Vicente, Arancha Bonete... valencianos que progresan

Pocholo, Arancha i Lola

El títol del post, "Vicente, Arancha Bonete... valencianos que progresan", correspon a una entrevista feta per Guillermo Ruiz per a Las Provincias el 2004, l'any en què Arancha Bonete va ser escollida Miss Playboy Latina TV. I sí, Arancha Bonete és valenciana, nascuda el 1977 en la ciutat de València, de família de militars, antiga estudiant de Farmàcia i actual nòvia de Pocholo, perquè eixa és la raó d'este escrit: el pur i dur xafardeig, adient al cap de setmana de festes de la Barceloneta, segons el qual sé que Pocholo i Arancha, després d'haver protagonitzat Pocholo 07 (sin domicilio fijo) a La Sexta, estan efectivament vivint com a parella. Si més no, l'amiga d'una amiga ha vist Pocholo instal·lar-se a la casa d'Arancha a València, propet del nou llit del Túria... Ui, ui, ui, ui, els valencians acollim el nou amor del cosí dels néts de Franco i exgendre d'Adolfo Suárez

L'Himne de València per la Trasobares

A través de Taronget a valencianisme.com em va arribar açò:

Sí, Manuela Trasobares cantant l'Himne de València dels mestres Serrano i Thous. I, com deia l'Apòstata Desficiosa, Trasobares, tota un personatge, és de l'Empordà, pintora, escultora, artista fallera, mezzosoprano i transsexual. I, a més a més, apitxa i tot, com si fóra la Piquer cantant La Maredeueta. Com sempre, hi trobem molts bons comentaris:
Loregne91: Me cagueeen toot aixo que eees???es un tio en deberes (sic) eh,damunt catala Rogerdeflor80: matame!!!!! joer como desafina ya comrendo la formacion de la gota fria en el levante peninsular. Espectacular el remate final, sin palabra
Andarella: és... senzillament impressionant (literalment, perquè impressiona).
Xavi d'Alacant: M´acabe de meravellar de que algú puga fer una actuació tan sublime, tan esgarradora, amb tant se sentiment amb un micròfon del singstar i un peu de micro que és el trípode d´una càmera de fotos. Senzillament magnífic...!!! xD

El que ensenya la Història

Ja està bé de monarquies

La fraseologia de l'esquerra independentista catalanista, de vegades, esgarrifa des del punt de vista de la historiografia. Així, el darrer comunicat de Jaume Roura, militant d'Endavant-OSAN encausat per l'Audiència Nacional espanyola per injúries al rei d'Espanya, rebutja les autoinculpacions públiques de membres d'ERC afirmant que: Les lluites d'alliberament nacional, social i antipatriarcal són indestriables. Només les classes populars catalanes, tal i com ens ensenya la Història, s'han mantingut fidels a la causa nacional. Són les úniques que podran alliberar el país.

I esgarrifa, dic, perquè la història no ensenya això: ni les classes populars són un bloc monolític i mític al qual admirar pel fet de ser "populars" ni encara menys la història estableix un camí fixe i únic. De fet, no estableix camins; simplement els ajuda a construir en base a uns valors contemporanis determinats, que cada ideologia o filosofia de vida col·lectiva ha de triar. Supose, però, que estos discursos es limiten a reproduir clixés heretats dels anys '60 i '70, quan, com va dir Jordi Casassas en la presentació del darrer llibre de Giovanni C. Cattini, els historiadors eren considerats quasi déus per part de la ideologia política, a l'estil de Marx i el comunisme. Ara no som res, si més no, al País Valencià; ni tant ni tan poc...

Comença 'Público'

Un bon lloc públic de València (com abans el Mercat de Colom)

Hui ha eixit el "número 1 - any 1" de Público, amb indicatiu DVD de "Los lunes al sol" (demà "Farenheit 9/11"), en lloc privilegiat als quioscos i a 50 cèntims, com havíem anunciat. És un diari fill de l'era d'internet i la premsa gratuïta, amb una maquetació que recorda en certa manera la de l'Avui, amb una evident (gran) mancança d'edicions locals i una tendència clarament progressista-esquerrana. M'agrada que hagen triat com a monuments representatius de Barcelona 'L'estel ferit' i de València el Mercat Central. I de les columnes que he pogut llegir hui em quede amb algunes reflexions de Javier Sádaba (1) i Rafael Reig (2):

1: Me decido a escribir por si acaso. Dicho de otra forma, porque a pesar de todo, con escepticismo y contra casi toda esperanza, uno se hace la ilusión de que tal vez la palabra tenga eco o, por lo menos, moleste; que no es poco en una situación como la actual, que de apocalíptica no tiene, por cierto, mucho, pero de mezquina e intrascendente, bastante.

2: Para pensar de verdad, hay que arriesgarse a no tener razón. El que piensa sobre seguro, sin correr ningún riesgo, es verdad que nunca dice nada incorrecto, pero en realidad tampoco dice nada de interés.

Retorn

Vacances

Fi de vacances

Vacança i blog

Bé xiquets, me'n vaig de vacances, no amb tota la feina feta, però sí la principal i les idees ben claretes per al que resta d'any. Ens veiem d'ací un parell de setmanes. Per cert, qui em tinga enllaçat en l'antiga direcció de Blogger (ací explique el per què de les 'errades' en el nom) pot fer-ho ara a la nova: http://www.ventdcabylia.com. Gràcies a tots aquells que se n'havíeu adonat i ja ho heu canviat. Fins prompte!

Noves petjades dels OT i d'Orxata

Xe, xe, xe, els Ovidi Twins, si més no Garcieta, han obert un blog en myspace i no m'havíeu dit res? Ànim!

Casualment, esta setmana he conegut cibernèticament el president del seu club 'oficial' de fans, un filòleg valencià que viu a Barcelona (un altre), que m'ha proposat ser-ne vicepresident, càrrec que possiblement es podrà fer efectiu si el convide a alguna birra. L'encontre ha sorgit a partir de la recerca sobre el terme "borrelló", que he documentat a València de forma bastant primerenca en 1310, en les les ordenances sobre l'ofici dels teixidors del cap-i-casal, incloses als manuals de consells de l'Arxiu Municipal de València, publicades al Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València. I. (1296-1345), editat per Antoni Furió i Ferran Garcia-Oliver. En particular, la menció és la següent:

Ordinacions fetes per causa dels texidors de draps de li e altres filaces primes

Die veneris VIIº kalendas iulii anno quo supra [1310], foren lets e publicats en lo Consell les ordenacions e capítols dejús scrits: [...] Ítem, que null hom no gos mesclar ne fer mesclar, ço és a saber, borra, repèl, pèl de cabrit, peçols, borrellons ne gratusa de pelicer ab nenguna lana.

D'altra banda, este estiu han penjat al Youtube "La Movie" del festival de música electrònica de Ger de Ribes del 2006, amb fragments de l'actuació d'Orxata Sound System, Ovidi Twins i Ix:

Més d'Orxata Sound System:

Més d'Ovidi Twins (com a bonus track de "La Movie"):

I, després d'Antiherois, més d'Orxata Sound System (com a segon bonus track de "La Movie"). Sembla, a més a més, que, com en el mític concert underground de Gandia de l'estiu del mateix 2006, els Orxata van acabar homenatjant el gran Ximo Bayo...:

"Público Actual"

Interessant post de Saül Gordillo sobre la imminent aparició de Público Actual [blog no oficial?], un diari estatal en paper a l'esquerra d'El País, finançat per Jaume Roures (el de La Sexta), de 50 cèntims (íntegrament per al quiosquer per tal que el pose a la vista) i conduït per bloguers de renom de la blogosfera en castellà (Escolar, Guerra eterna, Periodismo incendiario). Per cert, cerquen periodistes per anar a la seu central que estarà Madrid, però diuen que seran catalanistes...

"A guanyar diners... on estan"

Orxata i èxtasis: Moloko valencià (Peu de foto de la Valenciclopèdia)

L'humor popular supera la realitat, amb escreix. Durant el mes d'agost s'ha creat l'entrada Joan Monleon en la Valenciclopèdia, que ens ensenya com la filosofia monleoniana ha influït en la trajectòria política valenciana:

En después de l'auge va vindre la seua canonització: El show de Monleón. Un programa de varietats on les monleonetes, portades des de les Filipines i que a colp de taronjà, (Clemenvilla) cantaven en accent de l'Horta i ensenyaven cuixa. Tamé hi havia un moment on les monleonetes portaven les vidrioles a cada mà a l'altura dels pits. Ser explícit no era lo seu. "A guanyar diners... on estan... on estan, a guanyar diners, on estan... on estan...": Esta frase cantà per les monleonetes va entrar en els cervells de personatges que después (i encara estan ) arribarien al pedestal mes alt del comandament de ésta, nuestra comunidad. Personatges com Saplana o el Fabra. Actualment esta cançó és l'himne dels constructors de la Comunidad Valenciana S.A.

Pels qui no conegueu tan carismàtic personatge valencià, podeu consultar l'entrada més seriosa de la Viquipèdia, així com la d'El show de Joan Monleón, el programa dels primers temps de Canal 9 que li va donar record perenne en la memòria dels valencians amb les seues monleonettes (una mena de mamachichos), les vedrioles, les tropecentesmil pessetes i la paella russa (amb la seua cuixa de pollastre, la carxofa, la clòtxina...). Com a mostra uns botons (i n'hi ha més):

La cançó de les monleonettes

La paella russa

El joc dels campanars i la carrereta de Monleon

Entrevista a Mira (III)

Mira i Climent. Maig del 2007 (Bernatff)

Continue transcrivint l'entrevista de Juli Capilla a Joan Francesc Mira publicada a L'Avenç, en este cas els seus passatges sobre la política i el nacionalisme valencià. Malgrat acusar ERPV de ser "la flama pura" (i això que no volia opinar-ne), sembla que Mira encarne el país exclusivament en la gent del Bloc. En qualsevol cas, disecciona clarament la tragèdia del país, representada per les aclaparadores victòries electorals del PP: la destrucció del territori i la desaparició de la llengua, ço és, del principal patrimoni -material i immaterial- dels valencians. El principal problema és que per tal d'haver-hi un patrimoni col·lectiu (un conjunt de béns heretats) ha d'existir eixe col·lectiu i sembla que els valencians, malgrat tindre una història política comuna, encara no existim com a col·lectiu. Com no es cansa de repetir el nostre president Camps en els seus discursos som castellonencs, valencians i alacantins -no valencians en conjunt-, provincians d'una comunidad, que se ha puesto en marcha y que nadie va a parar, que ha generado empleo y prosperidad, [y que] siempre, siempre, siempre, será leal al proyecto colectivo más apasionante y bonito que hay en el mundo, que se llama España.

JC: Fins i tot els darrers anys s'ha produït una revisió dels postulats de Fuster. JFM: Això és el que el mateix Fuster esperava. Encara més , cal dir que la primera revisió de Fuster la va fer ell mateix. Als anys seixanta era ben habitual de fer afirmacions molt taxatives. Era propi de l'època. Vam concebre el país des d'un punt vista nacional homogeni. Vam pensar que faríem la societat de dalt a baix, que acabaríem amb el capitalisme i amb l'explotació i que instauraríem una mena de socialisme democràtic, pacífic i harmònic. De vegades, però, aquestes idees tot i no dur-se plenament a la pràctica serveixen per a engegar projectes. És obvi que no vam fer la revolució ni la independència dels Països Catalans unificats, però tota aquella efervescència ideològica i política va significar el motor d'engegada per al País Valencià. [...]

JC: Quines són les raons que expliquen que la presència política a les Corts Valencianes per part dels partits nacionalistes haja estat tan minsa o quasi inexistent? En canvi, a les comarques i als municipis... JFM: És una tragèdia. Un país sense una estructura política pròpia no és un país. Sense polítiques pròpies percebudes com a pròpies, no existim. Els altres partits també es diuen valencians, però són percebuts com a espanyols. És molt simptomàtic que en les darreres eleccions Esquerra Unida tancara la campanya a València recorrent a Gaspar Llamazares. O que el PSOE valencià amagara les sigles PSPV. Això significa que el conjunt de la societat percebrà els partits polítics en clau espanyola, en clau d'Espanya. I que, en conseqüència, aquestes forces polítiques no defineixen un espai nacional propi, sinó que reforcen la percepció d'un espai polític espanyol. En canvi, l'existència dels partits nacionalistes permet aquesta percepció nacional, la delimitació d'un territori propi. I això explica que els partits estatals, a pesar que es diuen més o menys "valencianistes", inclosos els d'esquerres, no puguen tolerar el nacionalisme polític valencià. Ells limiten el seu valencianisme a una miqueta de llengua, una miqueta d'autonomia.[...] Durant anys i anys, s'han dedicat a eliminar, suprimir, liquidar, metòdicament, el nacionalisme polític valencià. I ho han fet des de tots els partits polítics, inclòs el PSPV; i també des dels mitjans de comunicació i des de bona part de la intel·lectualitat; de vegades, amb rialletes i menyspreu.[...] I ai, és clar, marca i limita moltíssim. Perquè a més, quan tu tens, pràcticament, tots els mitjans de comunicació en contra, és molt difícil de mantenir-se en una societat i de difondre un projecte de país.

JC: El nacionalisme valencià serà d'esquerres o no serà...
JFM: En aquest país és molt difícil que l'existència i manteniment d'un nacionalisme polític tinga una base social com la que té Convergència i Unió, per entendre'ns; per diverses raons i per història diferent... El nacionalisme en aquest paí ara com ara només pot ser d'esquerra o, preferiblement, de centre-esquerra. Aquest nacionalisme, però, s'ha vist constantment entrebancat i atacat. Que el Bloc haja mantingut, malgrat tot, un electorat fidel, que a nivell municipal és molt valuós i admirable, ara mateix amb 300 regidors, és molt important per a aquest país. Imaginem-nos la vida política valenciana sense ni tan sols aquesta força política emblemàtica com és el Bloc: seria el desert absolut, no quedaria cap punt polític de referència, i sense això un país és un no-país.

JC: I com valora la presència d'Esquerra Republicana al País Valencià?
JFM: M'estime més no fer-ne cap valoració. Perquè ja vaig dir fa temps el que pensava al respecte... Que no era indispensable, com a mínim. En qualsevol cas, no té importància ni crec que la tindrà mai, si no és que canvien de visió. Mentre no canvien, continuaran sent una cosa accessòria, que de vegades pot resultar incòmoda o molesta i d'altres ni tan sols això. Però sembla que n'estan molt contents i pagats. Ells són la flama pura. En fi, quant a puresa, també hi ha el Partido Comunista de los Pueblos de España... [...]

JC: Com veu el futur nacional dels valencians? Quines són les seues preocupacions primordials respecte al país?
JFM: Les dues coses que més em preocupen ara com ara són la llengua, d'una banda, i la destrucció del territori, per una altra. El que s'està fent en aquest país no té nom. La destrucció sistemàtica del litoral i del patrimoni mediambiental que estem patint no té parangó en cap país del món. Ni tan sols als Estats Units que són el paradigma del capitalisme, i on pots comprovar que tota la costa de Califòrnia, per exemple, està intacta i preservada. Ni la Itàlia civilitzada, ni a França, ni a Alemanya... Ací ningú no té clar què és patrimoni comú: no és patrimoni la història, la cultura, la llengua, l'arquitectura, el paisatge... No hi ha patrimoni propi valorat potser perquè no hi ha valoració de la pàtria pròpia. Ací es destrueix amb total tranquil·litat i impunitat i s'enalteix això com a sinònim de progrés, d'èxit i de glòria.

JC: Això explica l'èxit aclaparador del PP a les darreres eleccions...
JFM: En part. Són emblemes externs del seu èxit. Després, ningú no veu que la realitat del País Valencià és que la renda per càpita és cada vegada més baixa comparativament, que estem per sota d'Aragó, de Castella-Lleó, de la Rioja, etc. I que això repercuteix en la sanitat pública, en l'educació, en les comunicacions... Però ací això no té cap importància perquè el que es tracta és de pregonar contínuament que som els millors. I la gent cada vegada s'ho creu més. I com que allò que podria haver sigut una oposició directa i constructiva no s'ha produït... [...] Hauríem d'haver-hi contraposat un model alternatiu, racional, sostenible, creïble, atractiu, però això és molt difícil de fer arribar a la gent.

JC: Què li demanaria a la dreta valenciana?
JFM: Que deixen de deformar la realitat. Que deixen de destruir la llengua, el territori i el país. Que tinguen una miqueta de patriotisme positiu. Que no utilitzen el poder de manera abusiva.

JC: I a l'esquerra?
JFM: A l'esquerra valenciana d'obediència espanyola, li demanaria, en part, les mateixes coses que a la dreta: patriotisme, que pensen que el País Valencià és el seu país. Però em sembla que és demanar massa...