Sobre el secessionismeAprofitant que Girbés ha enllaçat l'entrevista feta per TV3 a Joan Francesc Mira, en la qual parla del "poc apreci [sic; és normatiu?] per la literatura catalana dels mateixos catalans", reproduiré alguns dels fragments de la darrera entrevista que Juli Capilla realitzà al mateix Mira, transcrita al darrer número de L'Avenç. L'encapçalament triat, d'una conversa referida en este cas al País Valencià, és encara més esfereïdor (per gairebé real): "Els escriptors del País Valencià són totalment ignorats per la seua societat"...
Ací em vaig quedar dissabte quan em vaig assabentar, a través del blog de Toni Cucarella, que Joan Francesc Mira havia reproduït una part de l'entrevista de L'Avenç en el seu darrer article a l'Avui, "Català, valencià", precisament una d'aquelles que pretenia criticar-li, juntament amb la seua ostentació immodesta de citar entre "el seu cànon particular", textualment, "només alguns autors bàsics: Homer, Tucídides, Plató i els tràgics, per que fa als grecs; Virgili entre els llatins; i després Dante, Cervantes, Shakespeare, Flaubert i Stendhal, Dostoievski... Joyce, Kafka, Proust... Faulkner... Saul Bellow o Philip Roth, per no fer la llista més llarga". També Àngel Canet, Annanotícies i Valencianisme.com se n'han fet ressò de l'article de Mira, així que deixaré altres parts sucoses de l'entrevista per comentar en un altre post i em centraré ara en la qüestió concreta del secessionisme lingüístic del valencià respecte del català.
Segons Mira, és un prodigi que hi haja l'ensenyament (del i) en valencià que hi ha, i en un valencià no segregacionista, ja que als anys seixanta vam partir de zero i caldria que ens preguntàrem no per les claus de l'èxit del secessionisme lingüístic sinó per ¿quines han estat les claus tan estranyes i tan increïbles que expliquen que el secessionisme no haja triomfat en aquest país? Sembla una broma que Mira diga això: no ha estat una evolució estranya i increïble sinó l'evolució lògica i normal que s'hauria donat en qualsevol territori del món amb una comunitat acadèmica i una necessitat de cultura escrita emergents.
Efectivament, la consciència general -de les masses- del valencià com a llengua diferent del català, pel que fa bàsicament al nom i a la concepció mental, existia, però hi havia, això sí, una consciència unitària difusa basada en l'enteniment mutu, i, d'altra banda, una idea d'unitat clara entre aquells que tenien la necessitat d'escriure-la (la minoria de la qual parla Mira d'abans de la guerra civil). Per tant, la trajectòria normal del valencià en el món modern del segle XX, amb necessitats cada vegada més grans de cultura escrita i una alfabetització tendent a la universalitat era la de la unificació lingüística amb el català, com, de fet, va passar amb les Normes de 1932, convergents amb les catalanes de Fabra, que tenien una vintena d'anys d'existència (i recordem que també a Catalunya van haver nuclis institucionals de resistència a adoptar-les, com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, una mena de RACV nostra). Tanmateix, la història valenciana dins del context espanyol és la que va donar peu a l'important moviment blaver i secessionista nascut als anys 1977-1980.
Abans de la guerra de 1936, el 99% dels valencianoparlants dirien que parlaven valencià, potser un 1% (els dedicats a tasques literates, com Duran, Martínez Ferrando, Llorente o altres) et podrien dir que parlaven valencià i que això era el català de València. Però la qüestió del nom i de la unificació lingüística no era encara un "problema" important, ja que no era un tema central de la política de llavors, sinó totalment marginal (així i tot, els valencianistes sempre demanaven la cooficialitat del "valencià"). D'altra banda, ja hi havia gent, com Fullana, Chabàs i d'altres (conservadors valencianistes regionalistes), que, tot i tenir bones relacions amb gran part del catalanisme català, rebutjaven "l'imperialisme" de considerar el valencià com un dialecte del català i englobar la cultura medieval valenciana dins la catalana. Tanmateix, com que la llengua no era un problema polític de primer ordre, la seua evolució -per lògica- convergí cap a la unió amb el català i el mateix Fullana acceptà les Normes de 1932 -l'únic dels signants, però, que ho féu amb reserves.
No obstant això, eixa trajectòria, d'unitat lingüística i certs problemes i divergències circumscrits al reduït món dels activistes nacionalistes -valencianistes i catalanistes-, es veié tallada de soca-rel per l'alçament militar de 1936 i la llarga dictadura franquista de 40 anys. En els anys 60-70, de les cendres del valencianisme de simpaties catalanistes de Casp, Adlert i altres, nasqué "el nou valencianisme" de Fuster, sense precedents pel que feia a la seua claredat expositiva (amb una genial bíblia), i, sobretot, pel que feia a les seues expectatives d'aplicació real. Abans de Fuster, durant els anys '30 de la II República, el mateix estudi d'Arnau González, La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939), demostra la insignificança real de les idees pancatalanistes al País Valencià i la reproducció dels mateixos debats identitaris que es produirien en els anys '70 al voltant del nom de la llengua i del valencianisme/catalanisme, plenament avortats per la dictadura i l'exili.
En els anys '70, però, eixe debat es reprendria, tot i que amb dues diferències fonamentals: en primer lloc, ara tot el valencianisme era catalanista (inversament al que passava en els anys '30) i, en segon lloc, ara no era una cosa restringida bàsicament al nacionalisme valencianista sinó que era un tema central del debat polític i públic valencià, en el qual també havia d'intervenir aclaparadorament l'espanyolisme. De forma imminent s'havia de de redactar un estatut d'autonomia valencià en un Estat en transició a un règim liberal socialdemòcrata en què la qüestió dels nacionalismes (català i basc, sobretot) era una dels principals "problemes" que calia "solucionar", mantenint l'estat de coses tant com es pogués. De fet, la Constitució aprovada, a banda de declarar la "unitat indisoluble" de la nació espanyola, impedí (i impedeix) la confederació de diverses autonomies pensant en qualsevol reeiximent del projecte de Països Catalans. Per tant, per primer colp en la història espanyola el pancatalanisme es percebia com un projecte real, entre d'altres coses perquè el valencianisme, per primera vegada, tenia una influència políticosocial important (si més no, per tal d'estar en el centre del debat identitari), i, a més a més, també per primera vegada era un valencianisme clarament pancatalanista. Així doncs, al "problema" català per a Espanya, s'afegia el "problema" pancatalanista, incloent les Balears i el País Valencià.
Per això -crec- l'espanyolisme valencià i espanyol feren nàixer i elevar a categoria de monstre polític el blaverisme, perquè, davant "l'amenaça" pancatalanista (real o simplement remota), aquell regionalisme espanyolista de tints valencianistes que ja abans de la guerra civil rebutjava "l'imperialisme català" fou recolzat i emprat per la dreta espanyolista per tal de neutralitzar el valencianisme, amb els "bons resultats" que encara hui en dia són perceptibles (tot i que ara l'hauríem de matar definitivament en vista de la seua desaparició electoral). Ultra això, el blaverisme creà el secessionisme, un fet inèdit en la història de l'evolució contemporània de la llengua escrita valenciana (per molt que Mira considere el contrari); com que mai abans la qüestió políticoidentitària valenciana havia tingut el paper que tingué en la Transició, el rebuig del pancatalanisme entre algunes minories valencianistes no havia tingut un reflex en la llengua escrita, però, ara, amb el debat en plena ebullició, el secessionisme fou utilitzat com una eina més per embolicar la troca i afeblir el valencianisme en favor del regionalisme espanyolista castellanitzant.
Així doncs, l'evolució normal del valencià i el català haguera sigut la unió lingüística, com fou proclamada públicament en 1932 a través de l'adopció d'unes normes ortogràfiques unitàries i com, de fet, ha passat posteriorment a la pràctica. No obstant això, crec que va ser precisament la possibilitat de fer de la unitat lingüística una unitat política i identitària a través del pancatalanisme la que va fer nàixer el blaverisme i el secessionisme, com a reacció per tal d'afonar-lo i afermar l'espanyolisme. No sé per què Mira diu que és un miracle la unitat lingüística, ja que esta mai hauria d'haver estat posada en dubte i el secessionisme és producte d'un atac de l'espanyolisme al valencianisme; potser ho fa perquè és un missatge clar i ràpid d'entendre, més que no tota l'explicació que acabe de donar.
En qualsevol cas, contràriament al que diu Mira, la consciència d'unitat lingüística difusa (de parlar el mateix amb noms diferents), existia i existeix en qualsevol valencianoparlant estàndard (no embogit pel blaverisme). Ara bé, per mi, eixe és el problema del pancatalanisme, que d'una consciència lingüística més o menys unitària no se'n pot fer per art de màgia una consciència nacional i identitària unitària, la qual ve marcada per altres factors politicohistòrics. I precisament el pancatalanisme i el blaverisme han sigut factors polítics que han intentat modificar la consciència identitària valenciana en un moment crucial; clarament, no ha vençut cap dels dos, en tot cas el blaverisme, si l'entenem simplement com a eina principal del regionalisme espanyolista per afeblir el nacionalisme pancatalanista. Cucarella opina que potser Mira afirma el que afirma perquè avala un discurs "nacional" disgregador, però cal tenir present que no és que el pancatalanisme tinga un "discurs nacional unitari" front un "discurs nacional disgregador" del valencianisme, sinó que cadascun dels dos són projectes nacionalistes diferents: un basat en la llengua catalana (el domini de la qual ni tan sols engloba històricament -i menys hui en dia- tot el País Valencià), i un altre basat en un territori històric, hereu de l'antic regne de València, anomenat "País Valencià". Cadascú, per lògica, sentiment o pragmàtica, que trie legítimament...
