Vicent Blasco Ibáñez (Juli Jordà, traductor), Contes valencians 2: Contes de la condemnada, L'Encobert, València, 2017
L'editorial L'Encobert, impulsada per José López Camarillas, acaba de publicar la primera traducció mai feta al valencià de La condenada, la col·lecció de contes socials publicada per Blasco Ibáñez en l'any 1900. La deliciosa versió, realitzada per Juli Jordà i il·lustrada per Saida Granero, és el segon volum de contes traduïts per la mateixa editorial i apareix amb el nom de Contes de la condemnada, un conjunt de dèsset relats fets en un moment clau de la trajectòria política i literària de Blasco, just abans de pegar el gran esclafit en els dos àmbits, en el tombant del segle XX. N'he tingut el goig de preparar un pròleg en què explique tot aquell context i el rerefons de realitat social i fins i tot històrica que tenen molts dels textos preparats per l'autor valencià més important de la nostra contemporaneïtat. El podeu llegir a continuació i, sens dubte, vos recomane també la compra d'estos Contes de la condemnada en llibreries o per internet (si ho feu ací mateix, recordeu afegir el cupó "llopsdemar" i el llibre vos eixirà per només 17,10 euros sense cap cost d'enviament a casa).
La petjada de la crua realitat
En novembre de 1896 eixia a la llum la primera edició dels Cuentos valencianos de Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928), que el seu autor havia acabat d’enllestir a la presó de l’antic convent de Sant Gregori de València –en el solar que hui ocupa el Teatre Olympia–, on s’hi estava des de feia un parell de mesos. Després de La araña negra (1892), Arroz y tartana (1894) i Flor de mayo (1895) era la seua quarta gran publicació i el principal crític literari de la ciutat, Teodor Llorente, la saludà amb efusivitat, tot i aprofitar per a retraure-li alhora la seua ideologia progressista i republicana: «Casi nos alegraríamos de esta reclusión, si diera por resultado tranquilizar su espíritu, perturbado por las pasiones políticas, e inclinarlo a la producción literaria, para la cual tiene nuestro cariñoso adversario tan felices dotes». Amb tot, aquella reclusió no era una qüestió menor, com havia succeït amb altres ingressos anteriors en presó. Ara era fruit, ni més ni menys, que de la pena de dos anys imposada per un Consell de Guerra, que l’havia considerat culpable d’haver convocat i instigat des de les pàgines d’El Pueblo una manifestació contra la gestió del Govern en el conflicte cubà, la qual havia finalitzat amb un caporal de la Guàrdia Civil greument ferit.
De fet, molts altres directors de diaris valencians i madrilenys, entre els quals hi havia el mateix Llorente, sol·licitaren d’immediat l’indult o la commutació de la pena per a Blasco, que, no obstant això, no tingué efecte fins al 28 de març de 1897, quan li fou concedida una llibertat vigilada que hauria d’acomplir fora de València, desterrat a Madrid, on freqüentà els cercles d’intel·lectuals liberals. I un poc més tard, el 18 de setembre d’aquell mateix any, acabà obtenint la remissió total de la pena, com a conseqüència d’una amnistia política declarada després de l’assassinat de Cánovas del Castillo, que havia tingut lloc poc abans a mans d’un anarquista italià. Durant aquell període, a més a més, li foren atorgats permisos puntuals per a desplaçar-se a Oriola, d’on era el seu sogre, el periodista i després jutge Rafael Blasco Moreno, i a les platges veïnes de Torrevella. Fou llavors, al llarg d’aquells mesos de vigilància de primavera i estiu de 1897, quan, segons recordava posteriorment el mateix Blasco Ibáñez, escrigué una nova sèrie de relats: «Mi actividad política se veía así mermada por la continua persecución y, por ello, me centré en la literatura. De entonces mi colección de cuentos La condenada». I d’ací moltes de les seues característiques, com ara l’abundància del tema marítim, l’aparició dels escenaris madrilenys o les històries de rerefons carcerari.
Cal tindre en compte, en qualsevol cas, que en realitat aquells contes anaren apareixent en diversos periòdics entre 1897 i 1899 fins a ser recollits en un primer volum de Cuentos grises (1899), preparat per la Librería Aguilar, que incloïa «Golpe doble», «La barca abandonada», «La paella del “roder”», «¡Hombre al agua!», «El parásito del tren», «En el mar», «Un silbido», «El ogro», «En la boca del horno», «La condenada», «El milagro de San Antonio», «El maniquí» i «El despertar del Budha (leyenda india)», el qual havia estat escrit encara en presó i fou eliminat, altrament, de les compilacions successives. En efecte, a l’any següent Sempere y Compañía publicà paralel·lament una nova edició dels Cuentos valencianos (1900) i una altra amb estos altres relats –excepte l’indicat– que ara es titulava La condenada (1900) i incorporava, a més a més, «Primavera triste», «Lobos de mar», «Un funcionario», «Venganza moruna» i «La pared», fins a un total de dèsset relats que conformen la versió canònica, que és la que ací es presenta. Són també els anys de publicació de La barraca (1898) i Entre naranjos (1900) i de la definitiva irrupció política del blasquisme, amb la tria de Blasco com a diputat de les Corts espanyoles en 1898 i el predomini dels republicans en l’Ajuntament de València des d’aquella mateixa època.
Il·ustració de Saida Granero per al conte "En la boca fel forn"
Tot plegat, en el recull de Contes de la condemnada trobem el Vicent Blasco Ibáñez més realista i més social. El que amb una trentena d’anys està plenament centrat en el seu afany revolucionari des de les files d’un partit republicà, en una Espanya dominada pel caciquisme i l’endarreriment. Com el seu admirat Émile Zola, i com el seu no menys admirat Victor Hugo –tot i que deslliurat ja de tot romanticisme–, l’escriptor del barri del Mercat posarà la literatura al servici de l’agitació política dels més desvalguts a través del naturalisme. Pel simple mètode de mostrar els aspectes més descarnats de la realitat material. Sense fer-ne juís de valor, però adoptant una postura ben clara, per la justícia, la cultura i el progrés, en dirigir majoritàriament la mirada cap als problemes presents entre les capes populars més baixes, encara que també cap a les situacions més repudiables d’altres àmbits socials.
És el que passa, per exemple, en els cinc relats ubicats a la ciutat de Madrid. Per un costat, dos d’ells narren les històries de personatges d’extracció humil: «El paràsit del tren», sobre un pobre diable que puja i baixa del ferrocarril en marxa per tal de poder visitar la seua família manxega els caps de setmana, i «L’ogre», en què un carreter blasfem i malcarat ha d’entrar en activitat un calorós dia d’agost a la capital castellana. Per un altre costat, però, la ploma de Blasco també es deté en les misèries d’altres estrats, com les d’un exitós matrimoni de cantants d’òpera en «Un xiulit», les d’una dona enriquida i malalta en «El maniquí» o les d’una acabalada parella, separada i reconciliada per la via del desig carnal, en «El miracle de San Antonio».
D’altra banda, pel que fa a la resta, que explícitament o implícitament se situa en terres valencianes –de manera habitual a la ciutat de València o les seues proximitats–, tots ells es desenrotllen en ambients populars i desfavorits. És el cas dels dos relats de tema carcerari: «Un funcionari», que tracta la penosa existència d’un botxí de professió, i «La condemnada», que dóna nom a tot el volum, a propòsit de la càrrega que ha de suportar la muller d’un sentenciat a mort. També ho fan els d’entorn urbà, com el dels dos treballadors enfrontats «A la boca del forn» o el del xicotet hort a tocar de la ciutat on malviuen un vell i la seua afillada desnodrida durant una «Primavera trista». Així mateix, els d’àmbit rural mostren igualment les dificultats i penúries d’uns contorns socials en què imperen la corrupció i la brutalitat, com en «La paella del roder», sobre un pinxo dedicat a fer la faena bruta del cacic polític del districte, en la «Venjança moruna» escomesa contra una viuda pel germà del seu home difunt, en el «Colp doble» que representa l’intent de xantatge a un llaurador de l’Horta o en «La paret» construïda per dos famílies de Campanar sempiternament confrontades. Finalment, també els esdevinguts en territori marítim relaten les desgràcies o estretors dels seus protagonistes, ja siguen habitants del Cabanyal, com l’apurat pescador que va darrere d’una tonyina solitària «En la mar» i els vells «Llops de mar» que tracten de rescatar una barca a la deriva, o de la mateixa Torrevella, com «L’home a l’aigua» caigut d’un llaüt camí de Gibraltar i «La barca abandonada» en la platja de la localitat, després d’aconseguir escapar d’un canoner estatal que la perseguia per la seua dedicació al contraban de tabac d’Orà.
Il·ustració de Saida Granero per al conte "Llops de mar"
En tots ells la petjada de la realitat és més que evident. No només en les detallades descripcions i en els perfils psicològics dels personatges, sense concessions a cap embelliment afectat de sensibleria, sinó també en el mateix contingut de les històries, que beuen, com ja hem assenyalat, de les pròpies vivències coetànies d’un Blasco Ibáñez a mig camí entre València, Madrid i Torrevella, empresonat o en llibertat vigilada i amb les aspiracions encara intactes a fer de les lletres i la política un camí cap a la transformació social. No debades, la gran majoria dels Contes de la condemnada devien tindre un rerefons verídic, com resulta lògic deduir de les recurrents notícies de l’època sobre fatídics accidents ferroviaris, l’abundància del recurs als roders per part dels cacics o els profunds i duradors enfrontaments entre famílies rurals. De fet, en determinats relats la connexió amb la realitat és plenament comprovable, com en el cas d’«Un funcionari», «Llops de mar» o «La barca abandonada».
En efecte, la tràgica història del botxí esmentat, que en el conte apareix com a Nicomedes Terruño, es correspon amb la vida real de Nicomedes Méndez, un riojà instal·lat a Barcelona que durant tres dècades i mitja exercí com a executor titular de l’Audiència provincial barcelonina i suplent de les de Saragossa i València, on Blasco Ibáñez el conegué en ocasió d’un dels seus ajusticiaments. Així mateix, el vell capità Llobet que prova de rescatar una barca de pescadors davant la platja del Cabanyal és, a totes llums, un transsumpte d’Eugenio Viñes, el conegut i temible mariner de l’aleshores anomenat Poble Nou de la Mar, que féu fortuna al llarg del segle XIX amb el comerç clandestí d’esclaus negres. Igualment, fins i tot el falutx abandonat en la platja de Torrevella –camuflada en el relat davall la denominació de Torresalines– existí en realitat i amb el mateix nom amb què hi apareix, el Socarrao. De fet, l’embarcació, dedicada efectivament al contraban, pertanyia a la família d’orígens genovesos formada per Tomás Parodi i Concha Boracino, que foren –incloent-la a ella, tot i les dificultats per a les dones en l’època– dos dels líders locals del republicanisme federal durant el Sexenni Democràtic de 1868-1874. No és d’estranyar, per tant, que Blasco, hereu d’aquell corrent polític, volguera immortalitzar la seua història vinculada a la mar mediterrània.
La ment de l’escriptor, doncs, no descansava mai d’examinar detingudament el seu entorn i d’informar-se d’històries que podien ser objecte de les seues construccions narratives. Com confessava en una carta de 1926, poc abans de la seua mort: «Yo llevo en la memoria un enorme archivo novelesco; digo en la memoria, pues pocas veces me preocupo de tomar notas. Mientras viajo, mientras oigo a la gente, y muchas veces mientras hablo con una mitad de mi persona y la otra mitad continúa su trabajo mental, observo cosas y personas, e invento historias. En este momento debo tener en el mencionado archivo de cincuenta a sesenta historias novelescas que están esperando turno para verse escritas». Eixa fou la gran ambició literària de Blasco: contar i contar històries de manera incessant. Històries que arribaven als cors de la gent perquè en la majoria dels casos, especialment en la seua primera època, procedien de l’observació directa de la realitat, de la crua realitat com la que s’ensenya en estos colpidors Contes de la condemnada, que també de vegades –no moltes– tenen un final feliç o exhibixen el valor de la solidaritat popular, com en el cas de la mencionada barca abandonada, salvada del perill per l’acció conjunta i la força col·lectiva de tot un poble.
Ací els trobem per primera vegada traduïts al valencià en una deliciosa versió de Juli Jordà que ens endinsa gojosament en aquells relats finiseculars. A continuació, doncs, podran llegir el llibre de relats de Vicent Blasco Ibáñez que tingué més difusió durant el primer terç del segle XX, amb 64.000 exemplars impresos només a Espanya. Segur que el fruiran.
Il·ustració de Saida Granero per al conte "La paret"
