Ja queda menys

Un possible destí per al proper curs (per somiar que no quede!)

Fa vora tres mesos que vaig fer un altre punt al blog. I encara no ha acabat... Passarà un altre llarg trimestre fins que diposite la tesi i torne a ser persona. És un procés tens, llarg, dur, esgotador, encara més per a un patidor de mena com jo. Però, alhora, gratificant, molt gratificant: per fi, després de quatre anys anant a l'arxiu, consultant fons, mirant registres i transcrivint documents, ho poses tot blanc sobre negre i ho veus clar. Algunes coses són tal i com les pensaves, d'altres et sorprenen i et fan canviar la impressió inicial. En qualsevol cas, per fi les pots racionalitzar i t'adones que el procés de producció del coneixement crític és encoratjador, apassionant. Pel que fa a les conclusions que més vos poden interessar (la tercera pota del subtítol de la tesi, Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva al regne de València, c. 1250-c. 1360), de moment puc avançar poca cosa.

Només un parell d'apunts a rajaploma: la identitat valenciana comuna a tots els habitants del país va nàixer impulsada pels dirigents i veïns de les principals viles reials (Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i, sobretot, València) i per oposició a la identitat aragonesa, com a resultat de la disputa per la validesa dels Furs d'Aragó al territori valencià, que reclamaven els nobles i cavallers procedents d'aquell regne. Així les coses, simplificant-ho molt, fins que en 1330 es produí la unió foral entre uns i altres, podríem dir que "els valencians" eren els habitants del reialenc i només a partir d'aquell moment es pogué estendre la identitat valenciana a la resta del país. La prova fefaent és que el gentilici "valencians" adreçat a tots els habitants aparegué una generació més tard, en la dècada de 1350 (i a partir de llavors aquella identitat col·lectiva s'anà enfortint progressivament fins al segle XVIII). Hi aprofundirem quan pertoque...

D'altra banda, estos darrers tres mesos m'han tingut afaenat amb altres qüestions pendents, com ara la intervenció en un parell de col·loquis a Barcelona i Pamplona sobre història de la fiscalitat, la presentació a un premi d'humanitats que ha guanyat un company harquià, la preparació d'un projecte postdoctoral per tal de dur a terme -durant dos cursos a Oxford- una investigació comparativa entre el pactisme desenvolupat a la Corona d'Aragó i el constitucionalisme medieval anglés (en juny es coneix la resolució, tot i que està difícil, tant de bo!), i la finalització de l'estudi sobre els models lingüístics de la blogosfera valenciana, que vaig presentar fa més d'un any en el marc de la I Jornada sobre el valencià de Taula de Filologia Valenciana. Quant a esta darrera investigació, tot i que no puc presentar els resultats amb detall (ja que l'AVL en té l'exclusivitat durant dos anys), en faré un xicotet tast, atés que bona part de vosaltres m'ha ajudat, d'una manera o una altra, a dur-lo avant.

Com ja vaig explicar, l'estudi consistia en l'observació de 30 variants lingüístiques sotmeses a canvis o doblets estandarditzadors per tal de copsar l'existència, la naturalesa i les característiques dels diversos models de llengua escrita triats per una mostra àmplia de bloguistes (110 distribuïts proporcionalment per la geografia valencianoparlant). Les conclusions mostren que, efectivament, la multiplicitat de formes normatives indueix al fet que no hi haja un model prioritari seguit pels usuaris de la llengua, sinó que la principal característica dels models és la seua diversitat, tant que dels 110 blogs analitzats només 3 empren totes les formes de les variants (les 30) que són d'ús majoritari. És a dir, únicament 3 utilitzen el model que seria el resultant de combinar les variants més triades (i, per si teniu curiositat per saber qui són, en l'estudi apareixen com els números 27, 38 -gràcies per tornar- i 68).

Pel que fa a les variants majoritàries, resumint molt, les podem classificar en tres grups. En primer lloc, amb una ampla diferència respecte a la forma alternativa, s'usen les variants: meua, teua; el plural en -s d'homes, joves; els accents tancats en mots acabats en é i -és; quasi, quantitat; meitat; servei i judici; semblar davant paréixer; els substantius abstractes acabats en -esa; els acabats en -ista; les formes dels verbs en -a com llançar; els infinitius acabats en -sar davant els acabats en -ndre (suposar, defensar); el verb voler sense velaritzar; els incoatius en -eix i en -isc; l'imperfet de subjuntiu en -r com tinguera; i la construcció hi ha en impersonal. En segon lloc, hi ha les variants en què la diferència entre la forma prioritària i l'alternativa no és tan gran, d'entre un 20% i un 35%: aquest davant este; dues per al femení plural de dos; els mots amb tll; prompte davant aviat; els mots hui, huit; veure davant vore; i els infinitius en -dre com tindre. Finalment, hi ha les variants en què totes dues formes s'utilitzen de forma pràcticament paritària si atenem als percentatges globals resultants: el pronom feble vos/us; l'accent dels infinitius en -éixer/-èixer; colp/cop; l'ús de xicotet, menut i petit; els participis en -it/-ert com establit/establert; i la forma verbal eres/ets.

Això, però, és la mitjana del conjunt, la qual dóna uns altres resultats ben diferents -i ben interessants- si els classifiquem per edats, per sexe, per procedència territorial i per professió. A grans trets, el que s'observa és que les formes particularistes de certes variants -ni molt menys de totes- guanyen terreny entre els bloguistes menors de 35 anys, hòmens, procedents de les comarques entre el Túria i el Xúquer i allunyats de l'ús professional de la llengua (és a dir, que no siguen escriptors, mestres, professors, músics, traductors, estudiants en valencià, etc.). I exactament a la inversa: els majors de 35 anys, les dones, els que són de comarques més allunyades de la capital i els que utilitzen el valencià escrit en la seua faena quotidiana solen optar generalment per formes més convergents.

Estes característiques, a més a més, estan en ocasions estretament relacionades amb la ideologia personal dels bloguistes, tot coincidint amb opcions valencianistes estrictes (generalment hòmens, menors de 35, de València i rodalies) o valencianistes catalanistes (molt més majoritaris proporcionalment entre els majors de 35 i les comarques allunyades de la capital). En altres ocasions, en canvi, els resultats tenen més a veure amb la modalitat de llengua parlada, que es veu reflectida en les variants triades, i, sobretot, amb el paradigma imperant de llengua escrita en cada franja d'edat. Així, per exemple, en el primer cas els bloguistes del nord empren algunes formes més convergents perquè, de fet, les diuen, mentre que en el segon cas algunes formes, com els incoatius en -esc, han estat progressivament substituïdes per les generacions següents.

La cosa té molt més de suc, però no es qüestió d'exprimir-la tota ací. D'altra banda, dubte que l'estudi siga finalment utilitzat per l'AVL tal de prendre decisions entorn de la normativa estandarditzadora, però, si més no, per a això ha estat fet (i per a copsar la realitat dels models lingüístics escrits en valencià en un context de formalitat mitjana-alta). Les decisions seran polítiques, com ho han estat fins ara -de forma legítima-, però si arriba el moment en què l'AVL es decideix a imposar un model únic -com particularment considere que hauria de fer- i vol atendre als usos majoritaris emprats actualment pels usuaris de la llengua (com dic, de formació mitjana-alta), pense que ací en podrà trobar una bona mostra, tot i que parcial i reduïda a un context concret. Caldrien, evidentment, més investigacions adreçades a altres sectors. A veure si algú s'anima!

Mentrimentres, acomiadant-me una altra vegada fins d'ací uns mesos, vos desitge un bon Nadal i un bon any nou. Espere que el putxero del dia de Nadal -per a aquells que en mengeu- isca de categoria, que els torrons estiguen ben bons i els pastissets de moniato dolços com la mel, i que els Reixos vos porten tot allò que heu demanat. En el meu cas, amb una miqueta de salut, d'inspiració i d'ànim per a la tesi em conforme. Amb això n'hi haurà prou. Bon Nadal i bon any!

Putxeret: nyam, grumpf, nyampf!

Un altre punt

Valencia at the end of time, Jim Murphy

Hui pose un altre punt. Espere que punt i seguit, o, com a molt, punt i a banda. Com ja vaig fer quan estava acabant la tesina, ara fa més de tres anys, deixe el blog temporalment en nom i benefici de l'empresa acadèmica i laboral que m'ocupa des de fa vora sis anys: la tesi doctoral. Això està a punt d'arribar, però cal fer l'esforç final, un esforç molt gran, que m'absorbirà totes les forces al llarg d'uns quants mesos. Fins a l'Any Nou com a mínim, així que durant tot eixe temps i potser més -fins que no faça la defensa pública de la tesi- Vent d Cabylia romandrà tancat, sense entrades noves. Espere que la decisió servisca per a millorar tot allò que podré dir i explicar a Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva al regne de València (1238-c.1360). El treball i el temps ho diran.

Igualment, per voluntat pròpia he hagut de deixar l'Informatiu i la meua columna quedarà en suspens fins a noves situacions. Des d'ací vull agrair a tot l'equip del diari, i especialment al company de quinta bloguera Juan E. Tur, l'oportunitat que m'han donat per a compartir els meus textos amb molta més gent. I, evidentment, també vos agraïsc a tots vosaltres, els que seguiu el blog amb certa assiduïtat, el comenteu o el llegiu, la vostra complicitat, el vostre interés i la vostra amistat. Com dic sempre, la blogosfera és una cosa meravellosa, que ens pot ajudar a ser millors persones, a saber més, a ser més comprensius, més tolerants, més savis... Jo, almenys, n'he aprés molt i he fruït enormement de mantindre un blog. No debades hi he estat escrivint de manera quasi ininterrompuda (884 posts) durant vora quatre anys i mig. Se'm queden moltíssimes coses per dir (199 esborranys), més les que em vindran al cap durant este temps d'abstinència, i eixa és la millor garantia per a pensar que tornaré. Si és així, espere tornar a veure-vos, llegir-vos i sentir-vos per ací. Tant de bo. Fins prompte!

PS: Com a regal de comiat, vos deixe un pdf amb una de les millors obres de la literatura valenciana dels darrers temps (al meu destarifat parer, evidentment). Es tracta de La llimonà no es de vaes, les impressions d'un sollaner a Xangai, de les quals ja vam parlar per ací, rient-nos bona cosa. He compilat tots els posts per ordre cronològic -no fóra cosa que li pegara per esborrar el blog algun dia!-, he fet una xicoteta recerca sobre l'autor i he inclòs una breu introducció en clau humorística. Curiosament hui, 6 de setembre, es compleixen exactament dos anys de l'inici de tan magna obra. Gaudiu-la!

Estellés

Voldria parlar de la Mort,
voldria, però no sé amb qui.
¿I a qui parlar de la Mort?

Trista sort.
Trista sort i mal camí.

Jo sóc aquell assassí
que matava per plorar.
Des que em vaig fer assassí
no tinc ganes de plorar.

Trista sort.
Trista sort i mal camí.

Voldria parlar de la Mort,
voldria, i no tinc amb qui.
Parlaré amb la meua Mort.

Trista sort.
Trista sort i mal camí.

Jo sóc aquell assassí
que matà a la seua Mort.
Mala sort.
Tingueu llàstima de mi.

Vicent Andrés Estellés, "Canta l'assassí"
Els dies, el carrer, totes les coses

"Totes les dites nacions compreses sots nació de catalans" (1506)

Plaça i església de Sant Domingo (Palerm, 1937)

De la mateixa manera que actualment a l'estranger se sol designar com a "espanyol" a qualsevol ciutadà de l'Estat, sense diferenciar si es castellà, valencià, andalús o gallec, també en l'edat mitjana, almenys entre els segles XIV i XV, passava una cosa semblant. Tanmateix, la cosa no anava per "estats", ja que l'Estat-nació com l'entenem hui en dia és cosa moderna; les diferències en la designació venien pels grups etnolingüístics que s'havien format en els segles anteriors (castellans, catalans, provençals, toscans, flamencs, etc.). Així, si bé el gentilici i la identitat valencianes aparegueren amb força a mitjan segle XIV i durant tot el XV hi ha bones mostres d'una personalitat col·lectiva potent, en el context europeu als valencians -normalment- se'ls continuava coneixent com a "catalans". Les diferències internes entre els diversos territoris (el comtat de Rosselló, el principat de Catalunya i els regnes de València i Mallorca) quedaven per a l'ús intern, com passa ara en el cas espanyol a grans trets (excepte per a catalans i bascos que, en funció dels projectes nacionalistes propis, tracten de ressaltar-ne la diferència).

Això explica, per exemple, que en la Roma de finals del segle XV anomenaren catalani als Borja. De fet, sabem que aquella denominació global per a tots els catalanoparlants es mantingué a la península Ibèrica més o menys fins a aquella època, però no ho sabem ben bé per a l'escenari mediterrani, que tenia una particularitat afegida. I esta era que els mercaders de la Corona d'Aragó s'agrupaven en el que s'anomenava Consolat de catalans o Consolat de nació de catalans, unes institucions que gestionaven les matèries que els afectaven en una determinada ciutat o territori. Hi quedaven inclosos fins i tot els aragonesos, però com els mercaders d'Aragó eren els menys nombrosos (en alguns llocs inexistents), és lògic que els consolats reberen aquell nom. Així les coses, tot fa pensar que aquella agrupació particular a l'estranger mantindria la cohesió onomàstica durant més temps que a l'interior de la Corona, però no en tenim moltes dades.

En eixe sentit, en el buidatge que vaig fer de les cartes enviades pel Consell municipal de Barcelona fins a 1516, vaig trobar un interessant document del 25 de maig de 1506 que fa referència a la qüestió, a tall de la construcció d'una capella dedicada a la Mare de Déu de Montserrat en l'església del monestir de Sant Domingo de la ciutat de Palerm. L'església, situada prop del port, en el barri de La Loggia, on viurien els mercaders catalanoparlants de la capital siciliana, acabava de ser reedificada i en les reixes de la capella montserratina que s'hi erigí fou posat l'escut de Barcelona. En conseqüència, els mercaders de València i de Mallorca (que, com també feia Barcelona respecte a Catalunya, parlaven interessadament en nom dels seus propis territoris) es queixaren: també haurien de posar-se els seus escuts i el de Perpinyà. Així, els consellers de Barcelona s'adreçaren al virrei de Sicília -supose que l'aragonés Juan de Lanuza III- per explicar-li que hi havia hagut una:

Differència suscitada entre los mercaders de aquesta ciutat e los de València, Mallorques e altres, que dits valencians e mallorquins pretenen se deuen lavar [llevar] les armes de aquesta ciutat de les rexas de la capella de nostra dona de Montserrat edificada en lo convent de Sant Domingo de aquexa ciutat de Palerm, so, que·s deu dar loch que, ensemps ab les armes de Barchinona, sien posades les armes de València, de Mallorques e Perpinyà.

Segons els mateixos consellers, Barcelona tenia dret a posar el seu escut en totes les esglésies i capelles comunes als catalans (en sentit ampli) de les ciutats on triava cònsols per privilegi reial, com ara Palerm, però també a Alexandria, Pisa, Venècia o Sevilla (ací per concessió del rei castellà, no l'aragonés):

La qual pretenció, ab deguda honor perlant, és molt injusta per moltes e diverses rahons, e entre les altres que aquesta ciutat de Barchinona és stada e és en pacífica possessió de tenir les armes de aquella en les portes de les sglésies comunes als catalans en les parts de l’anant a hon ella per los privilegis reyals atorgats a la dita ciutat elegeix cònsols.

Posaven, a més a més, l'exemple de l'antiga capella de Santa Eulàlia del mateix monestir dominicà de Palerm, on hi havia les armes de Barcelona, les armes reials d'Aragó i les del regne de Sicília, sense cap senyal més de la resta de capitals mercantils de la Corona (en representació dels seus respectius territoris). Això no llevava que les despeses necessàries per a la manutenció de la capella foren pagades conjuntament per totes les dites nacions compreses sots la nació de catalans. De fet, afirmaven -supose que seguint el Dret Romà- que l'antiguitat d'esta situació generava un dret de títol:

En la capella antiga de Sancta Eulàlia stan les dites armes de Barchinona ab les armes reyals d’Aragó e del regne de Sicília sens mixtura de altres armes de València, Mallorques e Perpinyà, no contrestant que les despeses se paguen de comú de totes les dites nacions compreses sots la nació de catalans, y algú no deu ésser tret de possessió la qual per ús anticat és haguda per títol.

Els consellers continuaven amb la seua argumentació al·legant una teòrica divisió per capitals de l'espai mercantil que cobrien els mercaders catalanoparlants de la Corona: als de Barcelona els tocaria "manar" -ni que fóra simbòlicament- en les parts de Llevant, als de València en les de Ponent i als de Mallorca en les de Migjorn. Personalment, és la primera vegada que llig o sent una cosa així i, en conseqüència, desconec quins eren eixos espais en concret: "Llevant" era tota la Mediterrània? "Ponent" eren les costes atlàntiques d'Europa? "Migjorn" era la costa africana atlàntica i mediterrània? Ho desconec, però sembla que així seria si prenem com a punt de partida la pròpia Corona d'Aragó:

Los privilegis, gràcies e concessions reals són stades atorgades en favor de aquesta ciutat en les parts de Lavant, axí e segons que en les parts de Occident són stades atorgades les dites gràcies en favor dels valencians, e en les parts de Migjorn en favor dels mallorquins, y és cert segons les informacions que tenim de persones dignes de fe en Flandes e altres parts occidentals, en les capelles de la nació dels catalans, valencians, mallorquins e altres, són posades les armes de València sens mixtura de les armes de Barchinona, e lo semblant se pratica en les parts de Migjorn, que en les portes de les capelles de la nació catalana són posades solament les armes de Mallorques, y en aquesta manera és servada egualtat entre los dits regnes a gran servici de la majestat del rey nostre senyor, repòs e conservació de les dites nacions e negociació de aquells.

Tot plegat, els barcelonins consideraven que tants escuts en les reixes de la capella portaria a la confusió i pregaven al virrei sicilià que fera respectar la divisió esmentada entre Llevant, Ponent i Migjorn. Els valencians i els mallorquins haurien de conformar-se amb posar els seus senyals a l'interior de la capella, com també passava en la de Santa Eulàlia:

E si en la dita capella de nostra dona de Muntserrat del dit convent de Sant Domingo se posaven totes les armes de les dites nacions, ultra la confusió que·s seguiria de la multitut de tantes armes, seria molt desfavorir aquesta ciutat de Barchinona e dar majors prerogatives als valencians e mallorquins en lo regne de Sicília e altres parts de Lavant que no té la dita ciutat de Barchinona en les parts de Ponent e Migjorn, de què·s seguiria gran confusió, [...] e deu bastar als dits valencians e mallorquins lo que·ls és stat offert, que dins la dita capella de nostra dona sien posades les armes lurs segons stan en la dita capella de Santa Eulàlia.

Desconec la resolució de l'afer. Desconec els arguments al·legats per valencians i mallorquins, que potser es puguen trobar als arxius municipals respectius. Desconec, fins i tot, si encara hi ha les capelles de la Mare de Déu de Montserrat i de Santa Eulàlia a l'església palermitana de San Domenico (que fou reedificada en estil barroc durant els segles XVII i XVIII). Desconec, encara més, si hi ha alguna capella a Bruges o Anvers amb l'escut de València. En qualsevol cas, el document és una bona mostra d'eixa concepció comuna i alhora diversa de la nació de catalans en el context mediterrani: dins d'una mateixa "nació" (etnolingüística, un concepte heretat del segle XIII i part del XIV, quan encara no s'havien format les identitats valenciana i mallorquina pròpies) hi havien diverses "nacions" (territorials, associades a les diverses unitats polítiques com el comtat de Rosselló, però sobretot els regnes de València i de Mallorca). Si algú passa per Palerm pròximament, que faça una ullada a l'església i m'avise!

Ex convento e chiesa di San Domenico (Palerm, Sicília), vistos des de l'aire

"After hours" & Jenna

El naixement de Youtube fa només 5 anys va obrir noves portes a la música. I no només pel que fa a la difusió dels videoclips dels artistes consagrats, sinó també en un altre camp que afecta el comú de la gent: la realització i transmissió de versions de cançons (conegudes com a cover versions en anglés). Així, de qualsevol tema famós -almenys mundialment famós- trobarem un fum de versions a l'esmentat canal de vídeos, i no precisament d'uns altres grups famosos sinó de gent que es grava a sa casa amb una càmera de vídeo o amb la simple webcam. Per exemple, un dels casos que més m'agrada és el de la cançó "After hours" de la Velvet Underground, que presenta desenes i desenes de versions. Hi pots trobar de tot, començant per un parell de videoclips casolans que il·lustren la cançó original amb dibuixos o una versió que n'inclou la lletra:

També hi ha versions de grups coneguts, molt, com els Red Hot Chili Peppers i The White Stripes, o menys, com els Rilo Kiley, que fan una cover ben mogudeta, o una cantant, crec que japonesa, amb un accent marcadíssim:

Però, com deia, les més nombroses no són les versions de grups coneguts, sinó les de gent anònima, que en moltes ocasions demostra que ho fa encara millor. N'hi ha de totes bandes i de tots els colors: anglosaxones, franceses, japoneses, cubanes, brasileres, a soles, en parella, xics, xiques, xiquetes, amb gat i poca vergonya incorporades, etc. I això que només n'he seleccionat unes poques:

Finalment, un subgènere dins de les cover versions són les que es fan de qualsevol cançó, però amb ukulele. I, evidentment, "After hours" també té les seues pròpies, ja siga en silly style, cantades per una dolça sueca, per uns germans xilens o per un grup d'hòmens nuus a la platja:

I en darrer lloc, tornant a la guitarra acústica, hi ha una versió molt particular: la que més visites té i amb moltíssima diferència, vora 110.000 ara per ara. El blanc i negre? el maquillatge? el monyo? la brusa? la veu? No sé què és, però realment té atractiu. És la versió de la finesa Jenna, a qui li deixen comentaris com sexy sexy sexy. marry me, One day, I WILL marry you, beatiful ^-^, omfg! i love you, such a pretty girl singing a beatiful song!, wow! sweet, so nice * *, etc.:

De fet, Jenna té algunes altres versions precioses que va enregistrar fa dos anys, com ara "Femme fatale" de la Velvet, "Boats and birds" de Gregory and The Hawks o "The desperated kingdom of love" de PJ Harvey. I li van demanar tan repetidament que penjara més vídeos que, finalment, l'any passat versionejà "Twilight" d'Elliot Smith i fa aproximadament un mes i mig "I'll be your mirror" també de la Velvet, amb fons d'ambulància inclòs. En a penes uns dies els seguidors li havien deixat més de 60 comentaris del tipus: absolutely stunning, you're amazing, jenna my love, I love your hair!, Ahh, I love you for sure,I felt in love when I watched your "Femme fatale" and still I am, etc. Vos deixe amb ella:

L'Alguer i València, fa cinc dècades

L'Alguer, estiu de 1960

Els fets són coneguts. Els han relatat recentment a Vilaweb i el Levante-El Mercantil Valenciano en ocasió del seu cinquantenari: el dimecres 24 d'agost de 1960 salpà de Barcelona un creuer de La Transatlántica ple de catalans, valencians, balears i rossellonesos rumb a Sardenya. Al sendemà arribaren a l'Alguer, on foren saludats amb senyeres al vent, les "banderes de la Confederació" com les anomenaven els algueresos. El viatge havia estat organitzat pel fotògraf Pere Català -curiosament un dels precursors a reivindicar la catalanitat de Colom-, qui, al caliu de la Segona Renaixença algueresa, acomboià fins a cent trenta-nou persones per tal de "retrobar-se" amb els germans d'història i llengua. Així, hi havia presència de tot el domini lingüístic i en els parlament públics que s'hi realitzaren Joan Ballester intervingué en nom dels baleàrics i dels catalans del Principat, Francesc Soriano en nom del País Valencià i Carles Bauby en representació dels catalans de França.

De fet, precisament en La Tramontane, la revista bilingüe fundada per Bauby a Perpinyà, quedaren reflectits els dos intensos dies de l'expedició mitjançant un número especial titulat "Retrobament de l'Alguer". Fins ara coneixia a grans trets la història, però no havia pogut fullejar la revista. I ha hagut de ser tot just 50 anys després d'aquella partida, un mateix 24 d'agost, que l'erudit alcoià Josep Tormo m'ha tramés amablement un paquet postal amb algunes fotocòpies de l'exemplar editat sobre aquella expedició. D'esta manera, he pogut aprofundir una miqueta en la visió i les vivències dels que hi van anar, especialment dels valencians, en uns moments realment interessants per a la història del valencianisme (només dos anys abans de la publicació de Nosaltres, els valencians).

Per les referències que es poden trobar per internet, sabia que havien viatjat el mateix Francesc Soriano, empresari i administrador del Levante, i Ricard Sanmartín, editor, escriptor i, per exemple, fundador de la revista fallera Pensat i fet. Tots dos havien pertangut durant la Segona República al partit conservador Acció Nacionalista Valenciana (una mena de democràcia cristiana valencianista, on també hi eren Casp i Adlert). De fet, Sanmartín publicà un llibre de poemes inspirat en aquell viatge, Ressonàncies de l'Alguer, i participà en l'acte en què es dedicà un carrer a València en la ciutat sarda (la Passejada València). En correspondència, un carrer de l'incipient barri de l'Illa Perduda a la capital valenciana rebé el nom de l'Alguer.

A l'esquerra, Ricard Sanmartín en la inauguració de la Passejada València.
A la dreta, el seu llibre de poemes sobre l'Alguer, amb un encreuament
de mans sobre un escut amb les quatre barres

El que no sabia, però, és que hi van anar en representació de Lo Rat Penat, juntament -almenys- amb un altre periodista, també del diari Levante (Salvador Chanzá), i possiblement amb Xavier Casp, qui, si més no, escriví uns versos per a l'ocasió: De tan sentida, la història cal sentir-la ben sabuda. I la llengua, arbre de sang sobre la terra madura. Fidelitat, fruit de fe, viure on l'amor se'ns ajusta! D'una altra banda, segons es pot veure en les fotografies que es publicaren, la representació dels valencians anava encapçalada per la Geperudeta i la senyera de València. De fet, les ofrenes valencianes als algueresos consistiren en unes reproduccions en xicotet d'aquells dos símbols.

Processó dels expedicionaris a l'Alguer. La Mare de Déu dels Desemparats
i la senyera de València encapçalen el grup valencià.
El guió de l'escut amb banda blava el dels balears.

Així, en els escrits dels valencians que hi participaren es pot copsar un clar sentiment de germanor lingüística i patriòtica amb la resta d'expedicionaris, sense cap mena de problema a l'hora de sumar-se a projectes conjunts encapçalats pels catalans (l'expedició partia de Catalunya i era un afer eminentment català) i, fins i tot, autoanomenar-se així, tot i que esmentant-ne generalment la procedència específica valenciana. Per exemple, Soriano, el representant de Lo Rat Penat en nom dels valencians, parlava de la següent manera sobre l'expedició:

Encara ens trobem aclaparats per la sorpresa i l'emoció de la rebuda del poble alguerès a aquesta munió de patriotes que han vingut de les terres catalanes, baleàriques, valencianes i rossellonenques a conèixer aquestos germans de llengua de l'altra banda de la Mediterrània. Fins ara, l'Alguer, per a uns era un punt minúscul, un lloc geogràfic en el mapa de les terres de parla catalana, unit a les regions catalanes més occidentals per aquest mar que ens és comú. Però des d'ara, la cosa és diferent: la resposta (...) ha estat donada ben rotundament i unànime per tot el poble alguerés: (...) per tots els ciutadans que ens obrien els braços en posar el peu a terra, per les dones que tocaven les imatges de Ntra. Dona de Montserrat o dels Desemparats en acció de gràcies per la feliç arribada dels catalans; pels joves que ens saludaven joiosos enlairant els braços i per eixos vells pescadors que amb llàgrimes als ulls repetien: "són germans, parlen igual que nosatros".

Arc de benvinguda als expedicionaris del creuer a l'Alguer

Entrada de la Moreneta a la catedral de l'Alguer

Alhora, el mateix Soriano parlava sense embuts de llengua valenciana, tot ressaltant que un jove alguerés, que podria anar a estudiar a Barcelona gràcies a una beca pagada per un mecenes català, havia millorat el coneixement de l'idioma comú a través dels cursos que organitzava en aquells moments Lo Rat Penat:

Haig de remarcar com a representat del grup valencià, la gran part que en el desvetllament cultural de l'Alguer s'ha realitzat a través dels Cursos de llengua valenciana de la nostra societat LO RAT PENAT; de tal manera que el primer becari alguerès que cursarà estudis a Barcelona (...) ha perfeccionat l'estudi de l'idioma comú per mitjà d'aquestos cursos nostres.

Aquella actitud oberta i gens dogmàtica pareix xocar en certa manera amb la d'alguns altres participants, com la de l'advocat i poeta català Tomàs Garcés, qui, precisament el 9 d'octubre d'aquell mateix any -un mes i mig després de l'expedició-, donava una visió prou romanticona i paternalista del viatge:

El fet de girar l'esguard cap a la petita «ciutat catalana de Sardenya» pot semblar talment un joc d'infant. Es tracta, però, no en dubteu, d'alguna cosa més que un joc d'infant. Ortega y Gasset, en el seu conegut pròleg a l’obra del Conde de Yebes, subratlla com, en determinats moments, el cor se'ns en va cap a les illes desertes. Cuando los hombres de una civilización adelantada se encuentran en algún gravísimo aprieto sueñan con una isla desierta (...) El somni de l'illa, deserta o no, fóra, doncs, en determinades circumstàncies, una reacció evasiva inevitable. Les nostres illes son avui Andorra , el Rosselló, l'Alguer. (...) Veiem onejar a cada pal la púdicament anomenada ací «bandera de la Confederació» (eufemisme que caldrà afegir al de «la llengua vernacla»), els ulls ens espurnejaren. Arribàvem, realment, a l'illa somniada.

En qualsevol cas, Chanzá, un altre dels valencians que anà a l'Alguer, sí que concordava amb la visió de Soriano, val a dir, que la filiació lingüística portava a la germanor entre els diferents pobles que compartim la mateixa llengua:

És una empresa que no s'oblida. Sobretot quan a la fi d'ella, milers de persones de qui no es té més coneixença que una referència històrica, ixen fins a la mateixa vora -l'altra vora de la nostra mateixa mar, de la mar de la civilització- per a cridar-nos amb el cor fet flor en la seva gola: "Benvinguts, germans!". I açò no van ser sols paraules, sinó fets; perquè la germanor es refrendà amb la més pura abraçada. Germans que no coneixíem! Gent que parlaven com nosaltres, per un miracle de pervivència idiomàtica que es remunta als sis-cents anys. Creuer d'amor inoblidable i generador aquest realitzat a la ciutat de l'Alguer per catalans -valencians, mallorquins, del Principat, del Rosselló- en agost de 1960, que no podrem ja oblidar els que vam tenir la satisfacció d'"embarcar-nos" en l'empresa.

Encara 8 anys després, en 1968, el mateix Chanzá, exercint com a corresponsal de La Vanguardia, redactaria una notícia sobre els huitanta-cinquens Jocs Florals de Lo Rat Penat, celebrats als Jardins de Vivers en el marc de la Fira de Juliol. La regina era una néta de Nicolau Primitiu i els dos guanyadors eren catalans, un de Mataró, que leyó su poesía premiada "Quatre com ell" entre aplausos, i un altre de Manresa. El mantenidor era el president de la Caixa d'Estalvis de València, precedent de l'actual Bancaixa, i assistiren las primeras autoridades, entre les quals supose que es trobaria l'alcalde falangista Rincón de Arellano, ja que l'acte se celebrava con el patrocinio del Ayuntamiento. Que lluny queda tot allò... Cinc dècades en són moltes!

Una carta per a tu...

Estàs tan a gust a l'Arxiu de la Corona d'Aragó mirant els lligalls del fons arxivístic dels comtes de Sástago. Cerques informació sobre la família Escrivà, els valencians d'origen rossellonés als quals pertanyien el cronista (amb pseudònim) Bernat Desclot, el primer traductor al castellà d'Ausiàs March, Baltasar de Romaní, el mestre de la casa de moneda de València, Pere Escrivà i Sabata, etc. Són els teus coneguts, pràcticament els teus amics. Has resseguit les passes del llinatge, des de l'arribada al regne de València de Guillem Escrivà, un dels notaris de confiança de Jaume I. Coneixes les diverses branques de la família i bona part dels seus integrants, amb qui es casaren, els càrrecs que ocuparen en l'administració reial, els dominis senyorials que tingueren, les possessions a la ciutat de València, els llibres que llegien, on vivien, quants esclaus tenien, els fills il·legítims, els ambients que freqüentaven... Estàs content d'estar amb ells i que continuen contant-te coses sobre la seua vida, i, de sobte, te trobes amb això:

ACA, Diversos, Sástago, lligall B núm. 79, f. [74r]

Mane? Què és això? Pel context dels documents anteriors amb els quals està relligat, sembla ser un document de finals del segle XV, segurament de Joan Escrivà de Romaní i Ram, senyor de Patraix, mestre racional del regne de València i poeta assidu a les tertúlies literàries de Berenguer Mercader. Però amb quina lletra està escrit este document? No és que no l'entengues per qüestions paleogràfiques. A aquelles alçades d'edat mitjana no hi ha massa problemes per a entendre la lletra dels documents. Tampoc sembla que siga una llengua aliena per a tu, sinó que, directament, pareix una llengua que no existeix. No entens res. Pegues la volta al full per tal de trobar alguna explicació, però trobes un altre document similar. I un altre, i un altre, i un altre, i encara molts més. I, finalment, trobes uns quants més, on no és que no entengues les frases: és que no entens ni l'alfabet! Números i signes estranys... Però què li ha passat als teus Escrivà!?

ACA, Diversos, Sástago, lligall B núm. 79, f. [137r]

Tens ganes d'anar a preguntar-li a algun dels arxivers, a veure si alguna vegada han vist alguna cosa semblant, però tens pressa. Necessites extraure informació per a un article que has de lliurar en uns quants dies i no pots perdre ni una hora de les escasses cinc i mitja que obri l'arxiu al dia. Tens, bàsicament, dos opcions més. La primera és pensar que, tal vegada, Joan Escrivà fou abduït per extraterrestres i estos li transferiren una escriptura secreta amb la qual deixà escrit una mena de diari en què relata l'Apocalipsi i la fi dels nostres dies (que, potser, està a prop). Podries fer-ho públic i salvar la humanitat. Qui sap? Si Bilbeny diu que el "seseig" dels llatinoamericans prové dels catalans i els valencians, i els mitjans li fan cas, per què no te'l faran a tu? La segona opció és passar pàgina, continuar mirant lligalls -n'hi ha centenars amb centenars de documents cadascun!- i confiar en què algun altre investigador haurà fet cas d'una cosa tan cridanera. Segurament hauran donat alguna explicació: buscaràs bibliografia i si no trobes res, ja hi tornaràs quan estigues menys afaenat.

I, efectivament, arribes a casa, cerques a Google "Joan Escrivà de Romaní" i de seguida trobes referències a un article de l'italià Ivan Parisi, qui també investiga la mateixa família, precisament en eixos moments de finals del segle XV i començaments del XVI. L'article es diu: "La correspondencia cifrada entre el rey Fernando el Católico y el embajador Joan Escrivà de Romaní i Ram". Et voilà! Explica que són diverses cartes creuades entre Ferran el Catòlic i Joan Escrivà de Romaní, quan este exercia d'ambaixador a Nàpols, xifrades a través d'un sistema criptogràfic per tal d'evitar que els possibles enemics -en cas d'apoderar-se d'aquella correspondència- pogueren conéixer les instruccions i informacions transmeses. Parisi, amb l'ajuda dels escassos estudis sobre criptografia del moment i amb molta paciència, ha pogut desxifrar quasi totes les cartes, formades per bigrames, trigrames i alguns símbols.

El mètode emprat, que ell mateix explica, consisteix a saber quines són les lletres que més es repeteixen en la llengua en què hipotèticament està escrit el document, en este cas el castellà. I són, per ordre decreixent: E, A, O, I, S, R, N, L. També s'han de tindre en compte les lletres més comuns a començament de paraula (C, A, P, M, S) i a final (O, A, S, E, N, R, D), les paraules de dos lletres més habituals (DE, LA, EL, EN), les de tres (QUE, CON, LAS, LOS), les úniques lletres que poden ser dobles (LL, RR, CC) i algunes altres dades. Així, comparant la proporció d'aquelles lletres en un document escrit en alfabet comú i la proporció dels símbols emprats en un document amb alfabet xifrat, es poden donar equivalències. És a dir, si la E i la A són les que més apareixen en un document normal, els dos símbols que més es repetisquen en un de xifrat correspondran a aquelles dos lletres. I així amb la resta de lletres i combinacions, com detalla el mateix autor. A banda, conforme el document es va desxifrant, s'observa pel context que hi ha trigrames que representen directament paraules senceres (vol=reino, ted=nos, som=los, tay=parte, etc.).

D'esta forma, Parisi ha pogut tindre accés al que diuen huit cartes enviades pel rei a l'ambaixador i dos més de resposta de l'ambaixador al rei entre 1495 i 1498. En dóna les claus criptogràfiques i les edita, mostrant tot tipus d'ordres diplomàtiques amb les quals Ferran el Catòlic pretenia exercir la seua influència sobre el regne de Nàpols, separat de la Corona d'Aragó en 1458. De fet, aquella política acabaria donant el resultat desitjat pel monarca, que passaria a ser rei de Nàpols molt poc després d'aquella correspondència, en 1504. Així doncs, pareix que en este cas -en d'altres no és així- em vaig decantar per una bona opció a l'Arxiu. Algú se n'havia fet càrrec de la qüestió, i amb molta eficiència, com podem comprovar. Una llàstima que no foren els extraterrestres, tot i que encara ens queda una possibilitat: la darrera carta, la de la segona imatge que he posat, encara no ha estat desxifrada... Diu Parisi que és una carta de Ferran el Catòlic a Garcilaso de la Vega (el pare del poeta), que llavors exercia d'ambaixador a Roma. Però, qui sap, a mi em sona a venusià, marcià o, tal vegada, vulcanià. Sens dubte, un nou cas per a Iker Jiménez.

Branchat, Valcedo i Civera: l'ús popular del valencià fa dos segles

Ja no hi ha temps, Francisco de Goya (1810-1815)

Durante el siglo xviii, si bien es cierto que la cultura ilustrada de los valencianos se expresó mayoritariamente y de manera abrumadora en castellano –y únicamente recordarermos ahora a Maians i Siscar–, tampoco es menos cierto que, a pesar del decreto de Nueva Planta (1707) y de las diversas y continuadas políticas centralistas siempre represoras del uso del catalán, tanto en ámbitos eclesiásticos como civiles, el pueblo siguió hablando la lengua que había mamado y, a la mínima, ésta afloraba en escritos de tono jocoso, satírico o simplemente no erudito o no oficial. Además, cuando era necesario difundir determinadas ideologías entre el pueblo, la opción de la lengua propia del país se imponía de manera evidente en muchos casos.

Són les paraules de Vicent Josep Escartí i Rafael Roca en un article que acaben de publicar als Cahiers de civilisation espagnole contemporaine titulat "El clérigo valenciano Vicent Manuel Branchat contra Napoleón. Ideología, literatura y lengua". En elles sintetitzen el que parlàvem ací en els darrers posts sobre la preeminència del valencià en la nostra societat fins a l'època contemporània. En relació amb això, ambdós autors estudien els escrits antinapoleònics, populistes i conservadors del clergue esmentat, que foren escrits i publicats en valencià a la ciutat de València entre 1813 i 1819.

Aquell, beneficiat de la parròquia de Sant Martí, es dedicà a escriure col·loquis i obres de teatre populars contra els francesos -anomenats gavatxos o guilopos- durant els darrers moments de dominació napoleònica (1813-1814) i el període posterior de regnat de Ferran VII. En una de les seues obres, per exemple, tres personatges parlen de la mort que li donarien a Napoleó, destacant-hi la crueltat d'un que el fartaria a menjar i beure, li taparia l'orizonte i el deixaria rebentar per dins:

La mehua serà molt porca
y morirà ben pausat;
y à de ser de esta manera:
En un pegadot ben gran
que li tapen l’orizonte
y donar-li bé a menchar
bons colomins i pollastres
y també polles a l’ast;
ponys y rom en abundància
y aiguardent alcanforat. [...]
El posaria en un puesto
que estiguera ben guardat,
que les mosques no·l tocaren
ni els mosquits li feren mal,
posant-li un asistiment
de criades y criats,
puix com era per a poc,
que morira regalat

En una altra de les seues obres, Branchat posa en boca d'un llaurador de l'Horta un frase que pareix concebre "els francesos" i "els espanyols" com una capa equivalent de dominadors aliens (tot i que les ànsies d'alliberament i l'odi es concentren cap als guilopos que acaben d'imposar la seua autoritat):

En ma vida havia vist

este modo de robar.
[referint-se als impostos francesos]
Però, què farem? Paciència,
hasta que el Senyor voldrà
que vinguen los espanyols!
Entonces la pagaran,
puix de tots estos guilopos
tinch de fer un bon sopar

I és que, com apunten Francesc Andreu Martínez Gallego i Emili Casanova en un altre article sobre "Els sermons patriòtics en valencià durant la Guerra de la Independència", Espanya i espanyol eren en aquells moments un concepte polític nou, inèdit en la història anterior i plenament lligat a la construcció de l'Estat-nació contemporani. De fet, en el parell de sermons en valencià que estudien, predicats pel dominic Raimundo Valcedo a Cocentaina i Alcoi pel gener de 1809 cridant a la "guerra santa" contra els invasors francesos, es pot copsar eixa novetat, que comença a fer d'Espanya una nació en el sentit modern del terme, amb una personalitat jurídica, política i sentimental compartida per tots els seus habitants:

Pobreta España!, vas a quedar-te sinse Reys y sinse el teu tan volgut Fernando! [...] Ya et veix plorar España megua, ya oïxc els teus lamentos, vas a quedar-te hòrfena, sinse pare ni mare a la sort y a la ventura de lo que vullga fer de tu un mònstruo tan horrible com Napoleon [...] Què furor tan maldito! Què ràbia tan enconada contra España! [...]
Mira ya baix dels seus peus a tota la España carregada de cadenes y suceicta enterament a la segua voluntad. Què horror! Què apreto tan gran! Què nou laberinto este més intrincat que el primer! Com se desenrredareu ara españols de estos grandíssims perills de quedar esclaus?

Alhora, però, la pertinença territorial i identitària dels valencians a l'antic regne de València quedava ben clara, forta malgrat haver passat un segle des de la desaparició de les institucions de govern pròpies. Per això, es parlava a les capes populars dient nostre reyne de València, com de ben segur era encara considerat per tots:

Podem fundar alguna esperanza de que este mònstruo es portarà en España de diferent modo y ampararà la Rellichó Cathòlica o no molestarà als cristians?
- "No, no" - em responen els españols que han tengut la desgràcia de veure en les segües terres als soldats de eixe enemig; y sinó Barcelona, Madrid, Cuenca, Pamplona parleu ya! A on vaix? Per a què és menester anar tan llunt? No tenim aí eixos pobles del nostre reyne de València per aon pasà el eixèrsit de Moncey, deixant el mateixos rastres llastimosos que tots los demés exèrsits han pasechat la Spaña?

Val a dir, que els dos elements bàsics sobre els quals s'han construït normalment projectes nacionalistes alternatius als nacionalismes estatals dominants (la llengua diferenciada i la identitat col·lectiva lligada a un territori) persistien. Per això deia en els darrers posts que la pèrdua de la consciència identitària pròpia i la interrupció lingüística només començaren a fer-se "irreversibles" des de llavors, a partir del segle XIX, i més com més avançava la construcció de l'Estat-nació espanyol (amb la creació d'una constitució nacional, uns diputats nacionals, un govern nacional, un exèrcit nacional, una policia nacional, una educació nacional, etc.).

I també ací es pot veure clara la diferència entre el que passava en aquells moments i el que passa ara, a tall del concepte d'apoderament que va introduir Silvia en explicar la manca de necessitat actual de parlar llengües diferents al castellà per tal de desenvolupar la vida a Espanya. Tant Branchat com Valcedo escrivien i predicaven en valencià per tal d'arribar a la gent que era incapaç de dominar el castellà o l'entenia amb certa dificultat, la gran majoria segons afirmava un altre escriptor en valencià de l'època, Manuel Civera:

Molt despreciada està la llengua valenciana, y és la causa perquè els mateixos que debíem ensalsar-la la degradem [...] De este abandono resulta no escriure’s ninguna cosa de utilidad y profit de ella, y de así és que eixa multitut de pobles que no n’entenen atra estan en extrem ignorants de lo que els convé saber, tant en lo polític com en lo moral.

Qui escrivia estes paraules en 1820, que arribà a ser regidor de l'Ajuntament de València, explicava clarament les raons per les quals feia servir el valencià. La seua intenció era fonamentalment utilitària, per tal d'arribar a les masses, encara que això no era obstacle per tal de fer, alhora, una ferma defensa de la llengua valenciana:

Determine escriure en llengua valenciana estes conversasions, per a que [els que no entenen una altra llengua que el valencià] se instruïxquen en lo nou sistema constitusional y penetren la utilidad y benefisis que ell els resultarà [...] Encara que alguns ignorants presumits neguen poder haber-la en esta clase de escrits y en idioma valensià. Que a cas no es poden esperar de esta llengua idees altes, penetrasions agudes y pensaments de sublimitat? [...] Responga per mi el meu pare, chermà y patró sen Visent Ferrer, que predicant en llengua valensiana instruí, convensé y convertí a innumerables. En fi: yo tinc per un simple al que vullga sostindre que el idioma valensià no siga capàs y suseptible de tot lo que són els demés, y, afirmat en esta veritat y creènsia, escriuré en el meu idioma les dites conversasions.

Això és, com que per tal d'arribar a la majoria de la gent calia escriure o parlar en valencià, determinats escriptors -els de caire popular- o els religiosos -en els moments en què calia exalçar el cor dels fidels-, recorrien necessàriament a aquella llengua. A partir del moment en què tothom començà a entendre, parlar, llegir i escriure el castellà -un fenomen del segle XX- ja no "calgué" fer res en valencià. La "necessitat" ve per la demanda social i actualment la demanda inelàstica social a terres valencianes és la del castellà, perquè tothom l'entén i el parla. D'ací, per exemple, que com explicava Xavi Bellot fa uns dies, per primera vegada en la seua trajectòria professional haja trobat gent que ara renuncie a parlar en valencià per a RTVV per raons "comercials". I d'ací també que siga tan important fer servir el valencià i tractar de fer-lo útil i necessari socialment (a nivell oral i escrit). Això o la mort del valencià. Fa dos segles no era així. Ara (diria que) sí... Ja sabeu, l'ús crea l'ús.

Corrupteles d'ahir i de hui

Argeleta (Alt Millars), senyoriu de Pere Escrivà i Sabata (1572-1630)

Algunes de les corrupteles valencianes de hui en dia ja les coneixem: Brugals, Gürtels, Fabres, Laternes, Catrals, Montrois, etc. Un sistema aparentment democràtic, amb les seues garanties judicials, i que tanmateix no evita l'amiguisme, els enriquiments a costa de l'erari públic i les mangarrufes de tot tipus. Doncs imagine'm-ho en les administracions d'Antic Règim, en què els diversos càrrecs de la monarquia tendien a ser hereditaris -almenys durant algunes generacions- i els retiments de comptes dels oficials reials no havien de passar tants controls com teòricament fan ara. Hi havia, evidentment, un grau de corrupció prou alt, o almenys és el que particularment m'olore (perquè tampoc he llegit estudis específics sobre la matèria).

La qüestió, si més no, és que el noble valencià del qual parlava l'altre dia, Pere Escrivà i Sabata, baró d'Argeleta, va estar implicat en el seu Gürtel particular, mitjançant el qual desviava part dels "diners públics" cap a la seua butxaca. Va ser un afer que li amargà els seus darrers anys de vida, però que tampoc li comportà la presó ni la ruïna (més o menys com ara). Pere era el fill major d'Onofre Escrivà, un noble secundogènit que havia aconseguit els favors de Felip II fins a ser nomenat mestre de la seca de València, càrrec que li traspassà a la seua mort, en 1603. De fet, la rebuda de l'herència degué accelerar els tràmits per a concertar matrimoni amb una de les famílies més puixants de la ciutat, la del futur Sant Lluís Bertran. Així, el casament amb la neboda carnal d'aquell se celebrà en 1604, amb un Pere que ja començava a ser matxutxet per a l'època (32 anys).

L'enllaç fou essencial per tal que la fortuna i la posició del mateix Pere Escrivà començara a ascendir ràpidament. Resulta que el pare de la seua dona (Àngela) era Jaume Bertran, racional de la ciutat de València, el càrrec més important de l'administració local, que controlava els diners i les gestions principals del consell municipal (una mena d'Alfonso Grau de l'època). En casar-se, Pere llogà una casa al costat de la de Jaume (segurament en la mateixa plaça que hui és la de Sant Lluís Bertran, al costat de l'Almodí) i començà a fer negocis amb el sogre. En uns pocs anys havia sanejat els importants deutes que havia heretat de son pare i, a banda de mestre de la seca, era també administrador dels drets fiscals de la Generalitat.

En 1609 fou un dels quatre nobles encarregats de supervisar les tasques d'expulsió dels moriscos de tot el regne de València (la seua pròpia baronia d'Argeleta era de musulmans convertits al cristianisme i els hagué de deportar a tots). En 1611 la seua carrera rebé un darrer impuls, en ocupar, per intermediació de Jaume Bertran, el càrrec de receptor dels ingressos pertanyents a la batlia reial, que era la institució que gestionava l'ampli patrimoni dels monarques al territori valencià. Mentrimentres havia tingut 4 fills (Lluïsa, Lluís, Onofre i Jaume) però la seua dona, Àngela, morí en 1612. Uns pocs mesos després es tornaria a casar amb Francesca Terça, filla d'un cavaller de Tortosa, amb la qual tindria 6 fills entre 1615 i 1620 (els bessons Pere i Guillem, Anna, Isabel, Josep, Melcior i Vicent).

Així, ben situat i amb uns 50 anys, encarà la recta final de la seua vida durant la dècada de 1620, en la qual el veiem repoblant Argeleta, reformant-ne el palau senyorial (que havia sigut del sayyid Abu Zayd), comprant esclaus musulmans, intervenint en negocis del seu germà, que servia al rei en l'illa de Sicília, concertant els matrimonis dels seus fills, etc. Però en 1626 li arribà el fruit amarg de les seues actuacions corruptes. Els rumors corrien a la ciutat de València i l'Audiència Reial obrí una investigació per tal de verificar o desmentir el descrédito grande que tiene la recepta de la baylía general d'esse reyno, gestionada per Pere Escrivà. La conclusió a la qual arribà el magistrat comissionat per al cas, Cristòfor Cardona, fou que efectivament la situació era de lástima:

É entendido quán desacreditada está [la receptoria] y quán difícil sea el poder cobrar las áppocas firmadas por dicho receptor [Pere Escrivà], pues éstas de ordinario se pasan perdiendo más de la metad de lo que valen y esto se ase por medio de Miguel Pover, corredor, el qual se dise tiene echo trato con Pablo, criado y agente de don Pedro Escrivá, para que por menos de la metad marque dichas áppocas, ygualando después las partidas por tabla, como mejor les está, para que conste aver el dueño del áppoca recebido por entero el valor d’ella, no aviendo recebido efectivamente más que la metad, y este trato es muy sabido en lonja y se tiene por cierto.

És a dir, el que feia el baró d'Argeleta era desfalcar la meitat dels diners de bona part de les àpoques que ell mateix havia de fer efectives com a receptor dels albarans de la batlia reial valenciana. Com si algú del Banc d'Espanya pagara només la meitat dels xecs rebuts, es quedara l'altra meitat i quadrara els comptes per tal que aparegueren com a totalment satisfets. I això de seguit seguit. La qüestió era tan coneguda en la ciutat que els botiguers i els mercaders comptaven les àpoques reials per la meitat del seu valor nominal, i l'estafa era de tal magnitud que el magistrat de l'Audiència la relacionava directament amb l'increment espectacular dels béns d'Escrivà: siendo como era un cavallero muy pobre, está oy de los más ricos de la ciudad.

En conseqüència, en juny de 1628 fou sancionat amb la suspensió en el càrrec per un any, però no havien passat ni 4 mesos que se li alçà el càstig per intercessió del virrei del regne de València: por la falta que haze su persona para el exercicio d’este officio i en consideració de los muchos años que ha servido [al monarca] y la calidad de su persona. No sabem si del disgust o per causes naturals, però a penes 6 mesos després Pere Escrivà devia estar suficientment malalt com per a fer testament. I només un any més tard, en gener de 1630, moria als 57 anys d’edat, donant pas al seu fill, Lluís Escrivà i Bertran, que ja era baró d’Argeleta i ocuparia també els càrrecs de mestre de la seca i receptor de la batlia general del regne de València. Com veiem, doncs, això de la corrupció i de les nissagues familiars és un fenomen que també es donava antigament. I el problema és que de vegades sembla que no hem avançat massa en la qüestió...