Què som els valencians? Qui som els valencians? Som un poble? Som una cultura? Som una nació? Els valencians, som? En quin territori som? I si som, com volem viure? Com volem organitzar-nos? Mitjançant comarques? Mancomunitats? Províncies? Autonomies? De tu a tu amb l’Estat en el qual vivim? O de forma dependent i subjugada? Amb un total reconeixement de la pluriculturalitat? O de manera uniforme i uniformitzadora? Amb una democràcia plena i real? O aparent i a mig gas? Estes són moltes de les preguntes que es van formular ara fa cent anys un grup de persones vinculades al primer partit valencianista de la història, la Unió Valencianista, encapçalada per financers, advocats i periodistes com Ignasi Villalonga, Eduard Martínez Ferrando o Maximilà Thous. I van ser també els primers a contestar aquelles preguntes partint d’una premissa fonamental: “La personalitat valenciana existix. Heus ací la nostra primera afirmació”.
Evidentment, la seua postura no naixia del no res, sinó que s’havia format a partir de dos fets: per una banda, l’existència real, palpable, d’una identitat col·lectiva valenciana que enfonsava les seues arrels en la història de l’antic Regne de València creat per Jaume I en 1238 i, per una altra banda, l’aparició des del darrer quart del segle XIX de tota una sèrie de figures, com Constantí Llombart, Teodor Llorente, Fèlix Pizcueta o Manuela Agnés Rausell, que havien fundat i impulsat Lo Rat Penat com a centre d’estudi i difusió de la història i la cultura valencianes. D’allà isqueren les persones que més tard, en un altre context, el de la forta crisi de l’Estat espanyol que va ocasionar la pèrdua de les darreres colònies en 1898, van fundar noves organitzacions que per primera vegada reclamaven la reunió i cert grau d'autogovern per a les províncies de Castelló, València i Alacant. Eren associacions com València Nova, encapçalada pel metge Faustí Barberà, qui en 1907 va organitzar la Primera Assemblea Regionalista Valenciana, o també la Joventut Valencianista, molts membres de la qual acabarien formant l’esmentat partit de la Unió Valencianista en 1918.
Aquell mateix any de 1918 el president dels Estats Units d’Amèrica Woodrow Wilson havia pronunciat un vibrant discurs que, per a posar fi a la Primera Guerra Mundial, assentava les bases contemporànies del dret d’autodeterminació, en demanar “un ajust obert i imparcial de les sobiranies que tinguera en compte els interessos de les poblacions afectades”. No debades, en acabar la guerra van nàixer més d’una desena d’Estats nous a Europa, com Txecoslovàquia, Polònia, Àustria, Hongria, Estònia, Letònia o Lituània. En aquell context, els fins aleshores reduïts nuclis del regionalisme valencià van fer un pas avant, no només fundant la Unió Valencianista, sinó adquirint també la capçalera d’un important diari de la capital, La Correspondencia de Valencia. Va ser allí, de fet, on es van presentar en societat mitjançant l’anomenada Declaració Valencianista, huit bases o textos diferents que, publicats entre el 14 de novembre i el 7 de desembre de 1918, exposaven els seus punts programàtics fonamentals.
I què plantejaven els valencianistes de fa un segle? El seu objectiu primer era l’aprofundiment de “la democràcia i la justa convivència de totes les nacions”. En conseqüència, partint del reconeixement de la plurinacionalitat d’un Estat espanyol que històricament havia estat conformat per grups poblacionals diversos i territoris diferenciats, proposaven com a millor forma d’organització política la creació d’un Estat federal. Dins d’ell hi hauria un Estat valencià, amb Parlament i Govern propis, que es podrien triar “a base del sufragi universal extensible a les dones” (que llavors estava prohibit), amb una extensa llista de competències, entre les quals s’incloïa la cooficialitat del castellà i del valencià (que també estava prohibit aleshores per a qualsevol ús oficial). Per tant, la Declaració Valencianista avançava molts dels elements que, amb el pas de la història i l’esforçat aprenentatge de la convivència, s’han acabat materialitzant en forma de l’actual Estat de les Autonomies.
Ara bé, moltes altres de les seues propostes, ben importants, encara són una assignatura pendent. Per exemple, l’aprofundiment de l’autonomia municipal, amb mecanismes de finançament que puguen permetre als Ajuntaments dur avant la seua tasca. O l’organització territorial dels valencians, per a la qual la Declaració Valencianista plantejava una “lliure federació d’organismes municipals i comarcals” que no estiguera forçadament prefixada per l’arbitrària divisió provincial. Així mateix, les bases de la Declaració Valencianista també demanaven la superació de l’extrem centralisme de les inversions de l’Estat. No debades, ja denunciaven la manca d’un necessari tren litoral de València a Alacant, que cent anys després continua sense existir. També en relació amb això, una de les cabdals formulacions de les bases valencianistes era la constitució d’una Hisenda pública valenciana que poguera gestionar els diners dels valencians i destinar-los a millorar el seu benestar quotidià.
És per això que un segle després la Declaració Valencianista manté bona part de la seua vigència. Com a primera gran fita de les reivindicacions valencianes contemporànies i com a primera gran aportació del valencianisme al debat sobre l’organització territorial de l’Estat a partir de dos premisses fonamentals: la millora de la democràcia i l’existència d’una personalitat col·lectiva valenciana que enfonsa les seues arrels en la història i es projecta de manera esperançadora cap al futur. La Declaració Valencianista va ser una fita en el seu context a l'hora de plantejar obertament en el debat públic valencià tots els cabdals aspectes mencionats. Cent anys després ens continuem preguntant i continuem reflexionant sobre molts d’ells. I bona part de les respostes continuen tenint els mateixos fonaments: els de la democràcia, la diversitat, les llibertats, la tolerància i el benestar. És per això que ara i ací, hui, volem commemorar el seu centenari.
Declaració Valencianista publicada en La Correspondencia de Valencia el 14 de novembre de 1918. Al llarg de les setmanes següents s'hi anaren publicant textos explicatius més desenvolupats de cadascuna de les bases, que es poden llegir en este pdf.