La Muixeranga d'Algemesí (Foto: Javier Donderis)
Pot resultar paradoxal, però molts dels elements que actualment considerem com a genuïnament valencians arrancaren o començaren a particularitzar-se entre els segles XVIII i XIX, justament el moment en què desaparegué per complet l’estructura política, institucional i administrativa que havia propiciat la cohesió política i la solidaritat d’interessos entre els habitants del territori valencià durant diverses centúries. La llista és llarga, començant pel símbol més universal dels valencians, la paella, ja que no debades el Set-cents fou el gran segle d’expansió de l’arròs i fou llavors quan, per primera vegada en la història, es documenta la seua cocció fins a fer-lo eixut amb un combinat de carn i verdures que prefiguren l’actual plat per excel·lència de la cuina autòctona. Però és que també festes tan esteses i patrimonials com les Falles o els Moros i Cristians comencen la seua singladura en aquelles centúries, a partir de la crema de figures en el carrer el dia de Sant Josep en el primer cas i de la representació de lluites entre bàndols de cristians i musulmans per a celebrar les festes locals o alguna fita assenyalada en el segon. Inclús també la participació de la Muixeranga en les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí es remunta igualment al segle XVIII, sobre la base de l’existència anterior de moixigangues o representacions dansades de torres humanes.
És eixe també un fet comú: que elements i tradicions anteriorment més generals o d’escassa particularitat anaren quedant associats llavors a la identitat valenciana, com en el cas de la pilota. Si bé l’afició al joc era compartida des de l’edat mitjana amb moltíssimes altres zones de la península Ibèrica i Europa –a la Barcelona de 1700 hi havia fins a 35 trinquets, per exemple–, fou a partir d’aleshores quan la seua expansió social i les diverses modalitats pròpies anaren particularitzant-se dins d’un marc social estrictament valencià. Igualment, també la dolçaina i el tabalet eren emprats en actes i celebracions en molts altres territoris i almenys des del període medieval, però fou en el Set-cents i el Huit-cents quan passaren a ser considerats un element inextricable de la cultura popular valenciana. Així mateix, encara que la tradició ceramista de Paterna i de Manises era ben identificava arreu d’Europa des dels mateixos segles baixmedievals, moltes de les innovacions introduïdes a partir del segle XVIII són les que actualment es vinculen de manera immediata a la ceràmica valenciana, com els revestiments i sòcols de les cuines amb motius florals, els paviments i taulells esmaltats o les plaques i panells amb escenes costumistes. I també l’actual indumentària folklòrica, des dels saragüells fins als calçotets, els gipons, les faixes, bruses, jupes, jupetins, espardenyes de careta, faldellins, guardapeus, enagües, davantals, mantes o mocadors, es corresponen amb les vestimentes d’aquelles centúries, amb un protagonisme destacat en les peces més fines, com no podia ser d’una altra manera, de la seda.
Igualment, tradicions com la columbicultura també troben en el Set-cents l’inici de la seua expansió arreu de moltes comarques valencianes, alhora que altres costums locals, com la Mocadorada de la ciutat de València, prenen la seua forma definitiva, amb les figures de massapà dins d’un mocador, a les darreries d’aquella mateixa centúria. També la casca de Reis, el dolç típic de Nadal, apareix en la documentació a partir d’esta època i l’orxata de xufa i els granissats s’estenen llavors com a refrescos característics de la zona, en consonància amb l’augment del negoci del gel, els gelats i els refrescos, possibilitat per l’emmagatzematge de la neu en caves de les serres d’Andilla, Mariola, Aitana, el Benicadell o la Carrasqueta. Fins i tot característiques aparentment tan banals, però tan emocionals, com la menja d’aperitius com ara els grans de dacsa o tostons fregits a la zona del Comtat i l’Alcoià o de cacaus i tramussos per tot arreu, troben igualment el seu origen en aquells moments, atés que el cultiu de les seues respectives plantes s’introduí o expandí aleshores. La del cacau, per exemple, tingué la seua porta d’entrada a Europa per Puçol, on fou duta entorn de la dècada de 1780 per l’arquebisbe de València Francisco Fabián y Fuero, que s’havia familiaritzat amb ella durant el seu bisbat previ a la diòcesi mexicana de Puebla. Per no parlar, evidentment, de la taronja, que si bé havia existit anteriorment com a fruit amarg en alguns horts valencians, fou precisament a partir de finals del segle XVIII i sobretot des de mitjan del XIX quan conegué una enorme expansió arreu de la geografia valenciana, vinculada a les inversions capitalistes en l’agricultura.
L’aparent paradoxa no és, no obstant això, tan gran com podria paréixer. Ocorre en totes les societats i identitats col·lectives del món, que estan conformades per elements i capes procedents de molt diverses èpoques històriques, però mantingudes o reinterpretades en la contemporaneïtat. Joanot Martorell o Isabel de Villena eren i es devien sentir clarament valencians durant el segle XV, però ni anaven vestits del que hui en diríem “valencians”, ni menjaven paella els diumenges, cacaus i tramussos d’aperitiu o mandarines per a postres. A ells ens unixen altres capes identitàries, com la consciència gentilícia i territorial o la llengua, que són precisament elements procedents d’aquell període medieval. És lògic, per contra, que molts dels aspectes que considerem actualment valencians tinguen un origen històric més recent, dels segles XVIII i XIX, i també del XX, quan s’ha anat conformant el món que coneixem i que ens és més proper. De fet, l’aparició contemporània dels moviments regionalistes i nacionalistes, com a fenòmens que es basen en una sèrie d’elements comuns que es consideren i es fixen com a particulars d’un territori determinat, coadjuva a eixa vinculació identitària amb certs aspectes que són d’orígens remots, però també amb d’altres que, per contra, són molt més moderns. El que proporciona, però, la sensació de paradoxa en el cas valencià és que, en efecte, la gran quantitat de components que donen cos a un grup etnocultural propi i particular no troba un correlat clar en un comportament polític col·lectiu diferenciat. I en això, certament, l’evolució dels valencians dins del marc de l’Espanya contemporània, una vegada sepultades i transformades les antigues estructures forals, té molt a vore, com observarem a continuació...
Nota: El present text pertany a un llibre en progrés, de divulgació històrica valenciana, titulat La crònica endreçada.
Panell ceràmic valencià del segle XVIII
Partida de pilota a llargues (1881)
Paelles fetes per l'Ajuntament d'Alboraia en l'any 1913
Sedassant la collita de cacaus en família en la dècada de 1920
El Ball de Torrent en la dècada de 1920