Premis Soldevila i Noguera: Informació bàsica

En la meua defensa he de dir que normalment no tinc eixa cara de foll :P

Dilluns passat no vaig fer columna de l'Informatiu. La raó era que tenia moltes coses a fer abans de rebre els dos premis amb els quals han guardonat la meua tesi sobre Els fonaments del pactisme valencià (1250-1365). I ara se m'han acumulat quasi més, després de dos dies a Barcelona, recollint els premis, celebrant-ho, signant contractes i altres coses adjacents. Tot un goig, la veritat. Però de les impressions personals, especialment del "dia gros", el del lliurament del Premi Ferran Soldevila en el marc de la Festa de les Lletres Catalanes, ja en parlaré amb més atenció la setmana vinent. Ara, responent als qui m'han preguntat què representava la concessió dels guardons, em limite a enllaçar-vos el post que he fet al blog d'Harca, on, a més a més, podreu trobar el parlament que vaig fer en la gal·la suara esmentada. Desgraciadament, crec que va ser l'únic comentari sobre la crisi, el malestar social i els polítics que es va fer en tota la nit. M'hi estendré sobre açò en un proper post. Salut i bon Nadal!

Devastació

Sembla que els inicis del procés contra Camps sempre van acompanyats de notícies lamentables sobre el balafiament de diners públics que ha dut a terme la Generalitat Valenciana durant els darrers anys. Desgraciadament, no ens han dut el paradís que prometien, de "plena ocupació", sinó, ans al contrari, ens han situat al nivell dels territoris més pobres d'Espanya. Hui  en parle a l'Informatiu de tot plegat.

Desocupació per comunitats autònomes. La trista realitat

Ja ho vaig remarcar en el seu moment, ara fa mig any: el mateix dia que va ser processat per un possible suborn de la trama Gürtel, el president Camps se n’anà a sopar amb Bernie Ecclestone, com els vampirs, amb nocturnitat i traïdoria, per tal d’allargar el Gran Premi de Fórmula 1 a València fins a l’any 2021. Una dada aborronadora en tant que mostra a les clares els interessos d’un polític megalòman que va perdre la noció de la realitat i ara nosaltres, tots els valencians, n’hem de pagar les conseqüències. Un altre sarau que sumar a la llarga llista de casos sagnants. Si bé Ricardo Costa, un altre dels pocavergonyes implicats en Gürtel, va afirmar que “es bueno para los valencianos, para la Comunidad Valenciana y para España, y no va a costar ni un solo euro a las arcas públicas”, ja s’han gastat o compromés unes xifres descomunals: 100 milions pel circuit urbà, uns 200 milions pel cànon anual durant 12 anys i ara els 30 milions deguts per l’empresa Valmor, que la Generalitat ha anunciat que comprarà, tot just tres dies abans que comence el juí contra Camps. Això són uns 55.000 milions de pessetes, per si algú no es fa càrrec de la quantitat en euros

Una suma, a més a més, que no es veu compensada per un retorn proporcional a l’economia i la societat valencianes. La fallida de Valmor, de Terra Mítica, de la Ciutat de la Llum o de tants i tants altres negocis ruïnosos executats pel PP valencià en són una bona mostra. Els únics rèdits són electorals ‒“la Comunitat està en el mapa”, “som els millors del món” i tot això‒ i per als amigatxos: les empreses adjudicatàries, Calatrava, el Bigotes i companyia. Cal dir, en este sentit, que anualment des de 2005 la Generalitat Valenciana encarrega a l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques informes d’impacte de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, de l’America’s Cup, de la Ciutat de la Llum o del Gran Premi de Fórmula 1. Es pot comprovar la seua existència en el currículum del director d’eixos informes, però la seua escassa difusió palesa a bastament que els resultats seran més que decebedors. No debades, l’únic que està disponible a la xarxa, el de l’America’s Cup 2004-2007, sembla un presa de pèl. Conclou que l’esdeveniment “supone una inyección de gasto de tal magnitud que genera impactos económicos cuantiosos sobre la producción, la renta y el empleo de la ciudad designada como sede del evento”. I detalla que d’eixa despesa el 74% va ser pública (2.061 milions d’euros del Consell, el Govern Central i els Ajuntaments de València i de Gandia) i només un 26% fou privada (706 milions dels equips, els visitants, els organitzadors, els mitjans de comunicació i els iots).

És a dir, pel que sembla, de cada 100 euros invertits en l’America’s Cup, 65 es van quedar sense retorn, gastats a fons perdut. Un negoci redó, vaja. Però com l’informe compta la despesa pública com a impacte econòmic tot són congratulacions. Clar, si ho calculem així, qualsevol inversió pública generarà increment de la producció, la renda i l’ocupació: si es fan escoles i hospitals, es contractaran empreses constructores i professors, que, al seu torn, faran augmentar el consum amb els diners i els sous rebuts. El mateix si tots els diners balafiats en grans esdeveniments, s’hagueren invertit en la potenciació de clústers econòmics de futur, com la indústria agroalimentària, la biotecnologia, la gestió cultural o la informàtica. El desmantellament parcial del Centre d’Investigació Príncep Felip és l’exemple paradigmàtic. S’ha preferit malgastar en uns focs d’artifici que ens han arruïnat i ens han deixat un país assolat per polítics irresponsables que mai no pagaran el mal que han fet. I la mascletà final encara està per arribar. La nova emissió de deute públic valencià es preveu un fracàs i veurem com es podran afrontar els pagaments que vencen a finals de desembre. Ningú no descarta la fallida de la pròpia Generalitat. La devastació és la seua herència.

Col·locats i deshonrats

Això són, això ens deixen

El primer congrés acadèmic en què vaig participar, de joves estudiants ara fa onze anys, es va convocar sota el lema 2000 anys de què i la meua aportació dugué per títol “2000 anys de relacions socials basades en el patronatge i el clientelisme”. Resulta que al llarg de la història això ha estat una constant, és a dir, el fet d’afavorir a determinats grups i persones, donant-los protecció o privilegis, per tal de compensar el seu suport polític i social. I, mitjançant diverses fórmules, sembla que d’ací no puguem eixir: ja siga en època romana, medieval o contemporània, o tens padrí o és molt difícil guanyar-te bé la vida pels propis mèrits. Hem millorat i alguns ho aconsegueixen, però el clientelisme continua funcionant a bastament i encara estem a anys llum d’altres societats, on hi ha un respecte molt més gran pel principi d’igualtat i pels valors de l’excel·lència, el treball i les coses ben fetes. I dic tot açò a tall dels escàndols que han continuat sorprenent-nos darrerament, els de Nóos i Emarsa. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Futbol, política i centralisme

 Paleto? Provinciano?

Barrejar futbol i política sempre és molt arriscat. La identificació amb un equip és generalment transversal i escapa molt sovint dels factors ideològics, tant pel que fa a les identitats polítiques com les territorials. Així, més enllà dels tòpics, hi ha aficionats del Barcelona –suposadament catalanistes‒ que voten el centralisme castellanitzant del PP, aficionats del Madrid ‒suposadament centralistes de dretes‒ que voten el nacionalisme valencià progressista de Compromís, o aficionats del València ‒suposadament regionalistes conservadors‒ que voten el nacionalisme catalanista d’Esquerra Republicana. Malgrat que, com demostren els estudis sociològics, hi ha tendències clares, no hi ha una vinculació exacta i segura entre una cosa i l’altra. Amb tot, els que som del València CF i conjuguem valencianisme futbolístic amb valencianisme ideològic no podem evitar associar una cosa a l’altra en moltes ocasions, en veure que un dels principals mals que pateix l’equip i la seua afició, com el conjunt del poble valencià, és el centralisme castellanomadrileny. [Continua a la columna de l'Informatiu]

I resulta que el ratpenat era alemany

Un Kahn penat, amb el cabell ros i els ulls blaus, parant el penal decisiu

És ben coneguda la malastrugança del València CF amb els equips alemanys. Quasi sempre perd i no partits qualssevol, sinó alguns tan importants i dolorosos com aquell fatídic 7-0 de Karlsruhe de la UEFA de 1993, la final de la Champions del 2001 contra el Bayern de Munic o, sense anar més lluny, la derrota contra el Schalke 04 de Raúl de l'any passat. I ara he sabut que la maledicció dels alemanys potser té una explicació atàvica, de reconeixement del rat penat valencià al seu senyor primigeni, perquè resulta que el nostre símbol, el que hem heretat de la dinastia medieval de la Casa d'Aragó, és d'origen germànic. Això, almenys, diu un professor d'història medieval de la Universitat CEU San Pablo, Manuel Alejandro Rodríguez de la Peña, al seu article "Hesper, el vespro y el vespertilio. Elementos de continuidad entre el milenarismo stáufico y el ciclo profético del imperio aragonés", publicat l'any 1997 als Anales de la Universidad de Alicante. Revista de Historia Medieval.

Segons hi explica, el drac era, junt als lleons i l'àguila, un dels emblemes de la dinastia Hohenstaufen, la dels emperadors del Sacre Imperi Germànic que es van enfrontar durament amb el papat a terres itàliques al llarg dels segles XII i XIII (la lluita dels gibelins contra els güelfs). I precisament en este sentit, el Hohenstaufen Frederic II (1194-1250) va ser identificat pel monjo Joaquim de Fiore, autor de les profecies mil·lenaristes més importants de l'època, amb el Drac de l'Apocalipsi, el símbol anunciador de l'Anticrist que anegaria el món en un oceà de sang després de regir les nacions amb vara de ferro. No debades, el sicilià Joaquim de Fiore estava al servici dels pontífexs i l'interessava acusar els seus enemics de les guerres que es patien als territoris italians. Els Hohenstaufen, però, assumiren aquella identificació amb el Drac, que tenia connotacions diabòliques per a l'Església, però era acceptat com un animal poderós dins de la mitologia alemanya. Així, per exemple, es deia que la reina Constança, abans de donar a llum a Frederic II, somià que del seu ventre naixeria un drac, el foc del qual abrasaria tota Itàlia.

I este drac, un drac alat, fou assimilat posteriorment al vespertiliònid, un tipus de ratpenat, el nom del qual donava joc per a vincular-lo als fets de les Vespres Sicilianes, és a dir, la conquesta de Sicília en 1282 per part de l'aragonés Pere el Gran, un Hohenstaufen per via matrimonial, ja que es va casar amb la néta de Frederic II en 1262. De fet, la primera vegada coneguda en què es féu eixa vinculació entre la dinastia alemanya i el vesper fou al Prologus in pavonem de 1285, en què es parlava d'aquells episodis sicilians, en què els theutonici i els hyspani venceren al papa i als Anjou. Així, la tradició germànica de profecies i missatges escatològics, que parlaven d'un emperador dels darrers temps que, amb el seu poder, reformaria violentament l'Església, regnaria sobre tota la Terra i anunciaria l'arribada de l'Anticrist, va connectar amb la tradició aragonesa, ja present a obres com el Llibre dels fets de Jaume I o la Crònica de Ramon Muntaner. Fou concretament Arnau de Vilanova (c. 1240-1311) qui entroncà una línia amb l'altra, associant la figura del vespertiliònid a la Casa d'Aragó.

No en va, Vilanova havia estat metge del mateix Pere el Gran i conseller de Jaume II, de qui profetitzà que destruiria la mahometichae pravitas, sotmetria Àfrica i Egipte i assoliria la monarchia mundi, el domini de tots els regnes sobre la faç de la Terra. I, així les coses, els successors de Jaume II acceptaren plenament aquella identificació amb el drac i el rat penat, especialment Pere el Cerimoniós (1319-1387), qui se sentia especialment vinculat a la simbologia de Sant Jordi i el drac alat. Precisament a la seua època pertany la famosa Cimera del Drac Pennat, que, per error, sol ser atribuïda a Jaume I (per exemple, apareix sobre el seu cap a l'estàtua que té al Parterre de València). Amb el temps, a més a més, de símbol dels reis del Casal d'Aragó el drac/ratpenat passà a ser adoptat com a símbol territorial i local propi. Així, l'escut reial amb un elm i la cimera del drac alat passà a associar-se al regne de València, mentre que el ratpenat s'afegí als escuts de les ciutats de Barcelona, València i Palma, així com a la senyera de València, que acabà identificant-se, tota ella, amb lo rat penat.

L'escut de Pere el Cerimoniós, amb el drac alat, i l'escut de València, amb el rat penat

També en època del Cerimoniós, el seu oncle, l'infant Pere (1305-1381), primer comte d'Empúries i després frare franciscà, realitzà profecies emprant la imatge hohenstàufica i aragonesa del vespertiliònid. Concretament, l'afegí a una antiga Prophecia Tripolitana, realitzada per un monjo libanès, segons la qual arribaria un emperador dels darrers temps que conqueriria Jerusalem. Per a l'infant Pere, este prendria la forma de la rata pinya (els reis d'Aragó), que, abans d'anar als Llocs Sants, destroirà les mosques d'Espanya e sotsmetrà a si Àffrica e pendrà la senyoria general del món. I este ratpenat, destinat a dominar la Terra, és el que els valencians i els valencianistes duem per escut i per bandera. Algun dia, potser. Però, mentrestant, sembla com si l'animalet se'n recordara del seu origen germànic i, cada vegada que el València CF s'enfronta a un equip alemany, acatxara el cap en senyal de reverència. Això, no obstant, pareix que va acabant-se. El Bayer Leverkusen fou derrotat a Mestalla fa unes setmanes. Ara, fa uns dies, s'ha posat punt i final al malson de Karslruhe retornant un 7-0 en competició europea. Potser és l'hora, doncs, de pegar un colp a la taula a Londres front al Chelsea, passar a huitens de final de la Champions League, reenfrontar-nos amb el Bayern de Munic i deixar ben clar que el nostre rat penat ja és major d'edat, s'ha emancipat dels Hohenstaufen i vola sol i veloç cap a noves fites en favor dels valencians.

Un rat penat, "bronco i coper"

Més colors a l'esquerra

Ací vos deixe unes quantes impressions a rajaploma dels resultats electorals d'ahir, des del punt de vista de la societat valenciana. Si la cosa es repetira a les properes eleccions valencianes, el valencianisme aniria ben apanyat. Queden quatre anys...

Més colors a l'esquerra

Deixant de banda l’aclaparadora victòria de Mariano Rajoy al conjunt de l’Estat, la principal notícia al País Valencià és que el vot de centreesquerra ha esclatat: d’una única força política ha passat a distribuir-se entre quatre. És a dir, mentre que una part important dels 15 punts que el PSOE ha perdut a tota Espanya ha anat a parar a forces de dreta (més del 6% al PP, CiU i PNB), al territori valencià, per contra, eixe transvasament ha estat mínim (un 1,9% al PP i España2000). Això, entre d’altres coses, perquè ací el vot al Partit Popular era ja un dels més alts de l’Estat, superant el 50%, encara que, seguint la tendència de les darreres eleccions autonòmiques, sembla que ha tocat sostre: pugen un diputat, però perden vora 30.000 vots. Fins i tot a la ciutat de València, a contracorrent de tot, el PP ha baixat més d’un punt, fins a un 2% a barris com Algirós, Benimaclet, Ciutat Vella, l’Eixample o Extramurs, on tot eixe vot segurament ha anat a parar a UPyD, que s’ha situat com a tercera força política de la capital, de la mà de Toni Cantó. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Insults medievals en valencià

Un clàssic de l'insult 

D'insults i renecs en valencià/català ja n'hem parlat a este blog, primer a propòsit d'aquella cançó de Pau Vallvé que deia "Per fer país insultem en català" i després arran de la polèmica cucarelliana, que va motivar un bon recull de redeula, remecagondéu, caguen l'hòstia divina i en la marededéu, rehòstiaputaconsagrà, recontracabassosdecollons, mecaguen la puta mare que t'ha parit, refilldeputa, etc. I ara, fa uns dies, vaig escriure al blog d'Harca un post sobre "Baralles, insults, homicidis i processos judicials a la València de 1280", on feia un xicotet tast dels que es poden trobar als documents del justícia de la ciutat de València, estudiats per Maria Àngels Diéguez. Però, a més a més, a les seues recerques també cal sumar les de Joan Miralles i Josep Massot, que fa una dècada van publicar un altre recull comptant amb molts d'altres exemples medievals de la resta del domini lingüístic, com ara de Barcelona, Lleida, Cocentaina, Montuïri o Binissalem.

El resultat és que, si alguna vegada voleu insultar com els nostres avantpassats medievals, convé que gasteu alguna de les següents paraules, que eren de les més emprades: bacallar, traïdor, bord, lladre, fals, orat, barba merdosa, merda merdosa, ca, gos, perro, cornut, banyut, cabró, cul de minyons, embriac o pix curt [fent referència al penis]. La combinació, evidentment, està permesa i sempre podrem dir ca merdós, banyut embriac, bacallar fals o traïdor cornut, als quals, a més a més, podem afegir insults de caire religiós com heretge, batejat, renegat, retallat [del prepuci] o marrano [convers, atés el rebuig al porc dels jueus i musulmans]. Tot això, però, si féu referència a un home, puix, si voleu dirigir-vos a una dona, els medievals tenien insults ad hoc, començant pels relacionats amb la seua activitat sexual, seguint per la pròpia caracterització de la persona i acabant, igualment, amb qüestions religioses. Així tenim: puta, reputa, putana, putanassa, bagassa, druda [concubina], corredissa [que va corrent d'home en home], hòrrea [horrible], embriaga, falsa, tacanya, metzinera, llàdria, culmoriscada, renegada o puta juïa.

Finalment, com hui en dia, també eren molt útils els "fills de", que es podien ornar amb certs adjectius: fill de fotut heretge, fill de cent mil cans, fill de barba merdosa, fill d'un gos, fill de traïdor, fill de puta, fill d'òrria bagassa, etc. En tot cas, per tal d'aprendre l'art de l'insult medieval, no hi ha res com veure'l en la pròpia boca dels seus parlants, que, per exemple, van dir coses com: Calla, can, perro, fill de perro, com goses venir contra mi?; Ca merdós, fill de ca, la pastura menges?; Bacallar renegat, fals, traïdor; Tu, barba merdosa, fotut heretge, mala nit!; Cul de la Sagrada Maria, quins lladres fotuts heretges són aquests qui roben ma casa?; La bagassa, perro qui us parí, perro, gos, fill d'un gos; Bagassa, hòrrea putana, corredissa de Múrcia e de València; Puta, reputa, fotuda de cans e de llops, que tu no vingueres poncella a ton marit ni ets sa muller, que enans ets sa puta; Puta, bagassa, llàdria, que has correguda tota Barberia e no has vedada ta persona a moro ni jueu que volguda la hage.

Ja sabeu. De fet, ara estem en bona època per a renegar i insultar a tot Cristo. Les circumstàncies, desgraciadament, acompanyen... 

Fra Pere Esteve i els predicadors de Madrid

Escena del pare Pere, encara venerat a Dénia

 

Entre d'altres, ahir em van regalar una joieta de llibre, els Escrits valencians de Pere Esteve i Puig (1582-1658), estudiats i editats per Vicent Josep Escartí en un xicotet volum de la Biblioteca d'Autors Valencians. En la meua ignorància, desconeixia l'existència d'aquell home, fra Pere Esteve, un franciscà nascut a Dénia que va assolir gran fama durant el segle XVII a causa de la seua predicació constant, durant més de 40 anys, al llarg de tot el regne de València, demanant almoines per a la conquesta dels Llocs Sants en mans dels musulmans. En este sentit, com diu una obra apologètica de l'època es caracteritzava per la seua condición afable, un trato llano y senzillo, una conversación graciosa... barajava lo serio con lo jocoso, lo alto y sólido de su doctrina con chistes y fruslerías... le vehían andar con esportilleros, ganapanes, araganes y otros semejantes... y a estos pobretes tenía particular gusto de adotrinar y enseñar la dotrina cristiana y así, comunmente, le llamavan "el predicador dels belitres".

Així doncs, era un frare de tall popular, que agradava de predicar a les classes més baixes i tenia un do de la paraula captivador. I, respecte d'això, cal remarcar que, segons diuen també les fonts coetànies, parlava sempre en valencià. Fins i tot al rei d'Espanya, amb qui mantingué moltes converses, ja que, atesa la seua fama, fou cridat a Madrid i nomenat predicador de la cort. En una d'aquelles xarrades Felip IV li oferí, insistentment, un bisbat a Galícia, però Esteve li contestà: Senyor, Déu a mi no·m vol bisbe, sinó predicador dels brivons. I, així, fra Pere causà una gran admiració popular, reflectida en la publicació en 1677 d'un gran volum que explicava la seua vida i compilava part de la seua obra literària, composta per goigs, sermons, poesies, profecies, símils morals i altres escrits. I alguns d'ells són els que es publiquen a l'obra d'Escartí, entre els quals m'ha cridat l'atenció un que es titula "Sobre els predicadors que venien de Madrid", que, implícitament, critica els que arriben de la Meseta, tot defenent la gent de la terra. Diu així:

¿Aveu vist dur en burrets en esquelles y campanetes una gran partida de forment? Preguntau: "Per què açò?" Y os respondran: "Perquè és forment que ve y és de Castella". Y replicau: "Puix ací no hi à bon forment de la terra y entra sens fer rumor?" Vos respondran que·l de Castella, encara que no vinga tan bo, és sempre més campanut y fa més ruïdo.

Vaja, que les coses que vénen de Madrid, tot i ser moltes vegades pitjors que les valencianes, vénen fent bona cosa de rebombori i cridant l'atenció. Tanmateix, molt de soroll per no res... 

Uns nous renaixencistes

 Portada del periòdic de Lo Rat Penat, amb els escuts de Barcelona, València i la Ciutat de Mallorca

He llegit estos dies El valencianisme de la Renaixença, un assaig on el professor Rafael Roca analitza a fons les activitats dutes a terme pels valencians i les valencianes que participaren als Jocs Florals de València i Barcelona entre 1859 i 1902. La conclusió és irrefutable: l’aportació de la Renaixença a finals del segle XIX, basada en l’activitat de Lo Rat Penat i liderada per Teodor Llorente, fou condició necessària per a la formació posterior del valencianisme polític. I, alhora, es fonamentà en tres eixos: l’exaltació de la història i la cultura valencianes, la proclamació de la unitat de la llengua i el fonament de les relacions entre valencians, catalans i balears. Dir el contrari és fals, de manera que falsegen els que s’entesten a amagar eixe passat, com ara fan des de Lo Rat Penat o Las Provincias, i també els que el menyspreen com una cosa insuficient i de segona categoria, segons ho han considerat els intel·lectuals influenciats pel fusterianisme. De fet, esta segona actitud, dins de la visió general que el País Valencià mai ha tingut unes elits “responsables” i que serà d’esquerres o no serà, ha facilitat el posicionament dels conservadors valencians dins de l’espanyolisme, ja que no han hagut de justificar que no tenen res a veure amb el nacionalisme valencià, puix els seus mateixos adversaris polítics ho han dit per activa i per passiva. [Continua a la columna de l'Informatiu]

Antipàtics, mala gent i mal educats

Aprofite el blog per donar difusió a l'article que va eixir al número de setembre de la revista Saó, que, entre d'altres coses, incloïa un article de Francesc de Paula Burguera sobre la fallida financera de la Generalitat Valenciana, una entrevista a Josep Torrent, el coordinador de l'edició valenciana d'El País, un text d'Òscar Pérez Silvestre sobre el centenari del naixement de Manuel Sanchis Guarner, uns apunts de Josep Lluís Sirera sobre la nova temporada de teatre a València, i unes ressenyes de Rafa Roca sobre la nova edició del Llibre dels feits preparada per Antoni Ferrando i Vicent Josep Escartí, de Josep Enric Estrela sobre l'edició de la Vita Christi curada pel mateix Escartí i d'Aina Monferrer sobre un llibre que tracta de la història i la devoció a Sant Vicenç Ferrer a Mallorca. Tot plegat, un número ben interessant (cal sumar-hi el dossier sobre "Els mercats, el nou Leviatan"), en el qual jo vaig parlar d'una anècdota personal que em va passar de camí a Sevilla. Vos deixe amb ella.

 El concepte de mala educació...

 
You have to put your jumper on. Era la primera vegada que viatjava a la primera fila de l’avió -un vol de València a Sevilla- i no sabia que, en estar al costat d’una porta d’emergència, no podia dur cap peça de roba entre les mans. No problem, I’ll do it, i vaig procedir a posar-me el jerseiet. De fet, tot i ser estiu, feia una frescoreta que així ho recomanava. Amb tot, a la meua companya de filera no li van semblar bé les paraules de l’hostessa, no pel seu contingut, sinó per la seua forma: Me da un coraje que sólo hablen inglés. Ya sé que la empresa es extranjera, pero si trabajan en España que hablen español. Un malestar al qual es va sumar l’altre company de seient: Ya te digo, una amiga mía trabaja de azafata de tierra de un vuelo Madrid-Sevilla y, sin salir de España, tiene que hablar inglés para los pasajeros de fuera. Pues los de fuera que también aprendan español...

A penes havien dit un simple comentari cadascun i ja s’havien guanyat la meua antipatia interior. “Quina gent més tancada” vaig pensar. Però això només era l’aperitiu. Tot seguit, la dona continuà: Es que como el inglés es el idioma universal, todo el mundo lo tiene que saber, como el catalán aquí en España. Davant la meua cara d’estranyesa, va voler explicar-se millor: No me refiero a los valencianos, que son muy simpáticos y muy buena gente. Sin ir más lejos, el taxista que me ha traído al aeropuerto se notaba que hablaba valenciano pero era muy educado. En cambio, en Cataluña te hablán en catalán y, si les contestas en castellano porque más o menos lo entiendes, te continuan hablando en catalán. ¿Tú lo ves normal?. Amb la cara feta un poema i sense ganes d’encetar cap mena de conversa pedagògica, atesa la seua clara predisposició al conflicte, vaig respondre: Sí, lo veo normal. De hecho, hay algunos valencianos que somos antipáticos y muy mala gente porque nos empeñamos en hablar nuestra lengua.

La dona em va fer mala cara i es va girar a parlar amb el seu paisà sevillà, que sí que la comprenia. Així, van continuar desenvolupant durant una estona els seus prejudicis lingüístics, veritables tòpics irracionals arreu de l’Estat espanyol: cal saber anglés per a anar pel món, però a Espanya s’ha de parlar espanyol, com toca! El que més em va sorprendre inicialment fou el tarannà polític progressista i el nivell cultural mitjà-alt que es podia deduir de la seua edat (no arribaven als 35 anys), de la seua manera de vestir (informal i moderna) i, sobretot, de les seues lectures (El País, Saramago i Goytisolo). De fet, segons van explicar havien passat llargues temporades a l’estranger, l’una a Califòrnia i Anglaterra, i l’altre a Alemanya. Llavors, si ni tan sols esta gent, jove, progressista i viatjada, és capaç d’entendre que si dues persones s’entenen parlant la seua llengua no hi ha cap imperatiu social, legal, moral ni ètic per canviar-la, què ens queda?

Segons la seua visió, allò ideal no és saber com més llengües millor i protegir-ne i fomentar-ne les minoritàries i minoritzades, sinó que únicament hi ha una premissa universal: a Espanya en espanyol. Si hi ha espanyols que parlen català/valencià, basc o gallec i l’empren amb normalitat al seu territori és que són antipàtics, mala gent i mal educats. En canvi, bandejar la llengua d’eixe mateix territori o desconéixer-la és de gent simpàtica, bona i ben educada. Evidentment, l’objectiu a llarg termini és que desapareguen totes eixes llengües “regionals” per tal que ninguna moleste la veritable llengua “nacional”. Fet i fet, el castellà no només ha de servir per a comunicar-se a tot l’Estat, sinó que ni tan sols pot ser contaminat per cap altra llengua, ni les “locals” ni les “universals”, com ara l’anglés. A Espanya en espanyol i no hi ha més.

És una opinió majoritària i ara per ara no hi podem fer res, més que canviar-la per la força dels fets. I esta no és una altra que aconseguir que el valencià -en el nostre cas- siga una llengua habitual en tots els àmbits i totes les zones valencianoparlants, no només als pobles, a casa, al carrer o amb els coneguts, sinó també a les ciutats, al treball, als comerços i amb els desconeguts. A priori sembla de bades recordar-ho des de les pàgines de Saó, la revista degana de les publicacions en valencià, que té un públic lector eminentment valencianista. Tanmateix, darrerament he observat que, almenys en l’àmbit de la ciutat de València, molts dels que militen en el valencianisme renuncien ràpidament al valencià en contextos lingüístics en què hi ha alguna persona castellanoparlant, malgrat que esta siga valenciana i entenga la nostra llengua perfectament. Si els valencianistes actuem així, estem apanyats. Pel contrari, hem de ser els que tirem del carro del valencià amb totes les nostres forces. I si des de fora ens consideren antipàtics, mala gent i mal educats, que ho facen. És, justament, a l’inrevés.

València és la platja de Catalunya

Espanya, colònia de Madrid

Imaginem la situació. Artur Mas ve de visita oficial a València. Primer es banya els peuets a la Malva-rosa i després visita la Llotja, on exclama admirat “quina meravella!”. Poc després hi ha uns parlaments dels polítics que el reben. Rita Barberà pren la paraula i diu: “València és la platja de Catalunya. El meu avi era català i va morir a Meliana. Més Catalunya impossible”. Alberto Fabra i Alfonso Rus, que la flanquegen, aplaudeixen les seues paraules ben contents i pagats. Costa d’imaginar, no? De fet, és impossible que això passe amb un governant popular. I en el cas ‒també poc probable‒ que ho haguera fet un alcalde socialista o valencianista, s’hauria armat un canyaret inimaginable, terrible, apocalíptic. Entre d’altres coses, perquè València no és la platja de Catalunya. És València i en pau. Doncs bé, això va ser, ni més ni menys, el que va fer l’altre dia l’alcalde gandienc Arturo Torró amb la presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, dient-li que “Gandia es la playa de Madrid” i que “más Madrid impossible” perquè hi ha molt de turista madrileny i el mateix president de l’Atlético de Madrid, Vicente Calderón, va demanar que el soterraren allí. [Continua a la columna de l'Informatiu]

'D'Elx cap amunt', ressenya a "Saó"

Com es comentava per ací fa uns dies, he participat en els darrers números de la revista Saó. En este sentit, encara desconec si la col·laboració serà esporàdica o esdevindrà finalment habitual, però, de moment, per a mi ha estat un plaer i tot un goig participar en la publicació degana de les revistes en valencià. I aprofite l'avinentesa per tornar a difondre la crida realitzada fa vora dos anys, després que la Generalitat Valenciana cancel·lara totes les subscripcions públiques a la revista, en la seua "decidida" aposta pel valencià, mentre La Razón i l'ABC continuen repartint-se gratuïtament -amb diners de tots els valencians- a molts centres públics... Ací podeu trobar les dades necessàries per a subscriure-vos, ja que no es ven als quioscos, encara que, si viviu a València, la podeu adquirir mensualment a la llibreria Paulinas, a la plaça de la Reina. D'altra banda, ja que estem, també vull aprofitar per a adjuntar ací mateix la darrera ressenya que hi he publicat, la del llibre Des del rovellet de l'ou d'Elx, del bon amic Joan-Carles Martí i Casanova, patriota fins al moll de l'os i autor del blog Extrem sud del País Valencià: d'Elx a Guardamar. En concret, es tracta d'una versió una miqueta més llarga de la que finalment ha estat publicada per qüestions d'espai. L'original era la que copie a continuació i, en bona lògica amb el que hi dic, no puc més que recomanar la seua compra i lectura. Per a gaudir i per a conéixer millor el nostre país.

D’Elx cap amunt

El rovellet de l’ou del món és Elx. Joan-Carles Martí i Casanova ho afirma amb tal rotunditat que no som qui per a negar-ho. I si llegiu el seu nou llibre és possible que vos convença. Com ell diu, l’imperi elxà s’estén únicament pel Camp d’Elx entés de forma general, és a dir, per l’actual comarca del Baix Vinalopó, però això és tant com dir tot l’espai geogràfic que ocupa Andorra, un estat independent amb la tercera part de població. No debades, Elx és la tercera ciutat més gran del País Valencià, amb 230.000 habitants, un aeroport, una universitat i tres símbols tan importants com el Misteri, la Dama i el Palmerar, dos d’ells, ni més ni menys, que Patrimoni de la Humanitat. Qui tracte de construir un país ignorant o renunciant a aquest menut però vast imperi ni el deu conéixer a fons, ni deu saber ben bé el que es fa. Eixa és la principal lliçó que es pot extraure del llibre de Martí i Casanova, compost per vint-i-tres escrits de diversa extensió en els quals va desgranant la seua particular visió sobre el passat, el present i el futur d’Elx i dels valencians dins del domini lingüístic català.

En concret, la primera part de l’obra se centra en l’experiència elxana: La Festa, els mots, el paisatge, la geografia, els llinatges, la història, la sociolingüística, la literatura, les relacions familiars, les amistats o els records personals. Tot, amb passió i amb profund amor, passa per Elx i el seu Camp. Una meravellosa forma per al lector d’endinsar-se per la rambla del Vinalopó i coneixtre ‒que dirien allà‒ els seus llocs i els seus habitants. Si el coneixement és indispensable per a l’estima, Joan-Carles Martí ens fa estimar l’extrem sud del País Valencià a través dels seus textos i dels seus pensaments. I en un país tan poc vertebrat com el nostre això és fonamental, imprescindible, per tal de mantindre i aprofundir-ne la unitat. Per una altra banda, en aquesta primera secció també s’inclouen sengles homenatges pòstums a quatre figures de la nostra cultura i de la nostra llengua: els prohoms elxans Antoni Bru i Josep Maraldès, i els lingüistes Enric Valor i Joan Solà, de Castalla i Bell-lloc d’Urgell respectivament. 

En aquest sentit, Martí i Casanova és ben fidel als seus principis i en la segona part del llibre va pel camí que s’enfila tramuntana amunt per tal de reflexionar sobre els lligams que uneixen Elx i el País Valencià amb la resta de territoris de llengua catalana. Així, d’un costat es revolta contra la mentalitat provincialista que tant de mal ha fet a la identitat valenciana, mentre que, d’un altre costat, es mostra com un ferm partidari de la construcció nacional dels Països Catalans. Un moviment per al qual reclama una forta consciència lingüística, un mercat cultural comú i una atenció preeminent a les perifèries territorials. No debades, Alacant, Tortosa, la part forana de Mallorca o fins i tot Occitània són alguns dels llocs que desfilen per les seues pàgines. Alhora que València i Barcelona, en els seus papers de capitals polítiques i culturals, ixen en ocasions mal parades de l’aguda ploma de l’autor. Amb tot, la seua aposta per l’ajuda i la col·laboració mútua és ben clara. Només cal veure la procedència dels prologuistes cercats: un de Crevillent, un de Campos i un altre d’Oliana.

Així doncs, els possibles retrets que s’hi realitzen s’han d’interpretar bé com a esperances truncades, bé com a propostes que marquen determinades línies d’actuació futura. En podrem estar més o menys d’acord amb cadascuna de les idees de Joan-Carles Martí, però el que és ben segur és que totes elles van encaminades a la defensa de la nostra llengua i el bastiment d’un País Valencià que, malgrat totes les dificultats, encara anem fent. És per això que la lectura d’aquest llibre, escrit des de la talaia elxana, se’ns fa ben necessària a tots els valencianistes. No podem construir un país sense Elx i el seu petit imperi. Quan ens parega que queda massa lluny de la resta del territori, podrem recordar les paraules apostòliques d’una de les escenes del Misteri: De les parts d’ací estranyes / som venguts molt prestament / passant viles i muntanyes / en menys temps d’un moment.

Salvar la vida per un esmorzar

No em referisc a l'actualitat sinó a fa 702 anys, el 17 de setembre de 1309, quan un escuder se salvà d'una emboscada andalusina, mentre les tropes catalanes, aragoneses i valencianes assetjaven l'Almeria nassarita sota les ordres de Jaume II. És un afer tractat al post que publique hui al blog d'Harca i cap allà vos dirigisc, si teniu apetit per llegir aquella historieta. En eixe sentit, les possibilitats que té el segle XIV a la Corona d'Aragó per a historiar i novel·lar sobre fets inspirats en bases documentals reals és immensa. Va ser una centúria apassionant, plena de guerres, aventures, traïcions i revoltes que mereixerien ser narrades amb qualitat literària -o audiovisual-, més enllà de relats com La catedral del mar o coses per l'estil. A veure si algú s'apunta a fer uns Pilars de la Terra o uns Tudor de casa nostra. Pagaria la pena.

#elscatalansmosvolenfurtar

Perplexitat catalana al fòrum de Racocatala.cat

Primer trending topic (TT) espanyol de valenciania, valencianisme i valencianor que jo conega: #elscatalansmosvolenfurtar. Tot va nàixer ahir, cap a les onze i quart de la nit, després que @PauAlabajos i @raquelescriva contestaren les boniques piulades d'un tal @jayues85, que, entre d'altres coses deia: Fill de puta tu puta región de España. El catalanismo es un invento nada más, no tenéis historia, la habéis inventado; Yo no escribo en valenciano porque no sé, me enseñaron catalán o valenciano normalizado. Vivan las normas de El Puig!!! Davant d'això @raquelescriva li va dir: Es muy lícito decir "nos quieren quitar el valenciano" en castellano. define mucho a los valencianos de primera. I aquell li va contestar: "Menuda estúpida que eres. Pues yo lo digo "nos quieren quitar el valenciano. La resposta de @PauAlabajos, desencadenant del hashtag que ha bullit a twitter des d'ahir per la nit, va ser: #elscatalansensvolenfurtar la paella... 1, 2, 3 responda otra vez.

D'immediat, amb la intervenció d'algunes persones, el hashtag va canviar a #elscatalansMOSvolenfurtar i la gent començà a piular sense parar: #elscatalansensvolenfurtar les albaes;#elcatalansensvolenfurtar la Txeperudeta; #elscatalansensvolenfurtar la fallera matxor!; #elscatalansmosvolenfurtar l'albufera; #elscatalansmosvolenfurtar els rovellons :P; #elscatalansmosvolenfurtar la Dama d'Elx! Ah, no, que això ja ho va fer el govern de Madrid...; #elscatalansmosvolenfurtar l'aeroport de Castelló!; #elscatalansmosvolenfurtar a Rita Barberà...Ojala, Ojala; #elscatalansmosvolenfurtar El Micalet de la Seu ( xim pum ole ole pum catapum meeeec ); #elscatalansmosvolenfurtar a Ximo Bayo, quetumbambambamqueten; #elscatalansmosvolenfurtar la "plaia" de Xàtiva; #elscatalansmosvolenfurtar la coca de llanda; #elscatalansmosvolenfurtar a Emilio José, hòstio!; Valencians! Canviem Jorge Javier Vázquez per John Cobra! #elscatalansmosvolenfurtar; #elscatalansmosvolenfurtar els fartons Polo i els Muakis; #elscatalansmosvolenfurtar l'auia de l'ebro; #elscatalansmosvolenfurtar a Rosita Amores; #elscatalansmosvolenfurtar al Senyor Pirotècnic...; #elscatalansmosvolenfurtar la marina alta; #elscatalansmosvolenfurtar al Titi; #elscatalansmosvolenfurtar el penyal d'Ifach (o això eren els alemanys?); #elscatalansensvolenfurtar a calatrava per a q els acabe la sagrada familia; #elscatalansmosvolenfurtar a Pepito Guia; #elscatalansmosvolenfurtar l'harmonia vocàlica; #elscatalansmosvolenfurtar Bancaixa! Arribeu tard, se l'ha quedat Caja Madrid; #elscatalansmosvolenfurtar el "arre gos" "aiva la llebre" "peim" "açò u pague jo" "ira este que flipat" "nano" "che" "truque" "va de bo" ...; #elscatalansmosvolenfurtar el "ves a fer la mà"; #elscatalansmosvolenfurtar a Tonet de l'Alqueria Blanca, recollons pandereta!; #elscatalansmosvolenfurtar els saladitos Velarte i les figuretes de Lladró...; #elscatalansmosvolenfurtar els estudiants de medicina,els mestres i els nostres cantautors,i l'orxata,la cassalla i la mistela;és un lot; #elscatalansmosvolenfurtar la malíccia i el poc coniximent; #elscatalansmosvolenfurtar el trinquet blau del Genovés; #elscatalansmosvolenfurtar la puntualitat del metro de València; #elscatalansmosvolenfurtar la mistela i la cassalla, les clementines, els moros i cristians, el sunsún corda i al Moro Mussa; #elscatalansmosvolenfurtar a Alarte, però no el troben; #elscatalansmosvolenfurtar el poema del pimentó torrat de Vicent Andrés Estellés; i el més retuitejat, #elscatalansmosvolenfurtar, però els de la Gürtel mos han furtat més.

Són només uns pocs exemples del que va passar ahir. Semblava com si tots els valencians valencianoparlants de twitter estiguérem piulant això. Una veritable bogeria, que va convertir l'etiqueta en trending topic estatal, davant la qual cosa començaren les primeres reaccions dels que ho veien des de fora, entre la intolerància d'alguns i la curiositat d'altres: #elscatalansmosvolenfurtar Me tomaría este TT en serio, y no irónicamente.; Creo que #elscatalansmosvolenfurtar es un conflicto entre valencianos y catalanes con tono de humor, pero no estoy seguro; #elscatalansmosvolenfurtar ??? Pero esto que mierda de TT es en ESPAÑA?; Por favor... hag tags en ESPAÑOL #elscatalansmosvolenfurtar . Jino, vi'acé uno con acento andalú que ojú... shufla estoh... ¬¬; #elscatalansmosvolenfurtar manda cojones espaÑoles que esto sea un TT en ESPAÑA, que mal estamos; ¿Que broma es esto? #elscatalansmosvolenfurtar de gilipollas esta el mundo lleno; #MexicoEnTresPalabras #elscatalansmosvolenfurtar, y Orgullosos de Andalucía son TT. ¿Es el día del orgullo autonómico y no me he enterado?; @Naxfleku has visto? Hay valencianos que también se toman estos temas con ironía!!; Todos contra Cataluña: primero andaluces, ahora valencianos. Vascos cuándo?? #elscatalansmosvolenfurtar; Bien, empieza otra dimensión de España más: pancatalanistas contra valencianistas en #elscatalansmosvolenfurtar; No entiendo porque ponéis HTs en extraños dialectos #elscatalansmosvolenfurtar.

Finalment, fins i tot hi hagué catalans que no s'ho prengueren massa bé i començaren a respondre brofegades, com indicà el mateix @PauAlabajos: Moment sublim quan hi ha penya que comença a replicar seriosament a #elscatalansmosvolenfurtar Clarament #elscatalansjaelshanfurtateltrellat. I, en eixa línia, este matí alguns s'han apuntat al carro, però ja no pillaven el mateix sentit irònic, satíric i humorístic d'ahir per la nit. Així, fins que el hashtag ha desaparegut dels TT espanyols i supose que anirà esmorteint-se al llarg del dia de hui. Tot plegat, molt divertit. En ocasions, el twitter serveix per a denunciar determinades accions o per a organitzar protestes. També és útil, però, per a passar una bona estona. I ahir es va fer això, de forma massiva, en clau valencianista. Bonic experiment. Per tant, com deien per ahí, no puc cloure el post sense agrair-li-ho al seu creador: La que ha liat el @PauAlabajos en l'etiqueta #elscatalansmosvolenfurtar Si ens ha de pagar 25 pts per cada resposta, ja pot fer concerts, ja; Hauríem de donar-li les gràcies a @PauAlabajos què és el causant de tot açó xD.

La Roja i l'exèrcit: espanyolisme informatiu

Hui aprofite per a posar ací mateix els dos vídeos que enllace a la columna de l'Informatiu. A la seua manera, ambdós són terrorífics...

 

“¡Viva España! ¡Viva la Roja! Día de las Fuerzas Armadas y ¿por qué no? de la selección española. Representamos al mismo país, con lo cual tiene que ser un orgullo tanto estar en el ejército como estar en el equipo nacional. Viva la Roja y viva lo que haga falta... el que se sienta un poco español, ¿cómo no va decir que viva la Roja? Nosotros, con la selección española al máximo, claro que sí. Porque comparten himno, colores y valores. Esto es como un equipo. Ellos necesitan otro que les pase la pelota y aquí necesitas a alguien que te esté apoyando siempre. Nosotros salimos fuera, hacemos nuestra misión; la selección española sale fuera y hace su misión. Ellos defienden los colores de la bandera, a su modo, y nosotros al nuestro. ¡Podemos! Se sienten completamente identificados, tanto que algunos hasta se emocionan. Un orgullo, ganar el Mundial y que todo el mundo diga que es español y España es la más grande ¡Que viva la Roja! Una selección tan fuerte como sus armas. Está igual de fuerte que el ejército, estoy seguro. Seguramente la Roja sea más fuerte que todo esto. Hoy celebramos el Día de la Patria y los militares celebran el 3-1 a Escocia. Nos enteramos del 3-1. ¡Viva la Roja! ¡Viva España!”

 

Açò, encara que no ho parega, són fragments d’un informatiu de màxima audiència. Supose que molts de vosaltres ja haureu imaginat l’espai i la cadena: els esports de migdia de Cuatro, presentats per Manu Carreño i Manolo Lama. [Continua a la columna de l'Informatiu]

 

Camí de la normalitat valencianista

Hui enllaçaré cap a dos diaris. En primer lloc, la tradicional columna de l'Informatiu, que transcriuré sencera:

Ahir, 9 d’octubre, Alberto Fabra va demostrar que sap parlar valencià, o almenys sap llegir-lo a la perfecció. Desconec si, com va prometre, l’està aprenent o era un simple brindis al sol, però la d’ahir hauria de ser la tònica habitual: cal que el nostre president, per tot el que representa, use la llengua valenciana tant com puga i en tots els àmbits que puga. La seua actitud em recordà la de molts usuaris valencianoparlants de twitter, que escriuen sempre en castellà i ahir es llançaren a fer-ho en valencià mitjançant els hashtags #orgullvalencia i #9doctubre, que, per a satisfacció de tots, arribaren a ser trending topic a nivell estatal. Esperem que la cosa continue i mantinguen l’orgull per tindre una llengua pròpia de forma quotidiana, no només quan arriba el dia dels valencians.   

Alhora, això també em va fer recordar la recent estrena del documental “Una llengua que camina”, sobre els avanços i les dificultats del nostre sistema educatiu. Com s’hi diu, malgrat que els alumnes més preparats són els que ixen de les línies en valencià, la Generalitat hi posa traves. Una bona forma de combatre el fracàs escolar! Esperem també que el president Fabra i el conseller Císcar no continuen per eixe camí i no aprofundisquen la deshonrosa xifra que Camps i Font de Mora els van deixar: la davallada del percentatge de l’ensenyament en valencià. La majoria social reclama tot el contrari, el seu augment, segons assenyalen les enquestes, les peticions de matriculació o altres indicadors, com ara la vitalitat de la música en valencià. Afortunadament, deia el cantant Miquel Gil esta darrera setmana que s’està malacostumant a treballar dins del territori valencià, tota una novetat per a ell. Xino xano, malgrat tot i amb la lluita de la societat civil, sembla que el valencià i el valencianisme continuen agafant força dins de la nostra societat. No tot està perdut des d’este punt de vista.

Un altre bon senyal és la participació sense incidents del valencianisme progressista en la baixada de la Reial Senyera a València i la processó cívica del 9 d’octubre. Després que el 2006 tinguérem més clara la legitimitat de la bandera tricolor com a ensenya dels valencians, el 2007 el Bloc Jove féu una primera participació oficial del valencianisme d’esquerres, amb unes 50 persones. El 2008 hi anaren més o menys els mateixos, encara que aquella edició es veié enrarida per l’estelada catalana gegant que va ser desplegada a la plaça de l’Ajuntament. A l’any següent, la cinquantena que hi repetí fou greument agredida i expulsada de la processó per elements d’extrema dreta. Amb tot, el 2010 augmentà el nombre de valencianistes assistents, aplegats ara pel Centre d’Actuació Valencianista, vora un centenar, que també hagueren de patir amenaces. Finalment, enguany ha convocat la Coalició Compromís, reunint a unes 150 persones, que han desfilat sense problemes pels carrers de València. A més, la regidora Consol Castillo ha portat un dels bordons de la Senyera, fent visualitzar la força política del valencianisme. De vegades, amb una mica d’optimisme, podem pensar que anem camí de la normalitat valencianista. Tant de bo.

Estàtua de Francesc de Vinatea a la plaça de l'Ajuntament de València

I, en segon lloc, enllaçaré la notícia que José Luis García ha publicat hui mateix al Levante-EMV, a la secció Panorama i en valencià, relativa als nous coneixements sobre la revolta encapçalada per Francesc de Vinatea que vaig comentar ací mateix fa uns dies:

Una investigació de l'expert valencià en Història Medieval Vicent Baydal llança quasi set segles després nova llum sobre els fets de Vinatea, qui fora jurat de la capital del Regne de València i tingut a partir de la historiografia com un heroi medieval valencià, per la seua revolta contra el poder real en el primer terç del segle XIV. Segons els estudis de Baydal, que formen part de la seua tesi doctoral presentada fa uns mesos -Els fonaments del pactisme valencià (1250-1365)-, la revolta de la ciutat de València encapçalada per Francesc de Vinatea no es va produïr en 1333, com es dóna per fet, sinó entre desembre de 1331 i gener de 1332.

Les noves dades sorgeixen del registre dels arxius de la Corona d'Aragó, ja que fins ara tot coneixement acadèmic sobre els successos es basaven en la crònica de Pere el Cerimoniós i les informacions de l'Arxiu Municipal de València. Una nova informació que també modifica les circumstàncies de l'alçament. Segons la hipòtesi de Baydal, Pere el Cerimoniós acusà al seu germanastre Ferran de ser el responsable últim de la revolta de Vinatea. "Ho fa en la crònica que Pere va escriure al final del seu regnat; i ho fa per a netejar la seua imatge, ja que havia ordenat l'assassinat de Ferran", apunta l'expert. Així, mentre fins a ara es donava per fet que la revolta va ser la reacció directa a la donació per part del rei Alfons el Benigne al seu fill l'infant Ferran de les principals viles valencianes, Baydal apunta altra versió. "La realitat és que Alfons el Benigne no va lliurar les viles (Morella, Alzira, Morvedre, Xàtiva i Castelló) a Ferran, sinó a la seua dona, la reina Elionor, com regal de noces en 1329. Ferran no havia nascut encara", explica.

De fet, la revolta de València tampoc va ser immediata. Va haver una primera resistència, diu Baydal, però la revolta es va produir dos anys després, en 1331, quan el rei amplia els poders d'Elionor sobre aquelles viles. És llavors quan Vinatea encapçala una rebel·lió des de València en solidaritat amb aquells nuclis. El jurat de la capital entenia que la cessió d'aquestes afebleria la posició de la capital del Regne. L'alçament de Valencia va provocar que el rei revocara l'ampliació dels poders d'Elionor, però van seguir sota domini de la reina durant un temps fins la mort d'Alfons el Benigne en 1336, una cosa que la versió oficial tampoc contemplava, afig l'investigador.

Baydal, que amb motiu del 9 d'Octubre ja ha apuntat la base del seu estudi en el seu blog personal -www.ventdcabylia.com-, publicarà una article a la fi d'any en una revista brasilera especialitzada en historiamedieval. De moment, conclou, convindria "pensar a canviar el text del pedestal de l'estàtua de Vinatea que presideix la plaça de l'Ajuntament", datat, ara ho sabem, de manera errònia.

Els fets de Vinatea (1331-1332)

 Francesc de Vinatea (Mural de Ramon Stolz a l'Ajuntament de València, 1958)

Ara que s'acosta el 9 d'octubre, sembla un bon moment per a parlar d'un dels passatges de la meua tesi que pot resultar més interessant per al valencianisme i els valencianistes. Per atzars de la vida, bàsicament deguts a la urgència per augmentar el currículum davant la lentitud de les publicacions acadèmiques, l'article que se'n deriva veurà la llum en breu -si tot va bé- en una revista digital brasilera d'història medieval, en llengua portuguesa. Avisaré en el seu moment, però, en tot cas, vos deixe ací la versió en valencià, per tal que pugueu llegir-la en línia. El text porta per títol A figura de Francesc de Vinatea no reino de Valência. Da crônica real aos documentos arquivísticos (1331-1332), i  a continuació vos en faig cinc cèntims. 

Podem començar per ubicar el simbolisme històric de la figura de Francesc de Vinatea per als valencians: una mena de William Wallace per als escocesos o de Wilhem Tell per als suïssos, és a dir, un heroi nacional medieval, revoltat contra l'opressió i la injustícia dels mals governs. És el valor que la historiografia liberal i romàntica valenciana li va donar a partir de la lectura de la crònica de Pere el Cerimoniós (1336-1387), en la qual es narrava com Vinatea encapçalà una rebel·lió contra el pare d'aquell, Alfons el Benigne (1327-1336), quan este tractà de donar les principals viles reials del regne (Morella, Xàtiva, Alzira, Morvedre, Castelló i Borriana) a l'infant Ferran, el fill que acabava de tindre amb Elionor de Castella. Davant les amenaces de Vinatea, fetes en nom de la ciutat de València, hauria tingut lloc el famós diàleg entre el Benigne i la reina Elionor:

– Ah, reina! Açò volíets vós oir?
E ella, tota irada, plorant, dix:
– Senyor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos.
E lo senyor rei respòs:
– Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons.

Amb tot, malgrat la importància simbòlica d'aquells fets, la realitat és que pràcticament ningú havia procedit a investigar el que en diuen els documents. Únicament s'hi aproximaren Joan Baptista Perales a finals del segle XIX i Salvador Carreres en la dècada de 1930, bo i tractant de jugar amb la poca informació sobre la qüestió que es pot trobar a l'Arxiu Municipal de València (de fet, el Manual de Consells corresponent a aquella època no s'ha conservat, en contrast amb els d'abans i després). En primer lloc, Perales s'adonà que Vinatea havia estat jurat de València, la màxima magistratura de govern de la capital, a partir de maig de 1333, el mateix any que va morir, per la qual cosa suposà que la rebel·lió narrada a la crònica hauria tingut lloc en algun moment de la segona meitat d'aquella anualitat. 

Mig segle més tard, però, Carreres realitzà una nova proposta de datació, atenent al fet que llavors es coneixia l'itinerari detallat d'Alfons el Benigne, el qual indicava que la segona meitat de 1333 l'havia passada a Catalunya i Aragó. La rebel·lió, per tant, no podia haver-se produït llavors. Així, amb l'itinerari a la mà, proposà un altre període: del 8 de juny de 1332 al 14 de gener de 1333, quan el rei estigué permanentment a València i, encara que Vinatea no era jurat, era membre del Consell municipal valentí. Fóra com fóra, la data que tradicionalment es considerà vàlida fou la de 1333 i, per exemple, així consta a la Viquipèdia o al pedestal de l'estàtua que en 1993 -el pretés 660 aniversari- s'erigí a la plaça de l'Ajuntament de València:

Francesc de Vinatea, jurat de la ciutat, impedí en 1333 a Alfons II el contrafur que dividia el regne de València a favor de l’infant Ferrando, fill de Leonor de Castella

Però ara, gràcies a una investigació duta a terme en els fons de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, hem pogut saber que ni aquella datació és la correcta, ni tampoc que els fets succeïren com es narren a la crònica reial. De fet, malgrat conéixer-los de primera mà, Pere el Cerimoniós els degué alterar conscientment amb un objectiu: justificar el seu posterior assassinat de l'infant Ferran. En efecte, en 1363 ordenà la seua mort, el que segons el cronista saragossà Jerónimo Zurita causà la indignació dels principals barons de la Corona: el infante era muy buen príncipe y de gran valor... y muchos caballeros, así aragoneses como catalanes y castellanos, le servían y seguían en la guerra, y era comúnmente amado de todos. Per tant, aquell assassinat constituí un cas "greu i inopinat", que provocà grande infamia contra la persona del rey. Però el Cerimoniós s'encarregà de deixar una imatge ben negativa de l'infant Ferran a la seua crònica, que en certa manera justificava l'ordre de matar-lo: segons el text, hauria estat el principal causant de la revolta liderada per Vinatea, en ser el beneficiari, en el moment de nàixer, de l'alienació dels principals nuclis reials valencians.

Per contra, els documents de la cancelleria reial indiquen clarament que no fou l'infant Ferran qui rebé les viles, sinó sa mare, la reina Elionor, en el moment del seu casament amb Alfons el Benigne, a començaments de 1329. El monarca li concedí, com a dot, Osca, Calataiud, Montblanc, Tàrrega, Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló de la Plana. I també ara sabem que, des d'un bon començament, els habitants dels nuclis valencians es rebel·laren contra aquella donació. En conseqüència, es negaren a anar a València, on els havia convocat el rei entre abril i maig de 1329 per tal de jurar la reina com a nova senyora. I, mentre sol·licitaven audiència al Benigne i als governants municipals de València, Elionor mostrava el seu tarannà dient que no havie més furs ni privilegis en la terra, sinó quan ere la volentat del rey, e als qui la contrastaven, que·ls tolguéssen lo cap e·ls posàssen en una forca. El monarca, en tot cas, estava decidit a afavorir la seua muller i amenaçà a tort i a dret. Primerament, denegà l'audiència i, a continuació, advertí als jurats de la capital -entre els quals estava el cronista Ramon Muntaner- que si donaven cap mena de suport als de la resta de les viles apareixerien penjats al maytí als portals de lurs alberchs. La cosa, però, no quedà ací i, davant la reticència dels valencians, el Benigne anà en persona a atacar alguna d'aquelles viles, amb nocturnitat:

El dit senyor rey, armat de son cos, de nit, ab moltes companyes de cavall armades, modo hostili, fort mogut e ençés de gran ira, e per grans induccions feytes per part de la dita senyora reyna, cavalgà e anà contra alcunes de les dites viles fort menaçant, car tardaven de consentir e de trametre los síndichs damunt dits.

També amenaçà amb pegar foc a aquells nuclis reials, de manera que finalment els seus pobladors decidiren enviar representants a la ciutat de València per tal d'acceptar la donació a la reina. L'acte que se'n derivà fou narrat pels mateixos síndics uns anys després i, segons digueren, Alfons el Benigne hagué de consentir públicament la concessió de les viles fins a tres vegades. I, tot just la concessió prengué efecte, la reina Elionor començà a renegar de l’enorme donació rebuda:

Tenín lo senyor rey lo Avangèlister ubert, e la creu sobre aquell, stech dit públicament e alta: ‘Present la dita senyora reyna, et dona Sancha, et Lope Péreç, degà de la ciutat de València, e d’altres de part de la senyora reyna, et molts d’altres en gran multitud, senyor, manats vós que consintam estes donacions?’ Lo qual dit senyor rey respós que ‘Och’.
Ítem, declaren que altra vegada encontinent stech replicat: ‘E, donchs, senyor, axí u manats?’ Lo qual senyor rey respós que ‘Och’.
Ítem, declaren que terça vegada stech dit: ‘E, donchs, senyor, axí de tot en tot o volets?’ Lo qual dit senyor rey respós que ‘Och’. E, adonchs, encontinent estech dit: ‘Donchs, senyor, per força dels vostres manaments e per temor de la vostra ira e indignació, haurem-ho a fer. Et sien d’açò testimonis aquests prelats, richs hòmens, cavallers e altres que ací són’.
Ítem, declaren que, reebén enaxí lo dit senyor rey lo sagrament, encontinent començà la dita senyora reyna haver mala fe sobre les dites donacions. Et aquí stech dit per part sua: ‘Esto no vale nada, que bien es por [... ...] o más’, o semblants paraules.

És una veritable llàstima que no es conserve sencera la frase que digué la reina Elionor. En tot cas, ens podem quedar amb el seu menyspreu flagrant: Esto no vale nada... D'altra banda, uns mesos després de l'acceptació de les donacions, nasqué l'infant Ferran i llavors rebé certes viles del sud valencià, com ara Oriola, Guardamar, Elda, Novelda o Asp. Però, fins on sabem, allò no causà més resistència que una carta enviada al monarca, i, per contra, els seus governants juraren de seguida l'infant com a nou senyor. No obstant això, el que cal destacar és que la crònica de Pere el Cerimoniós altera totalment els fets: diu que primer es donaren a Ferran estos darrers nuclis meridionals i que després se li féu una segona donació -de Morella i les altres viles esmentades-, el que hauria provocat la revolta de València, encapçalada per Vinatea, i la revocació de les donacions. Finalment, com a conseqüència de tot allò, la reina Elionor hauria començat la persecució del Cerimoniós i els seus valedors, puix intentà assassinar-lo per tal que la Corona fóra heretada pel seu fill, Ferran.

Tanmateix, com tracte de demostrar amb detall a l'article, tant la successió com el contingut d'aquells esdeveniments va ser ben diferent. La primera donació, com ja he dit, fou a la reina, la segona a l'infant Ferran i, a continuació, s'encetà la persecució contra els defensors de Pere el Cerimoniós, que llavors era un xiquet. Així, per exemple, a començaments de 1331 Lope de Concud fou ajusticiat, acusat de fer conjurs màgics contra Elionor, i durant els mesos centrals de l'any el Cerimoniós fou dut pels seus curadors a prop de la frontera de França, per si es veia obligat a fugir de la Corona. Precisament llavors, el rei féu una altra donació a la reina -desconeguda fins ara: augmentà els seus poders sobre els pobladors de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló, bo i concedint-li la plenitudo potestatis. Hi podria fer tot allò que volguera, tant com si fóra el mateix rei. I poc després, a finals d'octubre de 1331, Alfons el Benigne es dirigí al regne de València -perquè Guardamar havia estat assolada pels musulmans nassarites- i aprofità per tornar a citar els representants d'aquelles viles a València, amb l'objectiu de fer-los jurar i acceptar la nova donació. Però ara la resistència encara seria major. Es negaren en redó a anar-hi i, com diu la crònica en un dels seus passatges, degueren rebre els enviats del rei a pedrades:

A ço no prengueren paciència los dits llocs ne ho volgueren atorgar ne consentir, ans hi hac alguns llocs qui volgueren llapidar los missatgers.

Així, amb molta probabilitat fou llavors, entre el 19 de desembre de 1331 i el 10 de gener de 1332, quan es produí la revolta encapçalada per Vinatea, que es pot seguir a través de la pròpia crònica. S'hi reuniren molts e diversos consells, en els quals s’acordà aparellar militarment el poble de la ciutat –per deenes, e centenars, e milers– amb l’objectiu de respondre a qualsevol agressió del rei si este, per presó o per mort, forçava als que no volien consentir la nova donació. En concret, si allò passava s’actuaria de forma immediata i rotunda, puix el Consell municipal de València ordenà que, en eixe cas, isquera tota la gent de la ciutat per tal que mil hòmens anaren a les posades dels consellers reials i els assassinaren ab totes llur companyes, mentre la resta es desplaçaria al palau reial per tal de matar a tots els presents, excepte al rei, la reina i l’infant Ferran. Acordat això, Vinatea s’oferí a explicar la decisió al monarca i, acompanyat pels governants de la capital, exposà el rebuig general a la concessió i la intenció de matar a tots els del palau, a tall d’espasa, si la decisió es mantenia. Llavors es produí el diàleg abans esmentat entre el Benigne i Elionor, i, finalment, davant l’amenaça de mort, els consellers reials haurien optat per revocar les donacions a la reina, que haurien quedat cancel·lades, tornant les viles al rei.

Amb tot, també pels documents, sabem que en realitat les donacions no s'anul·laren, sinó que Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló continuaren sota domini de la reina Elionor fins la mort d'Alfons el Benigne vora cinc anys després, en 1336. En qualsevol cas, la revolta de Vinatea -que ara hem pogut saber que fou jurat de maig de 1331 a maig de 1332- tingué un doble resultat: d'una banda, no s'atorgà a la reina la plenitudo potestatis -degué ser cancel·lada, o, com a mínim, no fou reconeguda ni acceptada pels habitants de les viles en qüestió-, alhora que la facció procastellana de la cort fou afeblida, amb el desterrament de l'ama de la reina, Sancha de Velasco, i el canvi d'alguns membres del Consell reial. En este sentit, també he pogut documentar el moment de l'expulsió d'aquella dona, que es produí entre febrer i març de 1332, molt poc després de la nova datació proposada per als fets de Vinatea, el que sembla confirmar-la per complet. Així, hagué d'abandonar la Corona al crit de fora, fora de Aragó, la vella mala i, a partir de llavors, la influència de la reina Elionor sobre els designis del monarca es reduí considerablement. 

Tot plegat, doncs, els fets de Vinatea s'han de situar entre començaments de 1329, quan Alfons el Benigne i Elionor de Castella es casaren, i els primers mesos de 1332, quan Sancha de Velasco fou desterrada. I, en consonància amb això, el motí liderat per Francesc de Vinatea degué produir-se un poc abans d'aquella darrera data, entre desembre de 1331 i gener de 1332, segons assenyalen els documents aplegats. Per tant, les dates proposades per Joan Baptista Perales i Salvador Carreres són errònies, com també ho és la que s'indica a l'estàtua que Vinatea té actualment a València. I el principal responsable d'esta confusió és el text de la crònica de Pere el Cerimoniós, que manipulà la successió i la realitat dels fets, segurament per a demostrar que l'infant Ferran mereixia la mort, ja que, al cap i a la fi, la seua persona havia ocasionat revoltes com aquella. No debades, la intenció del Cerimoniós reeixí per complet i al llarg de tot este temps la figura del fill de la reina Elionor ha estat generalment mostrada per la historiografia de casa nostra com la d'algú que va entorpir les relacions entre Castella i Aragó. Però si s'han de buscar culpables en esta ocasió -des del punt de vista dels nuclis reials valencians- s'han de fixar en la reina Elionor, el govern de la qual, de fet, ocasionà nombroses queixes dels dirigents de les viles fins a la fi del seu senyoriu, en 1336.

Finalment, pel que fa a la intervenció de Vinatea, interpretada tradicionalment com la d'un heroi que defensà els interessos de tots els valencians, també s'han de matisar les coses. Cal indicar, en primer lloc, que es limità a defensar l'interés de València i la resta de l'estament reial. Per tant, aquella rebel·lió no tenia res a veure amb els valencians que no pertanyien a la senyoria reial, és a dir, a tots aquells que eren vassalls directes d'altres senyors laics o eclesiàstics. En este sentit, els governants de la capital volgueren defensar les principals viles reials perquè eixa era la part del regne sobre la que exercien una influència directa, de manera que, com menys gran fóra l'estament reial, menys poder tindria València. D'ací que Vinatea diguera que: separats les viles e lochs tan appropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res. Els valentins no volien que el rei desmembrara el seu patrimoni i el concedira a altres senyors perquè allò suposava la pèrdua del seu propi poder. Per tant, podem concloure que Vinatea, estrictament, no s'alçà en nom de tot el poble valencià, sinó del poble de la ciutat de València i de les altres viles reials (llavors eren Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira, Castelló de la Plana, Borriana, Vila-real, Castellfabib, Ademús, Alpont, Llíria, Cullera, Ontinyent, Bocairent, Penàguila, Castalla, Biar i Xixona).

En qualsevol cas, una cosa no se li podrà discutir a Vinatea: la seua valentia per a alçar-se contra el mal govern, és a dir, contra aquelles decisions que perjudicaven els interessos i les llibertats de la gent del comú, encara que hagueren estat directament ordenades pels reis. En eixe sentit, el cavaller morellà Francesc de Vinatea pot ser considerat tot un símbol. Cal ser valent i defensar la llibertat i el bon govern.