El Forassenyat

Representació de Jaume II, el pare afectat

Hui, al blog d'Harca, parle d'una història que de tan novel·lesca sembla que no haja pogut passar mai. Però i tant que passà. En 1319. A la vila catalana de Gandesa i davant dels ulls de Jaume II i dels principals dirigents de tota la Corona d'Aragó. La podeu conéixer ací.

Compromís i Equo

Hui parle a l'Informatiu de l'estratègia electoral de l'actual cúpula directiva del Bloc: guanyar vots per l'esquerra a través de Compromís. Ens podrà agradar més o menys, però de moment els ha funcionat. Amb tot, això pot començar a generar certes tensions al si del partit i de la coalició, com demostra el fet que els consellers nacionals hagen preferit Joan Baldoví a Diego Gómez com a cap per a les generals. Baldoví no és el candidat proposat pels directius del Bloc i d'Iniciativa, així que ja veurem què passa en funció dels resultats. Si són bons, supose que ningú no dirà res, però si finalment no són els esperats -encara que res ho indica així ara per ara- poden començar els retrets...

Equo, el dia de la seua presentació a Madrid

Bloc-Iniciativa del Poble Valencià-Verds-Equo-Coalició Compromís. Eixe serà el nom oficial que finalment tindrà la nova fórmula valencianista, ecosocialista i verda que es presentarà a les eleccions generals que se celebraran el 20 de novembre, en a penes huit setmanes. Segons alguns, sobrava el nom d’Equo. Sense anar més lluny, Joan Carles Girbés se’n queixava la setmana passada des d’este mateix diari, tot al·legant que no cal canviar un Compromís que ja ha demostrat que pot funcionar molt bé. Però la veritat, jo diria, és que res ha canviat en les persones que dirigeixen el Bloc i Iniciativa: basen les seues estratègies en el que creuen que els pot donar més rèdits electorals. I és ben normal que ho facen. Pertanyen a partits polítics i eixe és un dels seus objectius irrenunciables. [Continua a la columna de l'Informatiu].

Estocolm en 4 dies

Stortorget, la plaça central del nucli històric d'Estocolm

Visitar un lloc on tens allotjament gratuït és una meravella, més encara si Ryanair s'encarrega que el viatge t'isca més barat que anar en tren de València a Barcelona: pots gastar en altres coses, ja siguen museus, menjar o regalets diversos. És el que ens ha passat anant a Estocolm, una ciutat a la qual possiblement no hauria anat mai si no s'hagueren donat eixes circumstàncies. I, com que m'esperava ben poc o res, els resultats han superat clarament les expectatives. És un lloc agradable, tranquil, bonic, atractiu i interessant. Sobretot si vas en algun dels cinc mesos a l'any que la temperatura supera els 10 graus. Setembre és un d'ells i ens ha fet bon temps: uns 15 graus i solet quasi tots els dies, així que amb màniga llarga i una caçadora d'entretemps s'anava la mar de bé. I per si algú té pensat anar-hi algun dia, ací deixaré unes quantes impressions del que hem anat fent i veient.

En primer lloc, cal tindre present que és una ciutat cara, almenys per a un sou mitjà valencià: el café està dels 2 euros cap amunt, un viatge de metro o bus ix per uns 2 euros i mig, i un sopar se'n pot anar tranquil·lament als 30 euros. Amb tot, hi ha una cosa molt bona per a les dinades: si les fas abans de les dos del migdia, pots menjar uns menús que costen uns 9 euros amb tot inclòs. I hi sol haver algun plat típic suec, com el salmó, el korv stroganoff o el raggmunk (molt bo este darrer, una espècie de crep grosseta de creïlla amb bacó i melmelada de lingonberrys, unes baies que només creixen en aquelles parts tan septentrionals). D'altra banda, també és relativament barat dinar un plat al Kaffekoppen, un lloc molt agradable que hi ha a la plaça Stortorget, al centre de Gamla Stan, el nucli històric que es troba en una illeta al bell mig del llac entorn del qual creix la ciutat (conformada per un conjunt d'illes). Al mateix café també hi podreu tastar una cosa bastant estranya, però que pot fer les delícies dels més golafres: una tassa de xocolate blanc calent. 

Per als més bevedors, en canvi, Estocolm és un problema: la beguda és realment cara. Amb el 100% d'impostos sobre l'alcohol, un terç de cervesa pot costar tranquil·lament 5 o 6 euros a qualsevol bar. I no diguem el vi o altres licors, que els vénen per decilitres de tan racionats com els tenen (potser eixa és una altra de les claus de l'èxit social suec!). Amb tot, si voleu tastar birra local a preu barceloní, podeu anar al bar que hi ha al mateix edifici del Musikmuseet, on trobareu cerveses de mig litre a 3,50 euros. Finalment, pel que fa a la resta d'informacions culinàries, només puc afegir la nostra única experiència de sopar fora: el restaurant Pelikan, una meravella on podreu tastar unes autèntiques mandonguilles sueques (pràcticament tan grans com una pilota de putxero) amb salsa de lingonberrys o una carxofa (gran, molt gran) farcida de formatge fos i uns bolets locals molt bons, dits kantareller. Ah, i se m'oblidava: no se n'aneu d'Estocolm sense tastar els kanelbulle, un dolcet suec ideal per a acompanyar el café amb llet.

Kanelbulle per a donar i vendre

  
Pel que fa a la ciutat en si, és ideal per a passejar pel mateix Gamla Stan, tot ple de casetes antigues de colors, i per Södermalm, l'illa al sud de Gamla Stan, que és la part més cool de la ciutat, amb teatres, cafeteries, bars, restaurant i gent "moderna" (ja m'enteneu). Ací mateix, a banda d'anar a la terrassa del Södra Teatern, val la pena passar pel parc que hi ha al costat de Katarina kyrka, que és en realitat el fossar de l'església encara en ús, però alhora amb funció de zona verda pública. Una cosa semblant passa amb el Kungliga begravningsplatsen, literalment el "Cementeri reial", on se soterra la família reial des de començaments del segle XX (en tombes molt normaletes, res de mausoleus gegants) i també moltes altres persones. Es troba lluny del centre d'Estocolm, a la localitat de Solna, però, si teniu oportunitat, visiteu-lo (en autobús està propet): és una preciositat de parc-cementeri i, a més a més, està al costat d'un altre immens parc, el Hagaparken, que era l'antic vedat de caça dels monarques suecs. 

D'una altra banda, també podeu fer ús de la gran oferta museística de la ciutat, encara que és prou desigual. D'una banda, hi ha certs llocs que no se'n passen -en funció dels gustos, clar-, com ara l'Skansen, que és un museu a l'aire lliure en un parc, amb una part de reproduccions dels pobles i les indústries tradicionals sueques i una altra part zoològica (amb óssos, rens, ants o foques). En este sentit, com que em fan pena els animals en captivitat, doncs em van semblar excessius els 10 euros que cal pagar per l'entrada. Una cosa semblant passa amb el Drotttningholms slott, el palau i els jardins reials -Versalles en versió local- que són visitables en gran part. Si vos agrada el rococó molt bé, però en cas contrari... Ara, el viatge d'una hora des d'Estocolm en una cafetera de vaixell està molt bé per intentar copsar la dimensió de l'arxipèlag. Un altre dels museus que vam visitar va ser el Arkitekturmuseet, a l'illa d'Skeppsholmen, centrat en l'evolució de l'arquitectura sueca des de l'antiguitat, bàsicament a través de maquetes. Tampoc és cap meravella, tot i que la botiga està molt bé. Segurament és més interessant el que hi ha al costat, el Moderna Museet, amb obres d'art contemporani.


Ara bé, el que és, sens dubte, el pitjor dels museus que vam vore a Estocolm és l'Stadsmuseum, el museu de la ciutat, que de tan roín en ocasions, feia riure. Evidentment, és debades i per passar una estona divertida té el seu punt. A banda d'este, també hi ha un altre museu gratuït, el Medeltidsmuseet, sobre la història medieval d'Estocolm, que està prou apanyat. Com que no tenen moltes peces arqueològiques, recorren a recreacions de parts urbanes medievals i, si més no, aconsegueixen un efecte bastant evocador. Però si no voleu evocacions, sinó cultura material pura i dura, aneu al Vasamuseet, on trobareu un vaixell sencer afonat a les aigües d'Estocolm al segle XVII i reflotat fa unes poques dècades. L'embarcació en si és ja impressionant, però, almenys per a un historiador, també ho són els processos mitjançant els quals s'ha procedit a la seua recuperació i a la reconstrucció de les dades que l'envolten. De visita imprescindible. Finalment, també val molt la pena, sobretot si aneu amb algun músic, visitar el Musikmuseet, on podreu tocar tota mena d'instruments i interactuareu amb zones expositives realment divertides.

Com veieu, doncs, hem fet el turista bona cosa, hem menjat a gust, hem passejat amunt i avall, hem viatjat d'una illa a altra i hem gaudit de la ciutat tot el que hem pogut. Estocolm en 4 dies bé val la pena. 

 Gamla Stan (Estocolm), des de l'aire

Entre tots ho hauríem de fer tot

Vinc de Suècia i n'he parlat una miqueta a l'Informatiu. És un país que sempre posem com a referent de coses ben fetes i la veritat és que sembla que hi funcionen. Fins i tot a part de la dreta li agrada citar-la per a aplicar el cas dels xecs sanitaris i escolars mitjançant els quals l'Estat suec finança l'assistència a entitats sanitàries i educatives privades. Segons alguns, això seria una mostra que el benestar passa per la privatització dels servicis bàsics. Però res més lluny del que succeeix a Suècia: els xecs són un sistema per a incentivar la competència entre públic i privat. Tu tries un centre sanitari o escolar i l'Estat et paga totes les despeses amb un xec (en el cas de la sanitat o una bona part en el cas de l'educació). D'eixa forma, mitjançant la llibertat de tria de l'usuari, cada hospital i cada escola lluiten per donar un bon servici i atraure clients. Ací, en canvi, la privatització de la gestió sanitària no et dóna possibilitat de tria: si et toca un hospital privat, has d'anar a ell, no tens una altra possibilitat. I una cosa similar pel que fa als col·legis: no tens opció de tria, ja que els concertats solen rebutjar tots aquells alumnes que no consideren aptes (normalment per raons socioeconòmiques). Això no és competència entre públic i privat, sinó privatització pura i dura en favor d'unes determinades empreses...

 Estocolm, a través d'una espiera

He passat uns dies a Estocolm visitant part de la família i, com em sol passar en estos casos, m’he fixat en allò bo que tenen i que trobe a faltar a casa nostra. Si m’hi quedara a viure, evidentment, acabaria per adonar-me de les coses que no funcionen, però en una visita ràpida la meua tendència és l’altra, la de veure les coses bones per tal de tractar d’aplicar-les a la nostra societat. En este sentit, el mateix dia que vaig abandonar la capital sueca, vaig presenciar una imatge per a reflexionar: un grup de persones, inclosos els més menuts de la família, es reuniren per a passar el matí condicionant les zones comunes del seu edifici, és a dir, podant els arbres, pintant l’entrada, arreglant els desperfectes, etc. Acabada la faena, feren un dinar comú amb el menjar que cadascú baixà de sa casa i supose que degueren quedar ben satisfets d’haver invertit una mica del seu temps i del seu esforç en el bé de la comunitat veïnal. [Continua a la columna de l'Informatiu]
 

"Lingua valentina" en 1335 i "valencianesch" c. 1346

En este gràfic encara no havien posat la referència a valencianesch

Acabe de finalitzar un assaig sobre el naixement de la identitat col·lectiva valenciana. En cas que guanye el premi al qual es presenta, ja el veureu a les llibreries. I en cas contrari, el més probable, ja aniré contant-vos algunes cosetes per ací. Prompte, en un parell de mesets, ho sabrem. Bé, la cosa és que he repassat molt del que s'havia dit sobre la qüestió fins el moment i he detectat algunes errades o interpretacions esbiaixades. Ara en parlaré de dues: les dues cites que s'argüeixen com a primers esments del nom territorial de la llengua valenciana. En primer lloc, un manuscrit suposadament escrit en 1335 en lingua valentina, i, en segon lloc, un testimoni de 1343-1346 segons el qual una dona parlava valencianesch suposadament perquè provenia d'Oriola. De seguida, explique els "suposadament"...

Primerament, des de sectors anticatalanistes, s'argumenta que al final d'una còpia en llatí del Llibre d’amic e amat de Ramon Llull es diu que el text havia estat extret d’un volum in lingua valentina finalitzat a València en març de 1335. Per tant, "suposadament", en 1335 ja adjectivarien la llengua de valenciana. El que no diuen, però, és que eixe manuscrit, conservat a la Biblioteca Ambrosiana de Milà, és del segle XV!! Val a dir, que és un text en llatí fet al segle XV a partir d'una còpia en romanç redactada a València en 1335. Però això no significa que la còpia de 1335 diguera expressament que estava en valencià, sinó que, simplement, el copista del segle XV ho considerà així perquè era en romanç i feta a València. És com si jo dic ara que els Furs del segle XIII estan escrits en català: això no significa que llavors digueren que la seua llengua era catalana, sinó que jo, ara, la considere així. El mateix si dic que estaven escrits en valencià. Això reflecteix la meua opinió, del segle XXI, no la d'aleshores. Així doncs, la referència de lingua valentina s'ha de considerar una cita del segle XV, no de 1335.


D'una altra banda, al llibre d'Antoni Ferrando i Miquel Nicolàs Història de la llengua catalana es recuperà una cita que es coneixia des de la dècada de 1980, però que havia quedat amagada, sense donar-li valor. Es tracta de l'esment més antic conegut a la llengua valenciana, sota la forma de valencianesch, en un procés menorquí de 1343-1346, en què, segons eixos autors, es diria que aquella era la forma de parlar d'una dona perquè era d'Oriola. Fins i tot, li van dedicar un especial al Levante-EMV sobre El nacimiento del "valencià". Amb tot, la cita m'escamava considerablement, puix, tot i que només és una hipòtesi de treball, em sembla que la identitat territorial valenciana es desenvolupà de forma molt més tardana a les viles de la governació oriolana que a la resta del regne (per molts factors, com ara que provenien de la Corona castellana, eren zona fronterera, van quedar arrasades en la dècada de 1360, hi hagué la senyoria de Barcelona a Elx, etc.). 

Però això, evidentment, no casava amb un parlar valencianesch a Oriola a mitjan segle XIV. Vaig començar a escarbar i vaig anar directament a la font, que, per cert, es pot trobar a internet, a l'article "Gil de Lozano, señor de Martinell, y la vida cotidiana en las calas de la Menorca medieval (1343-1346)" de l'historiador mallorquí Gabriel Llompart. No transcriu la font directament, però l'explica: un procés judicial contra un cavaller de Menorca, acusat de traïció al rei, que es va dur a terme entre finals de 1345 i mitjan 1346. Per tant, en primer lloc, es pot afinar més la data (el procés fa referència a fets anteriors, fins a 1343, però tots els testimonis són de 1345 o 1346). D'una altra banda, per a la meua sorpresa, s'hi diu clarament que la cosa del valencianesch va anar de forma ben diferent a com l'expliquen Ferrando i Nicolàs. En concret, un ciutadà de Mallorca, Joan Gomarell, va dir que la mare de Gil de Lozano -qui s'expressava en aragonés perquè son pare era un cavaller d'Aragó- parlava en valencianesch perquè era filla de Pere de Déu, establert a València. 


Consegüentment, el testimoni és ben clar: la mare de Lozano, Sibil·la, tenia un parlar valencianesch perquè son pare provenia de València, on s'havia establert. I, per un altre costat, uns altres testimonis concretaren on havia nascut Sibil·la: un digué que a les parts de Múrcia i un altre que a Oriola. De fet, quan degué nàixer, a finals del segle XIII, Oriola pertanyia al regne castellà de Múrcia. Així les coses, probablement Pere de Déu, que devia residir en algun lloc del regne de València, es va traslladar a l'Oriola castellana, però va transmetre a la seua filla el seu parlar valencianesch. Així doncs, Sibil·la no el parlava perquè fóra d'Oriola, sinó perquè era el seu parlar familiar, transmés pel seu pare, procedent de la capital valenciana. És una cosa molt distinta, que, a més a més, quadra amb l'evolució primigènia de la identitat col·lectiva valenciana, la qual es formà en primer lloc a la ciutat de València i les viles de l'estament reial que havien estat poblades amb Furs de València. 

Un altre dia ho explicaré amb més deteniment. Ara me'n vaig a Estocolm a passar frescoreta. Salut!

Actualització: Arran d'un article de Fran Vives publicat en "Full Volant" en què s'empra novament la dada de 1335, vull afegir ací mateix la prova documental que indica que la còpia del llibre de Ramon Llull no és d'eixa època, sinó molt posterior. Són, en concret, els dos últims folis del volum, en el darrer dels quals es veu el fragment en qüestió: Iste expositio excerpta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quedam discipulum Raymundi, incepto Valencie mense decembris et finito mense marcii anni 1335. Laus Deo. És a dir: Esta exposició fou extreta d'un gran volum en llengua valenciana compost per cert deixeble de Ramon [Llull], començat en València en el mes de desembre i acabat en el mes de març de 1335. Lloat siga Déu. Per tant, esta anotació final està clarament feta en època del darrer copista, ja que està referint-se, des d'un moment posterior, al volum de 1335. I, en este sentit, pel tipus de lletra que es pot observar eixa còpia posterior ha de ser necessàriament de finals del segle XV o començaments del segle XVI. Qualsevol expert en paleografia vos podrà confirmar que la cal·ligrafia d'estos dos folis es correspon amb eixe període i mai abans. Per tant, qui diu que el volum de 1335 està en llengua valenciana és el copista de finals del XV o començaments del XVI, una dada completament consonant amb el que ja sabíem: que des de finals del segle XIV la llengua parlada pels valencians comença a dir-se valencià (però no abans).

"Expositio amici et amati", Biblioteca Ambrosiana, N 250 Sup., f. 34r

"Expositio amici et amati", Biblioteca Ambrosiana, N 250 Sup., f. 34v

Ens alcen ben de matí i penquem, però...

Guardiola el té content

Guardiola és admirable. Ho dic de veres: fa bé el seu treball, és un model de comportament, és intel·ligent, elegant, tendre, poliglota, templat, culte i moltes coses més. Un ciutadà exemplar en tots els sentits. I el discurs de l’altre dia, una meravella, una joia. Ben pensat, ben dit, humil, emotiu, íntim, encoratjador. Una reivindicació de l’ofici, de l’amor al treball, de la importància de la família, de l’amistat, del companyerisme... Es pot entendre que haja agradat molt, que haja estat portada dels mitjans catalans, que haja un grup de facebook amb eixa frase o que, fins i tot, li hagen preguntat en roda de premsa si pensa en ell com a futur president de la Generalitat catalana.

El discurs, en si, parlava únicament de l’esport, de la seua relació amb el futbol com a jugador, com a entrenador i com a persona. Ara bé, just al final, va dir la frase màgica: “No oblidem mai que si ens aixequem ben d’hora, i no hi han retrets, no hi han excuses, i ens posem a pencar som un país imparable. Creieu-me que som imparables”. Això convertia el discurs en una arenga política. Una arenga a la manera de Guardiola, amb classe i sensibilitat, però una arenga política en tota regla. I el missatge, en els temps que corren, sembla, com a mínim, agosarat. Segons diu, aplicant-ho als catalans, s’ha de treballar sense retrets ni excuses. D’eixa forma el país és imparable. El cabet a la faena i hi haurà recompensa col·lectiva.

Però tindre fe en el treball és molt fàcil quan se’n té, de faena ben remunerada. I no és precisament això el que sobra entre la joventut catalana, valenciana o espanyola. Ans al contrari. Molts van creure eixe mateix conte: si treballaven de valent i no molestaven, obtindrien la recompensa, podrien viure una vida feliç. Tanmateix, molts  de nosaltres ens hem alçat ben de matí i hem pencat ben dur. I ho continuem fent, però se’ns comença a acabar la fe. Sobretot, quan comprovem que l’amiguisme prima per damunt dels mèrits. Quan ens adonem que no tindrem faena estable en la vida, ni pensions. O quan constatem que els nostres governants es giren contra nosaltres, en compte d’ajudar-nos. Però Guardiola diu que no han d’haver retrets ni excuses, perquè tot és, exclusivament, responsabilitat nostra... Paraula de sant. L’haurem d’acatar.

Publicat originàriament en el diari digital L'Informatiu

Fabra, Alonso, Torró i la plaça Redona

Comença la nova temporada de l'Informatiu. I comencen les meues columnes de nou. Enguany toca dilluns, com era en un principi. I, com sempre, en trobareu un tast i un enllaç ací mateix:

La plaça Redona, sense el sostre de fusta

 

Ha passat l’agost i no ha estat cap somni. Camps va dimitir de veritat a finals de juliol i, com per art de màgia, ens han llevat de damunt la vergonyant llosa que oprimia el nostre cap. El nou president, Alberto Fabra, encara està acomodant-se. No han passat els 100 dies de rigor. Moltes coses continuen funcionant malament, però almenys sembla que vol moure fitxa. S’ha reunit amb els portaveus parlamentaris, diu que mostrarà els contractes de Gürtel, el conseller de Cultura parla amb Escola Valenciana, etc. No caurà manà del cel, però potser millorarà el diàleg amb la resta de polítics i amb la societat civil. Mirem al govern del país i, si més no, s’albiren certs canvis en les formes, a l’espera de més canvis en el fons. Toca! Això que hem guanyat amb la marxa de Camps, sense haver passat per les urnes.

 

Mirem, per contra, a les principals ciutats on hi hagué canvi de govern a les darreres eleccions municipals i el balanç fa fredat. L’alcaldessa d’Elx, Mercedes Alonso, s’ha dedicat a canviar la retolació del valencià al castellà, a ofrenar carrers a alcaldes franquistes i a justificar l’ús del cotxe oficial en el pretés fet que, entre els indignats elxans, hi ha un terrorista de la ETA. Per la seua banda, l’alcalde de Gandia, Arturo Torró, s’ha dedicat a restaurar els espectacles taurins ‒en els quals té interessos econòmics‒, a contractar concerts d’Isabel Pantoja i, alhora, a eliminar per suposats motius financers la cavalcada satírica del Tio de la Porra, que organitzava una companyia de teatre local. Tot plegat, també hi trobem novetats, però ben lamentables des del punt de vista del valencianisme, la dignitat democràtica i la modernitat cultural.

 

Finalment, mirem la ciutat de València, i què veiem? Doncs, a banda que continua la campanya d’austeritat dels regidors de Compromís, més o menys les coses de sempre: ha nascut un nou Salvem, en este cas Salvem la plaça Redona. Som la ciutat dels Salvem. No debades, som una ciutat que fa ‒en la qual ens fan‒ grans destrosses patrimonials. En este cas, però, no ho tinc tan clar. Els principals elements de discussió són les parades d’enmig, que seran substituïdes per unes altres, i el sostre de fusta, que serà enderrocat. Així, també desapareixeran els característics pilars de la plaça, ja que la nova marquesina, de vidre i acer blanc, es recolzarà sobre les noves parades, de fusta i vidre. Ací en podeu veure les imatges. De primeres poden espantar: per què canviar tant un lloc que està tan i tan interioritzat en l’imaginari col·lectiu dels valentins? No obstant això, hi ha arguments que porten, si més no, al dubte.  [Continua a la columna de l'Informatiu]

Primer assaig

Assaig: Gènere en prosa, generalment breu, que aborda d’una manera lliure 

i no especialitzada els problemes més diversos amb voluntat de creació literària

Estic escrivint un assaig i el fet de treballar sense referències arxivístiques o bibliogràfiques se'm fa estrany, molt estrany. No debades, em fa la sensació que siga el post més llarg de la meua vida (però sense enllaços). Doncs això, quan l'acabe -a mitjan setembre- torne per ací i vos en faig un tast...