divendres, 31 d’agost del 2007

Dia del Blog 2007

Ali m'ha citat entre els cinc blogs que recomana en honor del Dia del Blog, que sembla ser que s'ha celebrat hui. Faré jo el mateix amb altres cinc -més enllà dels 'privilegiats' a la llista d'enllaços- per diferents raons:

-
El cadafal, de Dani Monfort, per la seua varietat i en solidaritat per 'eixe darrer comentari'
- Els nuvols de l'àtic, de Xavi Bellot, per afinitats
- Vida i reflexions d'un arqueòleg glamurós, per la professió i eixa vena petarda
- L'Hiperbloc de Carles Bellver, per la seua qualitat i imaginació
- Apunts diaris, de Marta Insa, perquè l'acabe de descobrir i m'agrada


dijous, 30 d’agost del 2007

Monzó i Sostres

Sopar de fi d'un curs. Nou catalans, tres valencians (un i dues), una argentina, un colombià i una italiana. Molts temes de conversa, però, en la meua condició de xafarder, vos explique les dues històries que més em van sorprendre:

- Quim Monzó demana usualment pizzes per emportar totalment plenes de bitxo (vitet, coent)... ¿Tindrà alguna cosa a veure amb la seua
síndrome de Tourette, de la qual va explicar a la Terribas una fantasia impagable junt a Jordi Pujol quan aquella li va preguntar sobre el seu paper com a escriptor triat per fer el discurs inaugural de la Fira de Frankfurt?

- Fa un temps es deia per Barcelona que Salvador Sostres (el que escriu a l'Avui, convergent, adorador d'Artur Mas i la seua esposa, però que va demanar el vot per a Hereu en les darreres eleccions municipals barcelonines, i que és mitjanament conegut a Espanya per la seua col·laboració en la darrera etapa de Crónicas Marcianas) podria ser fill del rei Joan Carles. Pel que contaren (desconec si és veritat), sembla que sa mare, burgesa barcelonina, el va tindre de fadrina -tot un escàndol- i es rumorejava que podria haver estat fruit d'un dels encontres sexuals de Joan Carles fora del matrimoni, quan llavors era encara el successor triat per Franco (que em demanen el motlle del post per les injúries...).

De fet, cercant en google "familia real" + Semon (que és l'empresa de càtering de la família de Sostres per via materna), s'hi veu que són uns servidors fidels de la monarquia, assortidors de bodes reials, encarregats d'enviar a Letizia i Felipe exquisiteces gastronómicas, i de traure-li les punxetes als delicats borbonets: hoy director en Madrid del selecto catering Semon [...] No les pasaría a Sus Majestades. A ellos, se les presentan los pescados desespinados; las aves, deshuesadas; la fruta pelada y troceada. 'No te puedes permitir el lujo de el Rey se atragante', ni de que algo le siente mal.

Estaria bé que el rei tinguera un fill bastard així, com el Sostres, tan reaccionari i fastigós, que no para de fanfarronejar dels seus àpats de ric classista a la zona alta de Barcelona, no es cansa de dir 'fill de puta' o 'subnormal' a qui li ve en gana, pensa que
parlar espanyol és de pobres, o que el Dia del Treball, com el de la Dona (i el de l'Immigrant si es celebrara), és una jornada terrible, un dia sòrdid, sinistre. Però allò més trist és que té una bona colla de seguidors, de gent jove que pensa coses com estes: Sóc bàsicament liberal tot i que de vegades semblo conservador. En temps pretèrits vaig ser pacifista però ara ja no. Dono suport a Israel i als Estats Units i reconec que sempre m'ha agradat dur la contrària. Crec que l'home és el centre de l'univers. El mot "progressivitat" te per a mi les mateixes connotacions que "robatori". Escric des de sempre i amb més ganes des que vaig descobrir en Salvador Sostres. Penso que la millor manera de gastar-se els diners són els sopars i els viatges. Amb gent així el futur de Convergència fa molta por...

Addenda:
El vigilant del far sobre el bufó en 2004.
C.E.T.I.N.A. i les perletes d'en Sostres.
Segons Saül Gordillo, Salvador Sostres: "fill de puta"


dimecres, 29 d’agost del 2007

Bogeries de Brooklyn

Amb retard a les modes literàries, he llegit recentment Bogeries de Brooklyn (Edicions 62, 2006) i de les crítiques de tres dels meus guies digitals de capçalera (Llegit, Llunàtic i Tirant al cap) em quede parcialment amb la de la primera; així m'estalvie haver de traduir en lletres la meua opinió: he de dir que no me'n penedesc d’haver llegit les Bogeries de Brooklyn, encara que alguns passatges els he trobat suats, agafats pels pèls, o senzilles preses de pèl al lector. Contràriament, no veig sobreres ni molestes les crítiques antiBush, però no m'ha paregut atractiva la manera d'exposar el concepte de l'Hotel Existència. Amb tot, m'han encisat determinats passatges, probablement perquè els identifique amb la meua vida o amb allò que m'agradaria que fóra, que, al cap i a la fi, és una de les principals raons per les quals llegim literatura -influint alhora sobre la nostra manera d'entendre el món:

Des d’un punt de vista estrictament antropològic, vaig descobrir que els habitants de Brooklyn són menys recelosos a parlar amb desconeguts que qualsevol altra tribu que havia conegut. Fiquen cullerada en les coses dels altres com els sembla (dones grans que renyen mares joves perquè no abriguen prou els seus fills, vianants que reprenen algú que passeja un gos perquè li tiba massa la corretja)


Estem aquí asseguts esperant el segon plat, bevent una esplèndida ampolla de Sancerre i entretenint-nos amb històries sense sentit. No hi ha cap mal, en això. En la majoria de llocs del món, això es consideraria el súmmum del comportament civilitzat.


Quan una persona té la sort de viure dins una història, de viure un món imaginari, les penes d’aquest món desapareixen. Perquè mentre la història continuï, la realitat ja no existeix.


Només és fum, una fantasia impossible... Has d’estar mort per no passar-t’ho bé parlant de coses improbables, i, ¿on millor per fer-ho, que un cim perdut enmig de Nova Anglaterra?

Aquella llar s’havia convertit en un univers completament femení... L’interior d’aquell edifici de pedra vermella era un museu vivent d’objectes femenins, amb galeries dedicades a l’exposició de calces i sostenidors, tampons i assecadors, pots de maquillatge i pintallavis, nines i cordes de saltar, camises de dormir i passadors, crespadors i cremes facials, i una infinitat de parells de sabates. Entrar-hi era com visitar un país estranger, però com que adorava tothom que vivia en aquella casa, era el lloc del món on em sentia més a gust.


dilluns, 27 d’agost del 2007

La manta al coll

La primera vegada que vaig vore en un concert La Carrau tocant "La manta al coll" quasi m'agafa un patatús: li canviaven la lletra i sonava realment estrany:


Ara estan tot desvanits perquè l'han enregistrat en directe per a un disc que eixirà al Japó. Tanmateix, per molt que siga meravellós que facen internacional la cançó a mi em continua resultant realment estrany sentir-la interpretada per catalans (supose que com si tocaren l'"Astúrias, patria querida" en xaranga). De tota manera, potser hi ha qui s'enteste a dir que és una cançó de cultura catalana, com les falles, ja que la valenciana n'és part; a mi em sembla, però, que és de cultura tradicional valenciana, la qual té personalitat pròpia, com també la té la catalana (festes, gastronomia, esport, etc.)

Curiosament, en buscar "La manta al coll" al Youtube només apareixen dos grups de catalans cantant-la, els mateixos de La Carrau al Festivern ontinyentí de 2006 i una xaranga de Tivissa, a les Terres de l'Ebre, on malgrat ser i sentir-se catalans mantenen una cultura (festes, gastronomia) molt més relacionada amb els veïns del sud que no amb els del nord:

Xaranga de Tivissa

Els altres més de 30 resultats són de valencians, bàsicament bandes de música o dolçainers en fogueres, falles, albães, festes o assajos, de Bajoqueta rock en concert, i de colles d'amics fent versions en castellà i versions corals, en comiats de fadrí (i ), també en falles, en la cridâ de les falles de València, o en festes de La Pobla del Duc i Alacant (i ), en el camp de futbol del Castelló i de l'Hércules, en bars de Benimaclet, el Viñarock, el Torico de Terol, els santfermins, a Còrdova i Toledo en cap d'any, Castellana Grotte, la plaça d'Espanya de Roma, etc. També hi ha xiquets ballant, grandets o xicotets, i, fins i tot, un passatge inèdit de la pel·lícula dels germans Marx Un dia a Novetlé amb la coneguda cançó "The blanket on the neck" (also known as "La manta al coll").

Colla d'amics en comiat de fadrí practicant burrera

Per internet també es poden trobar tot tipus de versions, des de les tradicionals de Gralla a dolçaina i tabalet o d'Els Pavesos i Joan Monleon fins al 'sonido Chocolate' de Dj Polo:








divendres, 24 d’agost del 2007

Fem servir els clàssics valencians de clàssics?

Gandia, de nit (Majovila)

Exposava despús-ahir Sam Abrams a l'Avui una bona definició sobre els clàssics literaris (aplicable pràcticament a qualsevol altra art):
En termes generals a Catalunya hi ha la idea que els clàssics són una de dues coses ben clares: o són premoderns o, si tot va bé, són encarnacions de valors inamovibles i eterns. Sigui d'una manera o de l'altra, els clàssics no tenen vigència ni tenen res a veure amb el món en què vivim ara. Això vol dir que la literatura catalana és un immens cementiri d'autors i d'estètiques ben superats. De cap de les maneres. L'element clàssic és un element que ressorgeix constantment i la seva irrupció sempre acaba provocant una reinterpretació de la tradició i de l'actualitat, per una banda, i generant un fort estímul creatiu, per l'altra. Si Maragall no és més que un poeta decadentista i modernista i Arbó no és més que el "petit Dostoievski de Catalunya, cap dels dos autors poden exercir la seva funció de qüestionar el passat i el present, ni la seva funció d'ajudar a desencadenar el futur.

Precisament este text s'escriu pels mateixos jorns que des de determinades instàncies polítiques i periodístiques valencianes es carrega contra la llibertat d'expressió de Calixto Bieito a l'hora de reinterpretar, des de la seua visió personal, un clàssic com el Tirant lo Blanch (particularment, crec que tot un cavaller com Tirant s'alegraria que les dretes governaren al regne de València i que les rendes financeres i immobiliàries cresqueren, així com també Joanot Martorell, que seria tot un enyoradís del franquisme i estaria espantat davant l'actual barreja de religions...).

En tot cas, menys crítiques i més indústria literària i teatral és el que necessitem. Tant de bo hi haja moltes més empentes per reinterpretar els missatges universals i perennes dels nostres clàssics. ¿Ningú no n'aprofita les grans obres d'Aub o de Blasco Ibáñez, de les rondalles o el sainet valencià, de la prosa i els versos de Roís de Corella, March i tants d'altres? En el camp de la música, Raimon,
Miquel Gil o Pepe Botifarra han donat bons exemples de reinvenció i projecció de la tradició clàssica valenciana. En la literatura sembla que ens coste més; té raó Mira en dir que el nostre país no dóna per a més?

Apèndix (del Tirant lo Blanch):
E lo dit frare era natural d'Espanya la baixa, d'una ciutat qui és nomenada València, la qual ciutat fon edificada en pròspera fortuna d'ésser molt pomposa e de molt valentíssims cavallers poblada, e de tots béns fructífera; exceptat espècies, de totes les altres coses molt abundosa, d'on se traen més mercaderies que de ciutat que en tot lo món sia. La gent qui és d'allí natural, molt bona e pacífica e de bona conversació; les dones d'allí naturals són molt femenils, no molt belles, mas de molt bona gràcia e més atractives que totes les restants del món; car ab lo llur agraciat gest e ab la bella eloqüència encativen los hòmens. Aquesta noble ciutat vendrà per temps en gran decaïment per la molta maldat qui en los habitadors d'aquella serà. D'açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada que lo fill no fiarà del pare, ni lo pare del fill, ni lo germà del germà. Tres congoixes ha de sostenir aquella noble ciutat, segons recita Elies: la primera de jueus, la segona de moros, la terça de crestians qui no vénen de natura, qui per causa d'ells rebrà gran dan e destrucció. Encara diu més, que la causa per què és tan fructífera aquella regió e tan temprada si és que com l'espera del sol dóna en paraís terrenal, que reverbera en la ciutat e regne de València perquè li està de dret en dret; e d'ací li ve tot lo bé que té.


dimecres, 22 d’agost del 2007

"Boig per tu"

Resulta si més no curiós veure i sentir alguns triunfitos valencians d'OT, com Vicente, Sandra Polop o Guillermo Martín -que en altres ocasions han actuat en les festes de l'afortunadament quasi extinta Coalición Valenciana- cantar en català el Boig per tu a un programa de TV3, juntament amb els catalans Víctor i Gisela:


Com sempre passa en estos casos al Youtube, s'han creuat bona cosa de comentaris entre blaveros i valencianistes/catalanistes:
- Sandra eres una magnifica valencianista, un orgull per als valencians i per a tot el País Valencià. Cantes meravellosament en valencià-català, un plaer escoltar-te. Amunt València i el País Valencià!!
- De verdad que esto no me lo esperaba de vosotros dos (Vicente y Sandra), aunque lo entiendo, pero nosé cuanto tendrían que pagarme por cantar en catalán, muchisimo dinero supongo... Os veo esta tarde en el mitin de COALICIÓ valenciana
- Visca Boig per tu!! I com parlem la mateixa llengua, el català sona millor cantà per Valencians. Denota sinó un colp més que els blavers del nord i sud són incapaços de soportar eixe colp baix. Per cagar i no torcar-se XDXD
- En catalan?! no gracias! XDDDDDDD
- Soy Valenciano y hablo el castellano ya que soy libre (no como en cataluña) asi que tu de valenciano lo que yo de Andorrano Tu no sabes no lo que eres XD!! MENTIROSO!!! Paises Catalanes el invento del nacionalismo catalan, vivelos en los mundos de yupi!! XDDDDDDDDDDDD
- qina manera de destroçar la cançó.. deu meu! amb lu maca qes cantada x SAU!


I també trobem el vídeo d'un concert amb d'altres triunfitos castellanoparlants, però allò més destacat de l'actuació és que Guillermo Martín canta "la xuvia" en compte de "la pluja" (!?). També hi han deixat alguns comentaris:
- perque guillermo martin es valencià i sandra no se com ha pogut cantar en ixe idioma fascistes i manipulador VIXCA LO REGNE DE VALÉNCIA VICTOR PANCA GUARRO!!
- por si no lo sabes el padre de guillermo martin es catalan mejor dicho es de palamós de mi pueblo asi que no digas tanto de los catalanes



divendres, 17 d’agost del 2007

Entrevista a Mira (II)

Com vaig prometre, transcriuré els fragments que considere més significatius de l'entrevista a Joan Francesc Mira publicada en el darrer número de L'Avenc, tot i que, evidentment, recomane la seua compra i consulta directa. A més a més, en vista que, després d'haver publicat ell mateix a l'Avui el fragment sobre el 'miraculós' fracàs del secessionisme valencià, diverses veus l'han acusat de plantejar una visió excessivament optimista sobre la nostra llengua, em limitaré a copiar extensament, sense comentar-los, aquells passatges en què, contràriament, exposa un panorama de la llengua i literatura catalanes no tant encoratjador, si més no en el cas valencià (mantenint, això no obstant, alguna postura complaent com la de la qüestió de la recepció dels valencians a Catalunya -com que ell és un dels 'elegits', doncs...). Encara en un altre post, si tinc temps, transcriuré els fragments sobre política i nacionalisme.


JC (Juli Capilla): [...] Creu que la recepció que ha tingut la seua obra a Catalunya ha estat suficient? Hi ha un intercanvi literari "normal", d'una banda a l'altra de l'Ebre?
JFM (Joan Francesc Mira): Jo no estic tan convençut que hi haja prejudicis dels catalans envers els valencians. El gran prejudici és el de la societat valenciana contra els seus propis escriptors en la llengua del país. Quan dic la societat valenciana em referisc als mitjans de comunicació, a la premsa, a la ràdio, a la televisió, al govern del país, a les institucions públiques, a les llibreries, a les biblioteques... Els escriptors d'aquest país són totalment ignorats per la seua societat. A Catalunya, en canvi, la recepció és més àmplia. Hi ha una sèrie de personalitats valencianes que són molt respectades i tenen una influència importantíssima en la vida cultural i política de Catalunya. Els directors de l'Avui i de Vilaweb, per exemple, són valencians: Vicent Sanchis i Vicent Partal, respectivament. O escriptors com ara Enric Sòria, Isabel-Clara Simó, residents a Barcelona. O Ferran Torrent, que ven molts més exemplars a Catalunya que al País Valencià. En el meu cas, passa, si fa no fa, el mateix. A mi em va passar un cas extrem i és que, amb motiu de la traducció que vaig fer dels Evangelis, a Barcelona em van fer entre 25 i 30 entrevistes de ràdio, premsa i televisió, a València, en canvi, no me'n van fer cap: zero. El mateix llibre i fet pel mateix escriptor i, a més, una traducció feta en la varietat valenciana. El veritable prejudici està ací, entre nosaltres. Hi ha un problema estructural. Que hi haja set o vuit escriptors perfectament coneguts, reconeguts i respectats a Barcelona, això és fantàstic! Tampoc una literatura com la nostra dóna per a molt més. En una altra època, però, a Castelló es llegia a Verdaguer i Àngel Guimerà amb total normalitat, i fins els dedicaven carrers importants: ara això és inimaginable.


JC: Creu que hi ha una crítica seriosa en aquest país? Estem en un moment dolç, pel que fa a la literatura catalana? O, com se sol dir, hi ha quantitat però escassa qualitat?
JFM: Jo diria que, en conjunt, i pel que fa a la literatura catalana, hi ha molta ressenya i poca crítica. De crítica, amb un judici com cal i una valoració argumentada, no n'hi ha, pràcticament. La crítica hauria de dir-li al lector si un llibre és bo o dolent i per què, i fer-ho sense prejudicis o manies personals. Argumentar un judici. Normalment, el que es fa és una glossa o descripció, un comentari, una presentació: ressenyes. A Espanya, no és que n'hi haja molta tampoc, però de tant en tan n'apareix alguna, de crítica. El que passa, però és que fer crítica és molt difícil
[...] Quant a la qualitat de la literatura catalana, no em preocupa gens: és del mateix nivell, si fa no fa, que la de les altres literatures europees de dimensions equivalents. No és pitjor ni millor que la literatura sueca, danesa, grega, búlgara o romanesa, posem per cas. No hem de patir per això.

JC: Com veu la recepció de la literatura i la cultura catalanes a Espanya?
JFM: De cap de les maneres. Hi ha una espècie d'
obtusitat i de bloqueig, de rebuig. uceeix, però, que és possible que ells no siguen conscients d'aquest rebuig. Te'n puc posar un exemple, perquè és ben curiós. De l'edició del meu Borja Papa en castellà se'n van vendre en tres anys a penes 2.000 exemplars, quan en català se n'havien venut més de 20.000, i això a pesar que l'editor organitzà una presentació de luxe a Madrid. Als espanyols, la literatura catalana, no els interessa pel seu mateix origen. Amb la literatura basca i gallega, en canvi, això no passa. Els espanyols consideren un o dos autors bascos i gallecs buenos oficials que accepten: Atxaga, Rivas... I els llegeixen. En canvi, quan a la portada el nom de l'autor és Joan o Francesc, això ja no funciona. Per als espanyols els catalans buenos són els Goytisolo, Eduardo Mendoza, Juan Marsé... Els altres no els interessen. Al mercat espanyol han fracassat successivament Baltasar Porcel, Ferran Torrent, i alguns altres. En un moment donat els va fer una mica de gràcia Montserrat Roig, o Josep Pla... I després, prou: res més. Hi ha una cosa fonamental que s'hauria d'entendre des d'ací: la cultura espanyola inclou, com a cultura escrita, l'espai gallec i l'espai basc. El País Basc podria tenir la independència política. Culturalment, però, sempre ha format part de l'àmbit espanyol. I amb els gallecs passa, si fa no fa, el mateix. En canvi, nosaltres tenim una cultura "independent", en un sentit amplia: literatura, pensament, teatre, historiografia... Tenim una cultura escrita clàssica i continuada, culturalment no som part de res, i això els molesta. A més, hi ha el prejudici profund contra els catalans. No és casualitat que s'ensenye molt més el català a les universitats d'Alemanya, Polònia, Anglaterra, Itàlia... que a Espanya. [...]

[Just després de la pregunta i la resposta sobre el secessionisme:]
JC: Quin és el futur de la llengua al País Valencià?
Això ja és una altra cosa. Ho veig molt malament, en el sentit que el percentatge d'ús social del valencià és cada vegada més baix. Jo vaig arribar ací a Castelló a la fi dels anys 60, i era una ciutat massivament catalanoparlant. Ha pujat el coneixement de la llengua i l'ús culte, però n'ha baixat l'ús real i quotidià. I això és perillós perquè es pot passar a una dissociació social en què la realitat de la llengua culta es mantinga en desconnexió amb la pràctica diària de la llengua parlada. La consistència de la llengua com a correlat del país real està en perill.


dimecres, 15 d’agost del 2007

Una vianda singular

Llibre de l'Art de coch (c. 1470 - c. 1490). Mestre Robert de Nola

De menjar de gat rostit
Lo gat pendràs e matar l'[h]as, ço és degollar-lo. E quant sia mort leva-li lo cap e guarda que nengú no'n menjàs per la vida, car per ventura tornaria orat. E après scorxa'l bé e netament e obre'l e fes-lo ben net. E quant sie net, pren-lo e met-lo dins en un drap de li que sie net e soterra'l deval terra de manera que stiga un jorn e una nit, e après trau-lo de allí e met-lo en ast e vaja al foch a coure. E après, quant coura, unta'l ab bon all e oli e quant sia untat bat-lo bé ab una verga, e açò faràs fins que sia cuyt, untant y batent. E quant sia cuyt, pendràs-lo e tallar l'[h]as, axicom si fos un conil. E met-lo en un plat gran e pren del all e oli que sia destemprat ab bon brou de manera que sia ben clar e lança'l damunt lo gat. E après, menja d'ell e veuràs una vianda singular.


No era una recepta habitual, sens dubte, sinó "una vianda singular", però Ruperto (o Robert) de Nola, cuiner napolità al servei de la cort del rei Ferran I (fill ilegítim del nostre Alfons V el Magnànim) que regnà Nàpols entre 1458 i 1494, volgué incloure esta recepta entre les més de 200 que redactà per al Lybre de doctrina per a ben servir, de tallar y del Art de coch, ço és, de qualseuol manera de potatges y salses, compost per lo diligent mestre Robert, coch del sereníssimo senyor don Ferrando, rey de Nàpols.

El llibre de cuina, escrit en català per a un monarca de parla catalana, arreplegava -lleugerament modificades- una bona part (en
torn del 60% del seu contingut) de les receptes de l'antic Llibre del Sent Soví, del segle XIV i tal volta valencià (del qual parlaré en una altra ocasió), i n'afegia d'altres 'internacionals', d'influència lombarda, francesa, musulmana o veneciana, per conformar un receptari cosmopolita, adient al luxe requerit per la cort napolitana. No obstant això, el llibre també tingué un èxit notable a les 'bones cases' aristocràtiques i burgeses, donant peu fins a set edicions en català del llibre al llarg del segle XVI (des de l'edició prínceps de Barcelona, de 1520, conservada a la Biblioteca Universitària de la mateixa ciutat) i a una primerenca traducció al castellà de 1529, El libro de guisados, manjares y potajes, intitulado Libro de cozina, ordenada pel mateix emperador Carles V.

Si algú està fart dels gats del seu barri i gosa provar la recepta, que ens informe. A molts països d'Àsia de l'Est els cuinen amb el bon resultat (si més no, a la vista) que veiem a la foto:

No té mala pinta...


dilluns, 13 d’agost del 2007

Entrevista a Mira (I)

Sobre el secessionisme

Aprofitant que Girbés ha enllaçat l'entrevista feta per TV3 a Joan Francesc Mira, en la qual parla del "poc apreci [
sic; és normatiu?] per la literatura catalana dels mateixos catalans", reproduiré alguns dels fragments de la darrera entrevista que Juli Capilla realitzà al mateix Mira, transcrita al darrer número de L'Avenç. L'encapçalament triat, d'una conversa referida en este cas al País Valencià, és encara més esfereïdor (per gairebé real): "Els escriptors del País Valencià són totalment ignorats per la seua societat"...

Ací em vaig quedar dissabte quan em vaig assabentar, a través del blog de Toni Cucarella, que Joan Francesc Mira havia reproduït una part de l'entrevista de L'Avenç en el seu darrer article a l'Avui, "Català, valencià", precisament una d'aquelles que pretenia criticar-li, juntament amb la seua ostentació immodesta de citar entre "el seu cànon particular", textualment, "només alguns autors bàsics: Homer, Tucídides, Plató i els tràgics, per que fa als grecs; Virgili entre els llatins; i després Dante, Cervantes, Shakespeare, Flaubert i Stendhal, Dostoievski... Joyce, Kafka, Proust... Faulkner... Saul Bellow o Philip Roth, per no fer la llista més llarga". També Àngel Canet, Annanotícies i Valencianisme.com se n'han fet ressò de l'article de Mira, així que deixaré altres parts sucoses de l'entrevista per comentar en un altre post i em centraré ara en la qüestió concreta del secessionisme lingüístic del valencià respecte del català.

Segons Mira,
és un prodigi que hi haja l'ensenyament (del i) en valencià que hi ha, i en un valencià no segregacionista, ja que als anys seixanta vam partir de zero i caldria que ens preguntàrem no per les claus de l'èxit del secessionisme lingüístic sinó per ¿quines han estat les claus tan estranyes i tan increïbles que expliquen que el secessionisme no haja triomfat en aquest país? Sembla una broma que Mira diga això: no ha estat una evolució estranya i increïble sinó l'evolució lògica i normal que s'hauria donat en qualsevol territori del món amb una comunitat acadèmica i una necessitat de cultura escrita emergents.

Efectivament, la
consciència general -de les masses- del valencià com a llengua diferent del català, pel que fa bàsicament al nom i a la concepció mental, existia, però hi havia, això sí, una consciència unitària difusa basada en l'enteniment mutu, i, d'altra banda, una idea d'unitat clara entre aquells que tenien la necessitat d'escriure-la (la minoria de la qual parla Mira d'abans de la guerra civil). Per tant, la trajectòria normal del valencià en el món modern del segle XX, amb necessitats cada vegada més grans de cultura escrita i una alfabetització tendent a la universalitat era la de la unificació lingüística amb el català, com, de fet, va passar amb les Normes de 1932, convergents amb les catalanes de Fabra, que tenien una vintena d'anys d'existència (i recordem que també a Catalunya van haver nuclis institucionals de resistència a adoptar-les, com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, una mena de RACV nostra). Tanmateix, la història valenciana dins del context espanyol és la que va donar peu a l'important moviment blaver i secessionista nascut als anys 1977-1980.

Abans de la guerra de 1936, el 99% dels valencianoparlants dirien que parlaven valencià, potser un 1% (els dedicats a tasques literates, com Duran, Martínez Ferrando, Llorente o altres) et podrien dir que parlaven valencià i que això era el català de València. Però la qüestió del nom i de la unificació lingüística no era encara un "problema" important, ja que no era un tema central de la política de llavors, sinó totalment marginal (així i tot, els valencianistes sempre demanaven la cooficialitat del "valencià"). D'altra banda, ja hi havia gent, com Fullana, Chabàs i d'altres (conservadors valencianistes regionalistes), que, tot i tenir bones relacions amb gran part del catalanisme català, rebutjaven "l'imperialisme" de considerar el valencià com un dialecte del català i englobar la cultura medieval valenciana dins la catalana. Tanmateix, com que la llengua no era un problema polític de primer ordre, la seua evolució -per lògica- convergí cap a la unió amb el català i el mateix Fullana acceptà
les Normes de 1932 -l'únic dels signants, però, que ho féu amb reserves.

No obstant això, eixa trajectòria, d'unitat lingüística i certs problemes
i divergències circumscrits al reduït món dels activistes nacionalistes -valencianistes i catalanistes-, es veié tallada de soca-rel per l'alçament militar de 1936 i la llarga dictadura franquista de 40 anys. En els anys 60-70, de les cendres del valencianisme de simpaties catalanistes de Casp, Adlert i altres, nasqué "el nou valencianisme" de Fuster, sense precedents pel que feia a la seua claredat expositiva (amb una genial bíblia), i, sobretot, pel que feia a les seues expectatives d'aplicació real. Abans de Fuster, durant els anys '30 de la II República, el mateix estudi d'Arnau González, La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939), demostra la insignificança real de les idees pancatalanistes al País Valencià i la reproducció dels mateixos debats identitaris que es produirien en els anys '70 al voltant del nom de la llengua i del valencianisme/catalanisme, plenament avortats per la dictadura i l'exili.

En els anys '70, però, eixe debat es reprendria, tot i que amb dues diferències fonamentals: en primer lloc, ara tot el valencianisme era catalanista (inversament al que passava en els anys '30) i, en segon lloc, ara no era una cosa restringida bàsicament al nacionalisme valencianista sinó que era un tema central del debat polític i públic valencià, en el qual també havia d'intervenir aclaparadorament l'espanyolisme. De forma imminent s'havia de de redactar un estatut d'autonomia valencià en un Estat en transició a un règim liberal socialdemòcrata en què la qüestió dels nacionalismes (català i basc, sobretot) era una dels principals "problemes" que calia "solucionar", mantenint l'estat de coses tant com es pogués. De fet, la Constitució aprovada, a banda de declarar la "unitat indisoluble" de la nació espanyola, impedí (i impedeix) la confederació de diverses autonomies pensant en qualsevol reeiximent del projecte de Països Catalans. Per tant, per primer colp en la història espanyola el pancatalanisme es percebia com un projecte real, entre d'altres coses perquè el valencianisme, per primera vegada, tenia una influència políticosocial important (si més no, per tal d'estar en el centre del debat identitari), i, a més a més, també per primera vegada era un valencianisme clarament pancatalanista. Així doncs, al "problema" català per a Espanya, s'afegia el "problema" pancatalanista, incloent les Balears i el País Valencià.

Per això -crec- l'espanyolisme valencià i espanyol feren nàixer i elevar a categoria de monstre polític el blaverisme, perquè, davant "l'amenaça" pancatalanista (real o simplement remota), aquell regionalisme espanyolista de tints valencianistes que ja abans de la guerra civil rebutjava "l'imperialisme català" fou recolzat i emprat per la dreta espanyolista per tal de neutralitzar el valencianisme, amb els "bons resultats" que encara hui en dia són perceptibles (tot i que ara l'hauríem de matar definitivament en vista de la seua desaparició electoral). Ultra això, el blaverisme creà el secessionisme, un fet inèdit en la història de l'evolució contemporània de la llengua escrita valenciana (per molt que Mira considere el contrari); com que mai abans la qüestió políticoidentitària valenciana havia tingut el paper que tingué en la Transició, el rebuig del pancatalanisme entre algunes minories valencianistes no havia tingut un reflex en la llengua escrita, però, ara, amb el debat en plena ebullició, el secessionisme fou utilitzat com una eina més per embolicar la troca i afeblir el valencianisme en favor del regionalisme espanyolista castellanitzant.

Així doncs, l'evolució normal del valencià i el català haguera sigut la unió lingüística, com fou proclamada públicament en 1932 a través de l'adopció d'unes normes ortogràfiques unitàries i com, de fet, ha passat posteriorment a la pràctica. No obstant això, crec que va ser precisament la possibilitat de fer de la unitat lingüística una unitat política i identitària a través del pancatalanisme la que va fer nàixer el blaverisme i el secessionisme, com a reacció per tal d'afonar-lo i afermar l'espanyolisme.
No sé per què Mira diu que és un miracle la unitat lingüística, ja que esta mai hauria d'haver estat posada en dubte i el secessionisme és producte d'un atac de l'espanyolisme al valencianisme; potser ho fa perquè és un missatge clar i ràpid d'entendre, més que no tota l'explicació que acabe de donar.

En qualsevol cas, contràriament al que diu Mira, la consciència d'unitat lingüística difusa (de parlar el mateix amb noms diferents), existia i existeix en qualsevol valencianoparlant estàndard (no embogit pel blaverisme). Ara bé, per mi, eixe és el problema del pancatalanisme, que d'una consciència lingüística més o menys unitària no se'n pot fer per art de màgia una consciència nacional i identitària unitària, la qual ve marcada per altres factors politicohistòrics. I precisament el pancatalanisme i el blaverisme han sigut factors polítics que han intentat modificar la consciència identitària valenciana en un moment crucial; clarament, no ha vençut cap dels dos, en tot cas el blaverisme, si l'entenem simplement com a eina principal del regionalisme espanyolista per afeblir el nacionalisme pancatalanista. Cucarella opina que potser Mira afirma el que afirma perquè avala un discurs "nacional" disgregador, però cal tenir present que
no és que el pancatalanisme tinga un "discurs nacional unitari" front un "discurs nacional disgregador" del valencianisme, sinó que cadascun dels dos són projectes nacionalistes diferents: un basat en la llengua catalana (el domini de la qual ni tan sols engloba històricament -i menys hui en dia- tot el País Valencià), i un altre basat en un territori històric, hereu de l'antic regne de València, anomenat "País Valencià". Cadascú, per lògica, sentiment o pragmàtica, que trie legítimament...


divendres, 10 d’agost del 2007

Literatura valenciana (en català)

Ara que ve Frankfurt (sembla que seran cinc dies d'octubre), tothom llegirà llibres en català pel carrer... Em sembla que no, si més no al País Valencià (vegeu, per exemple, l'estudi sociolingüístic fet a Vila-real el 2007: no arriba al 2% de lectors que compren llibres en valencià). De fet, sembla que també molts pocs seran els escriptors valencians convidats a la fira alemanya per l'Institut Ramon Llull. Confiem que les noves generacions escolaritzades en valencià solucionen una mica este magre panorama al País Valencià, malgrat els entrebancs polítics denunciats contínuament per Escola Valenciana.

Mentrestant, a la xarxa podem gaudir de bades d'excel·lent literatura valenciana. D'una banda, a
Toni Cucarella Edicions el susdit autor ha penjat uns quants poemes i una desena de relats de difícil localització (trobe especialment bell Carrer de les ànimes). I, d'altra banda, l'Hiperbloc de Carles Bellver ofereix els arguments "fantàstics", ressenyes i materials d'El llibre de tòpics (Lovecraft pel mig) i La vida canina, així com també el Diari de Tasmània. Una tria casual, un excel·lent regal de Nadal amb una selecció d'escrits del seu propi blog. Si teniu temps, gaudiu-ho.

Actualització. I encara en tenim més d'en Bellver: notes sobre el seu pròxim llibre, Això no és tot, incloent un primer avançament (amb el pròleg, un capítol i un escrit addicional) i els esborranys d'un i un altre capítol (Finca Roja pel mig), acabadet de penjar.

dijous, 9 d’agost del 2007

La confraria de negres de Dénia (s. XVII)

Venda d'esclaus negres

En el darrer número d'Aguaits, la revista d'investigació i assaig de l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta, Rosa Seser, l'arxivera de Dénia, publica un article sobre "L'ermita de Sant Joan de Dénia: la confraria dels 'Negres'". Passe ràpidament a resumir el seu contingut al voltant de l'ús que va tindre a partir de les primeries del Sis-cents l'ermita denienca de Sant Joan, bastida a la vessant del Montgó a mitjan segle XV:

Entre 1598 i 1599 es va constituir una confraria sota l'advocació de Sant Joan Baptista (sant dels batejats), integrada exclusivament per esclaus negres cristianitzats, a l'ermita de la Mare de Déu de Loreto de Dénia. Tanmateix, cinc anys després, en 1604 la confraria es va traslladar a l'ermita de Sant Joan, que llavors romania en desús. Així, al llarg de bona part del segle XVII, es desenvolupà la tasca de la confraria fins que aquella desaparegué pel cessament de l'arribada d'esclaus negres al port de Dénia, tot i que entre la gent del poble es mantingué -fins a l'actualitat- el seu principal acte devocional: a suplicación de los negros de dicha villa... los dichos negros han hecho cada año el día de san Juan fiesta solemne.

I aquells "negres" eren esclaus propietat dels mercaders, clergues, llauradors o artesans de les famílies benestants de Dénia, com ara els Moya, Mulet, Lleó, Palau o Gavilà (estos darrers uns destacats austriacistes en la posterior guerra de Successió). Aquelles mateixes famílies batejaven els esclaus (destinats a tasques domèstiques o artesanals) amb un nom cristià i els donaven el seu cognom, impulsant, a més a més, la confraria com a forma d'integració en la comunitat. Així, hi trobem entre els membres els esclaus: Rafael Lleó, moreno, Jusepe, esclau de Roque Gavilà, i molts altres de color negre o de codony cuit, majoritàriament procedents dels mercats d'esclaus de Guinea i el nord d'Africa, especialment d'Orà.

El cas de les "confraries de negres" és conegut arreu de les ciutats portuàries europees, com ara la de Sevilla, constituïda a finals del segle XIV, la de València, de finals del segle XV i tot el XVI, o les de Cadis i Triana de finals del XVI. Concretament, les activitats de la confraria de negres de Dénia es coneixen entre 1598 i la dècada de 1660, en què apareix esmentada per darrera vegada en una visita pastoral. La seua principal festa, com ja he dit, es mantingué malgrat la seua desaparició; així, el dia de Sant Joan el poble continuà realitzant la processó fins a l'ermita per celebrar una missa i la festa corresponent, una tradició que ha arribat fins als nostres dies.


dimarts, 7 d’agost del 2007

Gents

Este cap de setmana m'he trobat als transports amb gent molt xarraõra (o és que jo tinc una cara que diu "conta'm la teua vida, que és de bades"). A banda de l'estrany viatge de Bétera a València de dissabte a la nit, passant per Masies i pels caminals de l'Horta Nord preguntant per la policia, una antiga professora o altres coses (amb no menys estranyes respostes dels preguntats), el diumenge una paraguaiana al metro i el dilluns una catalana d'origen manxec al tren es van dirigir a mi per contar-me certes coses:

R. fa nou mesos que és a València, acabada d'arribar d'una xicoteta comunitat paraguaiana propera al riu Apa, limítrof amb Brasil. El guaraní és la seua llengua natal i considera que és "l'idioma de Paraguai", ja que tothom el parla. El valencià, en canvi, no el parla molta gent, però és fàcil d'entendre, ja que s'assembla al portugués. Segons R. a penes si hi ha paraguaians a Espanya perquè no volen deixar les seues famílies i ella mateixa, una jove que no arribarà als vint anys i que treballa cuidant una anciana d'Alaquàs, enyora molt la seua pàtria. Diumenge al matí vaga perduda a l'estació de l'Amistat, ja que, atabalada perquè una dona drogada l'ha increpada i insultada en la línia groga d'autobusos per no voler deixar-li 10 euros, no ha sabut trobar l'estació d'Empalme per tornar a casa. Segurament no tornaré a veure-la. Espere que li vaja bé.


M. torna a Montcada i Reixac després d'haver visitat la seua filla a La Manxa, el mateix lloc des d'on va arribar ella a Catalunya fa molt de temps. Té una malaltia terminal i vol passar el que li resta viatjant pel món sense parar. Fa poc ha estat a Menorca, que recomana vivament com l'illa balear més tranquil·la, ja que està poc construïda -al pas que anem, la gent haurà de menjar rajoles: l'agricultura s'abandona i no paren de fer edificis, argüeix. Encara sort que a Catalunya tenim en Montilla, que és amic seu perquè van treballar junts sis anys a l'Ajuntament de Cornellà i encara el President se salta els protocols dels mítings per anar a saludar-la. És un home que compleix, pensa en veu alta ella; no fa res, li responc jo. La M. també vol anar a la Xina, ja que el seu gendre, separat de la seua filla, acaba de tindre un fill amb una xinesa i esta, que no s'adapta a la vida espanyola, vol tornar al seu país, on valoren els xiquets però consideren una merda les xiquetes, una injustícia flagrant al seu entendre. Tot plegat, la M. s'ha tirat a la beguda i, mentre parla i parla, tira mà contínuament d'unes botelletes de terç de cava Freixenet. A ella segur que no tornaré a veure-la. S'acomiada a Sants -jo baixe a França- disculpant-se per si m'ha molestat la seua conversa d'hores. I tant que no. Espere que aprofite el que li queda com ella desitja...


"Un deporrrrtivo saludo"

Jo encara no estic de vacances, no. He tingut el blog abandonat perquè he fet una ràpida visita a València, durant la qual, a banda de fartar-me de paelles a cases d'amics i familiars, no he pogut escriure, ja que em vaig deixar l'adaptador del wireless a la Barceloneta.

Per altra banda, la baixada generalitzada del ritme de treball m'ha permès descobrir que: l'Enterrador continua viu! i Héctor del Mar continua narrant les seues lluites! Tots els de la meua generació recordaran aquells programes de "pressing catch" emesos per Telecinco en els nostres anys de joventut, amb Hulk Hogan, "El último guerrero" o "El enterrador" com a protagonistes, de les quals, si més no a la meua colla, eixien imitacions de "quebradillas", "vuelos del moscardón" o "patadas voladoras" (ara fan un anunci específic perquè els xiquets "no tracten de fer-ho a casa", induït, de ben segur, per alguna que altra desgràcia).

Doncs bé, ara el "pressing catch" ha tornat al gran públic a Cuatro, amb la magnífica locució d'Héctor del Mar, sense la qual no seria res, ja que és l'espectacle més estadounidenc de tots, poc adient a les mentalitats europees, en què la realitat esportiva és encara allò que dóna fonament a les diversions de masses. El "pressing catch" no té cap fonament de realitat: tot és mentira, tot està entrenat, parlat, amanyat... I tothom (excepte potser els xiquets) ho sap i no passa res; omplin els estadis per veure un espectacle que els han preparat per a ells.

A nosaltres ens costa més, i una de les claus fonamentals de l'èxit que va tindre o que puga tindre ara per televisió és, sens dubte, la retransmissió d'Héctor del Mar, eixe locutor argentí de marcades "n" ("pressinnnnnnng"), que fins i tot té una entrada a la Viquipèdia amb una selecció de les seues mítiques frases fetes que amenitzen la vetlada. I a banda de la tradicional presentació del seu company de locució ("Fernando Costilla, más costilla que nunca"), en el programa que vaig veure l'altre dia en a penes quinze minuts en va dir unes quantes més: "Es más complicado que el calzoncillo de un pulpo", "Su hermano era tan alto que se tropezó el miércoles y cayó el viernes", "Es más peligrosos que cirujano con hipo", "Era tan feo que se miró en el espejo y se mató en defensa propia", "Es tan tonto que no se compró una mesita de noche porque no tenía dónde ponerla de día", "No es lo mismo que te digan 'golpea para que te abran' que 'abre la puerta para que te golpeen'". I, fins i tot, una de de profunda: "Cuando alguien te de la razón, comenzarán las dudas".

A banda de la retransmissió d'Hèctor del Mar, també em va sobtar que el lluitador conegut com a l'Enterrador (Mark Calaway) "continuara viu", és a dir, que continuara en el wrestling, més de quinze anys després del meu darrer contacte amb eixe món. Llavors era el "roïn, roïníssim"; ara és un ídol,
el lluitador més famós i ric dels Estats Units, amb un rècord de victòries en Wrestlemania quasi imbatible i una pel·lícula monogràfica a les seues esquenes. Això sí, com diu Héctor del Mar, "algunos aficionados dicen que El Enterrador es tan, tan viejo que conoció el arco iris en blanco y negro":



dimecres, 1 d’agost del 2007

Autoindefinits a Barcelona TV



Des d'ahir per la nit, dimarts i dimecres d'estiu a les 22:00 hores (redifusionat els mateixos dies a les 14:00 hores), Barcelona Televisió, la més que digna televisió municipal de Barcelona (vegeu els programes presentats per Ferran Monegal, Picó (el de l'oratge), Elisenda Roca, Antonio Franco, Oscar López o Lluís Reales), emet Autoindefinits, el programa d'esquetxos d'humor produït pels valencians Albena Teatre i Conta Conta Produccions, que ja ha estat emès tant a TV3 com a la Televisió d'Andorra.

Una bona mostra que si Canal 9 actuara en la seua totalitat com indica el primer principi de la llei de Creació de Radiotelevisió Valenciana en el seu article 2n, és a dir, inspirat en la
promoció i protecció lingüística de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, podria oferir a la indústria audiovisual valenciana moltes més oportunitats de creixement i negoci. Mentrestant, els seus components hauran d'anar a Barcelona o, sobretot, a Madrid. Una estratègia, com diria l'Ignasi Mora, d'antiprovincianisme...