs!!!, però això no és res comparat amb la bogeria a la qual pot arribar un concert seu. Vos en deixe tres exemples: en primer lloc, la cançó "Copa, raya, paliza" tocada al Primavera Wild Weekend de Màlaga, on es pot observar el nivell d'histrionisme de Juanito; en segon lloc, "Piedras" al Turbo Rock 2010 de Madrid, on en un moment donat es tallà el corrent elèctric i el públic continuà la cançó a ple pulmó amb l'únic acompanyament de la bateria; i, en darrer lloc, novament "Demolición" a l'Espai Jove La Fontana de Barcelona, on la follia del públic arribà al màxim. Digne de veure i de viure (per exemple, a començaments de juliol a l'Overbooking Festival d'Alfafar o al Palmfest d'Hospitalet de l'Infant):

Montserrat, grogui i burrutxar

El post de hui versarà sobre l'ús, l'etimologia o el significat de tres mots ben diferenciats, tres mots que l'únic que tenen en comú és que n'he aprés alguna cosa la darrera setmana, tots tres mitjançant diferents vies i amb graus de coneixement diversos. En primer lloc, "Montserrat", el topònim que, com tots sabem, és actualment un nom de dona molt estés a Catalunya en honor a la patrona dels catalans (com Amparo o Vicent al País Valencià). Pels meus estudis en història medieval sabia que, fa segles, el nom era aplicat als hòmens i, de fet, era un normal que un baró es diguera Montserrat fins almenys el segle XVIII, mentre que, en ocasions, les dones s'anomenaven Montserrada. Del que no en tenia ni idea, però, és que eixa diferenciació havia arribat als nostres dies i a Mallorca, on el repertori tradicional de noms és molt reduït, encara hi pervivia -escadusserament- sota la mateixa forma de Montserrat per a hòmens i Montserrada per a dones. Ho comenta Joan-Carles Martí al seu darrer llibre, on també indica que l'altra zona on s'ha mantingut el fenomen ha estat a Oriola, on, per exemple, hi ha el regidor verd Montserrate Guillén, que curiosament ha estat triat com a alcalde uns mesos després de les paraules premonitòries del nostre bloguista elxà.

El segon mot en qüestió és "grogui", del qual no en tenia la més remota idea del seu origen, però el vaig aprendre fa uns dies quan el mantenidor del blog Rastres, vestigis, derelictes em va contestar un comentari al feisbuc on jo havia assenyalat les virtuts de la Grappa alla cannella (un gran invent). M'hi deia que, fins que li demostrés el contrari, era millor el grog llombard. Però jo no en tenia ni idea, del que era el grog, així que, cercant cercant, vaig trobar-ho finalment a través de Sant Google: és una beguda feta amb rom negre, sucre, llima i aigua bollint. Segons la Viquipèdia en anglés, el seu nom podria provindre del malnom de l'almirall anglés del segle XVIII que el popularitzà entre la marina britànica per tal de rebaixar el consum de rom, alhora que augmentava la ingesta de cítrics, ben necessària a alta mar. L'almirall era anomenat Old Grog per la capa que portava sempre, fabricada amb un material dit grogram (una mescla de llana i seda). D'ací el nom de "grog" per a la beguda i de "groggy" per a aquell que n'abusava i estava sota els efectes d'una ingesta massiva: marejat, apardalat, borratxo... Que és com està una persona que diem que està "grogui", un adjectiu que, d'altra banda, s'ha introduït en la nostra llengua a través de l'argot anglés de la boxa, aplicat quan un dels boxadors queda atordit, a punt de ser noquejat.

Finalment, el tercer mot que he aprés darrerament ha estat "burrutxar", que és emprat en el curtmetratge Tot clar, la darrera peça del jove director Xerra Torres, a qui ja coneixíem per haver guanyat el segon premi de la secció A corre-cuita del Festival de Cinema en valencià de Picassent de 2009, i per haver realitzat un videoclip per a la "Cançó per a una operació a cor obert" de Mi Sostingut. La paraula en qüestió és emprada al minut 6:38, quan l'actriu Andrea Gregori li diu a Toni de l'Hostal (que fa del seu home): Tu lo que vols és escaquejar-te i burrutxar, ja has begut prou pâ hui (ho podeu comprovar a la primera de les parts que enllace baix). Doncs bé, mai de la vida havia sentit eixa expressió i, pel poc que es pot trobar a internet, sembla que està estesa per zones de la Ribera i la Costera, d'on crec que és el mateix Xerra Torres. D'una banda, una colla de sanguangos de Guadassuar diuen que no fan més que eixir i burrutxar, d'una altra banda, una xicona, també de Guadassuar, explica que va passar uns dies a Milà raonant, descansant, fent turisme i burrutxant, mentre que, finalment, una altra xicona, esta de Canals, li pregunta a un amic si va a un pub de Formentera a burrutxar tots els caps d 7mana. Sembla que el significat està relacionat amb eixir, beure o passar-s'ho bé, però no en puc precisar més. Algú de vosaltres l'empra habitualment?

Actualització: Després d'haver escrit el post m'ha pegat per cercar "borrutxar" i he vist que Cucarella l'havia emprat com a sinònim de "beure" en un post sobre els "botellons" com a forma de borrutxar en massa. També és utilitzada pel mateix Toni de l'Hostal o en altres publicacions de la Ribera i la Costera, alhora que apareix en un estudi filològic de Josep Martines sobre el valencià del segle XIX (possiblement amb material literari de la Ribera). A través d'ell podem saber que "borrutxar" és una variació del verb "berrutxar", que potser prové de "bevurrutxar" o "beverrutxar" ("beborretear" en castellà), és a dir, supose que "beure" amb el sufix -urr, de possible caràcter familiar, augmentatiu i pejoratiu (exactament com ho empra la dona de Toni de l'Hostal en el curt). Ben curiosa la procedència i l'evolució...

Insistim

Hui torne a parlar a l'Informatiu de la qüestió del decret del plurilingüisme. Principalment, arran de l'article que ahir va publicar Andreu Boix a El País, en consonància amb el que ja es va escriure al blog de La Paella Rusa fa un parell de setmanes sobre la línia única de Font de Mora com a oportunitat. D'una altra banda, també tracte de recollir l'esperit del debat mantingut a la blogosfera sobre l'estratègia que cal seguir per evitar la introducció d'este desgavellat sistema d'ensenyança arran dels textos de Xavi Aliaga, Jesús Párraga i Joan del Alcàzar (per duplicat). És a dir, en este segon sentit, pense que el primer que cal fer és molta pedagogia: insistir i explicar a amics, coneguts, saludats i potencials receptors dels nostres missatges perquè el decret és un desastre es mire com es mire (excepte si es mira des d'una òptica favorable a la desaparició gradual del valencià).

Concentració a la ciutat de València el 9 de juny de 2011

Les concentracions de dijous passat foren la primera pedra de toc del moviment de protesta contra el decret de pretés plurilingüisme de l'ensenyament valencià. Milers de persones isqueren arreu del país al caliu del manifest realitzat per Escola Valenciana, que acabava amb un rotund "Sí al valencià, sí al plurilingüisme, sí a la qualitat". En això devem d'insistir, bo i deixant ben clar que el nou model ni defén el valencià, ni garanteix l'aprenentatge de l'anglés ni millora l'educació, ans al contrari, com vaig tractar d'explicar la setmana passada. I ho dic a tall d'algunes veus que s'han sentit darrerament, com la d'Andreu Boix, ahir mateix, segons el qual s'hauria d'aprofitar l'oportunitat del canvi per a implantar una línia única que acabara amb el teòric "efecte gueto" al qual estarien sotmesos els estudiants de les línies en valencià. Així, les dos úniques modificacions a introduir en el decret serien l'increment dels percentatges de la docència en valencià i l'obligatorietat d'usar esta llengua en els treballs i exàmens. [Continua a la columna de l'Informatiu]

La Caixa Popular

La Caixa Popular, una entitat valenciana. Ací, l'horari de totes les oficines

"Som una entitat valenciana". Són les paraules que figuren en un cartell a les portes de l'oficina que la Caixa Popular té al carrer Músic Ginés de la ciutat de València. I, com a tal, davant l'absorció de Bancaixa per part de Caja Madrid, cap allà he anat transferint els meus estalvis en els darrers temps. Esta mateixa setmana he tancat el compte que supose que ara pertanyia a Bankia i d'ací poc faré el mateix amb el que encara tinc a La Caixa, Caixabank o com es diga ara. I és que l'únic problema que he trobat amb la Caixa Popular és l'escàs nombre d'oficines que tenen a Barcelona: únicament 6 en tota la ciutat i prou allunyades de la Barceloneta, el que m'hi impedia operar amb normalitat. Quant a la resta, en canvi, tot són avantatges i per això, com que abandonaré la capital catalana en breu (encara no sé per a parar a on), preferisc concentrar totes les meues operacions en la mateixa Caixa Popular: menys comissions per transferències, menys comissions per descoberts, atenció en valencià, comptes en línia, oficines obertes totes les vesprades i tots els dissabtes (!), col·laboració amb una entitat cooperativa i una completa xarxa d'oficines al País Valencià i al conjunt d'Espanya (excepte a Catalunya, les Balears, Galícia i Astúries).

Concretament, com resava el cartell esmentat, la Caixa Popular està exclusivament implantada a terres valencianes, amb una desena d'oficines a la ciutat de València i una cinquantena a les comarques del Camp de Morvedre, el Camp de Túria, l'Horta, la Ribera, la Safor, la Costera i la Vall d'Albaida (de Sagunt a Ontinyent). No obstant això, com que forma part del Grupo Caja Rural, que aglutina caixes de tot l'Estat en forma de banca federada (mantenint cadascuna la seua pròpia autonomia), s'hi pot operar a moltes altres entitats com si foren la mateixa Caixa Popular, sense cap mena de problemes. Així, pel que fa al territori valencià, es compta amb la nombrosa xarxa de Ruralcaja (ara Grup CRM), que té més de 60 punts d'atenció a la ciutat de València, vora 25 a la de Castelló de la Plana i una quinzena a la d'Alacant, o amb les oficines de moltes altres caixes rurals locals, com les de Vila-real, Vinaròs, Borriana, Almassora, Benicarló, Almenara, Onda, Vilafamés, Torrent, Algemesí, Albal, Xest, Alginet, Alcúdia, Altea, Callosa, etc. Igualment, a la resta d'Espanya es pot operar en altres Cajas Rurales, com les de Navarra, Aragón, Teruel, Multicaja, del Sur, Granada, Jaén, Córdoba, Ciudad Real, Albacete, Cuenca, Extremadura, Burgos, Salamanca, Soria, Zamora o el Banco Cooperativo Español.

Desconec les condicions de totes estes entitats que formen part del Grupo Caja Rural, però supose que, pel seu caire cooperatiu i per ser encara caixes, seran tan bones com les de la mateixa Caixa Popular. Jo no puc estar més content. No sent que m'estan intentant cisar a cada pas, tenen una atenció realment personalitzada i promouen tota una sèrie d'iniciatives de les quals et pots sentir ben orgullós: donen relacions preferencials a un bon nombre de cooperatives associades, financen anualment diversos projectes de desenvolupament, patrocinen escoles, clubs i competicions de pilota valenciana, col·laboren amb la Fundació Scout Sant Jordi, i atorguen ajudes i premis per a associacions, cooperatives, programes d'innovació pedagògica, etc. A més a més, encara que siga anecdòtic, de tant en tant realitzen obsequis, ja siga a través del sorteig d'unes maletes o del regal de llavors de tomaca donades per l'associació Slow Food. En definitiva, que m'alegre molt i molt d'haver passat a formar part de la Caixa Popular, no només pels seus avantatges financers, sinó també pel seu arrelament a la terra que l'ha vist nàixer. El següent pas, segurament, serà demanar una targeta de crèdit Compromís pel valencià, que cedeix el 0,7% de l'import de les compres a Escola Valenciana. Com ja vaig dir fa un any, sembla molt millor que els nostres diners es gestionen des de Paterna que des del passeig de la Castellana de Madrid. Ja sabeu!

El pretés plurilingüisme: ni valencianitat, ni qualitat, ni llibertat

De nou a l'Informatiu, hui parle sobre la barbaritat lingüicida amb la qual el PP vol agredir la ciutadania valenciana (i el gran problema és com evitar-ho):

Així volen veure el valencià...

Fa huit dies que el govern valencià anuncià la presentació d'un decret de "plurilingüisme" per a l'ensenyament valencià i a penes quatre que el seu esborrany es pot llegir a la pàgina web de la Conselleria d'Educació. És, tal qual, una còpia del decret aprovat pel govern conservador gallec en maig de 2010, que s'ha anat desenvolupant al llarg del darrer curs escolar. Val a dir, a banda del Valencià, el Castellà i l'Anglés, les assignatures de ciències físiques i exactes s'impartiran obligatòriament en castellà (Matemàtiques, Tecnologies, i Física i Química), mentre que les humanes i naturals s'impartiran en valencià (Geografia i Història, Socials, Biologia i Geologia, i Naturals). La resta, les "maries" (Educació Física, Ètica, Educació per a la ciutadania, Religió, Dibuix, Informàtica o Música), es distribuiran entre ambdós idiomes, deixant via lliure, a més a més, per a la impartició en anglés, fins a un 33% del total de les matèries.

La idea, en principi, podria semblar bona: si actualment a les zones de predomini lingüístic valencià hi ha una gran majoria d'alumnes escolaritzada en línies en castellà, un 65%, a partir d'aquell moment tots ells passarien a rebre entre un terç i la meitat de les assignatures en valencià. Però ací ve la gran trampa del sistema, calcada també del decret gallec: en totes les àrees, matèries o mòduls, a excepció de les lingüístiques (valencià, castellà, llengua estrangera), l’alumnat podrà expressar-se de forma oral i escrita en valencià o en castellà. És a dir, que els alumnes simplement rebran la matèria en valencià, però no tindran cap mena d'incentiu ni obligació de practicar-lo a classe o als exàmens. I això, en una societat en què més del 90% dels mitjans de comunicació i dels productes culturals són en castellà i on no hi ha cap necessitat pràctica d'aprendre valencià, ja sabem en què es traduirà: la deixadesa total de la llengua valenciana i la seua mort per inanició. [Continua a la columna de l'Informatiu]

De vacances i flaons

Un illenc homònim fa creïlles fregides (quasi tan bones com les valencianes!)

Com en la cançó d'Aspencat, durant molt de temps no m'havia pogut llevar del cap la foto de Sant Francesc al cap de Barbaria en moto. Ara, però, he pogut substituir-la per una altra imatge: en bicicleta és molt millor! I si és a finals de maig, quan ja fa caloreta, però l'illa està mig buida i és moltíssim més barata ni et conte. Tot, excepte algunes construccions noves, continua igual: la solitud dels fars, el color pur de les aigües, la tranquil·litat dels pinars, les vistes impressionants, la simpatia de les sargantanes, la varietat de la fauna marina, els llocs -de roca o d'arena- on relaxar-se, la calma dels illencs, etc. I el mateix si parlem de gastronomia: l'allioli, les olives, el corder, el frit de polp, les herbes, el flaó...

I parlant de flaons, sempre he tingut una relació especial amb ells, tant a les Pitiüses com a Morella, els dos llocs on encara es fan estos pastissos tradicionals de formatge, tot i que amb receptes pròpies, que els confereixen propietats ben distintes. A les illes, com a postres que només taste quan vaig allà, els associe a les vacances, la llibertat i la frescor que li donen l'herba-sana i el formatge tendre de vaca amb què estan fets. A la capital dels Ports, com a dolç que preníem a mitjan matí en els mítics cursos de doctorat interuniversitari en història medieval de la Xarxa Vives, els vincule al fred, la germanor estudiantil i l'ànsia per aprendre, embolcallats pel brull i la canyella amb els quals estan fets.

I, en relació amb això, és a dir, en relació amb l'edat mitjana, fa ben poc he aprés que "flaó" era un mot d'ús corrent en aquella època, procedent del germànic flado (pastís, coca), del qual també prové la paraula moderna flam, a través de la forma francesa flan. I, el que és més curiós, un dels segells de la cancelleria dels reis de la Corona d'Aragó era anomenat flaó, segons es pot llegir en les Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós de 1344: En lo flahon volem esser servat que de la una part sia ymatge reyal en la manera de la bulla e entorn letres qui diran axí: 'Diligite iustitiam qui iudicatis terram et occuli vestri videant equitatem'. De l'altra part, cavaller ab corona en lo cap armat sobre cavall d'armes de nostre senyal real, expressada decentment, e letres entorn qui contenen tots nostres títols de regnes e de comtats. Val a dir, s'hi regulà la forma del segell, que era així:


D'esta manera, com que era el segell de cera més gran, que s'afegia -pendent amb cordons- als pergamins expedits per la cancelleria, també rebia el nom de flaó, pastís. Això és, deien el "pastís" per a referir-se al "segell gran". Com si hui en dia li diguérem als discos en vinil pizzes per la seua major grandària respecte als cedés. Així, podríem sentir frases com: "Teniu el darrer treball de Senior en pizza?" o "M'he comprat una pizza del 'Humitat Relativa' de Remigi Palmero. Una peça de col·leccionista!" Si més no, un fet lingüístic ben curiós, sobretot en ambients tan suposadament elevats com els d'una cancelleria reial de l'edat mitjana. Als nostres dies, per raons evidents, no ha arribat el fenomen del segell-flaó, però sí que podem menjar-ne, de flaons, a diversos llocs del nostre àmbit lingüístic. Per cert, em falta tastar els de Menorca, que també són particulars (amb formatge tendre de Maó). Caldrà posar-hi solució algun dia d'estos...

Flaó d'Eivissa i Formentera

Flaó de Morella

Flaó de Menorca