Impressionant, espectacular, extraordinari, al·lucinant, inoblidable

Antònia Font al Liceu, 30 de març de 2008. Un dia per a recordar

No hi ha suficients paraules al diccionari per descriure el que s'ha vist, s'ha oït i s'ha sentit hui al Liceu de Barcelona: impressionant, espectacular, extraordinari, al·lucinant, inoblidable... I jo que era detractor del "Coser i Cantar", que em semblava una bajanada sense sentit. Mare meua! Al Liceu, amb la fantàstica i catxonda "The New Royal Cuatro Quesos Philharmonic Orchestra" sí que té sentit. I tant que sí! L'alegria que s'ha viscut ha estat inenarrable. A la tercera cançó, precisament "Alegria", la gent aplaudia a rabiar, amb "Astronauta rimador" exultava, i amb "Tots es motors", "Alpinistes samurais", "Wa yeah", els solos i els bisos semblava que allò es queia. Tot el Liceu dempeus aplaudint fins l'extenuació, cantant a crit pelat la melodia de "Wa yeah" i obligant-los a fer dos bisos finals imprevistos, "Alegria" i "Astronauta rimador". Això: aaaaa- leeee-gria!


Vídeos del Rei Nicotxan:

Vídeo apoteòsic d'Elsuaves:

PS. Als que passeu per ací cercant informació sobre el concert d'Antònia Font del Liceu: La Comunitat del Fosfat ha proposat fer una samarreta rotllo "Jo vaig botar al Liceu... amb Antònia Font" i tal vegada El Comandant Armando Rampas podria dissenyar-les. Si esteu interessats a moure la cosa, deixeu algun missatge...

A vore si fem saó...

La Gossa Sorda

Basta que hui m'hagen fet un comentari sobre l'abandonament del blog perquè m'entren ganes de tornar a escriure. Això i que estic més fart que Mahoma de la cansalâ (que em perdone la correcció política) de la ponència que he de presentar la setmana vinent al Congrés sobre Jaume I celebrat per l'Institut d'Estudis Catalans. Per cert, que també m'han dit que finalment hi haurà Congrés de l'IEC al País Valencià (a Gandia, a finals de novembre, amb la col·laboració de l'Alfons el Vell) i que este diumenge el nostre honorable (Camps) es reunirà amb els respectius honorables d'Aragó, Catalunya i Balears per a fer una ofrena floral a la tomba de Jaume I al monestir de Poblet. Novament, i encara que parega increïble, els quatre presidents es comunicaran set-cents anys després en la mateixa llengua que parlarien Jaume II, Jaspert de Castellnou, Guillem d'Anglesola i Francesc Carrós al fracassat intent de conquerir Almeria en 1309:

- Qui vindrà en la meua ajuda per combatre els musulmans? Jo li donaré una vinya i també una casa al costat! Aquells qui rebran la meua donació no la gaudiran pas com un préstec sinó que sa possessió estarà garantida per al futur, conten les fonts àrabs que arengà Jaume II els seus homes (encara era hora de la gallina e los pollets)

Total, que fent cas dels consells de na Caterina i d'en Miquel per tal de "mantenir el foc sagrat" fins a setembre deixaré un breu apunt sobre "Saó", el nou disc de La Gossa Sorda que serà presentat dissabte al seu Pego natal i eixirà a la venda al llarg del mes d'abril (i a vore quan ix el de Les Mãedeus, i a vore si torna ja Mãemeua, que per ahí he sentit rumors i m'estan fent goleta...). De moment han parlat del nou treball de La Gossa més o menys els mateixos de sempre ("puta!" que em sembla que dirien els mallorquins): el castellut Pellikana i el benisser Òscar, que el va sentir sencer a l'entrevista de presentació feta a Ràdio Pego.

Jo només he sentit les dues cançons que hi ha al seu myspace i de moment la que origina el nom del disc, "Farem saó", és una d'aquelles que et confereix certa esperança dins del trist panorama sociopolític valencià, una mena de sensació com les que em causaven les dels primers treballs d'Obrint Pas, com "Des de la nit" del "Terra" (2002), disc a partir del qual m'han cansat una miqueta, sobretot amb l'explotació reiterada d'una certa parafernàlia impostada (potser els que els he vist massa concerts fent sempre el mateix!). En qualsevol cas, com deia, "Farem saó" transmet les ganes d'estar al peu del canó i de continuar en la lluita, tot fent un repàs a bona part de l'imaginari col·lectiu valencià per fer brotar "noves idees" que potser "reconduiran la situació". Ací la teniu, amb una transcripció a rajaploma (amb els consegüents buits inintel·ligibles per a la meua dura oïda):

Aüia!

El tio Pep, els quintos d'Alzira, i els guerrers de Moixent,
el rat penat, el moro Mussa, el tio Canya, i Rosario la carnissera de La Xara,
la dama d'Elx, la delicâ de Gandia, i el Micalet de la Seu
la Panderola, les xicones de Xixona, Ramonet i uns amics de Barcelona
Tirants i Carmesines, gegants del Romaní i ara va de bo,
baixant Penyagolosa se sent la veu del tro: farem saó!

El Mascarat, un ciclista de Pego i el ninot indultat,
Tombatossals, Arrancapins, Batiste Ceba, Maria Rosa i la xata merenguera
l'home del sac, la fera ferotge, i els enfarinats,
Tirisiti, el penjat sense fetge i Amparito la filla del metge,
Ovidis i Tereses, dimonis fumadors

I ara va de bo, baixant Penyagolosa se sent la veu del tro: farem saó!
Farem saó que ofegue la sequera i entre les canyes del camí rebrotaran
noves idees com llances al vent reconduiran la situació
Farem saó

I és que estic fart de sentir-te,
retòrica, estètica, per damunt de la mentida sols està la veritat
retòrica, estètica, i és que depén de qui la diga la façana va canviant
rebenta la mentida quan hi ha possibilitats
l'home del sac va carregat de mala llet
La façana, la façana, la façana va canviant
retòrica, estètica, per damunt de la mentida sols està la veritat
retòrica, estètica, i és que depén de qui la diga serà puta o capellà

I ara va de bo, baixant Penyagolosa se sent la veu del tro: farem saó!
Farem saó que ofegue la sequera i entre les canyes del camí rebrotaran
noves idees com llances al vent reconduiran la situació
Farem saó
Farem saó que ofegue la sequera i entre les canyes del camí rebrotaran
noves idees com llances al vent reconduiran la situació
Farem saó!

Com deia, el repàs a figures tradicionals i literàries, llocs, cançons i personatges recents (l'Ovidi) és de xavo. M'ha fet especial gràcia la menció a la protagonista "De Pedreguer a la Xara", tot i que els ha faltat Pepe Tono ("cull-me pomes")... No coneixia la rondalla del "dimoni fumador" ni tampoc això del "ciclista de pega o de Pego" i alhora tinc tres dubtes: qui són els "quintos d'Alzira", qui són "els amics de Barcelona" i si "Batiste Ceba" era "algú" abans de la cançó de La Gossa o ha estat un autohomenatge? En fi, a l'espera de saber les respostes (si encara passa algú per ací), una cançó que fa país, animada i que anima. Au, fins el mes vinent!

PS1: També n'ha parlat del disc este blog que desconeixia i a través del qual he sabut que si poses al Youtube "Glop Benimaclet" ix certa jovenalla que li ha fet una cançó al mític bar (i apareix Kike de fons i tot...)

PS2: Òscar diu que a una altra de les cançons del disc ("Quina calitja") hi ha un sample de l'elxana Gal·la Navarro narrant com cau el pont de Beniarbeig. Quin momentasso per a Canal 9, vilment emprat per un bloguista aragonès antitransvasament (però és l'únic vídeo que he trobat al Youtube):

Punt

Magnituds (Diana Baidal)

Despús-anit parlava de Preludi premonitori previsible. "Preludi" perquè era una acció mig enjogassada que preparava un esdeveniment més important, "premonitori" perquè advertia el que vindria després i "previsible" perquè ja es notava alguna cosa: deixe el blog. Si més no durant una bona temporada, com a mínim fins a setembre, quan, si tot va bé, em traslladaré tres mesos a Florència i potser no m'estiga de dir allò que hi veja (o potser no i continue en silenci).

I no serà perquè ara no tinga coses a dir: em deixe més de 60 posts enunciats a l'arxiu d'esborranys del blog i un fum de textos comentables a una carpeta anomenada "Articles per al blog". Pense que la blogosfera ens ha sorprés a tots amb la seua inesgotable capacitat per a contar i compartir històries. Però per això mateix necessite desconnectar. De mitjana li dedique més d'una hora diària a l'escriptura i lectura de posts, fet al qual hem d'afegir el que Marta va encunyar encertadament com a "pensament blog", que ens impulsa a concebre molts àmbits de la vida en format de post. I això, ara, jo no m'ho puc permetre.

Sembla que vaja deixant el blog després de cada contesa electoral. Però no, esta vegada no té res a veure. Ja tenia assumits els previsibles resultats i vaig prendre la decisió abans, precisament a Lorca, on vaig passar la setmana passada. Mentre llegia en aquell racó de Castella Superrealismo, un llibre d'Azorín que em va regalar l'amic monoverí Paül Limorti, vaig pensar, d'una banda, en tot el que havia representat fins ara Vent d Cabylia, però, d'altra banda, en la necessitat de silenci que hi tenia.

D'alguna manera Azorín ja va fer un blog a Superrealismo: va anar apuntant breus anotacions sense desenvolupar en excés, como peces de colores, que giran, tornan a girar, vuelven a dar la vuelta, se escabullen y aparecen, però que per si soles anaven conformant la novel·la. Ací, supose que si férem el que vaig tractar d'assajar en la ressenya d'Ultralocàlia, passaria una cosa similar: descobriríem una embolic de matèries entrellaçades entorn d'uns interessos comuns. Segons les etiquetes que apareixen al blog he parlat sobretot de política valenciana (56), de valencianisme (51), de valencià/català (43), de la ciutat de València (36), de música (35), d'història (32), d'humor (30), de mitjans de comunicació (29), de patrimoni (24), de literatura valenciana (21), de la blogosfera (15) i de posts sabatins (14).

Com diu el subtítol del blog açò anava de política, valencianisme i altres divertiments personals, els meus interessos públics particulars. En definitiva, he tractat, d'una manera o d'una altra, de "fer país" en tots eixos àmbits, bo i tractant d'oferir una visió centrada en el País Valencià i en allò que li dóna una personalitat específica, bé fóra en la música, bé fóra, per exemple, en la blogosfera. Per això, malgrat que han estat els més laboriosos d'escriure, potser els posts que més m'estime són els relacionats amb el patrimoni, tot i que alhora són també els que més odie perquè, en general, representen un crit lamentós enmig d'una gernació impassible.

Com va apuntar fa uns mesos Joan Francesc Mira el patriotisme ha de ser, també o sobretot la preservació o projecció d'un patrimoni. Posant aquest patrimoni a disposició de tothom, començant pels seus "posseïdors" històrics, i augmentant-lo, això sí, amb incorporacions i aportacions que no siguen substitutòries ni destructives.

No he tingut temps per parlar sobre aquell article, ni tampoc sobre l'edificació d'un complex administratiu a la presó model de València en uns terrenys que precisament van ser de Tomàs Cerdà de Tallada, el primer penitenciarista hispànic (això no es mereix cap memòria, clar), ni tampoc del projecte de museu literari del CVC, ni tampoc de l'Espai Mallorca a Barcelona, ni tampoc de la "zona alta" de Barcelona que tan bé coneix Dani, ni tampoc del darrer article d'Antoni Furió "Els Països Catalans, una possibilitat nacional" (en què intel·ligentment ni esmenta ACPV), ni tampoc d'explicar-li a Oscar per què podem considerar el regne de València medieval una colònia pel que fa al seu model d'explotació socioeconòmica, ni tampoc de la procedència etimològica d'harca (en la qual, al meu entendre, Emili Casanova va errar), ni tampoc (i mira que em sap mal) del darrer disc de Clara Andrés.

Ja tindré temps, espere. Em conformaria amb què, com a Superrealismo o com feia magistralment Perucho, a partir de les breus pinzellades o dels "casos" ací exposats el lector haja pogut traçar una història. Una història, a més, que l'haja divertit i de la qual n'haja aprés una miqueta. En este país nostre, en què la cultura autòctona es valora tan poc, és una de les poques coses a les quals podem aspirar: passar-ho bé i continuar coneixent. Coneixent per saber valorar allò que la nostra societat aposta per destruir; sembla una paradoxa, però individualment és allò que ens ix del cor a molts: perquè estimem allò nostre, el patrimoni que ens envolta, definit històricament com a valencià. Una llàstima que col·lectivament, els que pensem així, no sapiguem què fer.

En qualsevol cas, com deia, també tinc necessitat de silenci blogosfèric. Em queden a penes 10 meses per finalitzar la beca predoctoral i necessite tot el temps del món, i encara més. Comunicacions, articles, congressos i nombroses hores dedicades als idiomes no deixen avançar al ritme desitjat ni desitjable. Així que li he de furtar temps a alguna de les coses a les qual em dedique (i m'estime més l'A. i "la gent de València" que el blog).

Amb tot, mai li podré agrair prou a la blogosfera que m'haja permés conéixer, entrar en contacte o compartir experiències i conversa amb els insignes pares de Mãemeua, el lobby saforencoriberenc unit per la CV-50 (Emili, Juli, Marta, Ricard, Tobies, Urbà, els tirantfotedors), Toni de l'Hostal amb les seues múltiples personalitats, els de la meua quinta bloguera (Joan-Carles, Juan E., Alicia, Solet), la increïble colònia de valencianocatalans per l'estranger i Catalunya (Marieta, els neoyorquins, els australians, Dani, l'acusat gironí...), les noves i prometedores generacions (Blai, Felip, Xavi, Òscar, els felins...), els nombrosos bloguistes valencianistes (Enric G., Marc F., Ignasi M., Xavi B., Xorx, Soca, Pere F., Xavi L., Artur M., Ricard C., Rosella, Andrés V., David, Miquel B., Dèlia, Miquel T, Adrià B., Ximo C. i el seu inefable Rocabuix, i el bon amic Ferran), els literats, que donen continues lliçons de saber fer (Almela, Bellver, Calonge, Cucarella, Josep Manel, Josep Vicent, Porcar), els lingüistes (Bibiloni, l'elitista), així com els bloguistes catalans i balears (Dessmond, l'arqueòleg glamurós, els dos Saumell, Guillem, Llengot, at-Turtushí, el que passava, la Silvie i el Rubèn, Caterina, els indígenes eivissencs...).

I segur que me'n deixe molts per esmentar. Em sap greu abandonar ara el blog, després que en passar Nadal haja tingut un notable increment de visitants, que ara ronden la més que respectable mitjana de 200 diaris, que han permés, igualment, abastar una bona posició en Technorati (79 d'autoritat) i en Alianzo (lloc 79). Moltes gràcies a tots vosaltres, lectors d'arreu dels territoris de parla catalanovalenciana: a una resident a l'Alguer; als balears, que n'han estat un bon grapat; als residents a Barcelona, que n'han estat un altre molt bon grapat; i als catalans i als valencians d'arreu del seu país, "exiliats" o no, que n'han format la gran majoria. M'agradaria continuar construint ponts i enllaçant uns amb uns altres, però ara no puc disposar d'eixe temps.

Quan tinga a les mans la primera antologia de la catosfera me'n recordaré, i molt, de vosaltres, però em dec a altres tasques, que, al cap i a la fi, responen als mateixos interessos ací mostrats: aprendre, donar a conéixer, tractar de "fer país" i passar-ho bé. Si vull continuar fent el que m'agrada necessite exprimir-me al màxim, i que tot el suc vaja al got historiogràfic; de moment no hi haurà lloc per al got blogosfèric, de divulgació, comentari o reflexió. Un parell de reptes intel·lectuals: l'estudi de la construcció del sistema fiscal territorial del regne de València des de mitjan segle XIII fins a mitjan segle XIV com a clau de volta del pactisme valencià medieval, i l'anàlisi de l'evolució de les identitats col·lectives desenvolupades al si de la societat valenciana nascuda amb la conquesta fins a l'actualitat. En això estaré, i de forma seriosa. En funció del que em depare la meua tasca i la meua "carrera" podré superar eixos reptes o no.

Sacrifique el blog, 428 posts publicats després, a fi de poder tornar-hi com jo voldria, dedicant-me al que m'agrada. Si no ho aconseguisc, mai no podré dir que no ho vaig intentar amb totes les meues forces. No sé si, tot plegat, paga la pena. Ja veurem. Salutacions i gràcies per tot.

Preludi premonitori previsible

Antoni Puigverd, "En Catalunya está la explicación", La Vanguardia

El PSOE no ha arribat a la majoria absoluta. Fernández de la Vega no ha complit amb allò que s'esperava. EUPV i BLOC-IDPV s'enfonsen en la misèria. ERPV manté la seua "evolució imparable". Ja tinc respostes a unes preguntes que tampoc em treien la son. Per això no faré cap tipus de comentaris. Simplement em limitaré a penjar una traducció rapida d'una de les anàlisis més encertades i interessants que he pogut llegir hui, la d'Antoni Puigverd a La Vanguardia:

A Catalunya està l'explicació

Si Zapatero avança i es consolida, no és menys veritat que el PP també ho ha fet. És el partit que millor encarna a Espanya el que Margaret Thatcher va definir com capitalisme popular. El capitalisme d'unes impacients classes mitjanes que, sota el lideratge de Madrid i València, han emergit a l'Espanya antany pobra. Dites classes mitjanes destil·len un liberalisme una mica brutot i intemperant (contra els impostos i contra els nassos de l'Estat en els negocis, especialment en els immobiliaris) que s'adapta com un guant al discurs de brotxa grossa del duo Acebes-Zaplana. Ni al llarg de la legislatura ni durant la campanya Rajoy va saber alliberar-se de la màscara de duresa. Va aparèixer com ostatge dels durs. I els durs són molt importants per a mantenir la moral combativa, grollera, infatigable de la dreta. I per a sintonitzar amb les impacientis classes mitjanes. Esta nova burgesia li té certes ganes a Catalunya. Potser menys per raons identitàries que per unes raons de psicologia col·lectiva que podrien resumir-se amb la metàfora del parent pobre enriquit. Pizarro, en visitar els empresaris de Girona, exemplificà la metàfora: en lloc d'escoltar-los, els blasmà. El PP està pres d'esta paradoxa: dóna ales a unes noves classes mitjanes, però no pot empatitzar amb estes mateixes classes a Catalunya. Sembrar discòrdia lingüística i convertir Catalunya en el pol més negatiu del debat amb Zapatero és lliurar Catalunya a Zapatero.

Zapatero guanya acollint en la seua barca de nàufrags a tots els perjudicats i espantats. Són sectors contradictoris entre si, units solament per la seua repel·lència al PP. Les decepcions no tardaran a arribar. Catalunya necessita unes coses, i unes altres l'Espanya subvencionada. El progressisme cultural hispà és indiferent, quan no hostil, a la sort de la cultura catalana. La barca de ZP és ampla i està molt plena. Algú sap cap a on va?

El veritable triomfador de les eleccions no és ZP, sinó el PSC. Per la seua capacitat de convertir-se en refugi. És el partit que recull el noucentisme d'Obiols i l'acatalanisme d'Estopa o la Juani. És el vot útil catalanista i el vot espanyol de concòrdia, el vot liberal i l'obrerista. El problema és què fer amb tants vots. El PSOE ha guanyat, però seguirà tenint el PP la iniciativa, en respondre a uns sectors socials més homogenis i agressius? O entrarà el PP en una crisi interna, que permetrà als nàufrags seguir navegant cap a alguna part? Qui resisteix guanya, a Espanya. S'ha lliurat el segon assalt. Però no ha acabat el combat. La victòria és clara, però el PP segueix ací, tocant el bescoll de ZP amb el seu alè: "Mentider!".

Què avorrit el que escric quan tot m'avorreix

Fa cinc mesos advertia que ens mantindríem a l’aguait del nou curs polític valencià que començava llavors, capitalitzat per les eleccions estatals que se celebraran diumenge vinent. No n’he tornat a parlar. Tanmateix, les coses predites comprovables abans de les votades s’han complit: González Pons i Fernández de la Vega han estat els números 1 dels seus partits, EUPV ha reforçat el perfil comunista amb un dels seus històrics, Montalbán, i IPV i BLOC han fet amistat amb l’esperança posada en la diputada Navarro.

Però no n’he tornat a parlar, entre d’altres coses, perquè se m’ha fet molt avorrit: debats insulsos i sense propostes, hooliganisme polític generalitzat, mitjans partidistes i tendents a la manipulació sistemàtica... “Avorrit, doncs?”, em diran alguns, “si això és la salsa de la política”. Però és que dic “avorrit” en el seu sentit etimològic llatí, de “ab horrere”, val a dir, “sentir horror per alguna cosa”.

Horror per la baixa qualitat democràtica de la disputa política. Horror perquè a cap dels dos possibles presidents, per exemple, no li importe en absolut el soterrament del TGV per l’Horta Nord. Horror perquè la millor campanya a la circumscripció de València l’haja fet González Pons amb demagògia i un missatge que en boca de Carod Rovira hauria estat qualificat de xenòfob i antiespanyol. Horror pel tipus d’informació oferida per la Televisió Pública Valenciana.

L’horror, almenys, acabarà momentàniament dissabte, jornada de reflexió (més bé de descans), i el diumenge es tornarà en curiositat interessada: arribarà el PSOE a la majoria absoluta? Complirà Fernández de la Vega amb les expectatives, el que possiblement conduiria l’home de Madrid, Jordi Sevilla, a la secretaria general del PSPV? Serà capaç de donar la sorpresa IPV-BLOC i superar EUPV? Quins resultats obtindrà ERPV? “Alea iacta est”. Que no ens avorrisquen més.

Una xarpellera de dies

Hui m'acomiade. M'acomiade per uns dies, uns deu dies. Demà baixe cap a València, on tractaré de vore la família, de quedar amb amics, coneguts i saludats, de passejar per fires i d'anar als arxius. Dimarts baixaré encara més, a Lorca, ben acompanyat d'un gironí mig xarnego i d'un valencià de Xert, cap al Simposi de Joves Medievalistes en el qual hem tingut la sort de ser seleccionats. Per això no em vull acomiadar amb el friquisme dels posts sabatins (la setmana passada també hi vaig faltar, una mica fart de la vida pública del bloguisme). Així doncs, m'acomiadaré momentàniament amb un tema que agrada molta gent que passa per ací: l'origen i les disquisicions al voltant de certs mots valencians.

Hui, a tall del post d'ahir, li toca el torn a "xarpellera". En un dels passatges del relat de J. O. Swain es feia referència a una tenda que estava construint un palmareny per fer ombra "made of burlap". Ignorant què volia dir "burlap" vaig cercar al Word Reference i em va indicar el significat castellà d'"arpillera", que, al seu torn, es va convertir al Google en la "xarpellera" catalanovalenciana. Vols dir que la "xarpellera" que empren en el "vocabulari de ma casa" (que equival a tot el "valencià de poble" aprehensible per a un fill d'una família emigrant de la Marina a la ciutat de València) és el que diu al DCVB? És un "teixit d'estopa grollera d'ordit molt clar, que s'usa per a fregar o eixugar coses poc fines i sobretot per a embolicar coses que s'hagin de transportar o que calgui defensar contra cops o brutícia"? És això?

Xarpellera

Saquet fet de xarpellera

Sac fet de xarpellera plàstica

Bagul fet de xarpellera

Doncs sí, sembla que sí, si atenem a les referències guguelianes i alcovermollianes: "serpillière" en francés, "xarpellera" en català, "sarpillera" en aragonés, "arpillera" en castellà i "serapilheira" en portugués, probablement del llatí "sirpĭcŭlu", derivat de "scirpus", que volia dir "jonc". Tanmateix, el DCVB no inclou l'única i exclusiva utilització que rep a ma casa el mot "xarpellera": "una xarpellera de personal", "fa una xarpellera d'anys", "hi havia una xarpellera de coses", etc. Val a dir, és emprat com a sinònim d'"un muntó".

Contràriament, el DCVB, el DIEC i el GDLC només refereixen a un teixit bast fet de cànem, d'espart o de la seua estopa. Res de "muntons" ni de "munts". Preguntat a "ma casa" pel sentit original de "xarpellera" em diuen que els sona "una cosa emprada per a garbellar", (probablement, sabent el que hem vist abans, una tela de xarpellera). Però d'on deriva el significat de "xarpellera" com a "gran quantitat"? De la densitat d'un teixit de xarpellera? Per què el DCVB no arreplega eixe significat? No existia a començaments del segle XX? És que només l'usen a "ma casa"? O realment "ma casa" representa el parlar d'almenys tota una comarca i potser d'una àrea més gran? Em podeu solucionar les qüestions, valencians d'arreu que passeu per ací? Què és per a vosaltres una "xarpellera"?

Si puc, encara contestaré des de València. I si no puc, fins prompte, xiquetes i xiquets...